sobre les perspectives laborals de la Filologia Catalana

 L’entrada d’aquest blog “¿té futur –laboral, s’entén–, estudiar Filologia Catalana?” ahir va rebre dos comentaris prou interessants i importants perquè els dediquem una mica d’atenció.

El primer:

Ja fa temps, des d’abans de la crisi, que no és fàcil tenir feina fixa, per compte d’altri, com a assessor lingüístic. I és ben cert que en els últims anys aquesta situació s’ha agreujat. Però diria que també és cert que, com a treballadors autònoms, hi ha molts llicenciats, graduats i postgraduats que, potser menys de la que voldrien i en unes condicions pitjors que anys enrere, van trobant feina en aquest àmbit professional. I el relleu generacional que arribarà als instituts i escoles de secundària, a què es feia referència en aquella entrada del blog, també arribarà en els pròxims anys a l’assessorament lingüístic. Segurament això afavorirà més els que estan estudiant ara i els que començaran els estudis en els pròxims anys. El moment present és dolent per a (quasi) tothom.

El segon:

En aquest comentari es parla d’un assumpte molt greu, que jo no conec d’una manera directa.

Estic totalment d’acord que la passió pel coneixement i per un àmbit determinat ens arriba molt sovint dels bons professors que hem tingut en algun moment de la nostra formació; també de l’educació primària i, potser sobretot, secundària. Si volem anar bé, com a país i com a cultura, no pot ser que a l’ESO i al batxillerat facin classes de llengua i literatura catalanes professors d’altres especialitats que tenen el nivell D de català. El nivell D certifica uns coneixements de llengua –no pas de lingüística, ni tampoc de literatura– que estan molt per sota dels que es necessiten per fer de professor d’aquestes disciplines d’una manera eficient. I encara hi estan més per sota si, a més, com ha de ser, volem transmetre passió pel coneixement. I encara més, anant una mica més enllà, si volem garantir l’avenç en el coneixement científic de la llengua del país i el seu patrimoni literari, i també i la capacitat de divulgació sobre aquesta llengua i sobre aquest patrimoni.

Tots els professionals, de tots els nivells d’ensenyament, hem de defensar que qui té les competències i els coneixements necessaris per fer de professors de llengua i literatura catalanes són els llicenciats i els graduats en llengua i literatura catalanes, és a dir, els llicenciats i els graduats en Filologia Catalana. Cadascú en el seu àmbit, hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per millorar les condicions de treball, la nostra formació com a docents, la qualitat de la feina que fem i els resultats que se n’obtenen. I això val per a la Filologia Catalana i per a qualsevol altra àrea de coneixement. És responsabilitat nostra defensar-ho davant l’Administració i davant els polítics, que són els que prenen les decisions, i no ho farà ningú per nosaltres.

.

m’agradaria poder venir a l’estadi a jugar contra el meu equip

Aquest títol és una mica estrany, des del punt de vista semàntic, ¿oi? Normalment, en un esport col·lectiu no juguem contra el nostre equip, sinó amb el nostre equip i contra algú altre.

És un enunciat que forma part d'una entrevista que van fer a Josep Guardiola a TVC, al Canal 33, quan feia poc que havia deixat de ser jugador del Barça i acabava de fitxar pel Brescia. Tenint en compte la seva trajectòria anterior com a jugador blaugrana i la posterior com a entrenador, aquell no va ser el millor moment de la seva vida esportiva. Però des del punt de vista pragmàtic, l’entrevista és interessant perquè permet veure algunes de les estratègies que fem servir els parlants per expressar la nostra pròpia identitat i els diferents rols que assumim en la nostra vida personal i professional, i com passem de l’un a l’altre.

La vaig enregistrar a casa quan estava constituint el corpus que vaig fer servir en la meva tesi doctoral, “Dixi de persona i marcs participatius en català”, que després va editar Publicacions de l’Abadia de Montserrat amb el títol La dixi de persona en català. Em va ser molt útil quan estudiava de les diferents estratègies que té el català per referir-se a l’enunciador, i posteriorment la vaig analitzar un mica més a fons en un article titulat “«M’agradaria poder venir a l'estadi a jugar contra el meu equip»: dixi de persona, footing i identitat, una entrevista a Pep Guardiola”, que ara s’acaba de publicar a la revista Treballs de Sociolingüística Catalana 23.

