Per si us pot interessar, aquí teniu els 19 minuts que aquest matí hem dedicat, amb Carme Junyent, a les opcions col·loquials i quan són adequades. I a sota, l'enllaç a un article de Joan Solà que ha sortit a la conversa.
21 de des. 2022
27 d’oct. 2022
Joan Solà i ‘no només’
Encara que sembli mentida, de tant en tant encara hi ha algú que
qüestiona la combinació no només (és).
El principal argument és la suposada cacofonia. Com si la cacofonia fos un
argument per rebutjar una determinada estructura gramatical… D’altra banda, si només és un adverbi de la llengua, és
difícil argumentar que no es pugui combinar amb les mateixes paraules que els sinònims
solament i sols, poc freqüents en registres informals i col·loquials.
Com que de vegades, a més, s’ha invocat l’autoritat de Joan Solà per rebutjar no només (és), coincidint amb el dotzè aniversari de la seva mort he fet un buidatge del seu recull d’articles Plantem cara (2009) per veure què hi trobava sobre això, tant des del punt de vista del seu propi ús com des del punt de vista de l’anàlisi gramatical. En Solà la intuïció i la consciència metalingüística eren màximes, i per tant ens podem refiar que el que escrivia es corresponia amb el que considerava normal en la llengua. I aquest recull d’articles representa bé la seva manera d’escriure en els últims anys de la seva vida.
Sobre l’ús que fa Solà de l’adverbi només,
i dels sinònims sols i solament, aquí teniu unes quantes dades
quantitatives il·lustrades amb algun exemple (de passada, qui no l’hagi llegit
potser se sentirà atret pel que hi diu, en els exemples, i el llegirà).
En termes absoluts, a Plantem
cara Joan Solà fa servir l’adverbi només
164 vegades (sense comptar les citacions d’altres persones ni els usos metalingüístics);
l’adverbi solament el fa servir 2
vegades, sempre precedit de no; i pel
que fa a sols, el fa servir 16
vegades, també sempre en construccions negatives: no tan sols (2 vegades), no
sols (5 vegades) i ni tan sols (9
vegades) (ni tan sols no és
intercanviable amb no només).
○ No cal pas que aneu tot el
sant dia amb un llapis i un trosset de paper a la mà, que això és només propi de les persones que viuen
de l’ofici de lingüistes, les quals no es poden estar d’anotar els detalls de
tota mena que els criden l’atenció (article 2)
○ No solament
no es diu la veritat sinó que es nega en bloc i sense esquerdes (article 15.1)
○ Les dites tres formes la hi, li ho i li’n no han aconseguit
d’imposar-se ni poc ni molt no tan sols
a la llengua parlada sinó tampoc a la llengua escrita (article 151)
○ L’estudi lingüístic dels
grans autors ens pot revelar no sols
l’estat de la llengua del seu temps sinó també la relació entre la llengua d’un
autor i l’estàndard del moment, si n’hi ha (article 15.1)
○ Només puc dedicar un article a Marta Mata. Ni tan sols puc ser original (article 110)
Si ens fixem en les construccions negatives amb només, no només hi surt 2 vegades; no és només, 3 vegades (cap
vegada no és sols o no és solament); no són només, també 1 vegada (cap vegada no són sols o no són solament);
i en altres contextos, 4 vegades: no pas
només (2 vegades), no va ser només
(1 vegada) i això no els passa només a
ells (1 vegada).
○ Ara bé: jo diria que la
construcció ¿Qui estima Gilbert Grape?
o ¿Qui m’ha tocat les claus? també és
natural, però amb un altre valor semàntic que és molt poc habitual: si volem
preguntar sobre la totalitat (no només
sobre el subjecte o el complement directe) (article 17.2)
○ Per començar, el problema no és només d’escriptura, sinó també de
pronunciació (article 6.2)
○ [els termes “nous”] es difonen
ràpidament pels mitjans de comunicació, de manera que ja no són només del terreny dels científics, com fa cinquanta anys (article
106)
○ Els marrecs d’avui reben
la llengua, doncs, no pas només dels
pares i dels mestres, sinó de la música, del cine, d’internet i dels mòbils (article
103)
○ Moll no va ser només l’autor, amb mossèn Alcover, del Diccionari català-valencià-balear,
la proesa més gran de la seva vida científica (article 170)
○ Ho dic perquè això no els passa només a ells, als
escriptors: també els/ens passa als humils gramàtics i m’imagino que als
polítics i a tutti quanti (article 87)
Conclusió: a Plantem cara Joan
Solà prefereix clarament només a sols i solament a les oracions afirmatives, i alterna no només (junt o separat) amb no
tan sols, no sols i no solament a les negatives.
