[Apunt actualitzat amb els retocs ortogràfics de la OIEC (només un dóna → dona).]
En català l’ús de l’article personal és, en general, propi de la llengua col·loquial (deixant de banda, esclar, les varietats que no el fan servir mai; aproximadament, de Tortosa cap avall). No té cap connotació pejorativa però s’associa a una certa informalitat.
En català l’ús de l’article personal és, en general, propi de la llengua col·loquial (deixant de banda, esclar, les varietats que no el fan servir mai; aproximadament, de Tortosa cap avall). No té cap connotació pejorativa però s’associa a una certa informalitat.
En contextos formals, a vegades ens trobem una combinació
que ens hauria de sorprendre: noms, o cognoms, referits a homes sense article
al costat de noms, o cognoms, referits a dones amb article. Podem llegir textos
que parlen de Pla i “la Rodoreda”, o de Moncada i “la Roig”… i ara, de Trias i “la
Colau”. (I com em fa veure Núria Alturo, de
Algú hauria d’estudiar-ho bé, però tinc la sensació que
aquest ús de l’article femení potser va començar per la necessitat, dècades
enrere, d’indicar que la persona a qui ens referíem era una dona, en una època
en què les persones públiques eren molt majoritàriament homes. En un text
actual, el contrast entre cognoms referits a homes sense article i cognoms
referits a dones amb article, es pot interpretar com la manifestació lingüística
d’un cert menyspreu o de les desigualtats encara existents, encara que sigui un
ús en alguns casos del tot inconscient, o potser precisament per això.
A les notícies dels mitjans de comunicació, crec que aquesta
asimetria no es troba gaire sovint. És més freqüent en textos d’opinió i, encara
més, en els comentaris dels lectors dels mitjans digitals.
Ara que es parlarà tant d’Ada Colau, potser és un bon moment
per mirar d’evitar un ús que es pot considerar clarament sexista.
Nota
1. Un cop escrit el text, he vist que el diari Ara de demà publicarà un article d'Albert Pla que parla del mateix, i en una línia molt semblant. Aquest és l’enllaç.
2. I Eulàlia Salvat també em fa adonar de la freqüència d’aquest ús en el món de les arts escèniques: “la Sardà”, “l'Espert”, “la Lizaran”, “la Xirgu”… Amb algun ús també referit a homes, però molt menys freqüent: “el Capri”, “el Borràs”… Certament, la cosa dona per a molt!
3. En aquest enllaç hi trobareu les referències d'altres textos relacionats amb aquest.
.
3. En aquest enllaç hi trobareu les referències d'altres textos relacionats amb aquest.
.
