I jornades de formació crítica

La setmana que ve, de dimarts 17 a dijous 19, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans organitza les I jornades de formació crítica a la Facultat de Filologia de la UB. Aquí teniu el cartell amb el programa per si us pot interessar. Ja veureu que dimarts miraré de dir-hi alguna cosa sobre això dels "desdoblaments de gènere".

¿"els dos" o "tots dos"?

[apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC]

Les combinacions els dos/tres... i tots dos/tres... moltes vegades no són intercanviables. La segona estructura, que és la que podem considerar marcada (més complexitat estructural, més càrrega semàntica), apareix si:

1. El nom a què es fa referència ja ha aparegut abans en el text.

2. El nom a què es fa referència no porta cap complement del nom.

3. Volem emfasitzar la unitat que formen els referents del nom.

El matís a vegades és subtil, cal dir-ho, i per tant sovint deu actuar per sota de la nostra consciència metalingüística quan escrivim o parlem.

Exemples que il·lustren aquestes tres característiques

(Són una mica llargs, perquè cal context previ.)

Amb èmfasi:

(1) ...el gallec mancava d’una tradició que distingís la llengua dialectal de l’estàndard; aquesta era representada, de fet, pel castellà; i per posseir totes dues varietats una llengua ha de pagar un preu. (Joan Solà, Plantem cara, art. 35.2)

(2) Intentin rumiar si apliquem gros o gran o tots dos adjectius o cap dels dos i per què o quan a noms com els que enumero tot seguit. (Joan Solà, Plantem cara, art. 81.2)

Sense èmfasi:

(3) ¿Hi ha diferència entre “He comprat dues escultures de guix per pintar” i “He comprat dues escultures de guix per pintar-les”? En principi sí: per pintar vol dir que no estan pintades (igual que sense pintar o blanques); i per pintar-les indica finalitat: vull pintar-les. Ara: sovint coincideixen les dues circumstàncies (Joan Solà, Plantem cara, art. 90.2)

(4) Sembla que l’única llengua que té realment viva la distinció en l’atribut és el gallec (ja no el portuguès), com m’informa Rosario Álvarez. Amb els verbs ser i parecer aquesta llengua construeix de tres maneres (amb el pronom determinat, amb el neutre i amb el pronom fort): “¿Dis que non é túa nai? Ser non a será, pero parecer parécea” (nai: mare), “Ser non o será, pero parecer paréceo” i “Ser non será ela, pero parecer parece ela” (en els tres casos es pot repetir o no el pronom: jo l’he repetit). (Joan Solà, Plantem cara, art. 82)

De fet, hi ha vegades que no podem tenir tots dos/tres..., precisament perquè el significat és distributiu i, per tant, no unitari. A l’exemple següent, en el primer fragment subratllat s’expressa èmfasi en la interpretació unitària (alhora també ho reforça); i en el segon, en canvi, el verb destriar fa evident que el que s’expressa és separació.

(5) I aquí és on cal distingir entre el que diu l’escriptor (“puix parla en català, vejam què diu”, amb paraules de Joan Fuster), les realitats, els sentiments i la ideologia que ens vol transmetre, i la manera com ho diu; que un escriptor són totes dues cares alhora. Llegeixin Ruyra i mirin de destriar les dues cares, que jo els he de deixar aquí. (Joan Solà, Plantem cara, art. 83)

Quan el nom i els complements queden sobreentesos optem per tots dos/tres..., segurament perquè la interpretació en aquest cas sempre és unitària. Exemples:

(6) Si els parlo d’aquests dos personatges és fonamentalment perquè jo els tinc en gran consideració, però no pas per això sol. Tots dos han tingut una influència decisiva sobre la lingüística francesa: (Joan Solà, Plantem cara, art. 53)

Però si només s’ha elidit el nom, l’única opció és els dos/tres…

(7) Fora dels noms que ens afecten més directament, un dia vaig trobar en un diari els dos següents (Joan Solà, Plantem cara, art. 2)

(8) Obro quatre o cinc llibres d’estil, la meitat dels quals no inclouen la qüestió de què ara els parlaré, però l’altra meitat en diuen literalment el següent («A» i «B» són els dos de què em serveixo). (Joan Solà, Plantem cara, art. 117)

Tots dos/tres... no pot formar part del que la GIEC anomena la coda, o complement de totalitat, d’una construcció partitiva.

