sobre els límits del llenguatge no sexista

[apunt actualitzat amb els retocs ortogràfics del 2017: no hi he hagut de fer cap canvi]


Últimament m'han demanat unes quantes vegades els textos que he escrit sobre els límits del llenguatge no sexista. Com que potser també interessaran a alguns dels lectors d'aquest blog, aquí els teniu, per ordre cronològic (a les notes, uns quants textos més, que no són meus, sobre el mateix tema). Els dos primers són articles, més llarguets. La resta són apunts de blog, textos curts. Vaig actualitzant sovint aquest document amb textos nous.

1. El text de la meva intervenció en la Jornada Invisibilitzar o Marcar, organitzada pel GELA (Grup d'Estudi de les Llengües Amenaçades) i que va tenir lloc a la UB el 19 de març del 2010. Aquest text es va publicar posteriorment en el llibre Visibilitzar o marcar, editat per Carme Junyent i publicat a Empúries el 2013. En el llibre també hi ha altres capítols que us poden interessar.

2. L'article "Els 'criteris de visibilització de les dones' en català: límits sintacticosemàntics i discursius", publicat al número 54 de la revista Caplletra dintre del monogràfic "El gènere i el sexe en les llengües", que vaig coordinar amb Montserrat Cortès-Colomé.  Aquí trobareu l'índex de tot el número de la revista, i l'accés a tots els articles del monogràfic.





3. "¿Femení per referir-se a homes i dones?" (Llegiu també els comentaris, a favor i en contra del que jo dic, que són molt interessants.)

4. "Contra tots i totes, senyores i senyor!" (Aquí hi ha uns quants enllaços interessants.)

5. "«Junts i juntes», encara" (Campanya electoral de les eleccions municipals 2015.)

6. En canvi, en el text "¿la Colau substituirà Trias a l'alcaldia de Barcelona?" parlo d'un ús que, al meu entendre, sí que és sexista.

7. A la taula rodona "La violència verbal quotidiana contra les dones" (Universitat de Barcelona) s'hi parla del llenguatge sexista de debò. Molt interessant.


Notes

1. En aquest enllaç hi trobareu altres documents sobre el mateix tema difosos pel GELA, entre els quals hi ha la presentació de Power-Point de la meva intervenció, i altres, en la Jornada de balanç del document "Acord sobre l'ús no sexista de la llengua", que va tenir lloc a la UB el 6 de novembre del 2013. Trobareu el document de l'"Acord" en aquest enllaç, i els nous criteris de la Generalitat de Catalunya, que l'adopten com a base, en aquest altre. I per acabar, un comentari sobre un altre text interessant, el d'Ignacio Bosque sobre el castellà (amb l'enllaç al text de Bosque).

2. El 25 de novembre del 2014, tres setmanes després de la publicació d'aquest apunt al blog, Carme Junyent va adreçar aquesta carta oberta al president Mas sobre els desdoblaments ("els catalans i les catalanes"), i el 29 de novembre del mateix any el digital Núvol va difondre l'article "Festes de moros i mores i cristians i cristianes", d'Eugeni S. Reig. I Carme Junyent en va tornar a parlar aquí el 20 de juliol del 2015 havent observat desdoblaments en intervencions de Joan Laporta (candidat a la presidència del FC Barcelona), Ada Colau (alcaldessa de Barcelona) i Jordi Sánchez (president de l'Assemblea Nacional Catalana).

3. Aquí trobareu un article de Carme Junyent a propòsit del cas de donanatge (per homenatge!!!). Posteriorment hi ha hagut alguna altra bestiesa semblant, com la de les famílies *monomarentals, que es podria resoldre aprenent una mica de llatí i d'etimologia, tal com ha explicat molt bé el Termcat en aquest comentari.

4. En aquest enllaç hi trobareu el treball final de grau d'Eulàlia Duran, que va estudiar la referència a grups mixtos de persones en les piulades i els debats al Parlament de Catalunya de quatre polítics, dues dones i dos homes, de dos partits polítics ben diferents: la CUP i el PP.

5. El Llibre d'estil de la Diputació de Barcelona (2016) dedica el segon capítol, "Llenguatge correcte i respectuós", a aquesta qüestió, amb un tractament al meu entendre molt adequat i molt ben argumentat. Us el podeu descarregar des d'aquest enllaç.


