¿“la gent diu” o “la gent diuen”?

[Apunt actualitzat amb la GIEC i l'OIEC –cap retoc a l'ortografia, per cert. Hi he deixat la redacció original, anterior a la publicació de la GIEC, i al final hi he afegit un breu comentari sobre el que diu la nova gramàtica normativa sobre aquesta qüestió. Jo em vaig basar, en bona mesura, en Badia (1994).]

Temps enrere, en aquest blog, a l’apunt “¿Què en pensen, la majoria?”, vam parlar de la concordança en oracions en què el subjecte conté un quantificador (com ara a “la majoria creuen que...”). Llavors ja vam comentar que hi havia un altre fenomen de concordança que s’hi assemblava, el que afecta els noms col·lectius. Doncs avui parlarem d’aquests casos.

Noms col·lectius amb el verb en singular

Quan fan de subjecte, els noms col·lectius que designen un grup que conceptualitzem com a homogeni (tots els elements que el componen són iguals) concorden en singular amb el verb.

(1) El ramat està assedegat

(2) La tropa és disciplinada

Noms col·lectius amb el verb en plural

Quan fan de subjecte, els noms col·lectius que designen un grup que conceptualitzem com a heterogeni (els elements que el componen no són iguals) sovint porten el verb en plural, i per tant no hi concorden.

(3) Aquella colla es passen/passa l’estona rient

¿I els casos que admeten les dues opcions?

Però hi ha noms que admeten tant el verb en singular com en plural. ¿Per què? Jo diria que perquè admeten tant la conceptualització com a homogenis (singular) com la conceptualització com a heterogenis (plural).

(4) Aquest grup és molt xerraire  /  Aquest grup són molt xerraires

(5) La gent no sabien per on havien d’entrar / La gent no sabia per on havia d’entrar

Altres factors que hi intervenen

La distància entre el verb i el nom afavoreix que el verb vagi en plural.

(6) A l’excursió hi ha anat / hi han anat tot un grup de Manresa. Primer han pujat a l’Aneto i després, al Mont Perdut

(7) La gent diu una cosa i després en fan una altra

L’aparició explícita d’un complement en plural també ho afavoreix.

(8) Un grup de noies s'han acostat al camió

I a les oracions atributives on el subjecte i l’atribut contenen un nom col·lectiu i un nom en plural, o un nom en plural i un nom col·lectiu, el verb també va en plural. En aquestes oracions, el pronom demostratiu això té el mateix comportament que els noms col·lectius.

(9) Aquella gernació són els refugiats de les inundacions

(10) Els refugiats de les inundacions són aquella gernació

(11) Aquella gernació són refugiats de les inundacions

(12) Això són raons convincents

Badia, a la Gramàtica catalana (1994), addueix un altre cas, que jo no acabo de veure clar: si el nom col·lectiu porta adjectius que el complementen, el verb tendeix a anar en singular.

(13) Una multitud fanàtica, obeint les consignes rebudes, demanava…

(14) Una multitud, obeint les consignes rebudes, demanaven…

Al meu entendre a l’exemple de (13) el verb també podria anar en plural, i en el de (14), també podria anar en singular.

Una conversa filològica de Pompeu Fabra

Fins on ho he pogut comprovar, Pompeu Fabra no va tractar aquesta mena de fenòmens de concordança a les seves gramàtiques. Però té una conversa filològica, la número 251 de l’edició de les Obres completes, que en parla. Primer parla de subjectes que designen col·lectius en singular (també hi ha algun quantificador) seguits d’un complement en plural, i ho il·lustra amb exemples del francès, i més avall algun de l’anglès; tot seguit posa l’exemple de la concordança del tractament de vós per mostrar que en altres casos el sentit també passa per davant de la morfologia; també comenta el cas del nom gent; i finalment, posa un exemple de falta de concordança en alemany.

Aquesta és la conversa (sense les notes de l’aparat crític), que podeu descarregar amb totes les altres aquí.

El nom gent

Sobre el cas particular del nom gent, Joan Solà diu, a l’article núm. 19 del recull Plantem cara, el següent:

A còpia de trencar-m’hi les banyes, he observat que la paraula gent deu ser ben particular en aquest terreny. A mi em sonen igualment bé “La gent estan molt nerviosos” que “La gent està molt nerviosa”, però no podríem dir pas ni nerviós ni nervioses. En canvi, diem “Aquest ral·li només el pot (o poden) fer gent molt preparada”: no diem preparats, crec.

La GIEC

La GIEC, a l'epígraf 13.5.1.3b (p. 486) no fa la distinció entre noms col·lectius formats per entitats homogènies i noms col·lectius formats per entitats heterogènies. Se centra força en el nom gent però després també posa exemples amb colla, família, jovent, multitud i mainada, en què hi intervé el factor distància. També desenvolupa una mica la idea de Joan Solà que hem vist més amunt: els atributs i els predicatius que concorden amb subjectes col·lectius van en masculí si el verb va en plural: La mainada –què voleu que us digui– sempre estan contents; La mainada, ja no veureu, arribaran ben cansats.

Notes

1. Les principals fonts que conec per aprofundir en aquest tema són les següents: la Gramàtica catalana d’Antoni M. Badia i Margarit (1994); l’apartat 2.4.4.1 del capítol “Les funcions sintàctiques”, d’Aurora Bel, de la Gramàtica del català contemporani (2002/2008); els articles 19 i 117 del recull Plantem cara de Joan Solà; i ara, la GIEC (epígraf 13.5.1.3b, p. 486) i la GEIEC, que en diuen pràcticament el mateix. El Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana inclou un quadre a la pàgina on hi ha l’entrada concordança, que es basa en Badia.

2. Badia, a la gramàtica esmentada, comença dient que “des d’un punt de vista gramatical, hem de donar la prioritat als usos concordats d’aquests col·lectius”. Crec que és un apriorisme (la presumpta lògica de la gramàtica) que el mateix autor desmenteix a les línies següents. Podeu comprovar-ho vosaltres mateixos a les pàgines 188-190.

3. L’afirmació “no és solament correcta, sinó la sola correcta” de la conversa de Fabra sorprèn per contundent. També va sorprendre Joan Solà, que en parla a l’article 117 del recull Plantem cara. Però segurament recull una intuïció que es pot relacionar amb una observació d’Aurora Bel a la Gcc: “En l’ús espontani hi ha tendència a fer prevaldre la concordança de sentit”.

4. Els exemples (1-3), (9-10) i (12-14) són extrets de la gramàtica de Badia.

5. Ara les Converses filològiques de Pompeu Fabra, i tota la seva obra, es poden consultar en línia, i fer-hi cerques, al portal Pompeu Fabra.