Divendres passat, 1 de juliol, dins del XIX Col·loqui
Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), que es va dur a terme
a la Universitat de Vic, vaig participar en la taula rodona “La llengua
catalana als segles XX i XXI: descripció, prescripció i usos”, juntament amb
Teresa Ribas i Jordi Ginebra, amb moderació de Llorenç Comajoan.
Comajoan va estructurar l’acte a partir de tres preguntes: 1.
balanç de l’aposta de l’IEC per l’adequació (i no per la correcció) en les
noves gramàtiques normatives, 2. debat entre descripció i prescripció, i 3.
reptes.
Tot seguit resumiré la meva intervenció, que va seguir els tres eixos anteriors centrant-se en la GIEC. A baix de tot hi trobareu la referència completa de les obres que cito.
La GIEC proposa
un canvi de
fons en la concepció de la normativa. No hi surten ni una sola vegada
els termes correcte i incorrecte,
ni tampoc gaires perífrasis d’obligació. Efectivament, tenir en compte la
variació, sobretot geogràfica i funcional, demana la incorporació de matisos
que són incompatibles amb la dicotomia correcte/incorrecte.
El polimorfisme
geogràfic ja venia de Fabra. De funcional Fabra en va incorporar molt poc (és
el cas, per exemple, de la referència al relatiu col·loquial). Ara la GIEC ho
ha fet d’una manera sistemàtica: més enllà de les solucions vàlides per a tot
el territori, no es pot dir que hi predomini cap varietat per davant de les
altres.
Però aquest canvi de
fons no s’implanta de la nit al dia. Demana temps.
Perquè implica canviar mentalitats, maneres de veure les coses, i trencar
inèrcies. I hi ha gent que o bé no vol fer aquest pas, per motius diguem-ne
ideològics, o bé li fa mandra canviar de manera de fer (ensenyar d’una altra
manera, corregir d’una altra manera…).
A l’ensenyament, cal
canviar els llibres de text. És la garantia que el canvi de mentalitat a què em
referia arribarà a les aules. S’ha començat a fer. En l’àmbit de
l’assessorament lingüístic, s’han d’actualitzar els criteris. Es va començar a
fer des del primer moment.
En definitiva, jo crec que a poc a poc les coses van canviant, i que també a poc a poc s’anirà notant. Comencem a percebre “més frescor”, per exemple en la narrativa, catalana i traduïda. Més enllà de percepcions, algun dia, aviat, s’hauran de fer, per descomptat, estudis d’implantació que permetin mesurar el procés de canvi d’una manera seriosa.
Sobre descripció i prescripció. Em sembla obvi que per prescriure bé cal tenir una descripció acurada dels fenòmens i una coneixement precís de l’ús. Fa anys que es diu, això. Recordo l’article de Teresa Cabré i Jaume Mateu sobre els verbs psicològics, de l’any 1998, en què ja es feia aquesta reflexió.
La GIEC té unes 1.500
pàgines perquè conté molta descripció. Aquesta descripció és útil des de molts
punts de vista: actualitza i endreça conceptes, i els classifica (per exemple,
la distinció entre determinants i quantificadors); modernitza i actualitza la
terminologia; i l’exposició és molt clara. Però la descripció sobretot és útil,
des del punt de vista normatiu, perquè permet
entendre el perquè de la prescripció. S’ha fet així, per exemple, en la
normativització dels verbs ser i estar (que
ja havia descrit Joan-Rafael Ramos a la Gcc)
i en alguns casos de l’ús dels pronoms febles.
Altres vegades, però, a
la GIEC la prescripció no s’acaba de correspondre amb el que s’ha descrit
prèviament. Llegint la descripció d’un fenomen el lector percep que aquella
descripció porta a l’acceptació d’una forma no acceptada fins ara, però al
final es troba amb una mena de “cop de volant” que deixa les coses tal com
estaven. És el cas, per exemple, dels plurals dels quantificadors prous, masses i forces,
i de les gramaticalitzacions enriure’s
de, enrecordar-se
de, encuidar-se de, etc., que continuen no acceptats en els
registres formals. Al meu entendre, descriure millor ha de permetre
normativitzar millor. I això ens porta als reptes.