Resum

Aquest article té dos objectius bàsics. En primer lloc, mostrar la capacitat analítica d’un estudi de cas a l’hora d’estudiar l’expressió de la identitat i dels rols assumits pels participants en la comunicació, posant-la en relació amb els marcs participatius d’Erving Goffman (1981), d’una banda, i amb la dixi de persona i les seves manifestacions gramaticals (Levinson 1983; Nogué 2008), de l’altra. I en segon lloc, mostrar com l’estructura gramatical pot proporcionar indicadors lingüístics que donen informació sobre la identitat i els rols assumits, posant l’èmfasi en una circumstància concreta: la manera com es reflecteix lingüísticament la col·lisió entre dos o més rols.

Paraules clau: dixi de persona, identitat, rol participatiu, marc participatiu.


“I’d love to come to the stadium to play against my team”: person deixis, footing and identity, an interview with Josep Guardiola

This article has two main purposes. In the first place, to show how a case study can provide interesting information about the expression of identity and of the different roles assumed by the communication participants. On the one hand, this information is related to the participation frameworks proposed by Erving Goffman (1981); on the other hand, to person deixis and its grammatical manifestations (Levinson 1983; Nogué 2008). And in  the second place, to show how grammatical structure can provide linguistic cues about identity and roles, putting the emphasis on a specific circumstance: the linguistic signs of the collision between two or more of these roles.

Key words: person deixis, identity, participation role, participation framework.



Als annexos de la tesi hi ha transcrita una bona part de l’entrevista (la part que va formar part del corpus bàsic). I aquí teniu el vídeo, si la voleu veure sencera.

és quan dormo que hi veig clar

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Devem al poeta Josep V. Foix el millor exemple per recordar quina és la forma bàsica de l’estructura que comentarem avui: les construccions clivellades. Amb aquesta estructura tancarem tota una tongada d’entrades d’aquest blog que hem dedicat a la relació entre estructura informativa i ordre dels elements (al principi de l’entrada “Rematitzacions i focalitzacions” hi ha una mica de resum i els enllaços a altres entrades, i clicant a l’etiqueta “ordre dels elements” de la columna de la dreta també hi arribareu).

Les construccions clivellades estan molt relacionades amb l’estructura informativa però es diferencien d’altres estructures que hem vist almenys en dos aspectes: d’una banda, no es limiten a “moure” elements, sinó que són el resultat de la gramaticalització d’una construcció que conté elements addicionals i que permet focalitzar l’element més remàtic de l’oració “inicial”; de l’altra, aquest valor informatiu és secundari respecte a un altre valor pragmàtic, que és el principal.

¿Què és una construcció clivellada?

Una construcció clivellada –el nom ja ens en diu alguna cosa– separa el tema i el rema i focalitza aquest últim. Està formada per l’estructura següent: “verb ser + FOCUS + que + TEMA”. L’exemple de Foix ho il·lustra molt bé (subratllo el focus en tots els exemples).

1. És quan dormo que hi veig clar

L’ordre no marcat seria el següent:

2. Hi veig clar quan dormo

Comparant les dues oracions es pot veure com l’element remàtic de (2), quan dormo, en l’oració clivellada queda emfasitzat, focalitzat; i l’element temàtic, hi veig clar, queda situat al final. Dels dos components de l’estructura clivellada, el verb, és, se situa davant de tot i la conjunció, que, entre el focus i el tema.

Joan Solà, en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani, classifica les construccions clivellades en tres tipus: clivellades, pseudoclivellades i pseudoclivellades inverses (el terme que designa els dos últims tipus no és especialment transparent; tots aquests termes venen de l’anglès: cleft sentences, pseudo-cleft sentences i inverted pseudo-cleft sentences).

Clivellades

Les construccions clivellades bàsiques, que sembla que són les més freqüents, almenys en el registre col·loquial, són les que corresponen a l’exemple de Foix. L’estructura que segueixen és la següent:

(A) verb ser + FOCUS + conjunció que + TEMA

El focus d'aquestes estructures és contrastiu, com es pot veure en els exemples:

3. [Si et vols aprimar] és verdura que has de menjar [i no gelats]

4. És al Priorat que vaig anar [i no pas a la Garrotxa]

5. És a la Júlia que van regalar aquella escultura tan bonica [ i no al David]

Una variant de la construcció clivellada bàsica és la que conté un relatiu en lloc de la conjunció que.