¿I què en diu, Solà, de la combinació no només, a Plantem cara?
En parla, i concretament es refereix als que la qüestionaven o la qüestionen,
en tres articles:
A l’article 74.3 (“The Cambridge
Grammar of the English Language”) es refereix als gramàtics
prescriptivistes que es basen en el gust personal. I per exemplificar-ho en
català, diu: “Per exemple, n’hi ha que condemnen no només perquè els fa mal d’orella”.
A l’article 129.2 (“«Si no» / «Sinó»”) posa només
dues vegades al costat dels altres adverbis semànticament equivalents en una
construcció negativa: “I el segon terme es pot reforçar amb únicament, etc.: No hi havia sinó (únicament, (tan) sols, només) la seva família”; “Ara bé: si reforcem el primer membre (amb únicament,
etc.), aleshores tots dos tenen valor positiu i el segon és més emfàtic: No solament
(únicament, (tan) sols, només) hi vam sopar sinó que hi vam dormir”.
Finalment, a l’article 149 (“«Aneu
alerta»”) la referència és més detallada:
De vegades els investigadors
(i m’hi incloc) ens emocionem tant per una troballa que ens hi adherim
fèrriament com si els altres ens haguessin atacat o ens haguessin d’atacar. O
bé pot passar que ens encaterinem en una posició per la simple raó emocional d’una
repugnància difusa contra l’opinió d’altri, contra una innovació, etc. Fa
quatre dies uns quants professionals detestaven l’expressió no només per raons, deien, cacofòniques,
i molts “espectadors” van acabar pensant-se que la preciosa paraula només no era genuïna. Com hi ha món!
Per acabar, en aquest mateix recull Joan Solà esmenta o fa servir tres
expressions formades amb només: només caldria! (diu que no caldria sinó! hi és equivalent,
articles 32.3 i 129.2), només faltaria!
(1 vegada) i només que (3 vegades) (en
un ús que no és el condicional que trobem a la GIEC (§ 30.2.5e) i
que als articles 129.2 i 129.3 dona com a adversatiu, sinònim de però).
○ El que realment és
incomprensible és que els altres governs no diguin ni piu: ni el de l’Estat ni
el ¿nostre? No cal que m’ho diguin: ja m’imagino que, almenys el nostre, alguna
cosa deu haver fet, només faltaria!
(article 138)
○ De fet, el GDLC ja recull aquest ús […], només que el dóna com a pronominal: ¿ho és, de pronominal?
(article 32.2)
19 d’ag. 2022
Joan Solà: "Fa temps que no el veig" (1 i 2)
Arran d'una conversa de Twitter d'aquest matí, reprodueixo aquí, amb permís de la família, un article de Joan Solà sobre l'estructura del títol, que no es va incloure ni a Parlem-ne ni a Plantem cara. Es va publicar en dues parts al diari Avui els dies 26 de març i 2 d'abril del 1998 a la seva columna, Parlem-ne.
"Fa temps que no el veig"
(1)
JOAN SOLÀ
A Pere Casanellas
L'ideal de tot lingüista és arribar a analitzar totes
les construccions de la llengua. Encara que no aspirin a tenir el diploma de
lingüistes, aquest se suposa que ha de ser també l'ideal dels professors i dels
estudiants de gramàtica, perquè per això estudien gramàtica. Però a l'ideal no
s'hi arriba mai: aquesta és la condició humana. És inútil que ens en planyem:
aquesta condició no és pas forçosament un fet negatiu, si tenim en compte que
és precisament l'agulló que ens impulsa a estudiar, a reflexionar, a
investigar, a editar, vendre i comprar llibres.
