He llegit Visc, i visc, i visc, de Maggie O'Farrell, i m'ha sortit aquest breu text:
Visc, i visc, i visc, de Maggie O'Farrell, és una autobiografia fragmentària, centrada en els moments de la seva vida en què, d'una manera o altra, s'ha sentit en perill de morir. Segurament la seva narrativa de ficció s'entén més bé, i potser pot agradar més i tot, després de llegir aquest llibre.
També parlant d'ella mateixa i evocant la seva pròpia vida, O'Farrell desplega la capacitat narrativa que ens atrapa llegint les seves novel·les. En algun moment, fins i tot d'una manera encara més intensa.
Esplèndidament traduït, com altres obres de l'autora, per Marc Rubió. El català té altres problemes, alguns de molt greus, però ara mateix tenim una bona colla de traductors que fan autèntiques meravelles. Traduccions que llisquen com si fossin fàcils, senzilles, i estic segura que no ho són. Acurades, fines, versemblants, que no semblen traduccions. I això no es pot dir sempre, i potser no ho pot dir tothom.
