Si fem un repàs a la bibliografia sobre puntuació, fins no fa gaires anys la majoria d’obres donaven per fet que hi ha una relació directa entre la manera de puntuar un text i l’entonació que faríem si el llegíssim en veu alta.
Això podia
ser més o menys cert en èpoques passades, quan hi havia molt poca gent que
sabés llegir i escriure: els textos escrits, efectivament, es llegien sovint en
veu alta, i els punts i sobretot les comes devien ajudar els lectors a decidir
on havien de fer pauses més o menys llargues per dotar el text del sentit
adequat.
Actualment, la
major part dels textos escrits estan pensats per ser llegits "per dins". A
les nostres societats, pràcticament tota la població està alfabetitzada i pot,
millor o pitjor, descodificar i interpretar un escrit. La puntuació ara té una
funció ben diferent: és un recurs paralingüístic propi de l’escriptura (com la
negreta, la cursiva, les diferents mides de la lletra i la disposició del text
en el paper o la pantalla, entre altres) que permet estructurar els textos i facilitar que
els lectors els interpretin tal com vol l’autor. Un recurs, doncs, per
facilitar l’èxit comunicatiu.
Vista així,
la puntuació és un conjunt de pistes –els signes de puntuació– que permeten donar,
com a mínim, quatre tipus d’informació:
a) Pragmàtica: la intenció comunicativa, expressada per
mitjà de la modalitat oracional. Això permet distingir les oracions (els
enunciats, de fet: oracions contextualitzades) declaratives, les
interrogatives, les exclamatives i, en menor mesura, les imperatives.
• L’Anna ens vindrà a veure demà.
• ¿L’Anna ens vindrà a veure demà?
• ¿Quan ens vindrà a veure, l’Anna?
• L’Anna ens vindrà a veure demà!
• Vine a veure’ns demà, Anna! / Vine a
veure’ns demà, Anna.
b) Semàntica: és el cas de l’ús de la coma que permet
distingir els complements de nom (SPrep, SAdj, aposicions i oracions de
relatiu) especificatius (restrictius, en diu ara la GIEC) dels explicatius (o no restrictius).
• Les mares patidores sempre
ens preocupem pels fills. [complement restrictiu, o especificatiu: només les mares patidores ens preocupem sempre pels fills]
• Les mares, patidores, sempre
ens preocupem pels fills. [complement no restrictiu, o explicatiu: les mares som totes patidores, i ens preocupem sempre pels fills]
c) Sintàctica: la puntuació permet indicar quina és
l’estructura sintàctica de cada oració i quines relacions jeràrquiques es poden
establir entre les seves parts. Un exemple clar és el de les enumeracions amb
comes internes, en què els diferents elements se separen per mitjà del punt i
coma.
• A la Col·lecció d’Art Modern del
MNAC es poden veure, entre moltes altres, les obres següents: Desconsol, de Josep Llimona; Poble escalonat, de Joaquim Mir; L’edat de bronze, d’Auguste Rodin; i Galeria blanca, de Santiago Rusiñol.
d) Textual: quina és l’estructura del text sencer
–llarg o curt– i quines relacions jeràrquiques es poden establir entre les
seves parts. Preneu com a exemple aquest mateix text: cada punt i seguit indica
on s’acaba una oració i en comença una altra, i cada punt i a part (que encara
que s’escrigui igual no és el mateix que el punt i seguit) indica on s’acaba un
paràgraf (una unitat de sentit parcial, dintre del text) i en comença un altre.
Però, des
del punt de vista didàctic –i també teòric–, el “divorci”
entre entonació i puntuació va més enllà: poques vegades hi ha una relació
biunívoca entre entonació i puntuació: per exemple, entre entonació final i
puntuació, entre inflexió entonativa i puntuació. Vegem-ho.