Doncs vet aquí que un col·lega d'ensenyament secundari es pregunta com s'ha
d'analitzar la frase que encapçala aquest escrit. Perquè resulta que un
professor l'ha posat en un examen i tothom ha anat de bòlit remenant
gramàtiques i no hi ha hagut manera d'arribar a cap conclusió ni unànime ni
convincent. En concret, ens preguntem si que no el veig és complement o subjecte o
què respecte del verb fer. Observin que la pregunta implica en certa
manera que ja es té clara una altra part del problema: se suposa, i sovint
s'afirma, que la paraula temps és complement directe respecte del verb fer.
Si això fos "cert", aleshores que no el veig ja no podria ser
complement directe, perquè de complement directe (i de subjecte i de qualsevol
altra funció) només n'hi pot haver un.
La primera cosa que sembla que s'ha d'aconsellar a qui hagi de posar un examen,
al nivell que sigui, és que no pregunti res que ell mateix no sàpiga clarament
i que no pugui suposar raonablement que els examinands poden i han de saber. O,
dit d'una altra manera: no pot preguntar res que no estigui segur que els
estudiants ho poden "raonar" o discutir. Crec que la construcció que
ens ocupa no compleix aquests requisits al nivell d'ensenyament secundari. En
un curs universitari, amb alguna teoria ben establerta, podem donar voltes a la
construcció, més que res per veure si la podem sotmetre amb la dita teoria o bé
per comprovar quina potència té la teoria. Cal tenir en compte que la
lingüística, a pesar dels progressos enormes que ha fet durant els últims anys,
encara no està en condicions de donar de molts fenòmens respostes unívoques i
decidides. I la construcció d'avui es troba en aquest cas.
Els gramàtics i els lingüistes hi donen voltes per poder decidir "què
són" les diverses parts de la construcció: el verb fer, el nom temps
i el fragment que no el veig. Tots tres elements presenten problemes que
avui no s'han pogut resoldre. D'una banda, és còmode considerar que el verb fer
és impersonal: voldríem equiparar, per exemple, fa fred amb neva,
està núvol. Però hi ha lingüistes que defensen que un verb no pot tenir
complement directe si manca de subjecte. Per tant, haurem de decidir què són
els altres dos elements: si diem que temps és el subjecte, aleshores fer
no serà impersonal, i ¿què serà que no el veig? Si que no el veig
és el subjecte, tampoc fer no serà impersonal, però tampoc no sabrem què
és temps; no ens convenç (ara per raons semàntiques) que sigui
complement directe: realment "fa temps" no s'assembla gens amb
"fa un pa de pessic". És cert que temps es pot
pronominalitzar ("en fa molt"), que és un símptoma de
complement; però no pas un símptoma indiscutible. Si comparem No el veig fa
temps i Fa temps que no el veig, ens semblarà que la parella es pot
equiparar amb aquesta altra: Arribarà avui i És avui que arribarà
(aquesta última construcció s'anomena "clivellada"). Però la
semblança és només aparent, com veurem la setmana entrant.
"Fa temps que no el veig"
(i 2)
JOAN SOLÀ
D èiem que l'ideal de tot lingüista és analitzar totes
les construccions de la llengua. Però això no vol dir que totes es puguin
analitzar amb les simples nocions de "subjecte", "complement
directe", etc. I sobretot, no vol dir que qualsevol estructura es deixi
analitzar amb aquest joc de nocions tal com ens apareix davant els ulls, de
manera lineal. Sabem, per exemple, que hi ha les anomenades estructures
clivellades, que resulten de col·locar un element entre el verb ser i la paraula que:
a partir de "Hi hem d'anar demà", fem "És demà que hi hem
d'anar"; i l'efecte és que demà queda ressaltat, amb una
pronunciació que el fa prominent. També hauríem pogut dir, per obtenir el
mateix efecte, "Demà, hi hem d'anar (i no pas avui)". Doncs
bé: les oracions clivellades no s'analitzen pas com si fossin oracions
atributives (subjecte, verb ser i atribut), com "La pel·lícula va
ser distreta".
Ara bé: la construcció que ens ocupa no té exactament aquesta estructura (no hi
ha el verb ser), però sobretot sembla que no és cert que amb la nostra
estructura vulguem fer destacar la paraula temps. No és igual "Fa
temps que no el veig" que "Fa temps, que no el veig". La primera
equival, simplement, a "No el veig des de fa un cert temps". Vull dir
que hem de descartar que hi hagi el fenomen del clivellament, i per tant encara
no hem trobat el model d'anàlisi que cercàvem.
