rematitzacions i focalitzacions

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]


Últimament he dedicat unes quantes entrades d’aquest blog a la distribució de la informació dintre de l’oració i del text, i més concretament a la manera com això afecta l’ordre dels elements. Hem vist que l’estructura informativa és un fenomen pragmàtic que té conseqüències en la sintaxi i en la prosòdia. I un cop definits el tema i el rema i l’ordre no marcat, he caracteritzat un dels fenòmens que provoquen canvis respecte a aquest ordre no marcat: les dislocacions (o tematitzacions). I finalment, també he parlat del tractament que en va fer Pompeu Fabra, de les dislocacions. En aquest apunt veurem dues modificacions més de l’ordre no marcat: la rematització i la focalització.

La rematització

Una rematització és l’aparició en una posició màximament remàtica (a l’extrem dret de l'oració bàsica, o matriu oracional) d’un element que en l’ordre no marcat ocuparia una posició temàtica o menys remàtica. El propòsit pragmàtic és tractar aquest element com a rema, és a dir, considerar-lo informativament nou.

1a.   —Ahir tu em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.

        —No, t’ho va dir la mare.

1b.  —¿Agafo l’aigua i les patates?

  —Vas massa carregat, les garrafes d’aigua ja les agafaré jo.

Mantenir l’ordre no marcat en aquests casos dona com a resultat oracions gramaticals però enunciats inadequats (marco la inadequació amb el símbol ^#).

2a.    —Ahir em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.

      ^# —No, la mare t’ho va dir.

2b.   —¿Agafo l’aigua i les patates?

 ^# —Vas massa carregat, les garrafes d’aigua (jo) ja les agafaré.

Com es pot veure fàcilment, en els exemples anteriors l’element rematitzat és el subjecte. A l’exemple (1b), a més, la rematització del subjecte va acompanyada de la dislocació del complement directe. Tots dos fenòmens, junts, permeten distribuir la informació coneguda i la nova, el tema i el rema, d’acord amb el propòsit comunicatiu.

Però dintre del predicat també hi poden haver rematitzacions. Partint d’un ordre bàsic V-CD-CI-CRV a les oracions predicatives, transitives o intransitives, de vegades es rematitza el CD (o un altre complement) i se situa a l’extrem dret del predicat, com a (3), perquè es considera més nou per al receptor que la resta (exemples de la GIEC).

3a. Els pobles de la comarca van regalar al monestir una campana (no un orgue).

3b. La senyora Anastàsia menjava amb cullera i forquilla els espaguetis (no els canelons).

La focalització

Una focalització consisteix en l’aparició al marge esquerre de l’oració d’un element que volem tractar com a nou i, a més, destacar-lo. Com es pot veure en els exemples, sovint la focalització també té una funció contrastiva (i això permet distingir entre focus amb contrast i focus sense contrast). El rema, convertit en focus, queda, doncs, a l’esquerra de l’oració i el tema —i la resta de l'oració bàsica, si és el cas—, a la dreta; per marcar la frontera entre l’un i l’altre, en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa clara i en l’escrit, una coma.

4a.   —Pare, ahir em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.

        —No. La mare, t’ho va dir.

4b.  —¿Agafo l’aigua i les patates?

  —Tu vas massa carregat. Jo, agafaré les garrafes d’aigua.

4c.   —¿Has anat a París?

  —No. A Berlín, he anat.

           4d.   —¿Què t’ha regalat?

                 —Una corbata, m’ha regalat.

Com passa amb la rematització, mantenir l’ordre no marcat en aquests casos dona com a resultat oracions gramaticals però enunciats inadequats, com ja hem vist en els exemples de (2).

En els exemples de (4a-b) es veu ben clar, pel context, que tenim subjectes focalitzats; per tant, la coma que els separa del verb és totalment adequada i seria una ultracorrecció suprimir-la. D’altra banda, els exemples de (4a-c) contenen tots una funció contrastiva, que és molt freqüent, en les focalitzacions; l’exemple (4d), en canvi, conté una focalització sense contrast.

Tot i que tant la dislocació a l’esquerra com la focalització situen un element de l’oració bàsica a l’esquerra de l’oració, aquestes dues estratègies es diferencien, des del punt de vista sintàctic, pel fet que la dislocació a l’esquerra demana un pronom àton dins de l’oració bàsica sempre que l’element tematitzat és pronominatzable i la focalització, no. I des del punt de vista tipogràfic, pel fet que en l’escrit la dislocació a l’esquerra no demana coma i la focalització, sí. Comparant els dos exemples següents es veu bé.

5. A Berlín, he anat. (focalització)

6. A Berlín hi he anat. (dislocació a l’esquerra)

A més de la focalització sintàctica, en català oralment també podem focalitzar per mitjà de la prosòdia (amb una entonació emfàtica) i de la tipografia (per mitjà de la cursiva).

7.  —Aquí tens el llibre.

     —T’he dit que em portessis el mòbil, no el llibre.

Les llengües que tenen un ordre d’elements més rígid que el català, com l’anglès, recorren molt a aquest recurs. L’Ortotipografia observa, molt finament, que quan es tradueix d’una d’aquestes llengües al català s’ha de tenir en compte aquesta diferència per “no acumular barbarismes tipogràfics sobre els lingüístics”. Això no vol dir que la focalització prosòdica o tipogràfica no sigui possible, en català; simplement alerta sobre el fet que en català, a més d’aquesta estratègia, també tenim la sintàctica. En un exemple com el de (7), per exemple, també podríem tenir una focalització sintàctica (8).

8.  —Aquí tens el llibre.

     —El mòbil, t’he dit que em portessis, no el llibre.

I també podríem tenir una construcció clivellada. Però aquesta la deixarem per a un altre dia, ja.

Notes

1. En l’ordre dels elements dins del predicat, la pesantor (llargada i complexitat estructural) de cada constituent hi té a veure, sens dubte. Compareu, sinó:

9a. Digues això a la Marta.
9b. ^?? Digues a la Marta això.

9c. Digues a la Marta que ja ho faré demà.

9d. ^?? Digues que ja ho faré demà a la Marta.

9e. ^# Digues que ja ho portaré demà a la Marta.
9e. Digues a la Marta que ja ho portaré demà.

A (9e) l’ambigüitat estructural resultat del canvi d’ordre, derivada del fet que el CD és una subordinada amb els seus propis complements verbals, deu ser un altre dels factors que explica la tendència a passar el CD darrere del CI (9f).

I compareu també:

10a. Parla de la seva mare cada vegada que la veig.

10b. ^? Parla cada vegada que la veig de la seva mare.

10c. Parla molt de la seva mare.

10d. ^?? Parla de la seva mare molt. 

A (10d) sembla que és la simplicitat estructural del quantificador molt el que fa difícil que aparegui darrere del complement directe. Però, fins on jo sé, aquest cas encara no s’ha estudiat en detall.

2. Joan Solà parla de les focalitzacions a Lingüística i normativa (1990) i Enric Vallduví en parla en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani, i en diu rematitzacions (per a ell, el que aquí hem considerat una rematització correspondria a l’ordre no marcat). I la GIEC també parlar de les focalitzacions (distingeix les contrastives de les no contrastives) i de les rematitzacions, tot i que a aquestes darreres no els dona cap nom.

.