.

quatre anys sense Joan Solà

Avui fa quatre anys que va morir Joan Solà. En aquest temps, el seu record ha estat una referència sempre present, tant des del punt de vista personal com professional com col·lectiu. Són innombrables les vegades que he pensat –com tanta altra gent– “¿Què en diria, el Joan, d’això?”.

En els seus articles a la premsa, molts dels quals va recollir en diversos llibres (A l’entorn de la llengua, 1977; La llengua una convenció dialèctica, 1993; Parlem-ne, 1999; Ensenyar la llengua, 2003; i Plantem cara, 2009), parlava de qüestions relacionades amb la gramàtica catalana d’una manera divulgativa i didàctica, adreçada a qualsevol lector que estigués interessat en la llengua catalana; però a vegades –diria que cada vegada més– també hi parlava de temes sociolingüístics, de política lingüística i de la relació entre política i llengua d’una manera més general.

Un dels articles dels últims anys que va tenir més ressò i que es va difondre més va ser el que va donar nom a l’últim recull. Entroca d’una manera tan directa amb el procés polític que estem vivint ara mateix, recull tan bé el malestar, la impotència i el cabreig que vam començar a sentir tanta gent per aquella època, que em sembla que una bona manera de recordar Joan Solà avui pot ser reproduir aquell text aquí.

Plantem cara

Ja n’hi ha prou. Al cap d’una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l’única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el Govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s’hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n’hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.

Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos, enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del Govern de Catalunya a l’esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d’una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret «suposa un avanç històric per a la llengua catalana», o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l’agressió, aleshores s’exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.

La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya «Dóna corda al català», per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n’ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d’humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d’una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l’agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s’hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre Govern que planti cara d’una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l’enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l’afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara.

Joan Solà, Avui, 28 de desembre del 2006

L’any passat, quan aquest blog encara no existia, vaig recordar Joan Solà en el tercer aniversari de la seva mort amb un text que s’assembla als que acostumo a publicar ara aquí. En aquell, els exemples eren tots del recull Plantem cara. Aquí el teniu, per si no l’heu llegit i us pot interessar.

Com molta gent sap, Joan Solà era un gran excursionista. Sempre que podia, els diumenges al matí anava a caminar amb una colla d’amics. Sobretot, a Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac, però també al Montnegre, al Montseny, a Montserrat i a Collserola. I de tant en tant, al Pirineu.

Ahir, a la Mola, el vam recordar un cop més.

els valors de l'article

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Fa uns dies, a l’apunt “els complements directes i els pronoms”, vèiem les diferents formes que adopta un SN determinat. Entre aquestes formes hi havia l’estructura “article + nom”. Avui veurem quins són els quatre valors semanticopragmàtics que pot adoptar l’article quan precedeix un nom comú.

1. El valor genèric

Apareix en els sintagmes nominals que fan referència a tots els individus d’una classe.

(1) La balena és un mamífer

(2) El color lila combina bé amb el verd pistatxo

(3) El pa és un aliment bàsic de la dieta mediterrània [compareu aquest exemple amb l’exemple (11)]

2. El valor “familiar”

Apareix en els sintagmes nominals en què identifiquem el referent gràcies als coneixements compartits pels participants (l’enunciador i l’enunciatari).

(4) Deixa-ho a la taula petita [tots dos sabem quina taula és, siguem on siguem; ho puc dir per telèfon (o whatsapp o…) o cara a cara, amb la taula a prop o lluny]

(5) Si hi penses, demà rega les plantes, sisplau [tots dos sabem de quines plantes parlem, no cal que les veiem]

(6) Avui l’equip ha lluitat molt [dit per l’entrenador després d’un partit de qualsevol esport; els jugadors no hi són presents]

3. El valor anafòric

Apareix en els sintagmes nominals en què identifiquem el referent gràcies a un altre sintagma nominal que ha aparegut abans (es diu que els dos sintagmes són correferents). (En els exemples, el sintagma nominal amb article anafòric està subratllat i aquell amb el qual és coreferent, en negreta.)

(7) Aquest vespre hi haurà molta gent que voldrà veure Salvados. El programa ha portat Oriol Junqueras a visitar una família de Sevilla.