Mentre els lingüistes no arribin a cap conclusió, opino que no val la pena de
barallar-se amb aquesta construcció. Vull dir en certs nivells escolars. La
gramàtica francesa més famosa (i probablement una de les més serioses) del
mercat, la de Grevisse-Goose (1986) conclou, amb el suport dels lingüistes que
se n'han ocupat des de fa gairebé un segle, que l'anàlisi de casos més o menys
equiparables a aquest amb el verb fer "és realment difícil", i
deixa el lector sense cap proposta concreta. En francès la dificultat encara
deu ser més alta, perquè, a part d'haver-hi noms en aquesta posició postverbal
("Il fait un temps de chien"), hi pot haver també adjectius
("Il fait chaud"). La gramàtica italiana més extensa i
elaborada que avui tenim (la dirigida per Renzi, 1988-1995) tampoc no arriba a
cap conclusió ni aproximada (i en italià tenen una construcció exacta, "È
un mese che a scritto", i variants).
En canvi, hi ha gramàtiques més escolars, castellanes i catalanes, que
s'entesten a fer entrar el clau per la cabota i volen donar compte de tots els
elements de la construcció: consideren el verb impersonal, la paraula temps
complement directe i la resta complement circumstancial. D'acord: però és més
un desig de fer encaixar els elements en estructures (sintàctiques o
semàntiques) que coneixem que no pas una proposta gens ni mica convincent. ¿No
és millor confessar que no podem analitzar-la? ¿És més pedagògic, més
científic, més fructífer, més il·luminador de la ment dels alumnes engegar-los
qualsevol dictamen que advertir-los que tenen encara molt terreny per
descobrir, fins i tot terreny del més humil i habitual de la llengua?
I com aquesta construcció, n'hi ha una bona colla més, també amb un que
intrigant i avui misteriós: "Tu sí que ho saps", "¿Oi que
vindràs?", "Ara que som junts", "¡Que interessant que
és!", "En Jordi és a casa que dina", "Tímid que
és, no va gosar parlar", "Aquest monument fa poc (que) va ser
declarat d'interès nacional", "¿On deu ser, aquell llibre? Que no
me l'endugués a Canet...".
3 de jul. 2022
Taula rodona al congrés de l'AILLC de Vic. La GIEC: balanç, descripció i prescripció, reptes
Divendres passat, 1 de juliol, dins del XIX Col·loqui
Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), que es va dur a terme
a la Universitat de Vic, vaig participar en la taula rodona “La llengua
catalana als segles XX i XXI: descripció, prescripció i usos”, juntament amb
Teresa Ribas i Jordi Ginebra, amb moderació de Llorenç Comajoan.
Comajoan va estructurar l’acte a partir de tres preguntes: 1.
balanç de l’aposta de l’IEC per l’adequació (i no per la correcció) en les
noves gramàtiques normatives, 2. debat entre descripció i prescripció, i 3.
reptes.
Tot seguit resumiré la meva intervenció, que va seguir els tres eixos anteriors centrant-se en la GIEC. A baix de tot hi trobareu la referència completa de les obres que cito.
La GIEC proposa
un canvi de
fons en la concepció de la normativa. No hi surten ni una sola vegada
els termes correcte i incorrecte,
ni tampoc gaires perífrasis d’obligació. Efectivament, tenir en compte la
variació, sobretot geogràfica i funcional, demana la incorporació de matisos
que són incompatibles amb la dicotomia correcte/incorrecte.
El polimorfisme
geogràfic ja venia de Fabra. De funcional Fabra en va incorporar molt poc (és
el cas, per exemple, de la referència al relatiu col·loquial). Ara la GIEC ho
ha fet d’una manera sistemàtica: més enllà de les solucions vàlides per a tot
el territori, no es pot dir que hi predomini cap varietat per davant de les
altres.
Però aquest canvi de
fons no s’implanta de la nit al dia. Demana temps.
Perquè implica canviar mentalitats, maneres de veure les coses, i trencar
inèrcies. I hi ha gent que o bé no vol fer aquest pas, per motius diguem-ne
ideològics, o bé li fa mandra canviar de manera de fer (ensenyar d’una altra
manera, corregir d’una altra manera…).
