Presentació del número 25 de Treballs de Sociolingüística Catalana
Secció monogràfica: Implantació de la normativa lingüística
22 de febrer del 2016, 19:00 h, Sala Nicolau d’Olwer de l’IEC (C/ Carme, 47, Barcelona).
Hi intervindran:
Maria Teresa Cabré i Castellví, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC
Emili Boix i Fuster, director de la revista Treballs de Sociolingüística Catalana
Joan Costa i Carreras, coordinador de la secció monogràfica
Joan Costa parlarà en nom de l’equip d’investigació Avalnorm, que liderà les activitats de difusió de la recerca que culminaren en els treballs que es presenten en aquesta edició de la revista. Es farà una síntesi de les ponències, bona part de les quals provenen d’un encàrrec fet per Avalnorm l’any 2012 als autors/res i que foren presentades i discutides a la I Jornada d’Estudi d’Implantació de la Normativa Lingüística (Barcelona, 6 de juny de 2013). Aprofitant aquesta presentació, es farà un balanç de la situació de la recerca sobre l’ús efectiu de la normativa oficial. Els membres del grup Avalnorm són: Joan Costa, Carme Bach, Elisenda Bernal, Aina Labèrnia i David Paloma.
La revista Treballs de Sociolingüística Catalana [Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans] acaba de publicar en format d’accés obert el núm. 25 (2015). El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles visitant la pàgina web de la revista.
Taula rodona
L’anàlisi dels col·loquials reals al Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge
1 de març del 2016, 13.30-15.30 h
Universitat Pompeu Fabra
Campus Poblenou
C/ Roc Boronat, 138
Aula 52.117
Esteve Clua: "Anàlisi del canvi lingüístic a partir de les dades de COD"
Helena Calsamiglia: “Què aporta l'etnografia de la comunicació a l'anàlisi de la conversa?”.
Alba Milà: “Parlant (alhora) la gent s'entén”
Carme Bach: “Els whatsapps: un col·loquial escrit?
Montse González: “La gramaticalització del marcador discursiu la veritat/la verdad”
Pilar Prieto: “La importància de la multimodalitat en les interaccions comunicatives. Estudi de
la «posició epistèmica»”
Toni Badia: “L'anàlisi automàtica de textos col·loquials”
.
22 de febr. 2016
20 de febr. 2016
Umberto Eco: sobre la ficció
A Josep Besa,
que em va recomanar que llegís Eco
Vaig llegir Umberto Eco ja fa anys, quan volia saber què és el que fa que un text de ficció sigui de ficció, i què és el que fa que els lectors, els espectadors o els oients, l’interpretin com a tal. El text que em va ser més útil va ser Six walks in the fictional woods (1994; edició castellana, Seis paseos por los bosques narrativos, amb traducció d’Helena Lozano Miralles i publicada per Lumen el 1996). És la versió escrita de sis conferències que Eco va donar a la Harvard University entre el 1992 i el 1993. Aquí teniu uns quants dels fragments que vaig marcar llavors en el meu exemplar del llibre (poso la pàgina entre parèntesis), amb un final rodó que evidentment és seu. Una lectura molt recomanable, el llibre, plena de la saviesa de l’autor.
“…el lector está siempre, y no sólo como componente del acto de contar historias, sino también como componente de las historias mismas.” (9)
“…toda ficción narrativa es necesaria y fatalmente rápida, porque –mientras construye un mundo, con sus acontecimientos y sus personajes– de este mundo no puede decirlo todo. Alude, y para el resto le pide al lector que colabore rellenando una serie de espacios vacíos.” (11)
“Si un texto empieza con «Había una vez», manda una señal que inmediatamente selecciona el propio lector modelo, que debería ser un niño, o alguien que está dispuesto a aceptar una historia que vaya más allá del sentido común.” (17)
“…no existe sólo un lector modelo para el Finnegans Wake sino también para el horario de trenes, y de cada uno de estos lectores el texto espera un tipo de cooperación diferente.” (24-25)
“Cuando me preguntan qué libro me llevaría a una isla desierta contesto: «El listín telefónico; con todos esos personajes podría inventar historias infinitas».” (70)
“La regla fundamental para abordar un texto narrativo es que el lector acepte, tácitamente, un pacto ficcional con el autor, lo que Coleridge llamaba «la suspensión de la incredulidad».” (85)

“Al leer novelas, eludimos la angustia que nos atenaza cuando intentamos decir algo verdadero sobre el mundo real.