El català en té molts, de reptes. Centrant-nos en el tema que ens ocupa avui, per mi el repte principal és aplicar de debò a la prescripció allò que es desprèn de la descripció d’alguns fenòmens. Per fer-ho, s’hi poden aplicar alguns, bona part, dels criteris per actualitzar la normativa sintàctica que va presentar Joan Solà a l’última lliçó (publicada pòstumament el 2011):
Distingir allò que és intern a la llengua d’allò que hi és extern.
1. Ens queixem de la
pèrdua de pronoms febles, però ens resistim a acceptar-ne alguns, que ja he
esmentat abans, que s’han gramaticalitzat amb un verb com a resultat de
l’evolució interna de la llengua: enriure’s
de, enrecordar-se
de, enrefiar-se’n
de, adonar-se’n
de, encuidar-se
de… (sospito que per aquí ronda l’ombra del “maleït pleonasme”, que tant de
mal ha fet a la llengua i als pronoms febles).
2. El cas de prous, masses i forces,
ja esmentat més amunt, també. Com bé explica la GIEC, és un cas d’analogia amb
la resta de quantificadors, que tenen variació de nombre (i sovint de gènere,
que explica els femenins prouta i proutes).
A més, en alguns casos el parlant pot necessitar, o li pot anar bé, la
distinció entre singular i plural: Ja
en tenim prous, de dubtes no és el mateix que Ja
en tenim prou, de dubtes.
3. I finalment, els
casos sovint esmentats de sisplau i esclar.
També són casos de gramaticalització, d’evolució interna de la llengua. Més
enllà d’aquest argument bàsic i general per acceptar-los, n’hi ha d’altres: sisplau ha
generat un dels pocs recursos expressius també interns a la llengua que hem
generat recentment, la forma abreujada sispli;
en el cas de esclar,
mentre ens resistim a acceptar aquesta forma, claro, claru i clar campen
pertot.
Hi ha tres criteris més
de Joan Solà que també s’haurien de tenir en compte. D’una banda, dos que podem
agrupar:
Aquí podríem parlar de
l’elisió de preposició davant de la conjunció que i
de l’ús de la preposició a en
el complement directe animat. En el primer cas, la GIEC constata la dificultat
d’elidir la preposició, sobretot en el cas de la preposició a,
però per als registres formals acaba deixant la norma tal com estava
(afegint-hi, això sí, solucions alternatives). En el segon cas, l’estudi
d’aquesta estructura i de la seva antiguitat en l’evolució diacrònica de la
llengua (Anna Pineda l’està estudiant; vegeu aquí,
de la pàgina 158 a la 162, algun dels primers resultats que ha obtingut) hauria
de portar, probablement, a replantejar la normativa actual.
A la part final de la taula rodona també es va parlar de la manera com formula la norma la GIEC, no sempre tan clara com fora desitjable. Sobre això, la meva opinió és que, en general, les formulacions complexes de la GIEC poden tenir a veure amb una característica d’aquesta gramàtica que s’ha comentat sovint i que Gemma Rigau va repetir amb insistència durant els mesos posteriors a la publicació, en els actes de presentació que es van fer: que la GIEC és el resultat d’un gran esforç de consens. I arribar a un consens, posar-se d’acord, de vegades comporta introduir matisos que van en detriment de la claredat. No és una justificació, la norma ha de ser clara, però sí una explicació versemblant.
Sobre la marca normativa preferible,
de la qual també vam parlar, la meva opinió és que no és una marca poc clara.
Si prenem com a exemple les dues variants de combinacions pronominals “la hi donaré
/ l’hi donaré [la llibreta, a la mare]”, la GIEC (§ 8.4.2a i § 8.4.3.3a)
diu que “en els registres formals és preferible mantenir” la
vocal del pronom d’acusatiu femení singular (els subratllats són meus).
Preferir una cosa a una altra no significa que la segona no sigui vàlida (si et
dic que per dinar prefereixo peix que carn, tu em pots donar carn; si no,
t’hauria dit que no en volia de cap manera). Es tracta d’un cas en què la
normativa estableix una mena de jerarquia entre dues opcions igualment
vàlides en un context determinat, en aquest cas els registres formals.
Al meu entendre, si s’interpreta que “l’hi donaré [la llibreta, a
la mare]” no és adequada en aquest context, és o bé pel pes de la inèrcia
anterior o per l’“aversió” a què es referia Joan Solà i que he comentat més
amunt.
Foto: Laia Benavent.
