Sobre la concordança del verb 'haver-hi': un estudi gramaticogràfic

Després de presentar-ne versions prèvies en diversos fòrums, el 2022 vaig publicar un estudi sobre el tractament que s'ha fet en els últims cent anys de la concordança del verb haver-hi en les principals gramàtiques catalanes i tractats gramaticals. La versió que comparteixo aquí, amb el títol "La concordança del verb haver-hi: de Pompeu Fabra a la nova normativa", és el capítol amb què vaig contribuir al llibre que es va publicar a Pagès Editors en homenatge a l'enyorat company Joan Julià-Muné, professor de la Universitat de Lleida: In memoriam Joan Julià-Muné. Miscel·lània d'homenatge. Agraeixo de tot cor als editors del volum, Mar Font Martí, Maite Puig Tarré i Joan Ramon Veny-Mesquida, i a l'editorial, que hagin autoritzat la publicació del capítol en el Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona.

Els dos primers paràgrafs del text em van molt bé com a presentació i com a invitació a la lectura: 

 Joan Solà va afirmar de la concordança del verb haver-hi que és «[u] na de les qüestions més espectaculars i més absurdament amoïnoses de tota la nostra història gramatical» (Solà 1994: 304; 1999: 165). Efectivament, un breu repàs al tractament que ha rebut aquesta qüestió en la tradició gramatical catalana en els últims poc més de cent anys, com el que es pot llegir en els primers apartats d’aquest treball, mostra que les gramàtiques que n’han parlat ho han fet sovint, o bé sense tenir un coneixement precís de la construcció que hi ha al darrere, o bé influïdes per una tradició que s’ha sustentat en aquesta falta de coneixement.

En aquest text repassarem la tradició a què ens acabem de referir: començarem per les obres on Pompeu Fabra va fer referència a aquesta qüestió gramatical; continuarem amb el tractament que ha rebut en una tria representativa de gramàtiques del segle xx i amb els estudis que hi va dedicar Joan Solà, i acabarem amb el tractament que ha rebut a la nova gramàtica normativa, la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC, 2016); a la versió reduïda publicada en línia, la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC, 2018); i a la versió reduïda en paper, la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GBU, 2019). Es tracta, doncs, d’un treball de gramaticografia: s’hi analitza el tractament que ha rebut el fenomen estudiat a les gramàtiques de l’últim segle prenent com a punt de partida la primera gramàtica normativa del català.

 

Fa un parell (català, no eivissenc) de dies que l'IEC va publicar el volum Novetats en els textos normatius (2016-2023). Tot i que encara no he tingut temps de fer-ne una lectura a fons, ja he pogut comprovar que el tractament que fa de la concordança del verb haver-hi recull la formulació de la GIEC, que trobareu comentada i valorada en el meu text.

I si algú dubta de les conclusions a què arribo en el meu treball, que observi atentament el fragment següent, que forma part de l'obra que acabo d'esmentar (p. 10) i és de la professora Teresa Cabré, actual presidenta de l'IEC i ex presidenta de la Secció Filològica. (Moltes gràcies, Joan Sala!)