sobre el tractament de 'vostè' en català

Fa uns quants dies, en aquest mateix blog vam parlar una mica del tractament de vós: vam veure quin és el seu origen històric i quines característiques pragmàtiques i sintàctiques té. Avui mirarem de fer una cosa semblant amb el tractament de vostè.

El tractament de vostè és l’ús que fem de la tercera persona gramatical, en singular i en plural, per adreçar-nos a un o diversos destinataris directes, en lloc de la segona persona, el tractament de tu.

(1) És que vostè és molt guapo, pare.

(2) És que vostè és molt guapa, mare.

(3) [en una entrevista televisiva]

      ¿A vostè què li semblen, les mesures que s’han pres?

(4) [en una entrevista de premsa]

      ¿Continuaran treballant juntes i coordinant les seves carreres professionals?

A més del català, el tractament de vostè també es troba en altres llengües romàniques, com el castellà i l’italià. La forma tònica vostè -s prové de la fórmula vostra mercè —procedent al seu torn de la castellana vuestra merced— i data com a mínim del segle XVI, com explica Joan Coromines en el DECat. El tractament de vostè deriva, per tant, del tractament de vós.

Pel que fa a l’ús, el tractament de vostè s’associa a l’expressió de la distància social i de la formalitat; hi poden estar implicats, doncs, tant factors socials com situacionals o pragmàtics. Als exemples (1) i (2) és la relació social asimètrica pare/mare-filla la que explica l’ús de vostè —cada vegada més rar en català, almenys a la Catalunya urbana—; en els de (3) i (4), és el fet que es tracti d’entrevistes —una situació d’ús pública i formal, doncs— el que explica que l’entrevistador tracti de vostè l’entrevistat. (Si la persona entrevistada és jove, però, cada vegada és més habitual que el tractament utilitzat sigui el de tu; i si la persona és gran, a vegades també es pot trobar el tractament de vós.)

Els llibres d’estil dels mitjans de comunicació solen referir-se al tractament que han de donar els periodistes a les persones entrevistades. Per exemple, el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, l’És a dir, opta pel tractament de vostè com a criteri general, però admet el de vós “quan ens adrecem a una persona d’edat avançada”; i el de tu queda reservat “a situacions informals, a nens i joves i a persones que per les seves característiques aconsellen aquest tractament”.

En els darrers anys, a més del fet que la informalització creixent de les relacions ha provocat una extensió considerable de l’ús del tractament de tu, el tractament de vostè ha ocupat una part dels usos que tradicionalment havien estat ocupats pel de vós, com ja vam veure a l’apunt anterior.

Des del punt de vista sintàctic, el tractament de vostè estableix relacions de concordança en tercera persona, singular o plural, amb el verb i els possessius, i en masculí o femení amb els adjectius i els participis, com es pot veure en els exemples de més amunt. Coromines observa, a més, que en la posició de subjecte l’aparició del pronom vostè(s) “s’omet quan no és necessària en el context” —fenomen que es pot intuir a (4)— en contrast amb l’ús que es troba sovint en castellà. Podríem afegir-hi, en contrast amb la possibilitat de posposició que també trobem en castellà, la preferència o bé per la posició preverbal d’aquesta forma quan apareix (5a-b) o bé per la posició tematitzada (6).

(5a) ¿Vostè creu que la situació de l’equip millorarà?

(5b) *¿Creu vostè que la situació de l’equip millorarà?

(6) ¿Creu que la situació de l’equip millorarà, vostè?

La influència del castellà explica l’extensió de la posposició —i  probablement, també l’aparició explícita del pronom en determinats contextos— també en català.

Notes

1. Joan Coromines (DECat, vol IX, s.v. vós), Joan Solà (1999: § 50), Albert Jané (2001: 35) i Enric Vallduví (2002: § 4.4.2.1), proporcionen més dades sobre l’elisió i la posició preverbal del pronom vostè(s), i en general sobre aquesta forma de tractament.

2. Vanelli i Renzi (1995) parlen sobre el tractament de vostè en italià i  Fontanella de Weinberg (1999), en castellà. També en vaig parlar una mica a les notes 2 i 3 de l’apunt sobre el tractament de vós.

3. El tractament de vostè, com el de vós, forma part de les expressions díctiques de persona. En aquest apunt hi trobareu una breu explicació sobre la dixi.

4. Trobareu les referències bibliogràfiques completes de les obres que apareixen en el text i a les notes anteriors aquí (arxius descarregables al final) i aquí (en tots dos casos, capítol 6, apartat 6.2, i bibliografia final). I també algun detall més sobre aquest tema.

