¿Un diàleg i una conversa són el mateix?

Habitualment fem servir les paraules diàleg i conversa sense definir-les i com a quasi sinònims. Però si filem una mica més prim, podem fer unes quantes distincions que, en l’àmbit d’estudi de la lingüística, són del tot pertinents i que va bé tenir clares.

El diàleg

La paraula diàleg s’utilitza habitualment en la llengua general, no especialitzada, amb el significat de ‘intercanvi verbal entre dos o més parlants’. En l’àmbit de la política i del periodisme polític, es fa servir sovint afegint-hi la intenció d’arribar a un acord en una situació de conflicte entre dues persones, partits, governs, organismes, etc. (es parla de “trencar el diàleg”, “reprendre el diàleg”, “necessitat de diàleg”…). I en l’àmbit especialitzat de la literatura (i de fet, de la ficció en general), designa els intercanvis de paraules que els personatges duen a terme directament; i també, el gènere en què l’autor fa servir aquests intercanvis per difondre el seu pensament, com és el cas dels diàlegs de Plató.

En lingüística, un diàleg és una manera d’estructurar el discurs, contraposada al monòleg. Està format per una successió d’intercanvis d’enunciats (oracions contextualitzades) que en l’oral sovint es combinen amb gestos. L’intercanvi el duen a terme dos o més participants amb un propòsit comunicatiu comú. Des d’aquest punt de vista, doncs, un diàleg no és cap gènere discursiu, com ho són la notícia, el míting o la necrològica. En canvi, hi ha gèneres discursius que són dialogats (de la mateixa manera que n’hi ha que són monologats): els diferents tipus de conversa, els debats i les entrevistes, per exemple. Altres gèneres poden contenir fragments dialogats, com ara les novel·les, els contes, els anuncis radiofònics i televisius, i molts programes d’entreteniment, tant de ràdio com de televisió. I també hi ha algun altre cas que és menys evident: en un informatiu de televisió, una successió d’intervencions de diversos presentadors (encara que només siguin dues, si van seguides) és un diàleg quan consisteix en un intercanvi cooperatiu (orientat a un propòsit comú) i interactiu, i en canvi no ho és quan el canvi de torn s’utilitza només per indicar el pas d’una notícia a una altra, o d’un titular a un altre, o del titular al cos de la notícia; dit d’una altra manera, els presentadors dialoguen quan s’adrecen l’un a l’altre, però no quan s’adrecen només als espectadors, encara que alternin els torns de parla.

La conversa

A diferència del diàleg, la conversa sí que és un gènere discursiu. ¿I què és un gènere? Qualsevol tipus de missatge que apareix regularment en una comunitat i que ha desenvolupat una estructura interna que permet identificar-lo i diferenciar-lo dels altres tipus de missatge que hi ha en el repertori d’aquella comunitat. Els gèneres, un cop identificats i diferenciats, reben un nom: notícia, article d’opinió, poema, anunci, espai de propaganda electoral, dietari, discurs parlamentari…

¿Quines característiques té, la conversa, com a gènere? Una conversa és un diàleg, entès tal com l’acabem de definir; i més concretament, un diàleg autoregulat pels participants a mesura que es desenvolupa, i per tant creatiu, dinàmic i amb llibertat de presa de torn. No hi ha dues converses iguals. En una conversa, l’estatus dels participants pot ser el mateix (entre germans, entre amics, entre companys de feina…) o no (entre àvia i nét, entre pare i filla, entre cap i subordinat, entre professor i alumne…); l’espai i el temps, en principi compartits, poden ser uns qualssevol; la durada tampoc està predeterminada (sempre més enllà, però, dels parells mínims de tipus ritual, com és el cas dels intercanvis de salutacions), i finalment, els diferents participants coincideixen en el tema, o els temes successius.

D’acord amb aquesta caracterització, no podrem considerar converses  (però sí diàlegs), les entrevistes i els debats (perquè són regulats i conduïts en una direcció determinada per un dels participants, el que assumeix el rol d’entrevistador o moderador, respectivament), però els debats s’hi assemblen més que les entrevistes, perquè hi ha més llibertat de presa de torn i menys regulació.

La conversa és el gènere (o el macrogènere) compartit per totes les llengües i totes les comunitats humanes, el gènere en què es manifesta d’una manera primigènia la capacitat del llenguatge i amb què l’ésser humà entra en contacte amb l’entorn i se socialitza. Tot i que entre els subgèneres que la componen destaca, per la seva transcendència en la vida quotidiana, la conversa col·loquial, això no vol pas dir que aquest sigui l’únic tipus possible de conversa; també ho són, posem per cas, un gran nombre d’interaccions transaccionals més o menys quotidianes, com ara les que s’estableixen entre botiguers i clients, i entre metges i pacients. Si volem saber com són les llengües, i per què les llengües són com són, hem de saber com són les converses que duem a terme fent-les servir.

Nota

La primera imatge és una captura de pantalla del programa Més 3/24, de TVC; i la segona, de la sèrie Merlí, també de TVC.