La funció
pragmàtica d’indicar que volem fer una pregunta d’una manera directa (modalitat
interrogativa) normalment es correspon amb una entonació final ascendent en el
cas de les interrogatives totals (les que es poden respondre amb sí o no)
no introduïdes amb que; però, en
canvi, es correspon amb una entonació final descendent en el cas de les
interrogatives parcials (les que pregunten per una part de l’oració) i les
totals introduïdes amb que.
• ¿Vindràs a sopar? (/)
• ¿Que vindràs a sopar? (\)
• ¿Quan vindràs a sopar? (\)
El motiu
sembla clar: en la llengua oral, en el primer exemple l’absència de cap marca verbal d’interrogació (no hi ha cap partícula interrogativa) fa necessari recórrer a l’entonació final per distingir la
interrogativa de la declarativa (Vindràs a sopar). En el segon exemple i en el tercer, la partícula interrogativa ja indica que estem fent una
pregunta, i per tant podem conservar l’entonació “no marcada”, la descendent, sense perdre
informació ni arriscar-nos a malentesos.
Les
inflexions entonatives també són males conselleres, a l’hora de puntuar: posem
per cas, el tipus d’inflexió que fem quan s’acaba una subordinada que precedeix la principal, és molt semblant a la que separa el
subjecte del predicat. En el primer cas podem posar-hi una coma; en el segon
cas, la coma és de les més clarament rebutjades (almenys en la nostra
tradició) si el subjecte no és llarg o complex (si no està format per
un sintagma llarg, si no conté una enumeració amb comes internes o si no és
oracional, per exemple).
• Si tens ganes de llegir el diari(,)
serà millor que el portis tu.
• El veí del tercer primera ens
porta el diari cada dia. [subjecte
senzill, sense coma que el separi del predicat]
• El tipus d’inflexió que fem quan
s’acaba una subordinada d’una certa llargada que precedeix la principal, és
molt semblant a la que separa el subjecte del predicat. [subjecte llarg]
• L’Anna, el Pau, el Joan i la Pilar(,) llegeixen el diari cada dia. [subjecte
complex: format per una enumeració amb comes internes; és optativa, però jo la trobo força necessària]
• Qui vulgui llegir el diari(,) se l’haurà
de portar de casa. [subjecte complex: format per
una subordinada]
En
definitiva, a l’hora de puntuar, d’ensenyar a puntuar o de corregir la
puntuació d’un text d’altri, més val no tenir en compte entonacions
hipotètiques i centrar-se en els factors pragmàtics, semàntics, sintàctics i
textuals que hem vist més amunt.
Notes
1. En els llibres
de text i a les gramàtiques, la distinció entre complements de nom no restrictius (o explicatius) i restrictius ( o especificatius) s’acostuma a trobar en el capítol o apartat dedicat a les
oracions de relatiu. Però, com es pot veure més amunt, és pertinent per
distingir qualsevol mena de complement de nom, ja sigui un SPrep, un SAdj, una
aposició o, efectivament, una oració de relatiu.
2. La Cambridge Grammar of the English Language,
de Rodney Huddleston i Geoffrey K. Pullum, té un capítol molt interessant dedicat a la
puntuació. És l’única de les grans gramàtiques que s’han publicat en els últims
anys que hi dedica un capítol, i bona part del que s’hi diu és aplicable o adaptable al català.
3. Amb
Xavier Fargas, he publicat dos articles sobre puntuació: (1)
“Les puntuacions possibles”
(sobre les intervencions dels assessors lingüístics en la puntuació dels textos,
al núm. 11 de la revista Llengua i Ús)
i (2) “¿Podem ensenyar a puntuar? Alguns criteris bàsics” (sobre l’ensenyament de
la puntuació, al núm. 20 de la revista Articles.
Revista de Didàctica de la Llengua i de la Literatura).
4. Fa un
temps vaig fer un petit estudi sobre els errors de puntuació més freqüents en els
estudiants universitaris (a partir del buidatge d’un corpus en castellà), que es pot
descarregar (gratuïtament des dels ordinadors de les biblioteques
universitàries subscrites) aquí:
“La puntuación de los escritos académicos de los estudiantes universitarios”.
.