(9) A més a més, cap dels dos diccionaris no dóna a entendre que el verb pot funcionar sense expressar el complement directe (Joan Solà, Plantem cara, art. 32.2)

I finalment, com que tots dos/tres... emfasitza la unitat (tots els referents són iguals o fan el mateix), no pot ser el subjecte d’un predicat que expressi una relació simètrica. No diríem:

(10) ^* Totes dues s’escriuen whatsapps sovint

Sinó que en aquest cas el que diríem és:

(11) Elles dues s’escriuen whatsapps sovint

Notes

1. La variant ambdós-ambdues, que trobem en textos més formals, funciona exactament igual que tots dos - totes dues.

2. Trobareu més informació sobre aquesta qüestió a l’excel·lent capítol de la Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya) que Josep M. Brucart i Gemma Rigau dediquen a “La quantificació” i a l’apartat 17.5.3 de la GIEC.

3. Aquest text es va publicar per primer cop aquí, en memòria de Joan Solà en el tercer aniversari de la seva mort. Per això quasi tots els exemples són extrets del seu últim recull d’articles, Plantem cara (2009).

Dues fimòsies (Malva umbellata). Totes dues estan ben obertes
(foto meva)

la col·lecció "Lingüística Catalana", en accés obert

La Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i (des de fa pocs dies) Lingüística General fa més de vint anys que organitza cada any el Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona, conegut en el gremi com "el CLUB". En alguns casos, seguit d'una jornada sobre el mateix tema.

Els textos d'aquests col·loquis s'han anat publicant, juntament amb algun altre text de temàtica afí, a la col·lecció "Lingüística Catalana", que fins fa poc editaven en paper la mateixa Secció i l'editorial Promociones y Publicaciones Universitarias (PPU).

Ara tota la col·lecció l'ha reeditat Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. L'últim volum es pot adquirir en paper, i tota la col·lecció es pot descarregar gratuïtament en format PDF.

Entreu al web de la col·lecció i mireu quins títols us poden interessar!

els usos de la dixi (2): la dixi textual

En aquest apunt vam veure què és la dixi i vam caracteritzar breument les quatre categories díctiques. I en aquest altre vam començar a veure que hi ha diversos usos de la dixi; és a dir, diferents maneres d’establir la connexió entre una expressió díctica i un referent, i vam caracteritzar la primera: la distinció entre dixi gestual i dixi simbòlica.

Avui veurem en què consisteix el segon ús de la dixi, la dixi textual, que expressa lingüísticament la incorporació del text, que forma part del context, al centre díctic, i porta a fer un ús particular de la dixi d’espai i de temps.

La dixi textual és el mecanisme pel qual les llengües tenen com a referents, no elements del context espaciotemporal, extern al discurs, sinó elements lingüístics que formen part del mateix discurs, del text.

En el discurs oral, una referència díctica textual pot tenir com a referents formes lingüístiques que hi són més o menys pròximes en el temps: formes que la precedeixen (1), formes que la segueixen (2) i l’enunciat o l’esdeveniment de parla en què s’inclou (3). (Poso en negreta l’expressió díctica textual i subratllat, el referent.)

(1) –Dormies com una lirona.

      –Està bé, aquesta paraula.

(2)  –Escolta bé això que et diré: no vull que arribis tard.

(3) a Si parleu mentre us dic això, no em sentireu.

      b En aquest debat hi participaran els directors de tres diaris.

         [presentació d’un debat televisiu]

En els discurs escrit, a vegades es fan servir expressions díctiques que reflecteixen el procés de producció i de recepció del text, que s’estén en el temps. Aquestes expressions poden expressar anterioritat (4), posterioritat (5) o simultaneïtat (6).

(4) Estimada amiga:

            Et faig saber que el proper 31 de Juliol, em caso amb en Jean-Marc. Després de més de cinc anys de sortir junts ja teníem ganes de fer un pas més, encara que per motius de feina de moment viurem mig a França mig a Girona […].

            Potser et semblarà de boig, que a dos mesos del casament no ho tinguem clar el lloc de residència, però com t’he dit abans estem condicionats per la feina.

(5) En el capítol següent en donarem més detalls.

(6) A partir de les dades precedents, ara podem perfilar millor el nostre posicionament.

Altres vegades, en l’escrit hi trobem expressions díctiques que fan explícit el desenvolupament del discurs en l’espai del paper o d’altres suports, i que tenen com a referents fragments de text situats abans (7) o després (8) de l’expressió díctica, o el text o una part del text en què s’inclou (9).