Esta es la función terapéutica de la narrativa y la razón por la cual los hombres, desde los orígenes de la humanidad, cuentan historias. Que es, al fin, la función de los mitos: dar forma al desorden de la experiencia.” (97)
“Leer una obra de ficción significa hacer una conjetura sobre los criterios de economía que gobiernan el mundo ficcional.” (123)
“Hay una regla áurea para todo criptoanalista o descifrador de códigos secretos, y es decir que todo mensaje puede ser descifrado con tal de que se sepa que se trata de un mensaje. El problema con el mundo real es que llevamos milenios preguntándonos si hay un mensaje y si ese mensaje tiene un sentido.” (127)
“Puesto que la ficción narrativa parece más confortable que la realidad, intentamos interpretar esta última como si fuera ficción narrativa.” (132)
“A veces esperamos hacer coincidir nuestra historia personal con la del universo. […]
Hace unos meses me invitaron a visitar el Museo de la Ciencia y de la Técnica de La Coruña, y al final de mi visita el director me anunció una sorpresa y me llevó al planetario. […]
En un determinado momento, se hizo la oscuridad más total, se difundió una bellísima canción de cuna de Falla y lentamente […] encima de mi cabeza empezó a girar el cielo que se veía en la noche entre el 5 y el 6 de enero de 1932 sobre la ciudad de Alessandria. Viví, con una evidencia casi hiperreal, mi primera noche de vida.
La viví por vez primera, puesto que yo aquella noche no la había visto. Acaso no la viera tampoco mi madre, agotada por las fatigas del parto, pero quizá la vio mi padre, saliendo de puntillas al balcón, un poco agitado e insomne por el acontecimiento maravilloso (por lo menos para él) del que había sido testigo y remota concausa.
Estoy hablando de un artificio mecánico realizable en muchos lugares, y a lo mejor, la experiencia ya la han tenido otros, pero me perdonarán si en aquellos quince minutos tuve la impresión de ser el único hombre sobre la faz de la tierra (desde el principio de los tiempos) que se estuviera reuniendo con su propio principio. Era tan feliz que experimenté la sensación (casi el deseo) de que podía, de que habría debido morir en ese momento. Y que en cualquier caso, otros momentos serán mucho más casuales e inoportunos. Habría podido morir porque ya había vivido la más hermosa de las historias que hubiera leído jamás en mi vida, había encontrado, quizá, la historia que todos buscan entre páginas y páginas de centenares de libros, o en las pantallas de muchas salas cinematográficas, y era un relato cuyos protagonistas eran las estrellas y yo. Era ficción, porque la historia había sido reinventada por el director del planetario, era Historia, porque contaba qué había sucedido en el cosmos en un momento del pasado, era vida real porque yo era verdadero y no el personaje de una novela. Era, por un momento, el Lector Modelo del Libro de los Libros.
Aquél era un bosque narrativo del que no habría querido salir jamás.
Pero como la vida es cruel, para ustedes y para mí, aquí me tienen.” (153-154)
.
17 de febr. 2016
sobre l''ésAdir'
Avui, un text oral: la intervenció que vaig fer a la taula rodona "10 anys d'ésAdir: una eina viva per a una llengua viva", que commemorava a l'IEC el desè aniversari del portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio). Poc més de vuit minutets.
O jo no ho sé fer, o hi ha algun problema per inserir el vídeo, o sigui que us envio a aquest enllaç, on si voleu el podreu trobar.
O jo no ho sé fer, o hi ha algun problema per inserir el vídeo, o sigui que us envio a aquest enllaç, on si voleu el podreu trobar.
31 de gen. 2016
moltes gràcies!
Dos anys després de l'estrena, aquest blog ha traspassat una xifra rodona, i fins i tot ha fet un capicua ben bonic.
Enmig de la voràgine d'aquests últims dies, trobo un moment per agrair-vos que hi sigueu. Com diu el tòpic, sense els lectors això no tindria solta ni volta.
MOLTES GRÀCIES!!!
30 de gen. 2016
Jornades GrOC 2016
L'associació GrOC (Gramàtica Orientada a les Competències) organitza els dies 4 i 5 de febrer les terceres jornades, aquest any a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona. Trobareu tota la informació sobre l'associació i les jornades en aquest enllaç (tireu avall).
