I Jornada Jesús Moncada

Divendres que ve, 20 de novembre, tindrà lloc la I Jornada Jesús Moncada, organitzada pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona amb motiu del desè aniversari de la mort del més il·lustre escriptor mequinensà.

PROGRAMA

Hi esteu tots convidats!





.

I Jornada Joan Solà: selecció de fotos i un parell de piulades

Ahir es va dur a terme durant tot el dia la I Jornada Joan Solà amb un gran èxit d'assistència (Aula Capella de la Facultat de Filologia de la UB, plena). Mentre esperem els vídeos i els textos publicats, aquí teniu una selecció de fotos que s'han publicat a Twitter i un parell de piulades.

Els vídeos, aquí.

.

més informació sobre la I Jornada Joan Solà

Demà passat, 13 de novembre, tindrà lloc a la Facultat de Filologia de la UB la I Jornada Joan Solà. Si no podeu assistir-hi però us agradaria veure-la per internet, sapigueu que s'emetrà en directe des d'aquest enllaç.

PROGRAMA

Més informació aquí.

Sobre els correctors

L’assessorament lingüístic i, dins seu, la correcció de textos, és un dels temes d’aquest blog. Per això avui em sembla oportú incloure-hi l'enllaç a dos textos sobre els correctors que s’han publicat aquests dies.

“Correttore, traditore”, d’Enric Gomà.

“La correcció de textos, ofici de modernitat”, de Rudolf Ortega.

Temps enrere vaig publicar aquí mateix “«Correctors», per Joaquim Mallafrè”, “Empar Moliner sobre els lingüistes dels mitjans de comunicació”, “ García Márquez i els correctors” i “Puntuació i entonació”, que també toquen aquest tema.

Twitter Oficial Joan Solà, piulades 151-160

El dia de Sant Jordi es va estrenar el Twitter Oficial Joan Solà. S'hi han publicat petits fragments extrets d'obres seves fins al 27 d'octubre, que va fer cinc anys que va morir. Per als que no sou gaire de Twitter, en aquest blog he anat penjant periòdicament reculls de piulades, i ho continuaré fent fins a arribar a l'última (de moment), la del dia 27. (El número entre parèntesis correspon a l'obra de la qual s'ha extret el fragment; l'índex de les piulades és a baix de tot.)

Del recull d'avui en destacaria les piulades dels dies 22, 23, 26 i 29 de setembre.

20/09/2015

21/09/2015

22/09/2015

23/09/2015

24/09/2015

25/09/2015

26/09/2015

27/09/2015

28/09/2015

29/09/2015

Índex

Piulades   1-10

Piulades 11-20

Piulades 21-30

Piulades 31-40

Piulades 41-50

Piulades 51-60

Piulades 61-70

Piulades 71-80
Piulades 81-90
Piulades 91-100
Piulades 101-110
Piulades 111-120
Piulades 121-130
Piulades 131-140
Piulades 141-150
Piulades 151-160
Piulades 161-170
Piulades 171-183


El dia 27 d'octubre, com tanta altra gent, en aquest blog vam recordar en Joan.



.

Joan Solà, cinc anys

Avui que fa cinc anys que va morir Joan Solà, aquest blog navega cap al digital cultural Catorze, que em va demanar si podia fer un text amb motiu d'aquest aniversari (moltes gràcies). Aquí teniu l'enllaç al digital, i aquí sota també el text.

----

Avui fa cinc anys que va morir Joan Solà. Que se’ns va morir. Les persones que omplen molt les nostres vides, sigui de la manera que sigui, quan moren deixen un buit molt gros. Aquests buits no s’omplen, es queden allà, i nosaltres anem fent. ¿Quantes vegades, els que el coneixíem, no ens hem preguntat “¿què en pensaria, en Joan, d’això?”? De qualsevol assumpte relacionat amb la llengua, amb el país, amb la vida. ¿Com analitzaria tal o tal construcció sintàctica? ¿Com hauria viscut els esdeveniments que ens afecten com a país? ¿Quin consell ens donaria, sobre tal o tal problema?

Avui, per recordar-lo, el deixarem parlar a ell i deixarem parlar uns quants companys i amics que han parlat d’ell. En total, catorze fragments: set fragments seus, extrets de les últimes obres que va publicar, que mostren set aspectes del seu pensament i del seu tarannà; i set fragments sobre ell, escrits per persones que el van conèixer, que hi van treballar, que sabien qui era i com era. Catorze fragments que volen ser una invitació a la lectura dels textos de Joan Solà i sobre Joan Solà. 