(B) verb ser + FOCUS + relatiu + TEMA

Exemples:

6. És quan dormo quan hi veig clar

7. [Si et vols aprimar] és verdura el que has de menjar

8. És al Priorat on vaig anar

9. És a la Júlia a qui van regalar aquella escultura tan bonica

L’ordre no marcat dels exemples anteriors seria (el de 10, de fet, és el que hem vist a (2)):

10. Hi veig clar quan dormo

11. [Si et vols aprimar] has de menjar verdura

12. Vaig anar al Priorat

13. Van regalar aquella escultura tan bonica a la Júlia

Pseudoclivellades

Les construccions pseudoclivellades segueixen l’estructura següent:

(C) relatiu + TEMA + verb ser + FOCUS

En aquest cas el focus no necessàriament és contrastiu. Exemples:

14. Quan hi veig clar és quan dormo

15. Doncs [si et vols aprimar] el que has de menjar és verdura

16. On vaig anar és al Priorat [i no pas a la Garrotxa]

17. A qui van regalar aquella escultura tan bonica és a la Júlia

Pseudoclivellades inverses

L’estructura bàsica de les pseudoclivellades inverses és la següent:

(D) X + verb ser + relatiu + Y

L’oració de relatiu és la que conté la informació remàtica, nova. En aquest cas tampoc hi ha contrast amb cap element anterior. El contrast es pot aconseguir, això sí, per mitjà de l'entonació.

Exemples:

18. Quan dormo és quan hi veig clar

19. Verdura és el que has de menjar [si et vols aprimar]

20. AL PRIORAT és on vaig anar

21. A LA JÚLIA és a qui van regalar aquella escultura tan bonica

Valor pragmàtic principal

Totes les construccions clivellades compleixen dues funcions pragmàtiques:

1. Expressen una pressuposició existencial. Si diem “És al Priorat que vaig anar” pressuposem que vam anar a alguna banda. És per aquest motiu que l’oració següent és estranya des del punt de vista semàntic i pragmàtic:

22. ^?? No volia anar enlloc però al final és al Priorat que vaig anar.

I en canvi, l’oració sense clivellament funciona bé.

23. No volia anar enlloc però al final vaig anar al Priorat.

2. Activen una implicatura conversacional d’exhaustivitat o unicitat. És a dir, donen a entendre que l’element focalitzat és l’únic (o en plural, són tots) al qual es pot aplicar la part temàtica de l’oració. Seguint amb l’exemple anterior, si diem “És al Priorat que vaig anar” donem a entendre que, en el context en què s’insereix aquest enunciat (ahir, per Setmana Santa…), el Priorat és l’únic lloc on vam anar. O en plural, si diem “És al Priorat i les Garrigues que vaig anar”, donem a entendre que el Priorat i les Garrigues són totes les comarques on vam anar.

Aquestes dues funcions pragmàtiques passen per davant de la funció focalitzadora: en alguns casos tenim clivellament sense focalització, però no n'hi ha cap sense pressuposició existencial ni implicatura d’exhaustivitat o unicitat, com es pot veure a l’últim exemple d’avui. (Potser en casos com aquest la construcció s’ha començat a gramaticalitzar.)

24. [fragment sobre la vida de Pompeu Fabra a l’exili de Prada de Conflent] Va ser en aquestes circumstàncies tan adverses que Pompeu Fabra va escriure la seva última gramàtica, l’anomenada gramàtica pòstuma.

Notes

1. Les referències bàsiques sobre les construccions clivellades en català són les següents (les dues primeres les caracteritzen sobretot des del punt de vista sintàctic; la tercera, sobretot des del punt de vista pragmàtic; la quarta combina la caracterització sintàctica amb algun aspecte pràgmàtic, bàsicament el contrast):

• El capítol 35 del llibre Catalan. A comprehensive grammar, de Max W. Wheeler, Alan Yates i Nicolau Dols (Londres i Nova York: Routledge, 1999).

• El capítol 21 de la part de sintaxi de la Gramàtica del català contemporani, de Joan Solà, dedicat a les oracions de relatiu.

• El capítol 4 de la part de sintaxi de la Gramàtica del català contemporani, d’Enric Vallduví, dedicat a l’oració com a unitat informativa.

• El subapartat § 33.4.1.3 de la GIEC.

2. El valor pragmàtic principal de les construccions clivellades l’explica Enric Vallduví al final del seu capítol.

3. Hi ha llengües que tenen un ordre de paraules més rígid que el català, com ara l’anglès i, entre les romàniques, el francès. En aquestes llengües les construccions clivellades són una estratègia molt freqüent, però això no ens ha de fer pensar que en català són una influència d’aquestes llengües, i més concretament un gal·licisme. Ho explica molt bé Joan Solà en el capítol esmentat.