29 de gen. 2016
10 anys de l''ésAdir': crònica
Griselda Oliver ha publicat al digital Núvol una crònica de l'acte de commemoració dels deu anys de l'ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: L'Ésadir fa 10 anys. (Em vaig fer ressò de la convocatòria a l'apunt anterior d'aquest blog.)
22 de gen. 2016
10 anys de l'ésAdir: acte commemoratiu
Amb motiu del desè aniversari del seu portal lingüístic, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha organitzat aquest acte commemoratiu. Per si us pot interessar. S'hi ha de confirmar l'assistència.
20 de gen. 2016
'Sortir' i 'go out'
[Apunt actualitzat amb els retocs de l'OIEC: no hi he hagut de tocar res.]
En les últimes dècades també s’ha fet cada vegada més
freqüent l’estudi contrastat de diferents llengües, que té precedents en la
lingüística comparada del segle XIX. L’anomenada anàlisi contrastiva, en lloc d’estudiar una sola llengua, en
compara diverses. Té l’objectiu de descriure les semblances i les diferències
entre llengües, sovint per classificar-les segons les seves característiques
estructurals i funcionals (això ho fa, des d’una perspectiva teòrica, la tipologia lingüística) i descobrir
quines són comunes (els famosos universals
lingüístics) i quines no. Però aquestes descripcions també són útils per a
diverses àrees de la lingüística aplicada, com ara la traducció i l’ensenyament
de llengües (addicionals).
Un bon exemple d’anàlisi contrastiva el constitueix l’estudi
de l’expressió del moviment, les diferents maneres com el codifiquen les diferents
llengües.
Go out i sortir
Només comparant go out
(anglès) i sortir (francès i català)
ja veiem que passen coses. Efectivament, aquest verb –entre altres– ens servirà
per il·lustrar que hi ha almenys dos tipus de llengües, a l’hora d’expressar el
moviment: les llengües d’emmarcament per satèl·lit i les llengües d’emmarcament
verbal.
A les llengües d’emmarcament per satèl·lit (satellite-framed languages), com l’anglès
i l’alemany, el verb expressa MOVIMENT i MANERA: walk/laufen
(‘desplaçar-se caminant’), fly/fliegen (‘desplaçar-se volant’), drive/fahren (‘desplaçar-se conduint’)… I una preposició o partícula
expressa el TRAJECTE (la direcció del moviment): go in / hineingehen
(‘desplaçar-se endins’), go out
/ hinausgehen (‘desplaçar-se enfora’),
go up / hinaufgehen (‘desplaçar-se amunt’), go down / hinuntergehen
(‘desplaçar-se avall’)… En anglès, són alguns dels consagrats phrasal verbs.
A les llengües d’emmarcament verbal (verb-framed languages), com el català, el francès i el castellà, el
verb acostuma a expressar MOVIMENT i TRAJECTE: entrar / entrer / entrar (‘desplaçar-se endins’), sortir / sortir / salir
(‘desplaçar-se enfora’), pujar
/ monter / subir (‘desplaçar-se amunt’), baixar / descendre / bajar (‘desplaçar-se avall’)… I,
cosa important, moltes vegades la MANERA no s’expressa: sovint no diem si pugem
o baixem a peu, en avió, en cotxe…
Quan aprenem llengües, va molt bé saber aquestes diferències.
Per exemple, els parlants d’una llengua romànica en tindríem prou amb go/gehen
i les diferents preposicions o partícules per expressar les nocions d’entrar, sortir, pujar i baixar. No ens caldria distingir si ho
fem a peu, en avió o en cotxe. Però quan parlem en anglès o en alemany hem
d’aprendre i ens hem d’acostumar a especificar-ho.
I en l’àmbit de la traducció, si aquests diferències no es
tenen en compte es corre el risc de fer traduccions com a mínim molt poc
naturals, si no agramaticals. Vegem-ne un exemple real, extret d’una novel·la.
Original anglès
It was a nice day so I decided to walk back to the Alex
Traducció al català publicada
Feia bon dia i vaig decidir caminar de tornada a l’Alex
D’acord amb el que hem vist més amunt, i també d’acord amb la
nostra competència lingüística, el fragment en anglès que he posat en negreta
s’hauria d’haver traduït per tornar
caminant.