 De Joan Solà

1. “Als diccionaris no cal que hi siguin, totes les paraules; no hi poden ser, vaja, perquè cadascú de nosaltres en sap una que no saben els altres o d’altres: per exemple, el nom de planta escociarda (un dels diversos sinònims de foixarda), que la gent de Sant Llorenç Savall, com ara Josep Oliveras, troba d’allò més quotidià. O com taifa, que per als terrassencs de tota la vida és una carmanyola o portaviandes (i Joan Llobet ens guarda de desclipsar-nos), encara que Coromines s’ho miri de reüll.”

2. “I resulta que els que van posar les bases del que anomenem anàlisi gramatical (que ens ve d’Aristòtil), ens van donar uns esquemes extremament simples: subjecte i predicat. Després de segles d’estudi del llenguatge, i sobretot després dels innombrables treballs del segle xx, ens comencem a convèncer que l’esquema només és això: un esquema, i que les produccions lingüístiques demanen ser mirades tant des del punt de vista de l’estructura més pròpiament sintàctica com des del punt de vista semàntic o pragmàtic: a part del que (sembla que) es veu a la superfície de tal o tal seqüència, ¿què volem expressarexactament, què volem indicar quan usem aquella seqüència en tal o tal circumstància?”

3. [Tres principis per eixamplar l’ús social del català]

“Principi de no-agressivitat. No ens hem d’enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.

Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d’agressivitat, d’incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anar escampant la voluntat de no cedir.

Principi d’exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d’exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s’han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres. […]”

4. “emoció és que […] un col·lega afirma que a l’aula ets el bruce springsteen dels grans estadis justament ara que fa un any que cantaves el born to run amb dues col·legues en un estadi del barça rebotit de bruce springsteen”

5. [Criteris per a la construcció d’una sintaxi normativa]

    A. Distingir allò que és intern a la llengua d’allò que hi és extern
    B. Integrar els grans dialectes
    C. Aprofitar la informació acumulada
    D. Ser realistes
    E. Treballar especialment per a les generacions que pugen, no pas per a les que se’n van o ens en anem
    F. Adhesió o aversió personal / sentimental

6. “…la tradició catalana ha acceptat sense problemes duplicacions en fonètica, en morfologia i en lèxic, i en sintaxi sembla que no tindrà més remei que obrir aquesta possibilitat, si observem el que avui s’esdevé amb els verbs ser, estar i haver-hi, amb la concordança d’aquest verb haver-hi, amb la preposició per a i amb diversos casos més.”

7. [“La cascada de Mapang” (fragment)]

“Assegut et contemplo i, de lluny, juganera,
amb dits alats la barba, les ulleres
m’esquitxes i aquest full on, neci,
amb la paraula nua del terrer on vaig néixer,
voldria recollir tanta bellesa.”

Sobre Joan Solà

8. “El gran mestre és estricte quan forma els deixebles […]: els ensenya i els orienta encara que això signifiqui mostrar-se tossudament sever; encara que això signifiqui, de vegades, fer patir. Però després, quan considera que el deixeble està format, estableix amb ell una relació d’igualtat. I no li demana res: no li exigeix respecte reverencial, ni adhesió perpètua a uns determinats punts de vista. Només li reclama, sense paraules, amb l’exemple […], que intenti ser, com ell, rigorós i exigent.” (Jordi Ginebra)

9. “Entre les característiques més determinants de l’activitat professional de Joan Solà […], podem citar les següents: el sentit de la responsabilitat, la iniciació d’empreses col·lectives, la persistència a prosseguir la feina projectada enfront de circumstàncies poc favorables, una actitud constant del que podríem anomenar dubte metòdic i la tria de grans mestres —els seus «homenots» […]— com a referents de la pròpia tasca.” (Maria-Rosa Lloret i Joan Mascaró)

10. “La gramàtica normativa, la norma, ha estat una preocupació constant al llarg de la trajectòria investigadora i professional de Joan Solà. […] Però Joan Solà no concep la prescripció sense la descripció, sigui en el moment d’establir les normes, de reforçar-les o de criticar-les. El domini de la bibliografia lingüística, l’anàlisi gramatical i el coneixement de l’evolució del català i de les llengües romàniques en general són les eines que permeten establir una norma ben fonamentada, que integri els grans dialectes i que sigui vàlida i útil per a les generacions que pugen.” (Manuel Pérez Saldanya i Gemma Rigau)

11. “En l’ordre personal, segur que som molts els que hauríem volgut més. Més anys de saviesa, de feina, de tracte afectuós; més anys, també, d'una autoritat reconeguda que sovint ens semblava l'única empara contra la rudesa obcecada dels enrocats i dels il·luminats. Però, en tots els que l’hem tractat, l’agraïment per tot el que ens ha ofert deu prevaler per damunt de la recança pel que encara podia oferir-nos.