4. L’oració de Foix té altres aspectes interessants. Per exemple, el valor del pronom hi. Ho explico aquí.

.

summer’s here to stay?

[apunt actualitzat amb la GIEC i l'OIEC]


No fa gaire vaig tenir una breu conversa sobre la traducció al català de to be here to stay. Aquesta expressió a mi em recorda una cançó de John Denver, que he sentit un munt de vegades des de l’adolescència, “Summer”, concretament el fragment que diu “I do believe that summer’s here to stay”.

La qüestió era, és, si una oració com aquesta l’hem de traduir “l’estiu ha vingut per quedar-se” o bé “l’estiu ha vingut per quedar-s’hi”. Penseu-hi un moment abans de continuar llegint.

Els dos verbs que apareixen en aquesta oració, venir i quedar-se, tenen un tret semàntic comú: tots dos poden portar un complement locatiu, regit:

1. Vine a Barcelona!

2. Queda’t a Barcelona!

Quan aquest complement es refereix al lloc on és l’enunciador (o, de vegades, l’enunciatari), la manera més neutra d’expressar-lo és precisament no expressar-lo.

3. Vine! [aquí]

4. Queda’t! [aquí]

En aquestes oracions l’adverbi aquí apareix explícitament en dos contextos comunicatius:

a) Quan el volem emfasitzar.

5. Vine aquí ara mateix i fes-me un petó! [ho pot dir l’àvia a la neta, per exemple; a ara mateix passa una cosa semblant]

b) Quan necessitem fer explícit a quin aquí ens referim.

6. Queda’t aquí, al meu costat.

L’adverbi aquí és díctic. Quan fem servir expressions díctiques accedim al referent a través del context espaciotemporal immediat. En molts casos el referent parteix del jo-aquí-ara immediat, i es va ampliant concèntricament: aquí pot ser la cadira on estic asseguda, l’habitació on escric, el pis on soc, el carrer, el barri, la ciutat, el país… fins a la galàxia i potser més enllà. Per això a vegades necessitem fer-lo explícit.

A l’oració “l’estiu ha vingut per quedar-se”, aquest aquí no és ni emfàtic ni ambigu, i per això no l’hi posem. Però, ¿per què tampoc hi posem el pronom hi?

Amb els verbs que comentem, venir i quedar-se, el pronom hi només apareixeria si tingués un antecedent que hagués aparegut immediatament abans. Exemples (amb l’antecedent subratllat).

7. Malgrat que havia sentit a parlar de Barcelona, no hi havia vingut mai.

8. Unió Europea: quedar-s’hi o sortir-ne.

Sense antecedent, apliquem l’elisió que he explicat més amunt. Per tant, l’oració de la cançó de John Denver és:

9. L’estiu ha vingut per quedar-se.

No hi ha antecedent, i per tant no hi ha pronom feble; tampoc cal fer explícit l’aquí.

Una oració semblant a aquesta podria ser la següent, amb dues variants: la que va sense pronom, perquè fem servir el verb quedar-se vinculant-lo directament al context immediat, que és l’opció neutra, no marcada; i la que va amb pronom, perquè el fa remetre a l’aquí anterior, que fa d’antecedent, que és l’opció marcada.

                10. L’estiu és aquí per quedar-se / per quedar-s'hi.

Altres verbs

Hi ha altres verbs intransitius que funcionen d’aquesta manera. Els més freqüents segurament són: entrar, sortir, pujar, baixar, tornar i arribar. Exemples.

11. ¿Entres o surts? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]

12. No pugis, ja baixo jo. [des del balcó, a algú que és a baix]

13. Torna, sisplau.
14. Ja hem arribat!

Les oracions amb aquí són innecessàriament explícites, una mica menys amb el verb tornar.

15. ^?? ¿Entres aquí o surts d’aquí? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]

16. ^?? No pugis aquí, ja baixo jo d’aquí. [des del balcó, a algú que és a baix]

17. Torna aquí, sisplau. [possible, amb èmfasi]
18. ^?? Ja hem arribat aquí!

Les oracions amb pronom feble són agramaticals, no les diríem mai.

19. ^* ¿Hi entres o en surts? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]

20. ^* No hi pugis, ja en baixo jo. [des del balcó, a algú que és a baix]

21. ^* Torna-hi, sisplau. [quan el referent és aquí, s’entén]
22. ^* Ja hi hem arribat! 