(8) La meva intenció a l’hora d’escriure aquest llibre ha estat posar a disposició de les persones interessades un text actualitzat sobre la guerra dels Segadors. He pensat especialment en els estudiants universitaris, però l’obra també pot ser útil als professors d’ensenyament secundari.

A vegades, l’antecedent no és un sintagma nominal, sinó tot un predicat.

(9) Barregeu en un bol la farina, l’aigua, el llevat i la sal, i després aboqueu la massa al marbre per pastar-la.

I altres vegades entre el SN que conté l'article i l'antecedent hi ha una relació de part-tot.

(10) Hem fet la cuina nova, però el forn encara no ens l'han instal·lat.

4. El valor díctic

Apareix en els sintagmes nominals en què identifiquem el referent gràcies al context espaciotemporal immediat, que ha de ser accessible a l’enunciatari per mitjà dels sentits, esclar.

(11) Passa’m el pa, sisplau [a taula; compareu aquest exemple amb el (3)]

(12) M’agrada més la lila [davant d’un aparador on hi ha samarretes liles, verdes i taronges]

Notes

1. Com sol passar (en lingüística i sempre que intentem classificar elements de qualsevol mena), la frontera entre un ús i un altre a vegades pot ser difusa. Jo els he ordenat de més extern al context enunciatiu a més pròxim.

2. En el capítol “Els determinants” de la Gramàtica del català contemporani (vol. 2, cap. 7), Josep M. Brucart parla del valor genèric de l’article, de l’anafòric i del díctic. El valor “familiar” l’he afegit jo (per això poso el nom entre cometes). En parlo a l’apartat 3.8.3 de la meva tesi doctoral i a l’apartat 3.7.3 del llibre La dixi de persona en català (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008).

3. En aquest apunt hi trobareu una explicació una mica més detallada sobre la dixi.

4. La GIEC parla del tema d’aquest apunt en el capítol 16, dedicat als determinants, i més concretament a l’apartat 16.2.1, “La informació aportada per l'article”; i la GEIEC, aquí.


.

segon premi FilCat.UB

Després de l'èxit de la primera edició (vegeu-ne la informació aquí, i també aquí sobre el guanyador en la modalitat de llengua catalana i aquí sobre el guanyador en la modalitat de literatura catalana), s'acaba de convocar la segona edició del premi FilCat.UB, organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la UB, per a treballs de recerca de batxillerat sobre llengua i literatura catalanes.

Trobareu les bases del premi en aquest enllaç. I aprofito l'ocasió per convidar-vos a inscriure-us al butlletí del Departament de Filologia Catalana des de la pàgina principal del web (baixant a mà dreta). Rebreu periòdicament (però no contínuament, no patiu per això) informació sobre cursos, conferències, actes en general, convocatòries, beques, recomanacions i altres menes d'informació relacionada amb la llengua i la literatura catalanes, i també amb el Departament i la gent que en forma part.




.

els complements directes i els pronoms

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Un SN és determinat quan el nom és un nom propi (1), quan està format per dos noms coordinats (2) i quan porta al davant un determinant. I de determinants n’hi ha de tres menes: l’article (3 i 6), els demostratius (4) i els possessius quan van davant del nom (5 i 6).

(1) Falset és la capital de la comarca del Priorat

(2) Estudiants i professors s’han posat d’acord de seguida

(3) El riu Montsant passa per Ulldemolins

(4) Aquesta noia és la meva filla

(5) Mon fill es diu Pau

(6) El meu fill es diu Pau

Potser algú se sorprendrà: ¿només n’hi ha un, d’article?, ¿una forma com algun -a no és un determinant? Ja fa unes quantes dècades que la lingüística ha establert que la forma un -a no és un article, sinó un quantificador (de fet, dos: numeral i indefinit), i que algun -a (igual que tres, bastant -a, cada…) també és un quantificador. Són dues categories gramaticals diferents que davant d’un nom fan la mateixa funció sintàctica: la d’especificador del nom. Malgrat això, s'ha de tenir en compte que la GIEC, pel que fa a un -a, ha mantingut la classificació tradicional i considera que "juntament amb l'article definit, hi ha també l'article indefinit" (GIEC: 594). La distinció entre els determinants i els altres quantificadors sí que l'ha mantinguda.

