Entre els articles n'hi ha un que té força a veure amb els temes d'aquest blog: "Estudis de pragmàtica i anàlisi del discurs sobre la llengua catalana: un repàs de l'etapa 1997-2012", de Lluís Payrató, amb un títol ben descriptiu i clar.
També hi trobareu una ressenya meva del llibre Les preposicions per i per a. Recapitulem i afegim-hi alguna cosa més, de Joan S. Beltran i Cavaller, que podeu descarregar en aquest enllaç.
Aquí teniu la reflexió amb què tanco el meu text, aviam si us fa venir ganes de llegir la ressenya i el llibre:
"Probablement, per als parlants que fan la distinció [entre per i per a] col·loquialment, no és fàcil imaginar les dificultats que tenen els que no la fan per reflectir-la en l’escriptura formal. Evidentment, no parlo de filòlegs o lingüistes, sinó d’usuaris de la llengua amb un nivell mitjà o alt de competència.
El català escrit formal ha de trobar una solució que pugui ser acceptada i apresa per tots els parlants de la llengua, tant els que fan la distinció entre per i per a com els que no la fan, tant els que tenen un nivell superior de competència com els que tenen un nivell de competència més baix (els que surten de l’ensenyament obligatori, per exemple). Al meu entendre, només hi ha dues alternatives:
1. L’opció composicional de reflectir en l’escrit la parla de les varietats que fan la distinció entre per i per a a partir de la distinció semàntica bàsica (per, causa; per a, finalitat).
2. L’opció polimòrfica d’alternar la proposta anterior, que previsiblement se seguiria sobretot a les zones on es fa la distinció, amb la proposta Coromines-Solà, que, al marge d’altres consideracions, té l’avantatge —no sempre reconegut des de les zones on es fa la distinció— que és equilibrada pel que fa a la relació amb les diferents opcions de la llengua oral: els parlants que no fan la distinció oralment, han de fer-la en l’escrit formal en els casos en què és més necessària des del punt de vista comunicatiu, davant de sintagma nominal; els que fan la distinció oralment, han de deixar de fer-la en l’escrit formal en alguns casos (davant d’infinitiu, d’adverbi i de conjunció).
Penso que qualsevol d’aquestes dues opcions permetria resoldre «l’enfrontament de dues normes
col·loquials diametralment oposades, que els lingüistes s’han mostrat incapaços d’harmonitzar», en paraules del mateix Beltran en el proemi del seu treball."