Altres verbs, com ara anar-se’n (no pas anar, com explico aquí, contraposant anar i venir) i emportar-se, tenen el mateix comportament, però amb la peculiaritat que ja han gramaticalitzat el pronom en (perquè el locatiu, en aquests verbs, és de procedència): anar-se’n i emportar-se.

Notes

1. Els pronoms febles (i qualsevol altra expressió lingüística) que tenen antecedent són, precisament per això, anafòrics. La distinció entre dixi i anàfora és un fenomen pragmàtic apassionant, amb importants conseqüències gramaticals, com acabem de veure: són dues maneres diferents d’accedir als referents que també tenen algunes característiques comunes.

2. Joan Solà va parlar de la dixi en un article que forma part del recull Plantem cara.

3. Trobareu explicacions una mica més extenses sobre la dixi en aquest apunt i en el capítol de Lluís Payrató de la Gramàtica del català contemporani, amb observacions molt subtils i interessants, i també en el capítol 3 d’aquest text; i concretament a l’apartat 3.7.3, una breu explicació sobre la distinció entre dixi i anàfora (també a: Neus Nogué Serrano, La dixi de persona en català. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008).

4. Aquest text també s’ha publicat al diari cultural digital Núvol.

5. I Albert Pla també en va parlar pocs dies més tard en un dels seus tastos de català (“¿Podem és aquí per quedar-se?”, 21/06/2014). Moltes gràcies, Albert!

4. Sobre els usos dels verbs anar i venir, podeu veure aquest altre apunt.

5. La GIEC parla de tot això en els epígrafs següents: § 13.3.1, § 13.5.4,
§ 18.6.3.4c, § 18.6.4.2a, § 21.2.5, § 21.4.2,  § 22.3.2. I en parla en els mateixos termes que en parlo jo aquí. Animeu-vos a llegir-los!

6. Foto meva: l’estiu a la vall de Besiberri, Alta Ribagorça (2013).

.

Empar Moliner sobre els lingüistes dels mitjans de comunicació

Aquesta vegada jo no parlaré gaire i deixaré que parli Empar Moliner, que avui ha dedicat un comentari als lingüistes dels mitjans de comunicació i a la importància que té fer servir un llenguatge adequat en aquests mitjans. De passada, també explica algunes coses sobre la manera que tenen de treballar i les dificultats de fer-ho bé per falta de recursos... humans.

La importància dels lingüistes als mitjans de comunicació (enllaç TVC)

Jo no sé qui és aquest tal Albert Castillón, però certament s'ha ben cobert de glòria!

Moltes gràcies, Empar!

rematitzacions i focalitzacions

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]


Últimament he dedicat unes quantes entrades d’aquest blog a la distribució de la informació dintre de l’oració i del text, i més concretament a la manera com això afecta l’ordre dels elements. Hem vist que l’estructura informativa és un fenomen pragmàtic que té conseqüències en la sintaxi i en la prosòdia. I un cop definits el tema i el rema i l’ordre no marcat, he caracteritzat un dels fenòmens que provoquen canvis respecte a aquest ordre no marcat: les dislocacions (o tematitzacions). I finalment, també he parlat del tractament que en va fer Pompeu Fabra, de les dislocacions. En aquest apunt veurem dues modificacions més de l’ordre no marcat: la rematització i la focalització.

La rematització

Una rematització és l’aparició en una posició màximament remàtica (a l’extrem dret de l'oració bàsica, o matriu oracional) d’un element que en l’ordre no marcat ocuparia una posició temàtica o menys remàtica. El propòsit pragmàtic és tractar aquest element com a rema, és a dir, considerar-lo informativament nou.

1a.   —Ahir tu em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.

        —No, t’ho va dir la mare.

1b.  —¿Agafo l’aigua i les patates?

  —Vas massa carregat, les garrafes d’aigua ja les agafaré jo.

Mantenir l’ordre no marcat en aquests casos dona com a resultat oracions gramaticals però enunciats inadequats (marco la inadequació amb el símbol ^#).

2a.    —Ahir em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.

      ^# —No, la mare t’ho va dir.

2b.   —¿Agafo l’aigua i les patates?

 ^# —Vas massa carregat, les garrafes d’aigua (jo) ja les agafaré.

Com es pot veure fàcilment, en els exemples anteriors l’element rematitzat és el subjecte. A l’exemple (1b), a més, la rematització del subjecte va acompanyada de la dislocació del complement directe. Tots dos fenòmens, junts, permeten distribuir la informació coneguda i la nova, el tema i el rema, d’acord amb el propòsit comunicatiu.

