[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]
Els fenòmens lingüístics i comunicatius són polièdrics, es poden analitzar des de punts de vista diferents: dialectal (social, geogràfic, històric), pragmàtic, semàntic, gramatical i fonològic-fonètic/gràfic, com a mínim. Cada punt de vista, o nivell d’anàlisi, permet centrar l’atenció en uns aspectes determinats, tot i que per anar bé no hauria de perdre de vista els altres.
Els fenòmens lingüístics i comunicatius són polièdrics, es poden analitzar des de punts de vista diferents: dialectal (social, geogràfic, històric), pragmàtic, semàntic, gramatical i fonològic-fonètic/gràfic, com a mínim. Cada punt de vista, o nivell d’anàlisi, permet centrar l’atenció en uns aspectes determinats, tot i que per anar bé no hauria de perdre de vista els altres.
A l’hora d’ordenar aquests nivells d’anàlisi (en quin ordre
actuen i com interactuen entre si durant el procés comunicatiu), cada marc
teòric ho pot fer de maneres diferents, d’acord amb els postulats en què es
basa.
Per estudiar els discursos (textos contextualitzats) i els enunciats
(oracions contextualitzades) que els formen, els corrents de base funcional (és a dir, que consideren que cal partir de les funcions de llenguatge i els propòsits comunicatius per poder explicar les característiques de les llengües),
com ara la lingüística
cognitiva i la gramàtica
discursiva funcional (FDG),
ordenen els diferents nivells d’anàlisi de la manera següent:
1. Pragmàtica
El propòsit comunicatiu –les ganes o la necessitat de
comunicar-nos– és el que desencadena l’ús del llenguatge verbal (i d’altres
sistemes de comunicació, com els gestos). Aquest propòsit s’insereix en un
context determinat (marc espaciotemporal, coneixements compartits –personals i
socioculturals– i discurs precedent) que, al costat del llenguatge verbal, també contribueix a configurar la
manera com codificarem el que volem dir.
Exemple: m’han dit que l’Anna [una amiga meva] se n’ha anat
de vacances al Vietnam; jo no m’ho acabo de creure i per confirmar-ho vull
preguntar-ho a una amiga comuna. (Això seria l’input.)
2. Semàntica
Entre el repertori lèxic de la llengua en què vull codificar l’enunciat, selecciono els elements que em permetran complir el propòsit comunicatiu.
Exemple (simplificant): [Anna] [anar-se’n] [vacances] [el Vietnam]
3. Gramàtica (morfologia i sintaxi)
Insereixo els elements lèxics anteriors en una estructura gramatical que combina morfemes i estructures
sintàctiques propis de la llengua en què codifico l’enunciat.
Exemple: “l’Anna se n’ha anat de vacances al Vietnam”
4. Fonologia i fonètica / Escriptura
La seqüència gramatical té unes característiques
fonològiques i fonètiques que són pròpies de la llengua en què l’he codificada.
Aquestes característiques són representades gràficament –i en bona mesura
convencionalment– per mitjà de l’ortografia. Els elements que componen la
seqüència són fonemes, que es realitzen com a sons en la parla, o lletres; però
també altres elements, que anomenem suprasegmentals,
perquè se superposen als segments –sons o lletres–: l’accent i l’entonació, i
els signes de puntuació i els diferents tipus de lletra (majúscula i minúscula, cursiva, negreta...), per exemple.
Exemple: ¿L’Anna se n’ha anat al Vietnam?
Les característiques dialectals dels parlants (grup social a
què pertanyen, àrea geogràfica on han nascut o viuen i moment històric en què
viuen –i generació de què formen part–), són trets més o menys estables, que es
mantenen invariables en els diferents tipus de situacions privades i informals en què es comuniquen
i al llarg dels diferents enunciats que constitueixen el discurs. Els estudien,
respectivament, la sociolingüística, la dialectologia –en el sentit més
tradicional del terme– o geolingüística i la lingüística històrica. En situacions de comunicació públiques i poc o molt formals aquests trets es redueixen, perquè s’opta per la varietat estàndard de la llengua, comuna a tots els parlants independentment de la procedència social, geogràfica i generacional.
Notes
1. L’esquema simplifica: durant el procés de producció lingüística
real, els diversos nivells poden interactuar entre si, i també amb el context
comunicatiu.
2. Una de les millors introduccions a la lingüística
cognitiva en castellà –en català no n’hi ha cap, malauradament, fins on jo sé–
és, al meu entendre, la de Maria Josep Cuenca i Joseph Hilferty: Introducción a la lingüística cognitiva.
Barcelona: Ariel, 1999. En anglès també és molt clara, i força assequible, la
de David Lee: Cognitive linguistics: an
introduction. Oxford: Oxford University Press, 2001. No cal dir que a
internet es poden trobar textos, més o menys complets, com el de l’enllaç de
més amunt, que també poden servir d’introducció encara més resumida. En tots
aquests textos hi ha referències a les obres fundacionals: de Ronald W.
Langacker i George Lakoff, entre altres.
3. Seguint els enllaços de més amunt, i també a internet, es poden trobar les
referències bàsiques de la gramàtica discursiva funcional i d’altres corrents d'orientació funcional.
4. A mi m’interessen d’una manera especial els fenòmens lingüístics
que tenen a veure amb el nivell d’anàlisi pragmàtica i el nivell d’anàlisi
gramatical (sobretot, sintàctic), i especialment els que permeten
interrelacionar-los. En aquesta
entrada comento un fenomen pragmàtic relacionat amb un tret gramatical; en aquesta
altra, un fenomen pragmàtic relacionat amb la semàntica de dos verbs; en aquesta
altra, el procés de gramaticalització d’una informació semàntica (l’expressió
de la quantitat) i les conseqüències sintàctiques que se’n deriven; en aquesta,
la gramaticalització del pronom hi
amb alguns verbs i la manera com afecta l’estructura argumental d’aquests verbs
(el subjecte o els complements regits); finalment, si cliqueu a les etiquetes de la dreta "ordre dels elements", hi trobareu unes quantes entrades que tracten l'estructura informativa, que és un dels múltiples aspectes inclosos en el nivell pragmàtic: són un bon exemple de codificació gramatical de fenòmens pragmàtics.
.
