avui ho veig una mica negre...

[Apunt actualitzat amb l'OIEC: només he hagut de treure l'accent de dona.]

Aquesta vegada canviarem una mica de format. Les formes per esmenar que trobareu aquí sota tenen a veure amb un tema que va sortir fa uns dies en aquest blog, a propòsit dels falsos amics (nota 1): la qualitat de la traducció al català de les novel·les negres escrites originàriament en anglès o en altres llengües germàniques (les sueques les tenim entre les millors i entre les més llegides, últimament).

Quan llegeixo, sigui el que sigui, tinc el costum de marcar amb llapis qualsevol cosa que em cridi l’atenció, ja sigui de contingut ja sigui formal. De manera que vaig acumulant llibres plens d’anotacions que, la majoria, només tenen sentit per a mi.

Total, que aquí sota teniu uns quants fragments extrets de les anotacions que he fet en diverses novel·les negres que he llegit fa poc. A diferència de les entrades anteriors, en què buscava formes que remetien a temes del blog, aquí hi ha una miqueta de tot: a vegades hi remeten i a vegades, no. Hi ha fenòmens que em fan pensar que la versió catalana és el resultat d’una traducció automàtica editada; d’altres, que en lloc de l’original en anglès o suec se n’ha traduït la versió castellana en el cas de l’anglès, o l’anglesa i/o la castellana en el cas del suec. Algunes construccions potser no són ben bé inadequades, però no són la manera normal, habitual, d’expressar la idea corresponent en català (quan passa això hi poso el comentari: “habitualment ho diríem així”).

1. – Hem de començar a buscar el cotxe ara mateix.

Va deixar un paper sobre la taula de B.

–Toyota Corolla –va dir B– Jo me’n faig càrrec.

2. Les activitats previstes per la tarda del divendres.

3. Va obrir la nevera i hi va trobar un litre de llet i una rajola de mantega oberta.

4. Deu ser com perdre la meitat de la teva vida. Ningú no s’ho pot imaginar si no ha passat per alguna situació similar. Jo no ho puc fer.

5. El xofer va parar la taula amb tasses i va posar una cafetera al mig del mantell.

6. Coneixia J. suficientment per saber que continuar fent preguntes no el duria enlloc.

7. –Espero que tinguis raó.

[…]

    –Que m’equivoco mai jo?

8. Vaig sortir. Feia bon dia i vaig decidir caminar de tornada a A.

1. –Hem de començar a buscar el cotxe ara mateix.

Va deixar un paper sobre la taula de B.

–Toyota Corolla –va dir B– Ja me’n faig càrrec jo. (Rematització del subjecte: rematitzacions i focalitzacions)

2. Les activitats previstes per a(l) divendres a la tarda. (Habitualment ho diríem així. L’article hi va o no segons el context: non plus ultra.)

3. Va obrir la nevera i hi va trobar un litre de llet i un paquet de mantega oberta. (¿Traduït de “una pastilla de mantequilla”? Si no, ¿d’on surt, aquesta rajola?)

4. Deu ser com perdre la meitat de la teva vida. Ningú no s’ho pot imaginar si no ha passat per alguna situació similar. Jo no puc. (Suposo que es tracta d’una traducció inadequada de l’auxiliar do de l’anglès; o potser de la construcció equivalent del suec –no ho puc dir: no sé suec.)

5. El xofer va parar la taula amb tasses i va posar una cafetera al mig de les estovalles. (Increïble però cert.)

6. Coneixia prou J. per saber que continuar fent preguntes no el duria enlloc.

7. –Espero que tinguis raó.

[…]

    –Que m’equivoco mai, [coma] jo? (Dislocacions)

8. Vaig sortir. Feia bon dia i vaig decidir tornar caminant a A. (Tema molt interessant, que dona per a molt més: el que l’anglès expressa amb l’infinitiu, walk, el català ho expressa amb el gerundi, caminant, i el que l’anglès expressa amb un adverbi, back, el català ho expressa amb l’infinitiu, tornar. Aquí ho sé del cert, que la versió original és anglesa, i a més l’he poguda consultar. Ho explico amb més detall aquí.)

Altres exercicis d’estiu:

una mica d’exercici

una mica més d’exercici

mitja dotzeneta pagesa més de formes per esmenar

seguim amb la negra

per anar tancant la llibreta de les vacances

Foto meva, d’Instagram.

mitja dotzeneta pagesa més de formes per esmenar

[Apunt actualitzat amb l'OIEC: no he hagut de fer cap canvi.]

Continuem amb els exercicis d’estiu. Segurament, aquesta tongada serà l’última amb el format dels últims dies, de moment. El funcionament és el mateix: s’han de resoldre els errors que hi ha en els fragments següents. Tots tenen a veure amb alguna entrada del blog i a sota de la foto hi ha, de color lila, les solucions i, entre parèntesis, de color verd, la remissió a l’entrada que conté l’explicació de l’error i la solució.

