Divendres passat, 21 d’octubre, Gemma Rigau va parlar, en una intervenció breu però molt clara i interessant, de “La nova
Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC” a la primera sessió de les Jornades que la Secció Filològica de l’IEC va fer a l’Hospitalet de Llobregat. Miraré de resumir el que va explicar amb la màxima fidelitat possible.
La nova Gramàtica de la
llengua catalana [esmentada en aquest resum com a GIEC], que sortirà publicada en paper a finals de novembre,
substituirà la gramàtica normativa vigent, la de Pompeu Fabra del 1918. Totes
dues gramàtiques, com totes les gramàtiques, són fruit del seu temps i
reflecteixen l’estat de la lingüística en la seva època. La nova gramàtica
respecta la tradició però té en compte tot el coneixement que hem acumulat al
llarg d’aquests anys. Concep la prescripció a partir de la descripció i
està en deute, entre altres obres però d’una manera especial, amb la Gramàtica del català contemporani.
La gramàtica normativa vigent és una obra d’autor: la va
escriure Pompeu Fabra i la va editar l’IEC; la GIEC, en canvi, és una obra institucional
i fruit del consens, el resultat d’un procés d’elaboració en què han participat
moltes persones. Els redactors o ponents (Joan Solà, Gemma Rigau i Manuel Pérez
Saldanya) van elaborar els informes i capítols inicials amb l’ajuda de l’Oficina de Gramàtica, i després els van anar debatent primer a la Comissió de Gramàtica i després en el
ple de la Secció Filològica. Al final, tota l’obra va ser aprovada pel ple de
la Secció Filològica, i posteriorment va ser ratificada pel ple de
l’IEC.
La GIEC també és
una obra participativa.
Paral·lelament al procés anterior, es va demanar a experts universitaris i no
universitaris que emetessin informes i dictàmens sobre els diferents capítols
(dos o tres per capítol). I en els últims mesos també s’han escoltat les
propostes de l’Acadèmia Oberta, formada per membres de la Secció Filològica i lingüistes
de mitjans de comunicació de tot el territori catalanoparlant i divulgadors de
la llengua.
La GIEC se
centra en els aspectes gramaticals. No inclou, doncs, l’ortografia, que es publica a part. Està formada per 35 capítols, dels quals 5 són de fonètica i
fonologia, 7 de morfologia i la resta, 23, de sintaxi (unes 1.500 pàgines en
total). El predomini clar de la sintaxi en aquesta obra s’explica pel fet que
és l’aspecte en què més s’ha avançat en els últims anys. Les explicacions
sintàctiques, a més, es completen amb aspectes semàntics i pragmàtics.
El català és una llengua amb una variació dialectal rica, també en la sintaxi. La GIEC inclou tant els trets compartits
per les cinc grans àrees (central, baleàric, septentrional, nord-occidental i
valencià) com alguns trets diferencials, i també fa referència a l’alguerès.
De fet, Pompeu Fabra ja admetia formes dobles a la seva
gramàtica normativa en casos com els dels possessius tònics: meva-meua, teva-teua… Ara això també s’aplicarà a la sintaxi.
La nova gramàtica també té en compte la variació funcional: concep la norma
d’una manera flexible, de tal manera
que quan és pertinent orienta l’usuari sobre la forma més adequada segons el registre. Per exemple, la combinació del pronom de datiu singular (li) amb el pronom en es resol de la manera següent: “Totes dues combinacions, li’n i n’hi, són acceptables, però en els registres formals és més
habitual l’ús de les combinacions amb li”:
“En Pau volia més arròs i li’n/n’hi
vaig posar dues cullerades”.
No estem acostumats a orientacions normatives flexibles. És
més fàcil ser professor de llengua, fins i tot pot semblar més fàcil escriure,
amb una distinció més simple entre formes i estructures correctes i
incorrectes.
Fabra, a la gramàtica del 1918, tampoc s’allunyava d’aquest
plantejament flexible. La combinació de pronoms de més amunt la resolia de la
manera següent (§ 56): “El
llenguatge parlat (Barcelona) usa n’hi
com a combinació del pronom en o ne amb l’adverbi hi i com a combinació del pronom en o ne amb el datiu li, reemplaçat per hi. En el primer cas n’hi
és correcte; en el segon cas és preferible li’n
o li n’”. I quan parlava dels
“numerals i quantitatius indefinits”, observava (§ 68): “En el llenguatge parlat no és
rar de donar als mots prou, massa i força els plurals prous, masses i forces, sobretot en el cas en què no van adjunts a un substantiu.
Ex. : Vols més llibres? – No, ja en tinc
prous. | No inviteu ningú més : ja som masses.
| Ja n’has menjat forces?”.
La Secció Filològica prepara, sota la direcció de M. Josep
Cuenca, una Gramàtica essencial de la
llengua catalana basada en la GIEC,
que contindrà un glossari, quadres, esquemes i remissions a aquella. Es
publicarà en línia pròximament, potser el 2018.
Per acabar:
“Joan Solà deia i
repetia que la gramàtica prescriptiva és una eina important per a l’enfortiment
i la cohesió de la llengua, però que per si mateixa no en garanteix la
supervivència. La norma, ens diu Solà, és simplement un instrument que ens
ajuda a desplegar una llengua viva i activa.”
Pompeu
Fabra, l’any 1924 (a L’obra
de depuració del català), sis anys després de la publicació de la primera
gramàtica normativa, deia:
“És cert que no totes les innovacions proposades compten
encara amb l’assentiment general: moltes són discutides, algunes àdhuc
asprament combatudes. No havem, però, de doldre’ns que les innovacions trobin
una certa resistència a llur admissió: no sempre seran encertades, i una
crítica d’elles és necessària a fi que solament triomfin les que efectivament
impliquin una millora, i encara una millora que sigui viable.”