Els SN dels exemples anteriors pronominalitzen amb el, la, els, les si fan de CD (7-11):

(7) Han visitat Falset → L’han visitat

(8) La degana ha saludat estudiants i professors → La degana els ha saludat

(9) La depuradora permetrà sanejar el riu Montsant → La depuradora permetrà

      sanejar-lo

(10) Saluda aquesta noia → Saluda-la

(11) Saluda mon fill → Saluda’l

En canvi, com tots sabeu, els CD indeterminats (sense especificador o amb un quantificador com a especificador) pronominalitzen amb en el nom (i si en porta, també s’hi pot incloure el complement del nom) però no el quantificador (12-16).

(12) Els diumenges llegeix diaris → Els diumenges en llegeix

(13) Els diumenges llegeix tres diaris estrangers → Els diumenges en llegeix tres
        d’estrangers

(14) Els diumenges llegeix tres diaris estrangers → Els diumenges en llegeix tres

(15) Els diumenges llegeix uns quants diaris → Els diumenges en llegeix uns quants

(16) Ha comprat dos quadros meus → N’ha comprat dos

A l’exemple (16) es pot veure com un possessiu situat darrere del nom, i no al davant, no fa que el SN sigui determinat.

I ara ja anem arribant allà on volia anar a parar. Dels exemples (7-11) tots menys (10) tenen un determinant àton. L’exemple (10), en canvi, conté un demostratiu, que és tònic. Això (l’autonomia prosòdica que li dona tenir accent propi) fa que a (10) puguem elidir el nom, com a (12-16), però, atenció!, com que el SN és determinat, no el podem substituir pel pronom en. Vegem-ho repetint l’exemple (10), ara (17).

(17) Saluda aquesta noia → Saluda aquesta Ø

Passa el mateix quan tenim les combinacions “article + possesiu tònic” (18) o “article + adjectiu” (19).

(18) Saluda la meva filla → Saluda la meva Ø

(19) El jurat ha premiat la millor obra → El jurat ha premiat la millor Ø

No cal dir que és una ultracorrecció construir les oracions (18-19) amb pronom: “* Saluda’n la meva”, “* El jurat n’ha premiat la millor”. 

Notes

1. Sobre els determinants (donen molt de si), mireu-vos el capítol de Josep M. Brucart de la Gramàtica del català contemporani (vol. 2, cap. 7); sobre els quantificadors, el del mateix Josep M. Brucart i Gemma Rigau de la mateixa obra (vol. 2, cap 8). L’índex que hi ha al començament de cada capítol us permetrà anar a l’apartat o els apartats que us interessin.

2. Si teniu sensació d’un cert embolic terminològic, potser el podreu entendre i superar llegint el fragment següent del capítol de Brucart (§ 7.1): “Els termes determinant i quantificador no van ser usats per la tradició gramatical anterior a l’estructuralisme perquè les unitats corresponents quedaven incloses en altres paradigmes: l’article es considerava una classe de mot amb entitat pròpia, mentre que els demostratius, els possessius i els quantificadors componien una subclasse dels adjectius i dels pronoms: la dels determinatius. El fet que el terme tradicional d’adjectiu o pronom determinatiu inclogui determinants (com el demostratiu) i quantificadors (com els numerals o els indefinits) explica que alguns gramàtics utilitzin el terme determinant en un sentit ampli que aplega també els quantificadors.”

3. La GIEC parla dels articles en el capítol 16, "Els determinants", i més concretament a l'epígraf 16.3, "Els articles". En aquest enllaç podeu veure com tracta aquesta qüestió la versió abreujada en línia, la GEIEC.

4. Els SN sense determinant o quantificador (o sigui, sense especificador) són anomenats SN escarits, i tenen un comportament sintàctic específic i interessant.

5. A l’apunt “els valors de l'article”, hi trobareu informació complementària a la d’aquest: més enllà de la sintaxi, les seves funcions semanticopragmàtiques.

6. Sobre l'absència de pronom amb el verbs que regeixen complements locatius (quedar-se, venir i altres), podeu llegir aquest altre apunt.

.

treure la son

Per al·lusions (vegeu el segon comentari a l'entrada mitja dotzeneta pagesa més de formes per esmenar) i perquè em sembla interessant, diré quatre coses sobre l'expressió treure la son.