        1. Doncs a mi tot això que m’expliques no em treu el son. Respira fons i dorm una estona,
        després ho veuràs tot d’una altra manera.

        2. Si estessis més atent ja ho hauries entès.

        3. Per tallar les tiges es pot fer servir un full d’afaitar ben esmolat.

        4. Espero que al final podeu venir a passar el cap de setmana amb nosaltres.

        5. –Em sembla que l’àvia ja ha arribat…

            –¿L’àvia? Ta sogra ha arribat.

        6. No sé si posar aquest comentari addicional entre parèntesi o entre guions.

       1. Doncs a mi tot això que m’expliques no em treu la son. Respira fondo i dorm una estona,

       després ho veuràs tot d’una altra manera. (més ultracorreccions)

       2. Si estiguessis més atent ja ho hauries entès. (més ultracorreccions)

       3. Per tallar les tiges es pot fer servir una fulla d’afaitar ben esmolada. (més ultracorreccions)

       4. Espero que al final pugueu venir a passar el cap de setmana amb nosaltres.
       (més ultracorreccions)

       5. –Em sembla que l’àvia ja ha arribat…

          –¿L’àvia? Ta sogra, [coma] ha arribat. (rematitzacions i focalitzacions)

       6. No sé si posar aquest comentari addicional entre parèntesis o entre guions. (non plus ultra)

(Foto, meva: a l’estiu tota cuca viu, també l’espiadimonis)

Altres exercicis d’estiu:

una mica d’exercici

una mica més d’exercici

avui ho veig una mica negre

seguim amb la negra

per anar tancant la llibreta de vacances

una mica més d'exercici

[Apunt actualitzat amb l'OIEC: no he hagut de fer cap canvi.]

Com que he vist que l’activitat que us vaig proposar la setmana passada ha tingut un cert èxit, aquí en teniu una mica més. El funcionament és el mateix: s’han de resoldre els errors que hi ha en els fragments següents. Tots tenen a veure amb alguna entrada del blog i a sota de la foto hi ha, de color lila, les solucions i, entre parèntesis, de color verd, la remissió a l’entrada que conté l’explicació de l’error i la solució.

1. [fe d’errates] On diu enrera ha de dir enrere.

2. [entrevista de premsa] ¿La ràdio? No me’n parlis de la ràdio!

3. [correu electrònic entre companys de feina] Ho trobaràs a la pàgina vint-i-dues.

4. [conversa telefònica amb una empresa de serveis] L’operari podrà anar a casa seva cap a les deu.

5. [en una narració literària] Dissabte al vespre les facultats estan tancades.

1. 1. [fe d’errates] On hi diu enrera hi ha de dir enrere. (¿què hi diu, aquí?)

2. [entrevista de premsa] ¿La ràdio? No me’n parlis, [coma] de la ràdio! (tematitzacions)

3. [correu electrònic entre companys de feina] Ho trobaràs a la pàgina vint-i-dos. (non plus ultra)

4. [conversa telefònica amb una empresa de serveis] L’operari podrà venir a casa seva cap a les deu. (¿anem o venim, Gemma?)

5. [en una narració literària] El dissabte al vespre les facultats estan tancades. (non plus ultra)

          Foto (meva): vespa i fonoll que fan estiu.

Altres exercicis d’estiu:

una mica d’exercici

mitja dotzeneta pagesa més de formes per esmenar

avui ho veig una mica negre

seguim amb la negra

per anar tancant la llibreta de vacances

.

una mica d'exercici

[Apunt actualitzat amb l'OIEC: no he hagut de fer cap canvi.]

A l’estiu la calor ens atordeix una mica les neurones, i de tant en tant va bé fer una mica d’exercici per mantenir-les mínimament actives. Si heu anat seguint aquest blog, no us serà difícil resoldre els errors que trobareu en els fragments següents: tots tenen a veure amb alguna de les entrades que hi podeu trobar. A sota de la foto, que fa de frontera per evitar temptacions, hi ha, de color lila i en negreta, les solucions i, entre parèntesis, la remissió a l’entrada que conté l’explicació de l’error i la solució.

1.  [correu electrònic d’un estudiant a un professor] Demà no podré anar al teu despatx.

2. [nota de premsa] La delegació sueca ha estat rebuda per la presidenta de l’entitat Joana Roig.

3. [conversa telefònica d’una novel·la]

     –Mare, surto ara de la feina, arribaré cap a les deu.

     –D’acord, t’hi espero!

4. [notícia] Després d’un estira-i-arronsa intens, la Generalitat financiarà les obres.

5. [un escriptor valora un altre escriptor viu premiat fa poc] Sempre va ser un virtuós de la paraula.

