(Text elaborat conjuntament amb Laura Farré Badia, una de les persones que millor coneix la novel·la Estremida memòria, de Jesús Moncada, d’on s’han extret els exemples. ¿Cal que diguem que és una novel·la que ens apassiona a totes dues?)
El vocatiu
A la memòria de Jesús Moncada en el desè aniversari de la seva mort
Apol·loni Díscol (segle II dC), a la seva Sintaxi (la primera de la tradició gramatical d’Occident) defineix el vocatiu com un nom en segona persona. A partir d’aquesta definició tan breu, podem dir que es tracta d’un sintagma nominal que constitueix un enunciat independent i que, per tant, queda fora de les estructures oracionals que acompanya. La seva funció pragmàtica general és la d’interpel·lar l’enunciatari, el receptor, però tot seguit mirarem de precisar una mica més i distingir dos grans tipus de vocatius a partir de la classificació que va fer Stephen Levinson el 1983 en el seu manual fundacional de pragmàtica.
Vocatius de crida
Els vocatius de crida (Levinson en va dir calls o summonses) instauren algú (una o més persones) com a destinatari directe del discurs que els segueix. I aquesta funció la poden fer a dos nivells discursius diferents, que Levinson no distingeix:
1. Els
vocatius de crida inicials instauren el destinatari directe al començament absolut d’un esdeveniment de parla, de manera que es converteix immediatament en participant juntament amb l’enunciador del vocatiu. Aquests vocatius creen
context. A l’exemple (1) el discurs adjacent mostra d’una manera clara com el vocatiu fa aquesta funció instauradora, i en el de (2) és el gènere epistolar el que ho indica.
(1) Li torna a la memòria la veu excitada de la Severiana, “Cinta, Cinta...!”, entrant com una boja al cosidor, on ella planxava uns llençols, per anunciar-li que anirien a crestar.
(2) Estimat gratapapers:
L’aparició d’Agustí Montolí a la Fonda del Navegant m’ha tret un bon pes de sobre.
2. Els vocatius de crida de selecció permeten escollir, en un moment determinat d’un esdeveniment de parla ja iniciat, un o diversos destinataris directes entre tots els participants. Calen, doncs, un mínim de tres participants. A l’exemple (3) el senyor de la Picarda selecciona, per mitjà d’un vocatiu, el personatge a qui s’adreça en cada cas: en primer lloc, la Justina i, en segon lloc, la seva dona, la Filomena. Jesús Moncada fa explícit el canvi de destinatari per mitjà del fragment subratllat.
(3) Mira-te’l bé, Justina –va sospirar el senyor, compungit, quan ella, agenollada vora la galleda, s’esperava un bon reny, i havia afegit, adreçant-se a la dona–: Hauria hagut de viure cent anys més, ¿tinc raó o no tinc raó, estimada Filomena?
Vocatius d’acostament
Els
vocatius d’acostament tenen la funció de transmetre proximitat afectiva, tant positiva com negativa, a un destinatari directe ja instaurat. A diferència dels anteriors, apareixen sovint en torns de parla reactius. Aquests vocatius reflecteixen el
context prèviament creat. La proximitat afectiva a vegades es vehicula per mitjà de paraules que tenen aquesta funció específica. En els exemples (4-6) es transmet afecte positiu i en els exemples (7-9), afecte negatiu.
(4) La fan seure, “no tinguis por, petita”, la deixen plorar. Mentrestant, la cridòria s’allunya.
(5) Es consolava pensant que el progenitor, “Un sant, com tu bé saps, estimat Feliu”, devia anar de pet a la glòria eterna, ja que havia caigut fulminat mentre participava a la processó del Corpus.
(6) –Ja em semblava que no et despertaries mai, dormilega.
No somia, és la veu del Teòfil.
(7) Evoca la veu de canya badada del secretari del jutjat, “¿Vols dir que no en sabies res, porca, d’aquest femer?”, clavant-se-li al cervell com una estella fa tres mesos.
(8) La trepitgen entre blasfèmies, “Surt del mig, mala puta!”, tiren escales amunt.