(7) Aniria bé que tothom —i aquest tothom òbviament t’inclou— seguís el camí que s’indica en aquesta revista.

(8) Busca al diccionari el significat de les següents paraules (o les paraules següents): plat, plata i safata.

(9) I posats a fer-nos preguntes, podríem començar preguntant-nos el perquè del títol que encapçala aquest capítol.

Sovint trobem en un mateix fragment expressions díctiques que són específiques de la dixi de temps i d’altres que són específiques de la dixi d’espai, i fins i tot elements paralingüístics díctics. Així passa a l’exemple de (10), que combina la referència díctica de temps hem citat amb la referència díctica d’espai més amunt i amb els dos punts que introdueixen la citació, que es poden considerar un símbol-díctic que assenyala o presenta el discurs immediatament posterior.

(10) A l’editorial de la revista, que ja hem citat més amunt, hi trobem la primera referència explícita als impulsors de la recerca: “Els membres del consell de redacció han intentat…”.

Nota

Trobareu una explicació una mica més detallada sobre la dixi textual, i unes quantes referències bibliogràfiques, en el tercer capítol de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català.

.

la distància

[Apunt actualitzat amb els retocs ortogràfics de l'OIEC: no hi he hagut de tocar res.]

Fent classe o llegint bibliografia sobre temes diversos, de tant en tant ens trobem dient o llegint que la distància és un factor que permet explicar determinats fenòmens sintàctics. Fa uns dies vaig voler recollir els que m’he trobat últimament, i em van sortir els quatre que explico en els apartats següents. Tots quatre estan explicats amb més detall a la Gramàtica del català contemporani. Al final trobareu la referència precisa dels autors i els capítols implicats.

La concordança dels noms col·lectius

Els noms col·lectius que designen entitats que conceptualitzem com a homogènies, normalment concorden en singular amb el verb (en parlo amb més detall en aquest apunt).

(1) El ramat està assedegat

(2) La tropa és disciplinada

Però la distància entre el nom i el verb afavoreix que el verb vagi en plural, tal com es pot veure comparant el primer verb dels exemples següents amb el segon.

(3) La gent diu una cosa i després en fan una altra

(4) A l’excursió hi ha anat tot un grup de Manresa. Primer han pujat a l’Aneto i després, al Mont Perdut

El subjuntiu a les subordinades dels verbs “emotius”

Els verbs i predicats “emotius” expressen sentiments (lamentar, agradar, retreure, ser una llàstima, ser fantàstic…) o, en alguns casos, valoracions (criticar, ser normal…). I normalment, quan porten una subordinada com a subjecte o complement directe, el verb va en subjuntiu.

(5) M’agrada que em diguis això
(6) Va lamentar que hi hagués tan poca gent

Però la distància entre el verb de la principal i el de la subordinada afavoreix que aquest segon verb vagi en indicatiu.

(7) És curiós que, de fet, en una llengua com el català la realització d’aquesta possibilitat sembla anar fortament condicionada per factors estructurals

(8) El Josep Lluís va lamentar que, quan després de jubilar-se va voler disposar dels diners que havia dipositat en un banc del qual era client des de feia més de quatre dècades, ja no va poder fer-ho

En una versió més curta d’aquestes dues oracions, el verb aniria en subjuntiu:

(7’) És curiós que sembli anar fortament condicionada per factors estructurals

(8’) El Josep Lluís va lamentar que ja no pogués fer-ho

La concordança negativa (o “doble negació”)

A les oracions negatives, quan ja hi ha una paraula negativa (ningú, mai, res…) davant del verb, és optatiu que també hi aparegui l’adverbi no (tant des d’un punt de vista descriptiu com normatiu).

(9) Ningú (no) ens ha vist

(10) Mai (no) diuen el que pensen

Però, com més distància hi ha entre la paraula negativa i el verb, més es tendeix a fer explícit l’adverbi no davant del verb.

