Fa un parell de mesos es va publicar a Viena Edicions el llibre El català, la llengua efervescent. 77 visions sobre el terreny, coordinat per M. Carme Junyent. 77 articles sobre la situació i el futur del català.
Amb permís de la coordinadora, aquí teniu la meva aportació al llibre.
Joan Solà, a “L’última lliçó”, va presentar els que considerava criteris
bàsics per actualitzar la normativa sintàctica. En relació amb el tema que ens
ocupa, n’hi ha dos que em semblen especialment rellevants: ser realistes i
treballar especialment per a les generacions que pugen. Ser realistes, diu
Solà, “vol dir acceptar certs fets de llengua que ahir eren discutits però que
avui s’han escampat amb una rutina i una força tan grans que la immensa majoria
de professionals i usuaris ja no hi veuen cap aspecte negatiu o bé reconeixen
que no s’hi pot aplicar un remei eficaç”. “Una llengua perdura si es traspassa
de pares a fills i dels nadius als nouvinguts. […] Si els pedagogs de tots els
nivells no som capaços d’engrescar la joventut en una llengua i una literatura
que han sigut potents i continuen sent-ho; si des de l’escola o des dels
manuals de normativa preferim, al contrari, turmentar-los, rectificar-los a
cada pas, aleshores tenim la batalla perduda, o pitjor: la joventut se’ns pot
girar en contra.”
Aquests fragments resumeixen un aspecte del futur del català que no es pot
menystenir: la necessitat de transmetre amb claredat que la llengua no és una
entitat monolítica, que varia, i que hi ha diferents formes d’expressió que són
adequades en diferents situacions comunicatives. En català central, per
exemple, aiga i dugues s’haurien de preservar com a variants col·loquials de les
formals aigua i dues.
El 2016 la nova gramàtica normativa, la GIEC, va obrir un camí que anava en
aquesta direcció: defuig la distinció entre correcte i incorrecte (adjectius que
hauríem de suprimir del nostre vocabulari) i parla de formes adequades en tots
els contextos i de formes adequades en uns esdeveniments comunicatius concrets
(més formals, més informals, col·loquials, més especialitzats, més espontanis,
etc.). La mateixa GIEC, però, fa una mica curt a l’hora d’aplicar aquest
criteri i hauria de fer passos endavant i acceptar en contextos formals estructures
que són el resultat de l’evolució interna de la llengua i que no són exclusives
d’una sola varietat geogràfica. Penso, entre altres, en les variants enriure’s de, enrecordar-se de, adonar-se’n
de; en els plurals prous, forces i masses; i en les interjeccions sisplau
i esclar (mentre dubtem, clar, claro i claru van
avançant).
Neus Nogué Serrano
@NeusNogue, professora agregada de Filologia Catalana, membre del Grup
d’Estudis de Pragmàtica i Anàlisi del Discurs (GrEPAD) i codirectora del
postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials; tot a la Universitat
de Barcelona.