Un altre exemple:
She drove back to London → Va
tornar a Londres (i no “va conduir de tornada a Londres”.
Com he dit més amunt, en català i en altres llengües, si no
és rellevant, no expressem la MANERA; el mitjà de transport, en aquest cas.
I podem acabar amb un exemple poètic, que a mi em fascina. Alguns
d’aquests verbs tenen una variant transitiva, també de moviment, que es
comporta d’una manera similar: “He drove
me home” → “Em va portar a casa” (en català sovint tampoc especifiquem el mitjà).
Doncs bé, ¿teniu present la cançó de Leonard Cohen “Dance me to the end of love”?
Doncs apa, ja en podeu traduir el títol, i si us animeu, la cançó sencera!
Notes
1. La descripció dels verbs de moviment que he presentat, la
va fer el lingüista Leonard Talmy. Jo he partit d’un article de M. Josep Cuenca
que en parla i que hi incorpora el català (“Anàlisi contrastiva, lingüística
aplicada i lingüística teòrica” (2002). Dins: Estudis de Llengua i Literatura Catalanes / XLV. Miscel·lània
Joan Veny 1. Barcelona: PAM). L’últim paràgraf i els exemples són meus.
2. L’anglès (i en algun cas, també l’alemany) té verbs
d’arrel llatina teòricament sinònims dels que hem vist (enter, exit, ascend, descend…), però són propis de registres formals (i a vegades tenen
matisos d’ús diferents), i per tant no estalvien d’aprendre’s els d’ús més
general.
3. Jaume Mateu, en una conferència que va donar fa dos o tres
anys a la UB, també va aportar l’exemple de Leonard Cohen.
4. Les dues àrees de la lingüística aplicada a
què m’he referit, l’ensenyament de llengües (addicionals) i la traducció, es poden combinar: en determinats contextos d’aprenentatge, traduir a classe de
llengua textos o fragments on surtin exemples com els que he posat, pot facilitar l’aprenentatge d’aquestes estructures.
.
'Els dies clau', del Canal 33, dilluns vinent dedicat al català
Dilluns vinent el programa Els dies clau, del Canal 33, parteix de la primera emissió de TV3 per parlar de la normalització del català. Poc després de les 10 del vespre, i posteriorment a "TV3 a la carta".
Més informació sobre aquest programa aquí.
Més informació sobre aquest programa aquí.
2 de gen. 2016
¿què és el centre díctic?
En aquest
apunt vaig definir la dixi com el fenomen comunicatiu pel qual s’utilitzen unes formes
lingüístiques que permeten identificar-ne el referent en relació amb algun element del context espaciotemporal en què té lloc la comunicació. I vaig posar exemples de les
quatre categories díctiques: persona (1), temps (2), espai (3) i manera (4).
(1) Tinc
fred.
(2) Avui
fa fred.
(3) He
comprat estes creïlles per a l’arròs.
(4) Mira,
fes-ho així.
Totes les llengües tenen
formes díctiques d’aquestes quatre categories, però la manera d’expressar-les
gramaticalment i lèxicament no sempre és la mateixa (per exemple, la
distribució dels verbs
anar i venir varia).
En canvi, les
expressions díctiques de les diferents llengües s’organitzen sempre al voltant del
que habitualment es coneix com a centre
díctic (o origen de coordenades
díctiques). Aquest punt zero, que es pot considerar, adoptant una expressió
molt utilitzada actualment en el camp de la informàtica, el centre díctic per defecte, el constitueixen tres
elements o paràmetres: l’enunciador, el moment en què emet un
enunciat determinat i el lloc on és quan ho fa. Aquests tres punts de
referència bàsics —representats sovint com el jo, l’ara i l’aquí dels quals parteix sempre la
comunicació— són el punt d’arrencada amb què els participants identifiquen els
referents de les expressions díctiques en la interacció cara a cara, que és la
situació per a la qual les llengües les han codificades. En la interacció cara
a cara hi ha un marc espaciotemporal compartit pels participants i un conjunt
de coneixements també compartits; és a dir, molt de context comú. L’enunciat de (5),
cèlebre pel seu significat històric, permet exemplificar-ho.
(5) Ciutadans de Catalunya, ja sóc
aquí.