Però dintre del predicat també hi poden haver rematitzacions. Partint d’un ordre bàsic V-CD-CI-CRV a les oracions predicatives, transitives o intransitives, de vegades es rematitza el CD (o un altre complement) i se situa a l’extrem dret del predicat, com a (3), perquè es considera més nou per al receptor que la resta (exemples de la GIEC).

3a. Els pobles de la comarca van regalar al monestir una campana (no un orgue).

3b. La senyora Anastàsia menjava amb cullera i forquilla els espaguetis (no els canelons).

La focalització

Una focalització consisteix en l’aparició al marge esquerre de l’oració d’un element que volem tractar com a nou i, a més, destacar-lo. Com es pot veure en els exemples, sovint la focalització també té una funció contrastiva (i això permet distingir entre focus amb contrast i focus sense contrast). El rema, convertit en focus, queda, doncs, a l’esquerra de l’oració i el tema —i la resta de l'oració bàsica, si és el cas—, a la dreta; per marcar la frontera entre l’un i l’altre, en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa clara i en l’escrit, una coma.

4a.   —Pare, ahir em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.

        —No. La mare, t’ho va dir.

4b.  —¿Agafo l’aigua i les patates?

  —Tu vas massa carregat. Jo, agafaré les garrafes d’aigua.

4c.   —¿Has anat a París?

  —No. A Berlín, he anat.

           4d.   —¿Què t’ha regalat?

                 —Una corbata, m’ha regalat.

Com passa amb la rematització, mantenir l’ordre no marcat en aquests casos dona com a resultat oracions gramaticals però enunciats inadequats, com ja hem vist en els exemples de (2).

En els exemples de (4a-b) es veu ben clar, pel context, que tenim subjectes focalitzats; per tant, la coma que els separa del verb és totalment adequada i seria una ultracorrecció suprimir-la. D’altra banda, els exemples de (4a-c) contenen tots una funció contrastiva, que és molt freqüent, en les focalitzacions; l’exemple (4d), en canvi, conté una focalització sense contrast.

Tot i que tant la dislocació a l’esquerra com la focalització situen un element de l’oració bàsica a l’esquerra de l’oració, aquestes dues estratègies es diferencien, des del punt de vista sintàctic, pel fet que la dislocació a l’esquerra demana un pronom àton dins de l’oració bàsica sempre que l’element tematitzat és pronominatzable i la focalització, no. I des del punt de vista tipogràfic, pel fet que en l’escrit la dislocació a l’esquerra no demana coma i la focalització, sí. Comparant els dos exemples següents es veu bé.

5. A Berlín, he anat. (focalització)

6. A Berlín hi he anat. (dislocació a l’esquerra)

A més de la focalització sintàctica, en català oralment també podem focalitzar per mitjà de la prosòdia (amb una entonació emfàtica) i de la tipografia (per mitjà de la cursiva).

7.  —Aquí tens el llibre.

     —T’he dit que em portessis el mòbil, no el llibre.

Les llengües que tenen un ordre d’elements més rígid que el català, com l’anglès, recorren molt a aquest recurs. L’Ortotipografia observa, molt finament, que quan es tradueix d’una d’aquestes llengües al català s’ha de tenir en compte aquesta diferència per “no acumular barbarismes tipogràfics sobre els lingüístics”. Això no vol dir que la focalització prosòdica o tipogràfica no sigui possible, en català; simplement alerta sobre el fet que en català, a més d’aquesta estratègia, també tenim la sintàctica. En un exemple com el de (7), per exemple, també podríem tenir una focalització sintàctica (8).

8.  —Aquí tens el llibre.

     —El mòbil, t’he dit que em portessis, no el llibre.

I també podríem tenir una construcció clivellada. Però aquesta la deixarem per a un altre dia, ja.

Notes

1. En l’ordre dels elements dins del predicat, la pesantor (llargada i complexitat estructural) de cada constituent hi té a veure, sens dubte. Compareu, sinó:

9a. Digues això a la Marta.
9b. ^?? Digues a la Marta això.

9c. Digues a la Marta que ja ho faré demà.

9d. ^?? Digues que ja ho faré demà a la Marta.

9e. ^# Digues que ja ho portaré demà a la Marta.
9e. Digues a la Marta que ja ho portaré demà.

A (9e) l’ambigüitat estructural resultat del canvi d’ordre, derivada del fet que el CD és una subordinada amb els seus propis complements verbals, deu ser un altre dels factors que explica la tendència a passar el CD darrere del CI (9f).

I compareu també:

10a. Parla de la seva mare cada vegada que la veig.

