En aquest
apunt vaig definir la dixi com el fenomen comunicatiu pel qual s’utilitzen unes formes
lingüístiques que permeten identificar-ne el referent en relació amb algun element del context espaciotemporal en què té lloc la comunicació. I vaig posar exemples de les
quatre categories díctiques: persona (1), temps (2), espai (3) i manera (4).
(1) Tinc
fred.
(2) Avui
fa fred.
(3) He
comprat estes creïlles per a l’arròs.
(4) Mira,
fes-ho així.
Totes les llengües tenen
formes díctiques d’aquestes quatre categories, però la manera d’expressar-les
gramaticalment i lèxicament no sempre és la mateixa (per exemple, la
distribució dels verbs
anar i venir varia).
En canvi, les
expressions díctiques de les diferents llengües s’organitzen sempre al voltant del
que habitualment es coneix com a centre
díctic (o origen de coordenades
díctiques). Aquest punt zero, que es pot considerar, adoptant una expressió
molt utilitzada actualment en el camp de la informàtica, el centre díctic per defecte, el constitueixen tres
elements o paràmetres: l’enunciador, el moment en què emet un
enunciat determinat i el lloc on és quan ho fa. Aquests tres punts de
referència bàsics —representats sovint com el jo, l’ara i l’aquí dels quals parteix sempre la
comunicació— són el punt d’arrencada amb què els participants identifiquen els
referents de les expressions díctiques en la interacció cara a cara, que és la
situació per a la qual les llengües les han codificades. En la interacció cara
a cara hi ha un marc espaciotemporal compartit pels participants i un conjunt
de coneixements també compartits; és a dir, molt de context comú. L’enunciat de (5),
cèlebre pel seu significat històric, permet exemplificar-ho.
(5) Ciutadans de Catalunya, ja sóc
aquí.
En
aquest exemple, el centre díctic el constitueixen l’enunciador (Josep
Tarradellas, com a president de la Generalitat de Catalunya, fins aleshores a l’exili),
el moment en què emet l’enunciat (el 23 d’octubre del 1977, el dia que va tornar
de l’exili, al vespre) i el lloc on és (el Palau de la Generalitat , la
institució que presideix, però en darrer terme Catalunya). Els tres paràmetres del
centre díctic s’expressen per mitjà de la primera persona del singular del verb
ser, del temps present del verb i de
l’adverbi aquí, respectivament. El vocatiu
ciutadans de Catalunya designa, al
seu torn, els destinataris de l’enunciat tal com els conceptualitza l’enunciador (des del punt de vista del centre díctic personal, per tant),
que evita el gentilici catalans per
tal d’incloure entre els destinataris del seu missatge la immigració de la
resta de l’Estat que vivia en aquell moment a Catalunya.
En els
diàlegs, les intervencions dels diversos participants fan que el centre díctic
—o almenys, algun dels seus paràmetres— canviï constantment cada vegada que
canvien els rols d’enunciador i d’enunciatari entre els diversos participants.
En el fragment de (6), extret d’una conversa col·loquial, cadascun dels tres
participants es refereix a si mateix per mitjà de l’ús de formes de primera
persona —destacades en negreta— i en cada torn, doncs, el referent d’aquestes
formes és diferent.
(6) NOIA: Mira, fotre’m a la platja i que vingui un tio i se’m foti al costat
a mirar-te els pits… Perquè és lo que foteu els
tios…
NOI
1: Jo m’emporto els binocles [riu].
NOIA:
Vull dir passo\
NOI 2: Jo,
jo, ¿per què et penses que estic prenent el sol amb les ulleres de
sol?
Sempre
que el context és compartit podem trobar expressions díctiques, perquè es pot
accedir al referent a partir del centre díctic comú. Fins i tot en alguns
textos escrits en què es dóna aquesta circumstància, com ara les notes
domèstiques o laborals. A l’exemple de (7) l’enunciatari pot identificar d’una
manera unívoca tots els referents de les expressions díctiques de persona,
temps i lloc que hi apareixen: l’enunciador, que apareix en la forma verbal passaré (perquè és l’únic possible, o
perquè li coneix la lletra), i els referents de l’adverbi aquí (el lloc —casa, oficina…— on s’ha deixat la nota), del pronom ho (un objecte situat a prop o a sota de
la nota, que els dos participants saben que l’enunciador ha d’agafar) i del
sintagma temporal aquesta tarda (la
tarda del dia en què l’enunciador ha escrit la nota i en què preveu que l’enunciatari
la llegeixi).
(7)
En
la comunicació diferida, en què el context espaciotemporal no és compartit —o
no ho és del tot— pels interlocutors, el més habitual és que els paràmetres que
constitueixen el centre díctic no es puguin donar per descomptats. Aquesta
circumstància es dóna sobretot —però no sempre, com acabem de veure— en la
comunicació escrita. Quan no és deduïble contextualment, el centre díctic s’estableix
per mitjà de recursos lingüístics no díctics que el fan explícit, de manera que
l’enunciatari pot reconstruir a posteriori el context extralingüístic necessari
per interpretar els enunciats que contenen expressions díctiques. En aquest
apunt de blog (8), per exemple, el centre díctic personal l’estableix la
informació de la capçalera, i el temporal, la data de publicació; pel que fa a l’espai,
sí que és compartit: l’espai virtual del blog. Per això, al referent de l’expressió
díctica d’espai aquest apunt s’hi
accedeix directament. En canvi, el que permet accedir al referent de les formes
de primera persona (vaig definir, vaig posar) és el nom Neus Nogué Serrano; i el que permet
accedir al referent del temps verbal de passat és la data de publicació de l’apunt:
vaig definir i vaig posar remeten a un moment anterior al de la publicació d’aquest
apunt que enllesteixo aquí i ara mateix.
(8)
Notes
1.
El terme centre díctic (deictic centre) el va encunyar Stephen Levinson, un dels fundadors de la pragmàtica i autor del manual Pragmatics (1983), que conté un capítol dedicat
a la dixi on parla, entre moltes altres coses, d’aquesta noció i que és el punt
de partida de la majoria d’estudis sobre la dixi.
2. A
l’apunt sobre la dixi que ja he esmentat més amunt, aquest,
notes incloses, hi trobareu referències i enllaços que tenen a veure amb la
dixi i el centre díctic.
.