(11) Cap de les plantes que vam deixar a la banyera abans de marxar de vacances no sembla que s’hagi mort

(12) Res del que us va dir el Pere abans de marxar, no us hauria de sorprendre

També en aquest cas, una versió més curta de les dues últimes oracions admet amb més facilitat la variant sense no:

(11’) Cap de les plantes sembla que s’hagi mort

(12’) Res del que us va dir us hauria de sorprendre

Un pronom feble dins d’una oració de relatiu

Hi ha subordinades de relatiu que es resisteixen a deixar buida la posició de la funció sintàctica que, en teoria, ja representa el pronom relatiu, i l’ocupen amb el pronom feble corresponent. Un dels factors que hi intervenen, entre altres, és la distància entre els dos elements: el pronom relatiu i el pronom feble teòricament innecessari. És el cas dels exemples següents:

(13) La gent ha començat a parlar d’un federalisme del qual fa uns mesos a Madrid ningú en volia sentir a parlar

(14) Hi ha ciutats en què, si hi passes gaires dies, et sembla que hi has viscut tota la vida

Si fem la prova de suprimir el pronom feble, l’oració ens queda coixa; ens hi falta alguna cosa: el pronom que hem suprimit.

(13’) La gent ha començat a parlar d’un federalisme del qual fa uns mesos a Madrid ningú volia sentir a parlar

(14’) Hi ha ciutats en què, si hi passes gaires dies, et sembla que has viscut tota la vida

I si fem la prova de reduir la distància entre els dos elements, el pronom feble no es fa tan necessari.

(13’’) La gent ha començat a parlar d’un federalisme del qual no vull sentir a parlar

(14’’) Hi ha ciutats en què et sembla que has viscut tota la vida

A propòsit d’aquest últim cas, Joan Solà observa que “el problema, avui no resolt, és que la distància s’ha de definir” (vegeu la referència a la nota 1 d’aquí sota). És cert: en aquests casos, com en altres en què adduïm la distància com a factor –o la llargada (ara penso en la coma que pot separar els subjectes llargs o complexos del verb)–, no hi ha un mesurador objectiu que permeti establir els límits del fenomen d’una manera dràstica. Però la comparació amb exemples en què aquest factor desapareix és, com hem vist, un indici de la seva rellevància. I d’altra banda, la psicolingüística, i també els estudis sobre l’accessibilitat dels referents, poden contribuir a trobar els trets compartits per aquests fenòmens, i altres de similars, i a explicar-los d’una manera més acurada. Aquí ens hem limitat a observar-los i descriure’ls mínimament sota aquesta perspectiva comuna.

Notes

1.Trobareu explicats amb més detall aquests quatre casos en els capítols següents dels dos volums dedicats a la sintaxi de la Gramàtica del català contemporani:

• La concordança dels noms col·lectius: Aurora Bel § 2.4.4.1

• El subjuntiu a les subordinades dels verbs “emotius”: Sebastià Bonet § 19.8.3

• La concordança negativa (o “doble negació”): M. Teresa Espinal § 24.3.2.2

• Un pronom feble dins d’una oració de relatiu: Joan Solà § 21.5.6

2. Una part dels exemples són dels autors esmentats a la nota 1; d’altres són de collita pròpia.

3. Foto (meva): l’illa de la Graciosa, tocant a Lanzarote; en la distància, un illot.

els usos de la dixi (1): dixi gestual i dixi simbòlica

En aquest apunt vam veure què és la dixi i vam caracteritzar breument les quatre categories díctiques; és a dir, els quatre tipus de referents que poden tenir les expressions díctiques: persona, temps, espai i manera.

Avui començarem a veure que hi ha diversos usos de la dixi. Quan parlem d’usos de la dixi ens referim a la manera com s’estableix la connexió entre una expressió díctica i un referent. Els factors que determinen usos diferents de la dixi són els següents:

1. El grau de precisió amb què cal controlar el centre díctic per accedir a la referència (dixi gestual i dixi simbòlica).

2. La incorporació del text (que forma part del context) al centre díctic, que porta a fer un ús particular de la dixi d’espai i de temps (dixi textual).

3. El fet que el centre díctic per defecte pugui ser utilitzat analògicament per referir-se a altres elements (dixi analògica).

4. La possibilitat d’accedir al referent de l’expressió díctica per mitjà d’un intermediari (dixi mediatitzada).

5. I finalment, el fet que el centre díctic pugui desplaçar-se per diferents procediments i amb objectius comunicatius també diversos (desplaçaments del centre díctic).

Els usos de la dixi poden variar lleugerament d’una llengua a una altra, però la caracterització del català també és útil, en bona part, per a altres llengües. Avui parlarem del primer d’aquests usos.

dixi gestual i dixi simbòlica

Entre els usos bàsics de la dixi, que són els vinculats directament amb el centre díctic per defecte, es pot establir una distinció entre dixi gestual i dixi simbòlica, segons la precisió amb què cal conèixer el context situacional per accedir al referent.