5. En aquest altre apunt del blog hi trobareu un article on es parla de l'evolució que hi ha hagut en l'ús dels tractaments protocolaris en el debat parlamentari (1932-2013).

sobre el tractament de 'vós' en català

Com és sabut, el català té un sistema de tractaments estructurat en tres graus: tu-vós-vostè. El tractament de tu és el que actualment fem servir quan ens adrecem a algú amb qui tenim una relació social de proximitat (estatus, característica permanent, variant social) o quan la situació comunicativa és informal (rol, característica canviant segons la situació comunicativa, variant funcional). Típicament, amb la parella, amb els fills, amb els amics i amb persones de la mateixa edat.

(1) ¿Què vols, Pep/filla?

Però si entrem en els altres dos graus de tractament, la descripció es complica. Avui parlarem una mica del tractament de vós.

El tractament de vós és l’ús que es fa de la segona persona del plural per adreçar-se a un sol interlocutor, en lloc de la forma prototípica, el tractament de tu.

(2) ¿Què voleu, padrina?

En català, es tracta d’un ús que prové del costum de fer servir el plural llatí vos com a forma de reverència, que sembla que es va iniciar durant el segle IV i que també va passar a d’altres llengües romàniques, com ara el francès i l’italià (i que també es troba en altres llengües del món), tot i que no té en totes ni la mateixa freqüència d’ús ni tampoc les mateixes característiques pragmàtiques. En tots els casos, el pas del singular al plural s’interpreta com una amplificació metafòrica del tu que reflecteix el respecte —cordial i amistós, en l’ús tradicional en català, com diu Joan Coromines (1971)— que sent l’enunciador pel destinatari de l’enunciat on apareix. El GDLC considera que és emprat “en comptes de tu per a adreçar-se a algú de més categoria social o de més edat, a un desconegut, a Déu, als sants, etc.”, de manera que reflecteix el fet que el tractament de vós tradicionalment s’ha vinculat a factors relacionats amb la variació social, i menys a factors funcionals, situacionals o pragmàtics.

En els darrers cent anys aquesta forma de tractament, tot i haver estat promoguda a les escoles durant la Segona República, ha retrocedit força en l’àmbit col·loquial, sobretot a les àrees urbanes, en favor del tractament de vostè. Actualment, sobretot en aquestes zones, ha quedat circumscrita bàsicament als usos escrits de l’àmbit jurídic i administratiu, com a variant funcional, doncs, i almenys en aquest àmbit ha passat de tenir el valor de respecte cordial a què feia referència Coromines a un de màxima formalitat: sobretot per a la població jove urbana, vós és més formal que vostè. Josep Lacreu (1990) considera, referint-se al valencià, que “el tractament de vós provoca, en la gran majoria dels interlocutors, un distanciament superior al que suscita el de vostè” i Margarida Bassols (2001) que “el vós es percep ara com a exageradament educat, adequat per a persones que tenen un rang guanyat pel prestigi o per l’edat”, valoracions que probablement són sobretot certes en relació amb les generacions més joves.

D’altra banda, en els manuals de llenguatge administratiu, se sol considerar que en aquest àmbit l’opció pel vós com a forma general de tractament té els següents avantatges, en relació amb l’opció alternativa, el tractament de vostè: “a) evitar les ambigüitats que es poden produir amb l’ús de «vostè» quan el redactor usa la 3ª persona per referir-se a si mateix, b) evita la necessitat de distingir entre homes i dones (p. ex. «saludar-vos» en lloc de «saludar-lo/la»), c) no té el to distant i sever del tractament de «vostè», que no és el més adequat per a les relacions administratives, i d) es recupera el tractament tradicional en català per a aquest tipus de funcions.” (Duarte, Alsina i Sibina 1991).

Si ens ho mirem d’una manera global, podem dir que els parlants tenen, ara mateix, una percepció força inestable sobre l’efecte que provoca el tractament de vós. I aquesta inestabilitat es reflecteix en un ús vacil·lant d’aquest tractament, que sovint trobem combinat amb els altres fins i tot dins d’un mateix text. Aquí en teniu un parell d’exemples: en el primer, extret d’una carta de notificació d’un nomenament, el tractament de vós es combina amb el de vostè; en el segon, més modern (Google), amb el de tu (no és un cas aïllat: a internet se’n troben exemples molt sovint, de barreges de formes de tractament, en la traducció de programes i aplicacions).