En l'ordre col·lectiu, no hi ha dubte que el fat o el destí ens han estat molt més favorables del que mai hauríem gosat esperar. Després de la sort d’haver tingut un Pompeu Fabra, vam tenir un Joan Coromines, i després encara hem tingut un Joan Solà. Si cadascun d’ells ja ens sembla irrepetible, ¿què no ens ha de semblar la successió de tots tres en el curs d’un sol segle?” (Jordi Cornudella)

12. “Des dels primers Estudis de sintaxi catalana (1972-73) fins a la monumental Gramàtica del català contemporani (2002-2008) que va promoure i coordinar, l’amplitud i la riquesa de la seva producció el converteixen sens dubte en un dels grans noms de la lingüística catalana contemporània, al costat de Fabra o Coromines, als quals Solà va dedicar bona part dels seus estudis.” (Isidor Marí)

13. “Vaig ser a temps de dir-li en públic una cosa acadèmicament incorrecta, impròpia de la Universitat, però que molts havíem comentat sovint en veu baixa i en privat: «Joan Solà és la persona del món que sap més català». Era una manera de dir-li que era importantíssim i únic per a nosaltres, la gent del seu país. L’enyorarem i el trobarem a faltar, i no solament per això, sinó per moltes altres coses: gran lingüista, professor excel·lent, amic lleial, ciutadà exemplar…” (Xavier Folch 2011)

14. [Sobre Pompeu Fabra, vida i obra, escrita amb Jordi Ginebra, i Història de la lingüística catalana (1775-1900), escrita amb Pere Marcet]
“Tot primer cal posar en relleu que són dos llibres que no formen part de la faceta més coneguda i reconeguda de Solà: no són estudis de sintaxi, sinó d’història de la llengua, entesa aquesta en un sentit molt ampli. Tot i ser dues obres de naturalesa radicalment contraposada, tant l’una com l’altra tenen la virtut d’haver-se convertit en fites del camp de coneixement que delimiten: dit d’una altra manera, són d’aquelles obres que estratifiquen la disciplina que té la sort de rebre-les. Ens trobem, doncs, al meu entendre, davant dos clàssics de la filologia, tot i ser de naturalesa antagònica.” (Narcís Iglésias)







Referències dels fragments:

1. “Rovissos”. Dins Plantem cara (2009).
2. “Sintaxi i semàntica”. Dins Plantem cara (2009).
3. “Tres criteris”. Dins Plantem cara (2009).
4. “Què és emoció”. Article a Avui Cultura (2009).
5. “Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples”. Dins L’última lliçó (2011).
6. “Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples”. Dins L’última lliçó (2011).
7. Dins L’última lliçó (2011).
8. “Garbellat i paït pot ser clar i eficaç: del mestratge de Joan Solà”. Dins Joan Solà. 10 textos d’homenatge (Barcelona: Empúries, 2010).
9. “La Gcc i Joan Solà vistos de prop”. Dins Joan Solà. 10 textos d’homenatge (Barcelona: Empúries, 2010).
10. “Entre dues gramàtiques”. Dins Joan Solà. 10 textos d’homenatge (Barcelona: Empúries, 2010).
11. “«‘Brillo’!»” [Cornudella no és l’autor que surt a la dreta de la pàgina]
12. “La grandesa de Joan Solà, lingüista, mestre, referent cívic i amic”.
13. Pròleg a L’última lliçó (2011).
14. “Una lectura de la història lingüística catalana. A propòsit de dues obres de Joan Solà”. Dins Joan Solà, in memoriam (Girona: Universitat de Girona. Servei de Publicacions, 2012).

----

Altres textos de record d'en Joan:

Els reculls de piulades del Twitter Oficial Joan Solà, que ja es van acabant (aquí l'últim, de moment, amb índex al final cap a la resta).

