els complements directes i els pronoms

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Un SN és determinat quan el nom és un nom propi (1), quan està format per dos noms coordinats (2) i quan porta al davant un determinant. I de determinants n’hi ha de tres menes: l’article (3 i 6), els demostratius (4) i els possessius quan van davant del nom (5 i 6).

(1) Falset és la capital de la comarca del Priorat

(2) Estudiants i professors s’han posat d’acord de seguida

(3) El riu Montsant passa per Ulldemolins

(4) Aquesta noia és la meva filla

(5) Mon fill es diu Pau

(6) El meu fill es diu Pau

Potser algú se sorprendrà: ¿només n’hi ha un, d’article?, ¿una forma com algun -a no és un determinant? Ja fa unes quantes dècades que la lingüística ha establert que la forma un -a no és un article, sinó un quantificador (de fet, dos: numeral i indefinit), i que algun -a (igual que tres, bastant -a, cada…) també és un quantificador. Són dues categories gramaticals diferents que davant d’un nom fan la mateixa funció sintàctica: la d’especificador del nom. Malgrat això, s'ha de tenir en compte que la GIEC, pel que fa a un -a, ha mantingut la classificació tradicional i considera que "juntament amb l'article definit, hi ha també l'article indefinit" (GIEC: 594). La distinció entre els determinants i els altres quantificadors sí que l'ha mantinguda.

Els SN dels exemples anteriors pronominalitzen amb el, la, els, les si fan de CD (7-11):

(7) Han visitat Falset → L’han visitat

(8) La degana ha saludat estudiants i professors → La degana els ha saludat

(9) La depuradora permetrà sanejar el riu Montsant → La depuradora permetrà

      sanejar-lo

(10) Saluda aquesta noia → Saluda-la

(11) Saluda mon fill → Saluda’l

En canvi, com tots sabeu, els CD indeterminats (sense especificador o amb un quantificador com a especificador) pronominalitzen amb en el nom (i si en porta, també s’hi pot incloure el complement del nom) però no el quantificador (12-16).

(12) Els diumenges llegeix diaris → Els diumenges en llegeix

(13) Els diumenges llegeix tres diaris estrangers → Els diumenges en llegeix tres
        d’estrangers

(14) Els diumenges llegeix tres diaris estrangers → Els diumenges en llegeix tres

(15) Els diumenges llegeix uns quants diaris → Els diumenges en llegeix uns quants

(16) Ha comprat dos quadros meus → N’ha comprat dos

A l’exemple (16) es pot veure com un possessiu situat darrere del nom, i no al davant, no fa que el SN sigui determinat.

I ara ja anem arribant allà on volia anar a parar. Dels exemples (7-11) tots menys (10) tenen un determinant àton. L’exemple (10), en canvi, conté un demostratiu, que és tònic. Això (l’autonomia prosòdica que li dona tenir accent propi) fa que a (10) puguem elidir el nom, com a (12-16), però, atenció!, com que el SN és determinat, no el podem substituir pel pronom en. Vegem-ho repetint l’exemple (10), ara (17).

(17) Saluda aquesta noia → Saluda aquesta Ø

Passa el mateix quan tenim les combinacions “article + possesiu tònic” (18) o “article + adjectiu” (19).

(18) Saluda la meva filla → Saluda la meva Ø

(19) El jurat ha premiat la millor obra → El jurat ha premiat la millor Ø

No cal dir que és una ultracorrecció construir les oracions (18-19) amb pronom: “* Saluda’n la meva”, “* El jurat n’ha premiat la millor”. 

Notes

1. Sobre els determinants (donen molt de si), mireu-vos el capítol de Josep M. Brucart de la Gramàtica del català contemporani (vol. 2, cap. 7); sobre els quantificadors, el del mateix Josep M. Brucart i Gemma Rigau de la mateixa obra (vol. 2, cap 8). L’índex que hi ha al començament de cada capítol us permetrà anar a l’apartat o els apartats que us interessin.