Es parla de dixi gestual quan una expressió díctica només pot ser interpretada si es té un accés immediat i detallat als aspectes físics (auditiu, visual o tàctil) de la situació de comunicació. Sovint el que diem va acompanyat d’un gest (amb la mà, amb el cap, amb la mirada…) que completa la informació.

(1) S’ha menjat un entrepà així de gros [indicant-ne la llargada amb les dues

      mans]

(2) Un, dos, tres, ara! [per indicar l’inici d’una cursa]

(3) –¿Quin gelat vols?

      –Aquell [indicant el de xocolata]

En l’ús simbòlic, en canvi, només és necessari tenir un coneixement general dels paràmetres bàsics de l’esdeveniment comunicatiu (espai, temps i participants). El centre díctic no s’ha desplaçat, sinó que, en comparació amb l’ús gestual, s’ha fet més ampli, de manera que per identificar el referent no és necessari un control tan precís de les coordenades díctiques exactes. A l’exemple (4), l’adverbi ara no expressa el moment exacte en què s’emet l’enunciat, sinó un període de temps molt més ampli, que es podria expressar amb una paràfrasi, també díctica, com ara en l’època actual; a (5), aquí no expressa l’espai físic que ocupa l’enunciador, sinó un espai també més ampli que coincideix amb el territori com a marc geopolític, Catalunya; a (6), finalment, aquest mateix adverbi té un referent més ambigu, ja que tant pot ser també Catalunya com un àmbit geopolític més ampli, Espanya. El contrast entre aquests dos exemples mostra que el grau de precisió dels usos simbòlics de la dixi és variable, justament pel dinamisme que caracteritza inherentment el context.

(4) Les flors d’ara ja no fan olor

(5) Això afecta tant el Govern de l’Estat com els polítics d’aquí, de la

     Generalitat

(6) Són productes difícils de trobar aquí, els hem d’importar de França i Holanda

Exemples com els anteriors permeten veure que els paràmetres fixats per l’origen de coordenades díctiques per defecte parteixen de l’enunciador i del lloc i el moment en què emet l’enunciat, però es poden anar ampliant en una mena de cercles concèntrics: aquí pot ser la cadira on estic asseguda, l’edifici o la ciutat on sóc, el planeta, la galàxia…; ara pot ser l’instant en què escrit, els últims anys, l’últim segle, l’últim mil·lenni…; nosaltres pot ser tu i jo, la meva família, els catalans, els europeus, els contemporanis, els éssers humans de tots els temps…

Hi ha molt poques expressions díctiques que només puguin ser utilitzades gestualment. Un dels casos esmentats més sovint és el dels presentatius (voici i voilà en francès; vet(-el) aquí, mi(ra)-te’l —i variants morfològiques i lèxiques, com ara guaita, goita, etc.— en català). Però també s’hi han d’incloure les expressionsdíctiques de manera i les interjeccions, de significat equivalent, té (no inclosa al DIEC) i jas (pròpia de l’eivissenc i, segons diu el DCVB, també d’altres parlars balears i valencians, i inclosa al DIEC).

(7) Té, Maria, una mica de pa

(8) Jas, Maria, un poc de pa

Notes

1. La distinció entre categories díctiques i usos de la dixi la va establir per primer cop Gisa Rauh, en el pròleg del llibre Essais on Deixis (1983), del qual és l’editora. Posteriorment, Laura Vanelli i Lorenzo Renzi la van aplicar a la seva descripció de la dixi en italià, dins la Grande grammatica italiana di consultazione (vol. 3, 1995). Jo la vaig incorporar, seguint tots aquests autors, a la descripció que vaig fer de la dixi a la meva tesi doctoral i al llibre La dixi de persona en català.

2. A la imatge, un exemple de dixi gestual ben freqüent a internet (no intenteu clicar-hi que aquí no funciona).

3. El DCVB també recull ges, variant mallorquina de jas no inclosa al DIEC (gràcies, M. Antònia Font, per la informació).

.

article interessant i acte interessant

Avui us recomano un article i un acte. Tots dos valen molt la pena.

L'article és el que ha publicat avui Lluís Payrató, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, al digital Núvol. Mostra la seva visió crítica --que comparteixo-- dels canvis que afecten la nostra Universitat ara mateix, i les humanitats en el nostre món, d'una manera més general: "Utilitat, (des)cultura i universitat".