En
aquest exemple, el centre díctic el constitueixen l’enunciador (Josep
Tarradellas, com a president de la Generalitat de Catalunya, fins aleshores a l’exili),
el moment en què emet l’enunciat (el 23 d’octubre del 1977, el dia que va tornar
de l’exili, al vespre) i el lloc on és (el Palau de la Generalitat , la
institució que presideix, però en darrer terme Catalunya). Els tres paràmetres del
centre díctic s’expressen per mitjà de la primera persona del singular del verb
ser, del temps present del verb i de
l’adverbi aquí, respectivament. El vocatiu
ciutadans de Catalunya designa, al
seu torn, els destinataris de l’enunciat tal com els conceptualitza l’enunciador (des del punt de vista del centre díctic personal, per tant),
que evita el gentilici catalans per
tal d’incloure entre els destinataris del seu missatge la immigració de la
resta de l’Estat que vivia en aquell moment a Catalunya.
En els
diàlegs, les intervencions dels diversos participants fan que el centre díctic
—o almenys, algun dels seus paràmetres— canviï constantment cada vegada que
canvien els rols d’enunciador i d’enunciatari entre els diversos participants.
En el fragment de (6), extret d’una conversa col·loquial, cadascun dels tres
participants es refereix a si mateix per mitjà de l’ús de formes de primera
persona —destacades en negreta— i en cada torn, doncs, el referent d’aquestes
formes és diferent.
(6) NOIA: Mira, fotre’m a la platja i que vingui un tio i se’m foti al costat
a mirar-te els pits… Perquè és lo que foteu els
tios…
NOI
1: Jo m’emporto els binocles [riu].
NOIA:
Vull dir passo\
NOI 2: Jo,
jo, ¿per què et penses que estic prenent el sol amb les ulleres de
sol?
Sempre
que el context és compartit podem trobar expressions díctiques, perquè es pot
accedir al referent a partir del centre díctic comú. Fins i tot en alguns
textos escrits en què es dóna aquesta circumstància, com ara les notes
domèstiques o laborals. A l’exemple de (7) l’enunciatari pot identificar d’una
manera unívoca tots els referents de les expressions díctiques de persona,
temps i lloc que hi apareixen: l’enunciador, que apareix en la forma verbal passaré (perquè és l’únic possible, o
perquè li coneix la lletra), i els referents de l’adverbi aquí (el lloc —casa, oficina…— on s’ha deixat la nota), del pronom ho (un objecte situat a prop o a sota de
la nota, que els dos participants saben que l’enunciador ha d’agafar) i del
sintagma temporal aquesta tarda (la
tarda del dia en què l’enunciador ha escrit la nota i en què preveu que l’enunciatari
la llegeixi).
(7)
En
la comunicació diferida, en què el context espaciotemporal no és compartit —o
no ho és del tot— pels interlocutors, el més habitual és que els paràmetres que
constitueixen el centre díctic no es puguin donar per descomptats. Aquesta
circumstància es dóna sobretot —però no sempre, com acabem de veure— en la
comunicació escrita. Quan no és deduïble contextualment, el centre díctic s’estableix
per mitjà de recursos lingüístics no díctics que el fan explícit, de manera que
l’enunciatari pot reconstruir a posteriori el context extralingüístic necessari
per interpretar els enunciats que contenen expressions díctiques. En aquest
apunt de blog (8), per exemple, el centre díctic personal l’estableix la
informació de la capçalera, i el temporal, la data de publicació; pel que fa a l’espai,
sí que és compartit: l’espai virtual del blog. Per això, al referent de l’expressió
díctica d’espai aquest apunt s’hi
accedeix directament. En canvi, el que permet accedir al referent de les formes
de primera persona (vaig definir, vaig posar) és el nom Neus Nogué Serrano; i el que permet
accedir al referent del temps verbal de passat és la data de publicació de l’apunt:
vaig definir i vaig posar remeten a un moment anterior al de la publicació d’aquest
apunt que enllesteixo aquí i ara mateix.
(8)
Notes
1.
El terme centre díctic (deictic centre) el va encunyar Stephen Levinson, un dels fundadors de la pragmàtica i autor del manual Pragmatics (1983), que conté un capítol dedicat
a la dixi on parla, entre moltes altres coses, d’aquesta noció i que és el punt
de partida de la majoria d’estudis sobre la dixi.
2. A
l’apunt sobre la dixi que ja he esmentat més amunt, aquest,
notes incloses, hi trobareu referències i enllaços que tenen a veure amb la
dixi i el centre díctic.
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)