Entre els articles n'hi ha un que té força a veure amb els temes d'aquest blog: "Estudis de pragmàtica i anàlisi del discurs sobre la llengua catalana: un repàs de l'etapa 1997-2012", de Lluís Payrató, amb un títol ben descriptiu i clar.
També hi trobareu una ressenya meva del llibre Les preposicions per i per a. Recapitulem i afegim-hi alguna cosa més, de Joan S. Beltran i Cavaller, que podeu descarregar en aquest enllaç.
Aquí teniu la reflexió amb què tanco el meu text, aviam si us fa venir ganes de llegir la ressenya i el llibre:
"Probablement, per als parlants que fan la distinció [entre per i per a] col·loquialment, no és fàcil imaginar les dificultats que tenen els que no la fan per reflectir-la en l’escriptura formal. Evidentment, no parlo de filòlegs o lingüistes, sinó d’usuaris de la llengua amb un nivell mitjà o alt de competència.
El català escrit formal ha de trobar una solució que pugui ser acceptada i apresa per tots els parlants de la llengua, tant els que fan la distinció entre per i per a com els que no la fan, tant els que tenen un nivell superior de competència com els que tenen un nivell de competència més baix (els que surten de l’ensenyament obligatori, per exemple). Al meu entendre, només hi ha dues alternatives:
1. L’opció composicional de reflectir en l’escrit la parla de les varietats que fan la distinció entre per i per a a partir de la distinció semàntica bàsica (per, causa; per a, finalitat).
2. L’opció polimòrfica d’alternar la proposta anterior, que previsiblement se seguiria sobretot a les zones on es fa la distinció, amb la proposta Coromines-Solà, que, al marge d’altres consideracions, té l’avantatge —no sempre reconegut des de les zones on es fa la distinció— que és equilibrada pel que fa a la relació amb les diferents opcions de la llengua oral: els parlants que no fan la distinció oralment, han de fer-la en l’escrit formal en els casos en què és més necessària des del punt de vista comunicatiu, davant de sintagma nominal; els que fan la distinció oralment, han de deixar de fer-la en l’escrit formal en alguns casos (davant d’infinitiu, d’adverbi i de conjunció).
Penso que qualsevol d’aquestes dues opcions permetria resoldre «l’enfrontament de dues normes
col·loquials diametralment oposades, que els lingüistes s’han mostrat incapaços d’harmonitzar», en paraules del mateix Beltran en el proemi del seu treball."
"no és fàcil imaginar les dificultats que tenen els que no la fan per reflectir-la en l’escriptura formal"...
ResponEliminaNo estic gens d'acord amb el que es diu en aquesta frase. Es poden imaginar perfectament. ¿Al final haurem de creure que aquests parlants tenen algun tipus d'invalidesa intel·lectual congènita que els incapacita per a distingir preposicions? La cosa no va així. Els valencians no diferencien en la parla oral informal les preposicions "en" i "amb", i amb una mínima preparació la majoria acaben dominant quan s'ha d'usar una preposició i l'altra. ¿I els catalans en general, quan parlen castellà no saben distingir "por" i "para"? ¿Aquesta gran "dificultat" sí que la poden superar?
En el cas de "per/per a", el que passa és que com que s'ha donat carta de naturalesa en contexts formals a l'ús de "per" amb la proposta Solà/Coromines i tot el que ha vingut darrere (com escriptors que publiquen sense usar en cap cas "per a"), la gent es fa mandrosa. ¿Per què he de fer l'esforç si no cal? ¿Què et penses que passaria si diguéssim que l'accentuació gràfica de les paraules és "opcional"? ¿Quanta gent acabaria "incapacitada" intel·lectualment per a accentuar segons la norma? La majoria.
Hi ha dues opcions, com dius. O bé continuar amb el caos actual ("l’opció polimòrfica d’alternar..."): a mi no m'agrada, però s'hi pot viure. O bé anar en l'altre sentit: només caldria que unes quantes institucions i empreses prenguessin la decisió de fer-ho (no són tantes), cosa que veig molt improbable.
Evidentment, tant tu com jo parlem de percepcions; i de percepcions diferents. No conec cap estudi sobre això. Però jo no em refereixo a gent “mandrosa”, que en conec, sinó a gent no mandrosa, que escriu bé i que es preocupa per escriure bé, però que té interioritzat el seu propi sistema, sense ‘per a’, i que no sempre l'encerta a l'hora d'escriure.
Elimina