L'acte és la segona part d'un dels que us vaig anunciar aquí fa uns dies: tracta sobre el col·loquial de ficció (o col·loquial fingit, o col·loquial mediatitzat), i es farà dimarts que ve al Campus del Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra. L'organitza el Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge, i hi participaran: Eduard Bartoll, Jenny Brumme, Magí Camps, Dídac Pujol i Patrick Zabalbeascoa. Més informació:

¿Un diàleg i una conversa són el mateix?

Habitualment fem servir les paraules diàleg i conversa sense definir-les i com a quasi sinònims. Però si filem una mica més prim, podem fer unes quantes distincions que, en l’àmbit d’estudi de la lingüística, són del tot pertinents i que va bé tenir clares.

El diàleg

La paraula diàleg s’utilitza habitualment en la llengua general, no especialitzada, amb el significat de ‘intercanvi verbal entre dos o més parlants’. En l’àmbit de la política i del periodisme polític, es fa servir sovint afegint-hi la intenció d’arribar a un acord en una situació de conflicte entre dues persones, partits, governs, organismes, etc. (es parla de “trencar el diàleg”, “reprendre el diàleg”, “necessitat de diàleg”…). I en l’àmbit especialitzat de la literatura (i de fet, de la ficció en general), designa els intercanvis de paraules que els personatges duen a terme directament; i també, el gènere en què l’autor fa servir aquests intercanvis per difondre el seu pensament, com és el cas dels diàlegs de Plató.

En lingüística, un diàleg és una manera d’estructurar el discurs, contraposada al monòleg. Està format per una successió d’intercanvis d’enunciats (oracions contextualitzades) que en l’oral sovint es combinen amb gestos. L’intercanvi el duen a terme dos o més participants amb un propòsit comunicatiu comú. Des d’aquest punt de vista, doncs, un diàleg no és cap gènere discursiu, com ho són la notícia, el míting o la necrològica. En canvi, hi ha gèneres discursius que són dialogats (de la mateixa manera que n’hi ha que són monologats): els diferents tipus de conversa, els debats i les entrevistes, per exemple. Altres gèneres poden contenir fragments dialogats, com ara les novel·les, els contes, els anuncis radiofònics i televisius, i molts programes d’entreteniment, tant de ràdio com de televisió. I també hi ha algun altre cas que és menys evident: en un informatiu de televisió, una successió d’intervencions de diversos presentadors (encara que només siguin dues, si van seguides) és un diàleg quan consisteix en un intercanvi cooperatiu (orientat a un propòsit comú) i interactiu, i en canvi no ho és quan el canvi de torn s’utilitza només per indicar el pas d’una notícia a una altra, o d’un titular a un altre, o del titular al cos de la notícia; dit d’una altra manera, els presentadors dialoguen quan s’adrecen l’un a l’altre, però no quan s’adrecen només als espectadors, encara que alternin els torns de parla.

La conversa

A diferència del diàleg, la conversa sí que és un gènere discursiu. ¿I què és un gènere? Qualsevol tipus de missatge que apareix regularment en una comunitat i que ha desenvolupat una estructura interna que permet identificar-lo i diferenciar-lo dels altres tipus de missatge que hi ha en el repertori d’aquella comunitat. Els gèneres, un cop identificats i diferenciats, reben un nom: notícia, article d’opinió, poema, anunci, espai de propaganda electoral, dietari, discurs parlamentari…

¿Quines característiques té, la conversa, com a gènere? Una conversa és un diàleg, entès tal com l’acabem de definir; i més concretament, un diàleg autoregulat pels participants a mesura que es desenvolupa, i per tant creatiu, dinàmic i amb llibertat de presa de torn. No hi ha dues converses iguals. En una conversa, l’estatus dels participants pot ser el mateix (entre germans, entre amics, entre companys de feina…) o no (entre àvia i nét, entre pare i filla, entre cap i subordinat, entre professor i alumne…); l’espai i el temps, en principi compartits, poden ser uns qualssevol; la durada tampoc està predeterminada (sempre més enllà, però, dels parells mínims de tipus ritual, com és el cas dels intercanvis de salutacions), i finalment, els diferents participants coincideixen en el tema, o els temes successius.

D’acord amb aquesta caracterització, no podrem considerar converses  (però sí diàlegs), les entrevistes i els debats (perquè són regulats i conduïts en una direcció determinada per un dels participants, el que assumeix el rol d’entrevistador o moderador, respectivament), però els debats s’hi assemblen més que les entrevistes, perquè hi ha més llibertat de presa de torn i menys regulació.