(9) L’artista la renyava sense misericòrdia: “No et moguis, bleda monàrquica, monstre prussià, bandarra borbònica, marcolfa vaticana”.
També hi ha casos en què una estructura que habitualment serveix per expressar afecte negatiu en un context determinat expressa afecte positiu (10) (els interlocutors són amics), i a la inversa (11) (l’Eliseu i l’Hermenegild no es tenen gaire simpatia).
(10) Hauria volgut emprendre el viatge així que la Teresa, amoïnadíssima, va venir a contar-me la teva carallotada, però no et facis il·lusions, no ets l’únic guillat d’aquesta immensa casa de bojos. [...] ¿Vols parar de gemegar, gallina? Es pensaran que t’estic espellotant.
(11) Després d’uns compliments de molta prosopopeia, “Potser acabo d’espatllar-li la migdiada, amic Eliseu?”, “De cap manera, benvolgut Hermenegild”, enginyer i militar s’havien instal·lat sota la parra del pati.
Vocatiu i rol
A més de les funcions anteriors, el vocatiu també permet instaurar determinats tipus de rol social en el destinatari directe, o diferents tipus de relació social entre enunciador i destinatari directe: càrrecs (12), i relacions de parentiu (13) o d’amistat (14), per exemple.
(12) “¿On és ara el fill de puta?”. La resposta, “Pregonant, senyor alcalde”, a càrrec de Celestí Morgades, deixa prou marge de temps per al pla d’acció.
(13) Amb els ulls negats, [la Justina] murmura:
–Genís, fill meu...
(14) [El grinyol de les rodes d’un carro i els crits d’uns nens que juguen a la plaça.] Foteses que se’t graven a la memòria no saps com ni de quina manera, amic Ulisses.
El vocatiu a Estremida memòria, de Jesús Moncada
Com s’ha pogut veure en els exemples anteriors, a la novel·la Estremida memòria hi ha vocatius de tots els tipus. També s’hi pot observar que una part important són, des del punt de vista estructural, noms propis. En bona part dels casos, l’explicació es troba en una característica estructural d’aquesta novel·la: la circumstància que estigui protagonitzada per vuit personatges diferents que fan avançar la trama aportant-hi cadascun el seu punt de vista, fa que Moncada recorri sovint al vocatiu, entre altres estratègies, perquè els lectors puguin identificar més fàcilment la perspectiva des del qual es parla en un subcapítol determinat.
Així, el vocatiu de crida inicial té a veure sovint amb el propòsit d’instaurar el punt de vista d’un dels personatges protagonistes, mentre que el vocatiu d'acostament si de cas pot estar relacionat amb el propòsit de mantenir-lo. Per exemple, a (15) el vocatiu Montolí, que és de selecció i que apareix al començament del subcapítol, fa possible identificar el punt de vista que adopta el narrador, el d’aquest personatge; en canvi, a (16) el vocatiu escrivà de la punyeta, que és d’acostament, transmet afecte positiu i apareix cap al final del subcapítol, no és imprescindible per identificar el punt de vista que adopta el narrador, sinó que si de cas contribueix a mantenir-lo.
(15) –Benvingut, Montolí –saluda l’altre [Celestí Morgades] mentre li allarga la mà—.
(16) Calla mentre recorda el retret, “No tens gens de mà esquerra, escrivà de la punyeta”, que sovint li etziba el forense.
I acabarem deixant de banda els vocatius per desmentir, per una vegada, Jesús Moncada. Malgrat l’exemple (17)…
(17) La posteritat, gratapapers, comença i acaba amb el darrer badall.
…en el seu cas tenim una obra que el manté, en un cert sentit, ben viu.
Notes
1. Trobareu explicades amb més detall les diferents funcions del vocatiu a
Nogué (2005) i Nogué (2008).
2. Trobareu explicats amb més detall els usos del vocatiu a
Estremida memòria, de Jesús Moncada, i altres característiques d’aquesta novel·la, a
Farré (2013).
3. El vocatiu és una expressió díctica de persona. En
aquest apunt hi trobareu explicat amb una mica més de detall què és això de la dixi.
Foto: Neus.