1. Vaig escriure l'oració on sortia (Un cop corregida: "Doncs a mi tot això que m’expliques no em treu la son. Respira fondo i dorm una estona, després ho veuràs tot d’una altra manera") sense dubtar d'aquesta expressió.

2. Quan me la vaig plantejar, arran del comentari, vaig decidir fer una petita enquesta NO científica entre gent del meu entorn, 28 persones. Tots, catalanoparlants molt competents; i bastants, professionals de la llengua. Els vaig formular la pregunta següent (per Whatsapp, SMS o missatge privat de Twitter): "Sense consultar res ni pensar-hi gaire, com diries que una cosa no et preocupa fent servir la paraula son?"

El resultat va ser el següent:

• 3 persones em van respondre amb l'estructura que sembla que és més genuïna: dues amb el nom en masculí, fer perdre el son ("no em fa perdre el son"), i una altra amb el nom en femení, fer perdre la son ("no em fa perdre la son").
• 9 persones em van respondre treure el son ("no em treu el son"), de les quals 3 em van dir que dubtaven amb el gènere de son.
• 16 persones em van respondre treure la son ("no em treu la son"), de les quals 2 són illenques ("no em lleva sa son", doncs), una altra és valenciana ("no em trau la son") i una altra hi va introduir la partícula pas ("no em treu pas la son").

3. Conclusió tan provisional com vulgueu: potser treure la son és un castellanisme, però em fa l'efecte que, si és així, l'hem de posar al calaix dels castellanismes arrelats, no dels més recents i fàcilment substituïbles per l'opció alternativa: jo, si arribés a la conclusió que no puc dir treure la son, no diria fer perdre la/el son; diria una altra cosa, com amoïnar (que, per cert, sembla que també ve del castellà, però aquesta, com que en castellà està en desús, ja no ens amoïna, si em permeteu la broma fàcil) o preocupar. (És el que vaig fer durant anys, d'una manera més o menys conscient, quan el femení bastanta no estava inclòs al diccionari normatiu, malgrat que Fabra mateix a la gramàtica normativa (1918/1933) no el condemnava del tot: deia, i sobretot escrivia, força.)

4. Substituir el verb treure per llevar no sembla que sigui una bona solució, encara que des del continent ens pugui semblar més exòtic: per a la gent que conec (eivissenca, menorquina i mallorquina) que fan servir el verb llevar, quan no vol dir 'aixecar' és equivalent a treure i no pas a prendre: "m'he llevat sa camisa" i "m'han pres sa cartera". I les accepcions i exemples del DIEC2, (i altres diccionaris), entrada llevar, amb el mateix valor, jo els veig equivalents a treure, no pas a prendre. (Vegeu, però, el tercer comentari.)

5. Pel que fa als dos gèneres de son, jo ho diria en femení, i el masculí em sona estrany, però segurament tant es pot justificar el femení (treure o fer perdre les ganes de dormir) com el masculí (treure o fer perdre l'acte de dormir).

per anar tancant la llibreta de vacances

[Apunt actualitzat amb les novetats de l'OIEC: només he hagut de treure l'accent de venen.]

Amb els exercicis d’avui donarem per acabades les vacances (aix...). Com les altres vegades, els fenòmens que hi trobareu venen de lectures meves, però aquest cop n’hi ha pocs que siguin específics de textos traduïts. Les solucions, a sota de la foto. I bona tornada a la feina a tots els que amb l’arribada del setembre us hi torneu a posar!

1. M’he quedat a l’habitació per lliurar-me de la seva cara de pomes agres.

2. Va, home, ara no et facis l’orni.

3a. Observa les safates i és incapaç de desenganxar-hi la vista.

3b.  M’hi atanso i em regala una mirada d’advertència. […] M’hi allunyo abans no m’empipi.

3c. Tots els testimonis coincideixen que la maltractava, de manera que s’hi va venjar.

4. L’A m’atura, agafant-me de la mà.

5. La meitat dels diners que D es va estalviar comprant la botiga, els els va donar a ella.

6a. Fins ara no li hem cedit la iniciativa, cedim-li ara.

6b. –¿Quan va sortir de S?

     –No li sabria dir del cert.

6c. –També el puc convidar a prendre cafè a A.

     Em limito a un “li agraeixo” sense entusiasme.

6d. Li escric el número en una targeta i li deixo al costat, sobre la taula.