10b. ^? Parla cada vegada que la veig de la seva mare.

10c. Parla molt de la seva mare.

10d. ^?? Parla de la seva mare molt. 

A (10d) sembla que és la simplicitat estructural del quantificador molt el que fa difícil que aparegui darrere del complement directe. Però, fins on jo sé, aquest cas encara no s’ha estudiat en detall.

2. Joan Solà parla de les focalitzacions a Lingüística i normativa (1990) i Enric Vallduví en parla en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani, i en diu rematitzacions (per a ell, el que aquí hem considerat una rematització correspondria a l’ordre no marcat). I la GIEC també parlar de les focalitzacions (distingeix les contrastives de les no contrastives) i de les rematitzacions, tot i que a aquestes darreres no els dona cap nom.

.

bon dia de Sant Jordi, lingüistes!

Entre la gran quantitat de coses que es poden fer el dia de Sant Jordi, n’hi ha alguna que ens pot interessar especialment a les persones que treballem en l’àmbit de la llengua catalana o que l’estudiem. Per exemple, podem anar a dues jornades de portes obertes: la del Termcat, el Centre de Terminologia Catalana, i la de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Així podrem conèixer millor la manera com treballen en aquests dos organismes.

I aprofito l’ocasió per recomanar-vos que feu un volt —en aquest cas virtual, des de qualsevol lloc del món— pel blog Un tip de trucs, dels Serveis Lingüístics de la UB. Hi trobareu molta informació relacionada amb l’assessorament lingüístic, la correcció de textos i, en general, la llengua catalana des d’un punt de vista professional. Bona part d'aquesta informació, a més, té a veure amb els recursos informàtics.

Bona diada de Sant Jordi!

Gabriel García Márquez i els correctors

Era, és, un dels meus escriptors preferits. Tenia una manera d’escriure que a mi m’agrada molt: aparentment, només aparentment, fàcil i senzilla. Com, en la literatura catalana, la de Mercè Rodoreda, escriptora que ell admirava i reivindicava, i que havia llegit en castellà i en català.

Fa tot just una estona que he sabut que Gabriel García Márquez s’ha mort, i de seguida m’ha vingut al cap —a més dels bons moments que he passat llegint i rellegint novel·les com Cien años de soledad  i, potser encara més, El amor en los tiempos del cólera— un fragment del seu llibre de memòries, Vivir para contarla (Barcelona: Mondadori, 2002), que tracta un tema que està relacionat amb la meva feina i, per tant, amb el contingut d’aquest blog: els criteris d’intervenció dels correctors en els textos literaris. Aquí teniu el fragment:

“…el libro [La mala hora ] lo imprimió la editorial Iberoamericana de Madrid, con una gran tirada y un lanzamiento estelar. Era empastado en cuero, con un papel excelente y una impresión impecable. Sin embargo, fue una luna de miel efímera, porque no pude resistir la tentación de hacer una lectura exploratoria, y descubrí que el libro escrito en mi lengua de indio había sido doblado —como las películas de entonces— al más puro dialecto de Madrid.

Yo había escrito: «Así como ustedes viven ahora, no sólo están en una situación insegura sino que constituyen un mal ejemplo para el pueblo». La transcripción del editor español me erizó la piel: «Así como vivís ahora, no sólo estáis en una situación insegura, sino que constituís un mal ejemplo para el pueblo». Más grave aún: como esta frase era dicha por un sacerdote, el lector colombiano podía pensar que era un guiño del autor para indicar que el cura era español, con lo cual se complicaba su comportamiento y se desnaturalizaba por completo un aspecto esencial del drama. No conforme con peinar la gramática de los diálogos, el corrector se permitió entrar a mano armada en el estilo, y el libro quedó plagado de parches matritenses que no tenían nada que ver con el original. En consecuencia, no me quedó otro recurso que desautorizar la edición por considerarla adulterada, y recoger e incinerar los ejemplares que aún no se hubieran vendido. La respuesta de los responsables fue el silencio absoluto.

Desde ese mismo instante di la novela por no publicada, y me entregué a la dura tarea de retraducirla a mi dialecto caribe, porque la única versión original era la que yo había mandado al concurso, y la misma que se había ido a España para la edición. Una vez restablecido el texto original, y de paso corregido una vez más por mi cuenta, la publicó la editorial Era, de México, con la advertencia impresa y expresa de que era la primera edición.”

(S’ha de dir que a Vivir para contarla García Márquez també agraeix als seus correctors que tinguin la benvolença de corregir les seves faltes d’ortografia com si fossin errates.)