La informació sobre la jornada que li oferirem el 13 de novembre a la Universitat de Barcelona.

Un text, amb text seu, emblemàtic, d'avui fa un any.

Un text de gramàtica dedicat a ell, ara fa dos anys, amb exemples seus.

El que li vaig dir quan vam presentar el llibre Joan Solà. 10 textos d'homenatge.

El text que remet al vídeo de l'última lliçó que va fer, a la UB.

I Jornada Joan Solà

La setmana que ve, el 27 d'octubre, farà cinc anys que va morir Joan Solà. El Departament de Filologia Catalana de la UB, on va ser professor tants anys, ha organitzat una jornada en què es tractaran diversos temes relacionats, directament o indirectament, amb la seva obra.

PROGRAMA

Esperem que pugui interessar tant els que el van tenir de professor i li van llegir llibres i articles a la premsa com els que no van tenir ocasió de fer-ho però estan interessats en la lingüística catalana, sobretot els estudiants més joves.

En aquest enllaç hi trobareu la informació de la Jornada tal com l'ha difós el web del Departament. (¿Ja us heu subscrit al butlletí per rebre informació sobre activitats?)

Us hi esperem!



.

la dixi en les llengües romàniques (‘Manual of Deixis in Romance Languages’)

L’editorial De Gruyter Mouton acaba publicar el llibre Manual of Deixis in Romance Languages, editat per Konstanze Jungbluth (Europa Universität Viadrina, Frankfurt Oder, Alemanya) i Federica da Milano (Università degli Studi di Milano-Bicocca, Itàlia).  El llibre proporciona una visió panoràmica sobre la dixi, però posa l'èmfasi en la descripció d’aquest fenomen en les llengües romàniques. També inclou estudis diacrònics, comparacions amb altres llengües europees i no europees, i estudis sobre la relació que es pot establir entre la dixi i altres camps afins. He tingut el plaer de contribuir-hi amb el capítol dedicat al català.

Trobareu l’índex complet del llibre aquí. I en aquest apunt, una breu descripció sobre la dixi.


Manual of Deixis in Romance Languages

Deixis as a field of research has generated increased interest in recent years. It is crucial for a number of different subdisciplines: pragmatics, semantics, cognitive and contrastive linguistics, to name just a few. The subject is of particular interest to experts and students, philosophers, teachers, philologists, and psychologists interested in the study of their language or in comparing linguistic structures.

The different deictic structures – not only the items themselves, but also the oppositions between them – reflect the fact that neither the notions of space, time, person nor our use of them are identical cross-culturally. This diversity is not restricted to the difference between languages, but also appears among related dialects and language varieties.

This volume will provide an overview of the field, focusing on Romance languages, but also reaching beyond this perspective. Chapters on diachronic developments (language change), comparisons with other (non-)European languages, and on interfaces with neighboring fields of interest are also included.

The editors and authors hope that readers, regardless of their familiarity with Romance languages, will gain new insights into deixis in general, and into the similarities and differences among deictic structures used in the languages of the world.

See the table of contents here.




.

¿què és la dixi?

[Apunt actualitzat amb els canvis ortogràfics de l'OIEC: he hagut de canviar una vegada néta per neta.]

[Quasi deu anys més tard (10/05/2023), l'actualitat i els avenços tecnològics m'han portat a fer al ChatGPT la pregunta del títol. A baix de tot hi trobareu la resposta. Soc conscient que d'aquí quatre dies la cosa pot millorar, i molt; però ara mateix es pot dir que no n'ha encertat ni una. També s'ha de dir que si li fem la mateixa pregunta en anglès, ens dona una resposta senzilla, però prou encertada.]

Recordo molt bé quan vaig sentir a parlar de la dixi per primera vegada: va ser a classe de Llengua Espanyola II, a segon de carrera, a la UAB. La professora, excel·lent, era M. Lluïsa Hernanz, i l’exemple que va posar, molt adequat per a l’època (principis dels anys vuitanta del segle passat), era: Mañana asamblea, escrit en un paperet i trobat a terra a la Facultat de Lletres. Per explicar-nos què és la dixi, Hernanz ens va fer veure que sense el context era impossible saber per a quin dia estava convocada l’assemblea. En aquell moment encara no n’era conscient, crec, però sempre m’ha interessat la relació entre text i context, entre el sistema de la llengua i la situació en què té lloc la comunicació. Deu ser per això que aquella classe no l’he oblidada mai. Tot i que vaig estar molts anys sense tornar a sentir a parlar de dixi.