A l’ensenyament, cal
canviar els llibres de text. És la garantia que el canvi de mentalitat a què em
referia arribarà a les aules. S’ha començat a fer. En l’àmbit de
l’assessorament lingüístic, s’han d’actualitzar els criteris. Es va començar a
fer des del primer moment.
En definitiva, jo crec que a poc a poc les coses van canviant, i que també a poc a poc s’anirà notant. Comencem a percebre “més frescor”, per exemple en la narrativa, catalana i traduïda. Més enllà de percepcions, algun dia, aviat, s’hauran de fer, per descomptat, estudis d’implantació que permetin mesurar el procés de canvi d’una manera seriosa.
Sobre descripció i prescripció. Em sembla obvi que per prescriure bé cal tenir una descripció acurada dels fenòmens i una coneixement precís de l’ús. Fa anys que es diu, això. Recordo l’article de Teresa Cabré i Jaume Mateu sobre els verbs psicològics, de l’any 1998, en què ja es feia aquesta reflexió.
La GIEC té unes 1.500
pàgines perquè conté molta descripció. Aquesta descripció és útil des de molts
punts de vista: actualitza i endreça conceptes, i els classifica (per exemple,
la distinció entre determinants i quantificadors); modernitza i actualitza la
terminologia; i l’exposició és molt clara. Però la descripció sobretot és útil,
des del punt de vista normatiu, perquè permet
entendre el perquè de la prescripció. S’ha fet així, per exemple, en la
normativització dels verbs ser i estar (que
ja havia descrit Joan-Rafael Ramos a la Gcc)
i en alguns casos de l’ús dels pronoms febles.
Altres vegades, però, a
la GIEC la prescripció no s’acaba de correspondre amb el que s’ha descrit
prèviament. Llegint la descripció d’un fenomen el lector percep que aquella
descripció porta a l’acceptació d’una forma no acceptada fins ara, però al
final es troba amb una mena de “cop de volant” que deixa les coses tal com
estaven. És el cas, per exemple, dels plurals dels quantificadors prous, masses i forces,
i de les gramaticalitzacions enriure’s
de, enrecordar-se
de, encuidar-se de, etc., que continuen no acceptats en els
registres formals. Al meu entendre, descriure millor ha de permetre
normativitzar millor. I això ens porta als reptes.
El català en té molts, de reptes. Centrant-nos en el tema que ens ocupa avui, per mi el repte principal és aplicar de debò a la prescripció allò que es desprèn de la descripció d’alguns fenòmens. Per fer-ho, s’hi poden aplicar alguns, bona part, dels criteris per actualitzar la normativa sintàctica que va presentar Joan Solà a l’última lliçó (publicada pòstumament el 2011):
Distingir allò que és intern a la llengua d’allò que hi és extern.
1. Ens queixem de la
pèrdua de pronoms febles, però ens resistim a acceptar-ne alguns, que ja he
esmentat abans, que s’han gramaticalitzat amb un verb com a resultat de
l’evolució interna de la llengua: enriure’s
de, enrecordar-se
de, enrefiar-se’n
de, adonar-se’n
de, encuidar-se
de… (sospito que per aquí ronda l’ombra del “maleït pleonasme”, que tant de
mal ha fet a la llengua i als pronoms febles).
2. El cas de prous, masses i forces,
ja esmentat més amunt, també. Com bé explica la GIEC, és un cas d’analogia amb
la resta de quantificadors, que tenen variació de nombre (i sovint de gènere,
que explica els femenins prouta i proutes).
A més, en alguns casos el parlant pot necessitar, o li pot anar bé, la
distinció entre singular i plural: Ja
en tenim prous, de dubtes no és el mateix que Ja
en tenim prou, de dubtes.
3. I finalment, els
casos sovint esmentats de sisplau i esclar.
També són casos de gramaticalització, d’evolució interna de la llengua. Més
enllà d’aquest argument bàsic i general per acceptar-los, n’hi ha d’altres: sisplau ha
generat un dels pocs recursos expressius també interns a la llengua que hem
generat recentment, la forma abreujada sispli;
en el cas de esclar,
mentre ens resistim a acceptar aquesta forma, claro, claru i clar campen
pertot.