6e. L’argument va convèncer l’A, que va decidir acompanyar-m’hi [al sopar] sense gaires alegries. No li retrec.

6f. En D no va poder pagar l’impost i li van portat tot a subhasta.

7. Ara bé, si no van obtenir ni la meitat del valor de les seves cases, d’això, també en té la culpa el seu poc seny.

8. Sembla que sense voler hem desenvolupat una pauta de comportament: quan ell fa els interrogatoris, és el primer que va cap a la sortida, quan els faig jo, es posa darrere meu.

9a. M’assec alleugerit.

9b. El descobriment, en lloc de ser motiu d’alleugeriment i d’alegria, em provoca un altre dilema.

9c. Quan en vaig tenir la certesa, vaig respirar alleugerit.

1. M’he quedat a l’habitació per estalviar-me (o deslliurar-me de, segurament massa literal) la seva cara de pomes agres.

2. Va, home, ara no et facis l’orni.

(Com fer el desentès, fer el pinxo i altres.)

3a. Observa les safates i és incapaç de desenganxar-ne la vista.

3b.  M’hi atanso i em regala una mirada d’advertència. […] Me n’allunyo abans no m’empipi.

3c. Tots els testimonis coincideixen que la maltractava, de manera que se’n va venjar.

4. L’A m’atura [sense coma] agafant-me de la mà.

(Amb coma, la subordinada adverbial queda fora del SV; aquí té un valor modal, i n’ha de formar part.)

5. La meitat dels diners que D es va estalviar comprant la botiga, els hi va donar a ella.

(Cas d’ultracorrecció de la combinació els hi, que aquí és bona. La coma de darrere del subjecte, com que és llarg i complex –conté una subordinada–, és adequada.)

6a. Fins ara no li hem cedit la iniciativa, cedim-l’hi (o la-hi o li-la) ara.

6b. –¿Quan va sortir de S?

     –No l’hi (o li ho) sabria dir del cert.

6c. –També el puc convidar a prendre cafè a A.

     Em limito a un “l’hi (o li ho) agraeixo” sense entusiasme.

6d. Li escric el número en una targeta i l’hi (o li’l) deixo al costat, sobre la taula.

6e. L’argument va convèncer l’A, que va decidir acompanyar-m’hi [al sopar] sense gaires alegries. No l’hi (o li ho) retrec.

6f. En D no va poder pagar l’impost i l’hi (o li ho) van portat tot a subhasta.

(Per a molts parlants, fins i tot per a parlants altament competents, quan la pronúncia és [li] aquesta grafia no és automàtica. Hi ha un truc: passar l’oració a primera o segona persona; si hi ha dos pronoms ("no m’ho retreu", per exemple), en tercera persona també n'hi ha d'haver dos. De tota manera, són casos que fan que em pregunti sovint què n’hem de fer.)

7. Ara bé, si no van obtenir ni la meitat del valor de les seves cases, d’això [sense coma] també en té la culpa el seu poc seny.

(La dislocació a l’esquerra no demana coma; la de l’exemple, a més, és molt simple des del punt de vista estructural; i immediatament abans ja hi ha una coma que és jeràrquicament superior, perquè separa la subordinada de la principal. La segona, en lloc de facilitar la lectura, la dificulta.)

8. Sembla que sense voler hem desenvolupat una pauta de comportament: quan fa ell els interrogatoris, és el primer que va cap a la sortida; [o punt] quan els faig jo, es posa darrere meu.

(Contrast entre dos elements remàtics que fan de subjecte; cal, doncs, rematitzar-los tots dos. La coma que he substituït és insuficient per separar les dues estructures oracionals juxtaposades, que a més contenen puntuació interna.)

9a. M’assec alleujat.

9b. El descobriment, en lloc de ser motiu d’alleujament i d’alegria, em provoca un altre dilema.

9c. Quan en vaig tenir la certesa, vaig respirar alleujat.

(Estrictament, segons els diccionaris, alleugerit i alleugeriment aquí no són inadequats; però passa que, en els últims quatre o cinc llibres traduïts que he llegit, hi he trobat sempre aquestes formes i mai, l’alternativa que els diccionaris donen com a específica per als “sofriments físics o morals”. L’última oració també admet un altre adjectiu, com ara tranquil.)

Foto (meva): el cap Norfeu, al cap de Creus. 