La conversa és el gènere (o el macrogènere) compartit per totes les llengües i totes les comunitats humanes, el gènere en què es manifesta d’una manera primigènia la capacitat del llenguatge i amb què l’ésser humà entra en contacte amb l’entorn i se socialitza. Tot i que entre els subgèneres que la componen destaca, per la seva transcendència en la vida quotidiana, la conversa col·loquial, això no vol pas dir que aquest sigui l’únic tipus possible de conversa; també ho són, posem per cas, un gran nombre d’interaccions transaccionals més o menys quotidianes, com ara les que s’estableixen entre botiguers i clients, i entre metges i pacients. Si volem saber com són les llengües, i per què les llengües són com són, hem de saber com són les converses que duem a terme fent-les servir.

Nota

La primera imatge és una captura de pantalla del programa Més 3/24, de TVC; i la segona, de la sèrie Merlí, també de TVC.

actes interessants

Presentació del número 25 de Treballs de Sociolingüística Catalana
Secció monogràfica: Implantació de la normativa lingüística

22 de febrer del 2016, 19:00 h, Sala Nicolau d’Olwer de l’IEC (C/ Carme, 47, Barcelona).

Hi intervindran:
Maria Teresa Cabré i Castellví, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC
Emili Boix i Fuster, director de la revista Treballs de Sociolingüística Catalana
Joan Costa i Carreras, coordinador de la secció monogràfica

Joan Costa parlarà en nom de l’equip d’investigació Avalnorm, que liderà les activitats de difusió de la recerca que culminaren en els treballs que es presenten en aquesta edició de la revista. Es farà una síntesi de les ponències, bona part de les quals provenen d’un encàrrec fet per Avalnorm l’any 2012 als autors/res i que foren presentades i discutides a la I Jornada d’Estudi d’Implantació de la Normativa Lingüística (Barcelona, 6 de juny de 2013). Aprofitant aquesta presentació, es farà un balanç de la situació de la recerca sobre l’ús efectiu de la normativa oficial. Els membres del grup Avalnorm són: Joan Costa, Carme Bach, Elisenda Bernal, Aina Labèrnia i David Paloma.

La revista Treballs de Sociolingüística Catalana [Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans] acaba de publicar en format d’accés obert el núm. 25 (2015). El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles visitant la pàgina web de la revista.


Taula rodona
L’anàlisi dels col·loquials reals al Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge

1 de març del 2016, 13.30-15.30 h
Universitat Pompeu Fabra
Campus Poblenou
C/ Roc Boronat, 138
Aula 52.117

          Esteve Clua: "Anàlisi del canvi lingüístic a partir de les dades de COD"
          Helena Calsamiglia: “Què aporta l'etnografia de la comunicació a l'anàlisi de la conversa?”.
          Alba Milà: “Parlant (alhora) la gent s'entén”
          Carme Bach: “Els whatsapps: un col·loquial escrit?
          Montse González: “La gramaticalització del marcador discursiu la veritat/la verdad”
          Pilar Prieto: “La importància de la multimodalitat en les interaccions comunicatives. Estudi de
          la «posició epistèmica»”
          Toni Badia: “L'anàlisi automàtica de textos col·loquials”




.

Umberto Eco: sobre la ficció

A Josep Besa,

que em va recomanar que llegís Eco

Vaig llegir Umberto Eco ja fa anys, quan volia saber què és el que fa que un text de ficció sigui de ficció, i què és el que fa que els lectors, els espectadors o els oients, l’interpretin com a tal. El text que em va ser més útil va ser Six walks in the fictional woods (1994; edició castellana, Seis paseos por los bosques narrativos, amb traducció d’Helena Lozano Miralles i publicada per Lumen el 1996). És la versió escrita de sis conferències que Eco va donar a la Harvard University entre el 1992 i el 1993. Aquí teniu uns quants dels fragments que vaig marcar llavors en el meu exemplar del llibre (poso la pàgina entre parèntesis), amb un final rodó que evidentment és seu. Una lectura molt recomanable, el llibre, plena de la saviesa de l’autor.