Hi ha tres criteris més
de Joan Solà que també s’haurien de tenir en compte. D’una banda, dos que podem
agrupar:
Aquí podríem parlar de
l’elisió de preposició davant de la conjunció que i
de l’ús de la preposició a en
el complement directe animat. En el primer cas, la GIEC constata la dificultat
d’elidir la preposició, sobretot en el cas de la preposició a,
però per als registres formals acaba deixant la norma tal com estava
(afegint-hi, això sí, solucions alternatives). En el segon cas, l’estudi
d’aquesta estructura i de la seva antiguitat en l’evolució diacrònica de la
llengua (Anna Pineda l’està estudiant; vegeu aquí,
de la pàgina 158 a la 162, algun dels primers resultats que ha obtingut) hauria
de portar, probablement, a replantejar la normativa actual.
A la part final de la taula rodona també es va parlar de la manera com formula la norma la GIEC, no sempre tan clara com fora desitjable. Sobre això, la meva opinió és que, en general, les formulacions complexes de la GIEC poden tenir a veure amb una característica d’aquesta gramàtica que s’ha comentat sovint i que Gemma Rigau va repetir amb insistència durant els mesos posteriors a la publicació, en els actes de presentació que es van fer: que la GIEC és el resultat d’un gran esforç de consens. I arribar a un consens, posar-se d’acord, de vegades comporta introduir matisos que van en detriment de la claredat. No és una justificació, la norma ha de ser clara, però sí una explicació versemblant.
Sobre la marca normativa preferible,
de la qual també vam parlar, la meva opinió és que no és una marca poc clara.
Si prenem com a exemple les dues variants de combinacions pronominals “la hi donaré
/ l’hi donaré [la llibreta, a la mare]”, la GIEC (§ 8.4.2a i § 8.4.3.3a)
diu que “en els registres formals és preferible mantenir” la
vocal del pronom d’acusatiu femení singular (els subratllats són meus).
Preferir una cosa a una altra no significa que la segona no sigui vàlida (si et
dic que per dinar prefereixo peix que carn, tu em pots donar carn; si no,
t’hauria dit que no en volia de cap manera). Es tracta d’un cas en què la
normativa estableix una mena de jerarquia entre dues opcions igualment
vàlides en un context determinat, en aquest cas els registres formals.
Al meu entendre, si s’interpreta que “l’hi donaré [la llibreta, a
la mare]” no és adequada en aquest context, és o bé pel pes de la inèrcia
anterior o per l’“aversió” a què es referia Joan Solà i que he comentat més
amunt.
Foto: Laia Benavent.
4 d’abr. 2022
'Els sistemes de tractament: una visió interlingüística i aplicada' (Neus Nogué, Josep Besa, Lluís Payrató, Montserrat Sendra, eds.)
Acaba de sortir del forn el llibre Els sistemes de tractament: una visió interlingüística i aplicada, editat per Neus Nogué, Josep Besa, Lluís Payrató i Montserrat Sendra i publicat per Edicions UB. Aquest volum aplega les contribucions del 26è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 26), organitzat per la Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona. Com es pot deduir del títol, inclou un recull d'estudis sobre els sistemes de tractament en un bon nombre de llengües del món, amb un complement de tipus aplicat dedicat als usos parlamentaris dels tractaments en català. Ras i curt, aquí teniu l'índex:
Presentació dels editors
El sistema de tractaments del català (Neus Nogué, Universitat de Barcelona)
Presente y pasado: las formas de tratamiento del castellano en la investigación lingüística (María Sampedro Mella, Universidades de Santiago de Compostela)
El sistema de tractaments en gallec (Aitor Rivas, Universidade de Vigo)
El sistema de tractaments del basc (Itziar Adurz Agirre, Universitat de Barcelona)
El sistema pronominal dins les formes de tractament en alemany i en altres llengües germàniques (Oliver Strunk, Universitat de Barcelona)
Formes de tractament en la llengua russa (Marc Ruiz-Zorrilla, Universitat de Barcelona)
Sistemes de tractaments en les llengües romàniques fora de l'àmbit iberoromànic (Claus Pusch, Universitat de Friburg de Brisgòvia)
El sistema de tractaments en la llengua japonesa (Makiko Fukuda, Universitat Autònoma de Barcelona)
Les formes de tractament en l'àmbit parlamentari (Marta Payà, Parlament de Catalunya)
En aquesta fitxa de l'editorial hi podreu trobar, a més, una breu presentació i una mostra del llibre. Espero que us interessi!