L'autor resumeix el text així: "L'article analitza les relacions entre la pragmàtica i la normativització, amb especial referència al cas de la llengua catalana. Malgrat que la pragmàtica se sol considerar un terreny on les normes tenen el sentit només de guies estilístiques o regles de control (més aviat laxes), la gramàtica prescriptiva no se’n pot desentendre, altrament la prescripció resultarà absurda o inadequada."
Aquí teniu el primer apartat de l'article:
"1. Introducció. El perquè de les preguntes
Si la pregunta que figura en el títol d’aquest article s’hagués de contestar ràpidament i breument, s’hauria de dir «no». Aleshores, a continuació la pregunta que s’hauria de contestar és per què s’ha fet l’article. I en aquest cas la resposta no és tan senzilla, però sembla que pot començar a ser prou interessant, i té a veure amb la segona part del títol: les relacions entre la gramàtica prescriptiva (inclosa la normativa, com a prescripció oficial) i el terreny de la pragmàtica, aparentment el més liberal o fins i tot libèrrim de la lingüística, són més variades i profundes del que també a priori, segurament, imaginem, i això en els dos sentits següents, que desenvoluparé al llarg de l’article, i que alhora en representen els límits o fronteres:
(1) En un sentit general, ampli, qualsevol proposta de gramàtica normativa (i el mateix es podria dir de la proposta de qualsevol estàndard, en el fons) ha de respectar els principis bàsics de la pragmàtica, és a dir, els principis fonamentals que regulen l’ús lingüístic; i si no ho fa, no resultarà, en últim terme, ni adequada ni profitosa. Dient-ho amb una expressió tòpica, les prescripcions contràries als bons usos pragmàtics estan condemnades al fracàs, i sempre seran focus conflictius.
(2) En un sentit estricte, específic, una norma pragmàtica concreta sempre és una norma estilística i cultural, i el context en què ha de ser jutjada, doncs, no es correspon amb el gramatical o estructural, sinó amb el de l’ús; a tot estirar, si preferim dir-ho així, el de la interfície estructura–ús: gramàtica (amb la semàntica)–pragmàtica, el terreny que va del codi al missatge. Dient-ho amb altres paraules, allà on no arriba la normativa, hi arriba la pragmàtica; allà on no hi ha jurisdicció (ni jurisprudència), ens queda una mena de jusnaturalisme o dret natural aplicat a la llengua: els bons usos determinats per la lingüística descriptiva, incloent-hi la pragmàtica.
I encara: si féssim jocs de paraules, repensant la pregunta inicial del títol, convindria invertir-la, perquè n’apareix una de ben pertinent: es pot pragmatitzar la normativa? Ara la resposta senzilla: al meu entendre, és que sí, i que a més resulta molt convenient de fer-ho. Aquest article es proposa, justament, contribuir a demostrar-ho."
I aquí, l'últim apartat de l'article:
"8. A mode de conclusió i cloenda
Les fronteres de la pragmàtica toquen la coherència, i arriben als principis universals de la racionalitat comunicativa, del que és comunicable, informatiu o rellevant. Les fronteres de la normativa són locals, i tenen a veure amb la legitimació (social) d’uns usos lingüístics associats o adscrits a una llengua de prestigi. I, en efecte, on no arriba sovint la normativa, hi arriba la pragmàtica, la convenció, amb l’establiment dels estils comunicatius i de producció/interpretació de textos acceptables i acceptats per una comunitat de parla. En un sentit estricte, la pragmàtica no es pot normativitzar ni, de fet, fa cap falta fer-ho: normativa i pragmàtica tenen àmbits diferents, com la lingüística prescriptiva i la descriptiva, com la gramàtica i la pragmàtica. El que importa, si de cas, és trobar-ne els punts d’intersecció, combinar-hi diferents mirades, i saber optar per solucions adequades i pertinents en cada cas. Potser la normativa no necessita tenir sempre darrere la pragmàtica, però sí bastant més sovint del que ens pensem, com aquest article ha intentat demostrar. I en tot cas, si no es pot normativitzar la pragmàtica, sí que convé pragmatitzar la normativa: és una garantia que tocarà de peus a terra i es fonamentarà en criteris racionals d’ordenació dels fets lingüístics i comunicatius. Si es concep així, començarem per entendre la normativa d’una manera més flexible i associada als usos (gèneres i registres). No és gens raonable que, en una societat tan complexa com la d’avui en dia, en una comunitat de parla amb una gran diversitat funcional i estilística de varietats que hi conviuen, pretenguem fer servir una norma simple, única, fàcil i categòrica per a totes les ocasions i tots els contextos. Per bé que tot plegat siguin convencions, l’artificiositat i l’arbitrarietat tenen un límit, i els fonaments de la prescripció lingüística han de ser sòlids i lògics, per una banda, i han d’arrelar en els usos habituals i comuns, per una altra. Els canvis en la concepció i l’aplicació de la normativa no s’han de centrar en els detalls d’una casuística capciosa; han de ser el resultat de concebre la normativa (i d’interpretar-la) des d’una perspectiva pragmàtica, focalitzada en els usos reals —tan diversificats com els actuals— i no en normes abstractes i sense contextos concrets d’aplicació."
Trobareu el text complet de l'article aquí.