Efectivament, la dixi és un dels fenòmens lingüístics que se situen d’una manera més evident en l’espai comú que hi ha entre la gramàtica i el lèxic de les llengües i la pragmàtica. Per això per explicar la dixi parlem d’enunciats; és a dir, d’oracions contextualitzades. Però ¿què és la dixi? Molts dels que ja tenim una edat no en vam sentir a parlar mai a classe de llengua a l’ensenyament preuniversitari; i a la universitat, ben poquet, com deia. I després resulta que, quan ens hi interessem i sabem què és, ens sorprèn adonar-nos que és un fenomen que trobem en la gran majoria d’enunciats quotidians, i en molts dels que no són tan quotidians. Vegem, doncs, de què va.

Podem definir la dixi com el fenomen pel qual s’utilitzen unes formes lingüístiques, ja siguin gramaticals ja siguin lèxiques, que tenen dins el seu significat un o diversos trets que permeten identificar-ne el referent en relació amb algun element del context espaciotemporal en què té lloc la comunicació.

De la definició anterior se’n desprèn que hi ha morfemes díctics i paraules díctiques i que per saber quin és el referent d’aquestes formes i paraules hem de tenir accés visual o auditiu a l’espai o al moment en què té lloc la comunicació.

A l’exemple (1) hi trobem diverses formes díctiques:

(1) Vine corrents cap aquí i fes-me un petó! [l’avi ho diu a la seva neta, que l’ha anat a veure]

• A la forma verbal vine la segona persona del singular remet a l’enunciatari, un dels dos participants en la comunicació. El mode imperatiu té com a referència temporal un moment posterior al de l’enunciació; és a dir, posterior al moment en què s’emet l’enunciat. I la semàntica del verb vine expressa un moviment que, en aquest cas, va en direcció a l’enunciador (en aquest apunt hi trobareu els usos principals del verb venir en català).

• L’adverbi aquí remet al lloc on és l’enunciador.

• Fes-me conté un altre imperatiu i una altra segona persona del singular, com vine. A més, el pronom me remet a l’enunciador.

Els tipus de referents que poden ser díctics s’agrupen en quatre categories semàntiques, que podem anomenar categories díctiques: persona (de fet, participant, però el terme habitual és persona), temps, espai i manera. Aquí les definirem i posarem uns quants exemples de cadascuna.

Dixi de persona

Inclou les referències als participants en la comunicació, enunciador (2-3) i enunciatari (4-5), i també les referències a altres entitats per mitjà de la referència a algun dels participants (6-7). Les formes bàsiques per a cada tipus són les de primera i segona persona, en singular i en plural. La segona persona inclou el vocatiu (8 i imatge de la dreta).

(2) Tinc fred.

(3) El cap de setmana anirem a la Figuera.

(4) Portes unes sabates molt maques.

(5) ¿Podeu callar una mica, sisplau?

(6) Vine, que t’ensenyaré el meu cotxe nou.

(7) Ensenya’m el teu cotxe nou, va.
(8) Quimet, vine!

La dixi de persona també inclou el que alguns autors anomenen dixi social; és a dir, les estratègies per marcar diferències d’estatus o de rol entre els participants. Les més visibles, en el cas del català, són les formes de tractament: el tractament de vós i el tractament de vostè.

Dixi de temps

Inclou les referències al moment de l’enunciació (9-10), entès d’una manera més o menys àmplia, i a moments anteriors (11-12) o posteriors (13-14) a aquest moment.

(9) Avui fa fred.

(10) Actualment hi ha més oportunitats per viatjar que abans.

(11) Fa tres dies / dues hores / un mes… que no surt de casa.

(12) Actualment hi ha més oportunitats per viatjar que abans.

(13) D’aquí una estona / Després / Demà / El curs que ve estudiaré anglès.

(14) En el futur la gent anirà de vacances a Mart.

Dixi d’espai

Inclou les referències a l’espai, més o menys ampli, en què té lloc l’enunciació. En català, la dixi d’espai pot expressar tres nivells de llunyania (aquí – ací – allí; est(e)-a – eix(e)-a – aquell-a, i altres demostratius), en valencià, ribagorçà i el català de la Franja (15-17); o  dos nivells (aquí – allà; aquest-a – aquell-a, i altres demostratius), a la resta del domini lingüístic (18-19).