Altres exercicis d’estiu:

una mica d’exercici

una mica més d’exercici

mitja dotzeneta pagesa més de formes per esmenar 

avui ho veig una mica negre 

seguim amb la negra

.

seguim amb la negra...

[Apunt actualitzat amb l'OIEC: no he hagut de fer cap canvi.]

Com a l’apunt anterior, les formes per esmenar que trobareu aquí sota tenen a veure amb un tema que va sortir fa uns dies en aquest blog, a propòsit dels falsos amics (nota 1): la qualitat de la traducció al català d'algunes novel·les negres escrites originàriament en anglès o en altres llengües germàniques.

Aquí sota teniu uns quants fragments més extrets de les anotacions que he fet en diverses novel·les policíaques que he llegit fa poc. A diferència d’altres entrades (vegeu les remissions de més avall), en què buscava formes que tenien a veure amb temes del blog, aquí hi ha una miqueta de tot: a vegades hi tenen a veure i a vegades, no. Hi ha fenòmens que em fan pensar que la versió catalana és el resultat d’una traducció automàtica editada; d’altres, que en lloc de l’original en anglès o suec se n’ha traduït la versió castellana en el cas de l’anglès, o l’anglesa i/o la castellana en el cas del suec.

1. Aquell desordre havia calat fons dins seu.

2. Probablement tinguis raó.

3. Això no solament suposava un problema menys, sinó que també volia dir que els dubtes que havia albergat sobre la capacitat de K desapareixien.

4a. K va demanar al xofer que conduís fins al número 60.

4b. Quan va arribar a la platja de M va baixar conduint fins a l’aparcament.

4c. Va conduir de tornada cap a Y.

4d. –Aleshores, per què conduïa en aquella direcció?

5. Però potser encara tingui el rebut.

6. Els seus pensaments eren indefinits i difosos.

7. S’hauria d’haver quedat per registrar la maleta de K.

8. No s’havia qüestionat mai la vida que duia.

9. –Què va fer?

    –El divendres va anar al banc.

1. Aquell desordre havia calat fondo dins seu.

(Ultracorrecció que trobareu explicada aquí (cas 2).)

2. Probablement tens raó.

3. Això no solament suposava un problema menys, sinó que també volia dir que els dubtes que havia tingut sobre la capacitat de K desapareixien.

(Ve de albergar dudas, ¿oi?)

4a. K. va demanar al xofer que anés / el portés fins al número 60.

4b. Quan va arribar a la platja de M va baixar conduint fins a l’aparcament.

4c. Va tornar cap a Y.

4d. –Aleshores, per què anava en aquella direcció?

(Tots els exemples de (4) tradueixen el verb drive de l’anglès (o potser l’equivalent en suec). En aquesta llengua normalment es fa servir el verb de moviment que inclou el mitjà o la manera de fer aquest moviment: walk, drive, fly… En català, i diria que en general en les llengües romàniques, això no ho fem: el verb de moviment expressa direcció (anar, venir, tornar, pujar, baixar…), i només si és pertinent i no es dedueix del context, incorporem un element que expressi el mitjà de transport o la manera de moure’s. Vegeu l’exemple 8 d’aquest apunt, on trobareu un fenomen semblant. Ho explico amb més detall aquí.)

5. Però potser encara té el rebut.

6. Els seus pensaments eren indefinits i difusos.

(Un altre cas d’ultracorrecció: evitem l’adjectiu difusos, que expressa el que volem dir aquí, per semblança amb el castellà i el substituïm per una altra forma similar i que creiem que és la correcta.)

7. S’(hi) hauria d’haver quedat per escorcollar la maleta de K.
(Amb pronom o sense, segons el context. Ho explico aquí.)

8. No s’havia qüestionat mai la vida que feia.

9. –Què va fer?

    –El Divendres va anar al banc.

(Aquí no hi ha ultracorrecció, tot i que en els noms dels dies de la setmana de vegades n’hi trobem. Ho explico aquí (cas 4).)

Altres exercicis d’estiu:

una mica d’exercici

una mica més d’exercici

mitja dotzeneta pagesa més de formes per esmenar

avui ho veig una mica negre

per anar tancant la llibreta de vacances

(Foto: àlbum familiar, fa trenta anys a la Bretanya.)

avui ho veig una mica negre...