2. Si teniu sensació d’un cert embolic terminològic, potser el podreu entendre i superar llegint el fragment següent del capítol de Brucart (§ 7.1): “Els termes determinant i quantificador no van ser usats per la tradició gramatical anterior a l’estructuralisme perquè les unitats corresponents quedaven incloses en altres paradigmes: l’article es considerava una classe de mot amb entitat pròpia, mentre que els demostratius, els possessius i els quantificadors componien una subclasse dels adjectius i dels pronoms: la dels determinatius. El fet que el terme tradicional d’adjectiu o pronom determinatiu inclogui determinants (com el demostratiu) i quantificadors (com els numerals o els indefinits) explica que alguns gramàtics utilitzin el terme determinant en un sentit ampli que aplega també els quantificadors.”

3. La GIEC parla dels articles en el capítol 16, "Els determinants", i més concretament a l'epígraf 16.3, "Els articles". En aquest enllaç podeu veure com tracta aquesta qüestió la versió abreujada en línia, la GEIEC.

4. Els SN sense determinant o quantificador (o sigui, sense especificador) són anomenats SN escarits, i tenen un comportament sintàctic específic i interessant.

5. A l’apunt “els valors de l'article”, hi trobareu informació complementària a la d’aquest: més enllà de la sintaxi, les seves funcions semanticopragmàtiques.

6. Sobre l'absència de pronom amb el verbs que regeixen complements locatius (quedar-se, venir i altres), podeu llegir aquest altre apunt.

.

treure la son

Per al·lusions (vegeu el segon comentari a l'entrada mitja dotzeneta pagesa més de formes per esmenar) i perquè em sembla interessant, diré quatre coses sobre l'expressió treure la son.

1. Vaig escriure l'oració on sortia (Un cop corregida: "Doncs a mi tot això que m’expliques no em treu la son. Respira fondo i dorm una estona, després ho veuràs tot d’una altra manera") sense dubtar d'aquesta expressió.

2. Quan me la vaig plantejar, arran del comentari, vaig decidir fer una petita enquesta NO científica entre gent del meu entorn, 28 persones. Tots, catalanoparlants molt competents; i bastants, professionals de la llengua. Els vaig formular la pregunta següent (per Whatsapp, SMS o missatge privat de Twitter): "Sense consultar res ni pensar-hi gaire, com diries que una cosa no et preocupa fent servir la paraula son?"

El resultat va ser el següent:

• 3 persones em van respondre amb l'estructura que sembla que és més genuïna: dues amb el nom en masculí, fer perdre el son ("no em fa perdre el son"), i una altra amb el nom en femení, fer perdre la son ("no em fa perdre la son").
• 9 persones em van respondre treure el son ("no em treu el son"), de les quals 3 em van dir que dubtaven amb el gènere de son.
• 16 persones em van respondre treure la son ("no em treu la son"), de les quals 2 són illenques ("no em lleva sa son", doncs), una altra és valenciana ("no em trau la son") i una altra hi va introduir la partícula pas ("no em treu pas la son").

3. Conclusió tan provisional com vulgueu: potser treure la son és un castellanisme, però em fa l'efecte que, si és així, l'hem de posar al calaix dels castellanismes arrelats, no dels més recents i fàcilment substituïbles per l'opció alternativa: jo, si arribés a la conclusió que no puc dir treure la son, no diria fer perdre la/el son; diria una altra cosa, com amoïnar (que, per cert, sembla que també ve del castellà, però aquesta, com que en castellà està en desús, ja no ens amoïna, si em permeteu la broma fàcil) o preocupar. (És el que vaig fer durant anys, d'una manera més o menys conscient, quan el femení bastanta no estava inclòs al diccionari normatiu, malgrat que Fabra mateix a la gramàtica normativa (1918/1933) no el condemnava del tot: deia, i sobretot escrivia, força.)

4. Substituir el verb treure per llevar no sembla que sigui una bona solució, encara que des del continent ens pugui semblar més exòtic: per a la gent que conec (eivissenca, menorquina i mallorquina) que fan servir el verb llevar, quan no vol dir 'aixecar' és equivalent a treure i no pas a prendre: "m'he llevat sa camisa" i "m'han pres sa cartera". I les accepcions i exemples del DIEC2, (i altres diccionaris), entrada llevar, amb el mateix valor, jo els veig equivalents a treure, no pas a prendre. (Vegeu, però, el tercer comentari.)

5. Pel que fa als dos gèneres de son, jo ho diria en femení, i el masculí em sona estrany, però segurament tant es pot justificar el femení (treure o fer perdre les ganes de dormir) com el masculí (treure o fer perdre l'acte de dormir).