“…el lector está siempre, y no sólo como componente del acto de contar historias, sino también como componente de las historias mismas.” (9)

“…toda ficción narrativa es necesaria y fatalmente rápida, porque –mientras construye un mundo, con sus acontecimientos y sus personajes– de este mundo no puede decirlo todo. Alude, y para el resto le pide al lector que colabore rellenando una serie de espacios vacíos.” (11)

“Si un texto empieza con «Había una vez», manda una señal que inmediatamente selecciona el propio lector modelo, que debería ser un niño, o alguien que está dispuesto a aceptar una historia que vaya más allá del sentido común.” (17)

“…no existe sólo un lector modelo para el Finnegans Wake sino también para el horario de trenes, y de cada uno de estos lectores el texto espera un tipo de cooperación diferente.” (24-25)

“Cuando me preguntan qué libro me llevaría a una isla desierta contesto: «El listín telefónico; con todos esos personajes podría inventar historias infinitas».” (70)

“La regla fundamental para abordar un texto narrativo es que el lector acepte, tácitamente, un pacto ficcional con el autor, lo que Coleridge llamaba «la suspensión de la incredulidad».” (85)

“Cuando entramos en un bosque narrativo se nos pide que suscribamos el pacto ficcional con el autor, y estamos dispuestos a esperarnos lobos que hablan. […] …al leer historias de ficción, nosotros suspendemos la incredulidad con respecto a ciertas cosas, y no con respecto a otras.” (87)

“Al leer novelas, eludimos la angustia que nos atenaza cuando intentamos decir algo verdadero sobre el mundo real.

       Esta es la función terapéutica de la narrativa y la razón por la cual los hombres, desde los orígenes de la humanidad, cuentan historias. Que es, al fin, la función de los mitos: dar forma al desorden de la experiencia.” (97)

“Leer una obra de ficción significa hacer una conjetura sobre los criterios de economía que gobiernan el mundo ficcional.” (123)

“Hay una regla áurea para todo criptoanalista o descifrador de códigos secretos, y es decir que todo mensaje puede ser descifrado con tal de que se sepa que se trata de un mensaje. El problema con el mundo real es que llevamos milenios preguntándonos si hay un mensaje y si ese mensaje tiene un sentido.” (127)

“Puesto que la ficción narrativa parece más confortable que la realidad, intentamos interpretar esta última como si fuera ficción narrativa.” (132)

“A veces esperamos hacer coincidir  nuestra historia personal con la del universo. […]

       Hace unos meses me invitaron a visitar el Museo de la Ciencia y de la Técnica de La Coruña, y al final de mi visita el director me anunció una sorpresa y me llevó al planetario. […]

       En un determinado momento, se hizo la oscuridad más total, se difundió una bellísima canción de cuna de Falla y lentamente […] encima de mi cabeza empezó a girar el cielo que se veía en la noche entre el 5 y el 6 de enero de 1932 sobre la ciudad de Alessandria. Viví, con una evidencia casi hiperreal, mi primera noche de vida.

       La viví por vez primera, puesto que yo aquella noche no la había visto. Acaso no la viera tampoco mi madre, agotada por las fatigas del parto, pero quizá la vio mi padre, saliendo de puntillas al balcón, un poco agitado e insomne por el acontecimiento maravilloso (por lo menos para él) del que había sido testigo y remota concausa.

       Estoy hablando de un artificio mecánico realizable en muchos lugares, y a lo mejor, la experiencia ya la han tenido otros, pero me perdonarán si en aquellos quince minutos tuve la impresión de ser el único hombre sobre la faz de la tierra (desde el principio de los tiempos) que se estuviera reuniendo con su propio principio. Era tan feliz que experimenté la sensación (casi el deseo) de que podía, de que habría debido morir en ese momento. Y que en cualquier caso, otros momentos serán mucho más casuales e inoportunos. Habría podido morir porque ya había vivido la más hermosa de las historias que hubiera leído jamás en mi vida, había encontrado, quizá, la historia que todos buscan entre páginas y páginas de centenares de libros, o en las pantallas de muchas salas cinematográficas, y era un relato cuyos protagonistas eran las estrellas y yo. Era ficción, porque la historia había sido reinventada por el director del planetario, era Historia, porque contaba qué había sucedido en el cosmos en un momento del pasado, era vida real porque yo era verdadero y no el personaje de una novela. Era, por un momento, el Lector Modelo del Libro de los Libros.

       Aquél era un bosque narrativo del que no habría querido salir jamás.

       Pero como la vida es cruel, para ustedes y para mí, aquí me tienen.” (153-154)

.