(3) En la sessió celebrada el dia 22 de maig passat va acordar el seu nomenament com a membre de l’esmentada Comissió. […]

      Em plau trametre-us, en document adjunt, el vostre nomenament.

(4)

  

Malgrat el retrocés general a què feia referència més amunt, un dels col·lectius que ha mantingut més viu l’ús tradicional del tractament de vós són els gitanos: Escudero (2004) el recull durant els anys cinquanta del segle XX al barri d’Hostafrancs de Barcelona, però també es pot observar actualment entre els gitanos d’altres indrets, com ara el barri de Gràcia, i segurament d’altres. El tractament de vós també es manté, com deia, a les zones rurals. A Eivissa, per exemple, he observat com les generacions més grans i les mitjanes el fan servir per adreçar-se a sogres i nores, d’una manera recíproca, i també, a vegades, per expressar distànciament en cas d’un cert conflicte, entre persones que habitualment es tracten de tu.

Des del punt de vista formal, el tractament de vós ha mantingut, per a la forma tònica, la forma etimològica del pronom de segona persona del plural, que en els altres usos ha estat substituït per la combinació vosaltres (vos + altres), com explica Coromines al DECat. Pel que fa a les seves característiques sintàctiques, en català aquesta forma de tractament estableix relacions de concordança en plural amb el verb i, com observa Carme Vilà (1990), en singular amb els adjectius i els participis (un cas de concordança ad sensum), i té variació de gènere. Totes aquestes característiques es poden veure en els exemples següents.

(5) Beneita sou Vós entre totes les dones (fragment de l’oració catòlica de l’avemaria)

(6) Senyor Jesús, només vós sou just davant Déu, vós que heu estat lliurat com un culpable a mans dels homes, vós que vau ser jutjat, condemnat, ajusticiat (pregària)

(Demà es compleix el primer aniversari d’aquest blog, i no puc celebrar-ho de cap manera que no sigui agraint-vos l’interès que hi heu mostrat: en aquest primer any hem superat les 20.000 visites. Moltes gràcies!)

Notes

1. En francès, Katerine Kerbrat-Orecchioni (1992) considera l’ús recíproc del tutoiement o el vouvoiement un marcador clar de les relacions socials d’igualtat, i l’ús asimètric d’aquestes formes de tractament, un marcador de les relacions de tipus jeràrquic. Així mateix, constata la dificultat que comporta explicitar la distribució dels dos tractaments, per l’heterogeneïtat dels factors que hi intervenen i pel fet que solen trobar-se combinats. Entre aquests factors, destaca l’edat, els lligams familiars, el tipus de relació (cognitiva, social i afectiva) i la situació comunicativa.

2. Pel que fa a l’italià, tal com observen Vanelli i Renzi, a la Grande grammatica italiana di consultatione (1995), l’ús de voi havia estat d’ús general en el passat com a forma de tractament formal, però actualment només s’utilitza en algunes zones del centre i sobretot del sud d’Itàlia, i en la llengua escrita literària, el cinema, la publicitat i les instruccions escrites, com a opció intermèdia entre tu i lei. La imposició d’aquesta forma de tractament el 1938, en ple feixisme, en detriment del tractament de lei, que es considerava d’influència espanyola, va afavorir, probablement, que es fes servir cada vegada menys en l’àmbit quotidià.

3. El castellà té un sistema de tractaments força complex, si tenim en compte tot el seu domini lingüístic. El trobareu descrit per M. Beatriz Fontanella de Weinberg en el seu capítol de la Gramàtica descriptiva de la lengua española (1999).

4. Un altre dia parlarem de l’ús de l’infinitiu en contextos com el de l’exemple (4). Com a forma no personal (no conjugada, sense marques dels participants ni d’altres entitats), entre altres avantantges té el d’evitar problemes com el que hem vist aquí.

5. Trobareu les referències bibliogràfiques completes que apareixen en el text aquí (arxius descarregables al final) i aquí (en tots dos casos, capítol 6, apartat 6.2, i bibliografia final). I també algun detall més sobre aquest tema.

6. En aquest altre apunt trobareu una descripció similar del tractament de vostè.

7. El tractament de vós, com el de vostè, forma part de les expressions díctiques de persona. En aquest apunt hi trobareu una breu explicació sobre la dixi.

8. En aquest altre apunt del blog hi trobareu un article on es parla de l'evolució que hi ha hagut en l'ús dels tractaments protocolaris en el debat parlamentari (1932-2013).

.