(15) He comprat estes creïlles per a l’arròs.

(16) Nosaltres no som d’eixe món.

(17) En tornar d’allí t’ho diré.

(18) Agafa això i porta-ho a casa.

(19) Agafa aquelles estovalles i renta-les.

A més dels demostratius, la dixi d’espai també s’expressa per altres mitjans. Per exemple, en verbs de moviment com venir (ja ho hem vist) i altres (en aquest apunt parlo de la relació entre el valor díctic d’aquest i altres verbs i l’absència de pronom feble).

Dixi de manera

Aquesta quarta categoria díctica, que no sempre apareix en els textos que tracten de la dixi (algun dia explicarem una mica per què), conté el valor semàntic de manera afegit a les tres categories anteriors, totes juntes: les expressions díctiques de manera més freqüents, així i d’aquesta manera, signifiquen ‘de la manera que ho mostro jo, ara i aquí’ (20-21).

(20) Mira, fes-ho així.

(21) Mira, fes-ho d’aquesta manera.

Notes

1. La dixi és un fenomen lingüístic i comunicatiu apassionant, sobretot per als que ens agrada estudiar i observar les relacions entre gramàtica i pragmàtica, entre el sistema de la llengua i el context en què ens comuniquem fent servir aquesta llengua. En futurs apunts anirem parlant d’altres aspectes de la dixi. Per exemple, del centre díctic.

2. De fet, en aquest apunt, de ja fa un cert temps, hi trobareu els principals usos de la primera persona del plural, més enllà dels bàsics, i l’enllaç a un article que en parla més a fons.

3. La dixi es manifesta lingüísticament, com ja he dit, de maneres diverses. En aquest apunt hi trobareu l’ús díctic de l’article, contraposat als altres usos que té; en aquest altre, les ultracorreccions relacionades amb l’ús díctic o no dels noms dels dies de la setmana; i en aquest, els diferents usos del vocatiu.

4. Joan Solà va parlar de la dixi en un article que forma part del recull Plantem cara.

5. La dixi és un fenomen que m’interessa i m’agrada tant que en vaig fer el tema de la meva tesi doctoral. Concretament, vaig estudiar la dixi de persona en català posant-la en relació amb els marcs participatius del sociòleg Erving Goffman. El treball es va publicar després en forma de llibre (La dixi de persona en català. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008. Tant en l’una com en l’altre hi trobareu un capítol, el tercer, dedicat a la caracterització general de la dixi; i també moltes referències a obres que en parlen, tant de l’àmbit internacional (Karl Bühler, Charles Fillmore, John Lyons, Robin Lakoff, Catherine Kerbrat-Orechioni, Stephen Levinson, Gisa Rauh, Laura Vanelli, Lorenzo Renzi, William Hanks…) com aplicades al català (Gemma Rigau, Lluís Payrató, M. Josep Cuenca…).

6. En aquest blog també hi trobareu diversos apunts dedicats als usos de la dixi: "Els usos de la dixi (1): dixi gestual i dixi simbòlica" i "Els usos de la dixi (2): la dixi textual" (tema pendent de completar).

7. De les imatges que he posat, només n'hi ha una que requereixi identificació, la segona: correspon a una campanya de la Generalitat de Catalunya de l’any 2005.

Pregunta al ChatGPT amb la resposta (10/05/2023)

¿Em podries explicar què és la dixi?

 La dixi és una xarxa neural que permet a persones amb dificultats en la parla o la comunicació poder expressar-se amb veu sintètica. El nom "dixi" ve de les paraules "dic" i "síntesi", ja que el sistema converteix les paraules escrites en veu sintètica. La dixi es basa en la tecnologia de reconeixement de veu i síntesi de veu per convertir text escrit en discurs parlant en temps real.

 La dixi és especialment útil per a persones amb problemes de discapacitat o trastorns del llenguatge, com ara afàsia, dislèxia, disfonia o paràlisi cerebral, que no poden comunicar-se verbalment. També pot ser útil per a persones amb problemes temporals, com ara una lesió a la veu o una operació que afecti la capacitat de parla.

 La dixi ha millorat significativament en els darrers anys i ha guanyat molta precisió i naturalitat en la seva veu sintètica. Avui en dia, moltes empreses ofereixen aplicacions de dixi per a dispositius mòbils i tauletes, i també hi ha programes especialitzats per a persones amb discapacitats que ofereixen la dixi com una eina per a la comunicació diària.

 

.