La vida no es la que uno vivió,

sino la que uno recuerda y

cómo la recuerda para contarla.

Gabriel García Márquez

més ultracorreccions

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Fa unes quantes setmanes ja vaig parlar sobre les ultracorreccions en aquest mateix blog, i ja vaig amenaçar amb algun altre comentari sobre aquest tema. Som-hi.

Recuperant breument la definició que ja vaig fer llavors, una ultracorrecció és l’aplicació d’una regla més enllà del seu àmbit, cosa que provoca aquest tipus particular d’incorrecció. Com també vaig dir llavors, moltes ultracorreccions les provoca l’intent d'evitar castellanismes, i en vaig posar exemples. Aquí en tenim dos exemples més.

1. Masculins i femenins

Hi ha paraules que tenen doble gènere, masculí i femení, amb significats poc o molt diferents, segons el cas, i a vegades defugim el gènere que coincideix amb l’equivalent castellà quan és el que correspondria pel significat que volem transmetre.

1. la son = ‘les ganes de dormir’; el son = ‘l’acte de dormir’.

• El llibre dona consells molt útils per ajudar els nens a agafar la son → el son.

2. la llum = ‘la claror, l’electricitat’; el llum = ‘l’estri que fa llum’.

• Els soldats russos els han tallat el llum → la llum.

3. la fulla = ‘l’òrgan de les plantes, la làmina de metall’; el full = ‘la làmina de paper (bàsicament)’.

• Abans d’enfornar-los, els pans s’han de marcar amb el full → la fulla d’un ganivet.

4. la fi = ‘el final’; el fi = ‘l’objectiu’.

• La clau de lectura de l’ètica aristotèlica és la finalitat de l’acte humà: tot acte té una fi → un fi, que és la felicitat, però es pot buscar aquesta fi → aquest fi en diverses coses.

2. Els masculins acabats amb -o

Encara que la majoria d’adjectius masculins no tenen morfema de gènere, n’hi ha algun que sí que en té. Les ultracorreccions següents són molt molt freqüents.

• Aquest riu és molt fons → fondo. (Compareu: Aquesta piscina és molt fonda.)

• Respira fons → fondo. (Compareu: Empeny fort. Parla clar. Adjectius que passen a ser adverbis.)

3. Les formes velars dels verbs

Però, com ja vaig comentar a l’altra entrada, a vegades les ultracorreccions venen de l’intent d’evitar formes col·loquials, tot i que aquell dia no en vaig posar cap exemple. El cas més freqüent diria que és el d’evitar formes verbals velars en casos en què són ben catalanes. Evitem infinitius i gerundis velars propis de la llengua col·loquial (volguer, volguent, poguer, poguent, sapiguer, sapiguent, duguent, estiguent…), i fem el mateix amb formes velars pròpies de totes els registres.

• Si voléssim → volguéssim aplicar criteris d’avaluació més transparents, podríem canviar els permisos dels usuaris per a aquesta activitat.

• Espero que podem → puguem aclarir-ho.

• És un projecte pensat per desenvolupar ventiladors mecànics de desplegament ràpid que podem → puguem utilitzar per a sistemes sanitaris de tot el món.

• I ara, sabem → sapiguem quin és l’estat del trànsit.

• M’agradaria que estessis → estiguessis una mica atent!



Notes

1. Evidentment, no totes les confusions amb el gènere tenen a veure amb les ultracorreccions. N’hi ha una que surt poc als llibres perquè que jo la sento sovint: l’article d’opinió que publiquen els diaris i que expressa el punt de vista de la direcció del mitjà no és una editorial (f.), sinó un editorial (m.). Potser en aquest cas hi té a veure que el significat femení és més freqüent, i també que oralment les dues formes es pronuncien igual.

2. Si (re)llegiu, o recordeu, l’entrada anterior sobre ultracorreccions, hi vaig parlar de l’article davant els dies de la setmana. Precisament aquests dies tindrem ocasió de parlar de “l’operació sortida del Dijous Sant”, “les processons del Divendres Sant”, “l’operació tornada del Dilluns de Pasqua”, etc. El fet que el nom del dia porti un complement al darrere encara reforça més la necessitat de l’article. Doncs això: bona Pasqua a tothom! (He tornat a difondre aquest apunt en un moment en què hauríem d'estar de vacances de Setmana Santa però estem confinats a casa pel #coronavirus. Espero que tant vosaltres com el vostre entorn immediat estigueu bé.)

.