[Apunt actualitzat amb l'OIEC: només he hagut de treure l'accent de dona.]

Aquesta vegada canviarem una mica de format. Les formes per esmenar que trobareu aquí sota tenen a veure amb un tema que va sortir fa uns dies en aquest blog, a propòsit dels falsos amics (nota 1): la qualitat de la traducció al català de les novel·les negres escrites originàriament en anglès o en altres llengües germàniques (les sueques les tenim entre les millors i entre les més llegides, últimament).

Quan llegeixo, sigui el que sigui, tinc el costum de marcar amb llapis qualsevol cosa que em cridi l’atenció, ja sigui de contingut ja sigui formal. De manera que vaig acumulant llibres plens d’anotacions que, la majoria, només tenen sentit per a mi.

Total, que aquí sota teniu uns quants fragments extrets de les anotacions que he fet en diverses novel·les negres que he llegit fa poc. A diferència de les entrades anteriors, en què buscava formes que remetien a temes del blog, aquí hi ha una miqueta de tot: a vegades hi remeten i a vegades, no. Hi ha fenòmens que em fan pensar que la versió catalana és el resultat d’una traducció automàtica editada; d’altres, que en lloc de l’original en anglès o suec se n’ha traduït la versió castellana en el cas de l’anglès, o l’anglesa i/o la castellana en el cas del suec. Algunes construccions potser no són ben bé inadequades, però no són la manera normal, habitual, d’expressar la idea corresponent en català (quan passa això hi poso el comentari: “habitualment ho diríem així”).

1. – Hem de començar a buscar el cotxe ara mateix.

Va deixar un paper sobre la taula de B.

–Toyota Corolla –va dir B– Jo me’n faig càrrec.

2. Les activitats previstes per la tarda del divendres.

3. Va obrir la nevera i hi va trobar un litre de llet i una rajola de mantega oberta.

4. Deu ser com perdre la meitat de la teva vida. Ningú no s’ho pot imaginar si no ha passat per alguna situació similar. Jo no ho puc fer.

5. El xofer va parar la taula amb tasses i va posar una cafetera al mig del mantell.

6. Coneixia J. suficientment per saber que continuar fent preguntes no el duria enlloc.

7. –Espero que tinguis raó.

[…]

    –Que m’equivoco mai jo?

8. Vaig sortir. Feia bon dia i vaig decidir caminar de tornada a A.

1. –Hem de començar a buscar el cotxe ara mateix.

Va deixar un paper sobre la taula de B.

–Toyota Corolla –va dir B– Ja me’n faig càrrec jo. (Rematització del subjecte: rematitzacions i focalitzacions)

2. Les activitats previstes per a(l) divendres a la tarda. (Habitualment ho diríem així. L’article hi va o no segons el context: non plus ultra.)

3. Va obrir la nevera i hi va trobar un litre de llet i un paquet de mantega oberta. (¿Traduït de “una pastilla de mantequilla”? Si no, ¿d’on surt, aquesta rajola?)

4. Deu ser com perdre la meitat de la teva vida. Ningú no s’ho pot imaginar si no ha passat per alguna situació similar. Jo no puc. (Suposo que es tracta d’una traducció inadequada de l’auxiliar do de l’anglès; o potser de la construcció equivalent del suec –no ho puc dir: no sé suec.)

5. El xofer va parar la taula amb tasses i va posar una cafetera al mig de les estovalles. (Increïble però cert.)

6. Coneixia prou J. per saber que continuar fent preguntes no el duria enlloc.

7. –Espero que tinguis raó.

[…]

    –Que m’equivoco mai, [coma] jo? (Dislocacions)

8. Vaig sortir. Feia bon dia i vaig decidir tornar caminant a A. (Tema molt interessant, que dona per a molt més: el que l’anglès expressa amb l’infinitiu, walk, el català ho expressa amb el gerundi, caminant, i el que l’anglès expressa amb un adverbi, back, el català ho expressa amb l’infinitiu, tornar. Aquí ho sé del cert, que la versió original és anglesa, i a més l’he poguda consultar. Ho explico amb més detall aquí.)

Altres exercicis d’estiu:

una mica d’exercici

una mica més d’exercici

mitja dotzeneta pagesa més de formes per esmenar

seguim amb la negra

per anar tancant la llibreta de les vacances

Foto meva, d’Instagram.