1.  [correu electrònic d’un estudiant a un professor] Demà no podré venir al teu despatx. (¿anem o venim, Gemma?)

2. [nota de premsa] La delegació sueca ha estat rebuda per la presidenta de l’entitat, [coma] Joana Roig. (puntuació i entonació)

3. [conversa telefònica d’una novel·la]

     –Mare, surto ara de la feina, arribaré cap a les deu.

     –D’acord, t’espero! (summer’s here to stay)

4. [notícia] Després d’un estira-i-arronsa intens, la Generalitat finançarà les obres. (non plus ultra)

5. [un escriptor valora un altre escriptor viu premiat fa poc] Sempre ha sigut/estat un virtuós de la paraula. (falsos amics (1))

Foto (meva): Eivissa des de Formentera, amb es Vedrà i es Vedranell a l’esquerra.

Altres exercicis d'estiu:

una mica més d'exercici

mitja dotzeneta pagesa més de formes per esmenar

seguim amb la negra

avui ho veig una mica negre

per anar tancant la llibreta de les vacances





.

falsos amics (1)

[apunt actualitzat amb la GIEC i els retocs ortogràfics de l'OIEC]

Aquí no toca parlar de res que tingui a veure amb les relacions personals; el títol fa referència a un fenomen ben conegut en el món de la traducció: els casos en què la traducció literal d’una llengua a una altra sembla possible però, en canvi, provoca resultats inadequats en la llengua d’arribada. La cosa dona per a molt, però avui només posarem uns quants exemples de falsos amics relacionats amb els temps verbals, i més concretament, amb l’ús del temps verbal de passat en lloc del temps verbal de perfet.

Els exemples són de dues menes: els que tenen com a llengua de sortida l’anglès o una altra llengua germànica, ves a saber si passada per un traductor automàtic o amb la versió castellana fent d’intermediària (exemples 4-5 de més avall), i els que tenen com a llengua de sortida el castellà (exemples 6-7 de més avall).

El passat i el perfet

Com se sap, la distribució dels temps verbals de passat (vaig venir) i de perfet (he vingut) en català, no coincideix amb la de cap de les llengües del seu entorn geogràfic i cultural, amb l’única excepció, sembla, de l’occità.

A grans trets, en català el perfet el trobem en enunciats que fan referència a esdeveniments del passat de dues menes diferents: (1) els que han tingut lloc en algun moment del dia de l’enunciació o que inclou el dia de l’enunciació (valor hodiern), i (2) els que han tingut lloc en algun moment del passat no delimitat d’una manera precisa en el temps, perquè no se sap o perquè és contextualment irrellevant, i que a vegades encara són rellevants en el present. Un parell d’exemples de cada:

1a. Avui hem sortit de casa a les nou del matí

1b. Aquest any han anat unes quantes vegades a Berlín

2a. La imatge de Sarkozy sortint de comissaria ha fet la volta al món

2b. Han anat unes quantes vegades a Berlín

També a grans trets, el passat té un valor perfectiu (d’acció acabada) i fa referència a algun moment del passat delimitat en el temps i anterior al dia de l’enunciació (valor no hodiern, sinó prehodiern). Exemples:

3a. Ahir vam sortir d’hora de casa

3b. L’any passat van anar a Berlín

3c. La tensió revifa en saber-se que el noi palestí va morir cremat viu [titular periodístic]

Tot i que és molt habitual que la mateixa oració contingui un complement temporal que faci explícita la delimitació temporal (fragments subratllats de 3a i 3b), la delimitació també es pot donar per sabuda i pot venir del context extralingüístic, com passa a (3c).

El passat pel perfet

Tenint en compte la distinció anterior, és fàcil veure en els exemples següents la influència dels temps verbals de la llengua de sortida en la traducció (cada exemple el comento breument a sota).

4. La veu d’en D. va interrompre les seves meditacions.

    —Però, escolta! Quant de temps fa que ets aquí?

    —Bah, una estona. Vaig pensar que podria resultar interessant veure com era això de treballar.

La forma verbal en negreta, en el context de (4), havia de ser he pensat. (El fragment conté un altre problema de traducció, un altre fals amic, que no està relacionat amb els temps verbals però sí amb el temps: normalment les preguntes introduïdes per quant de temps no fan referència al dia de l’enunciació, sinó a períodes força més llargs. Aquí seria més adequat preguntar quanta estona, i a la resposta posar-hi, per exemple, una mica.)

5. —Avui he rebut una visita inesperada.

    —Ah, sí? De qui?

    —De la J.

    […]

    —Què volia?

    En P. escurava amb tant de deler el plat que va semblar que li volgués arrencar el color de la porcellana.

    —Em va demanar de veure fotografies de l’A. amb mi quan érem petites.

El fragment subratllat al començament de (5) deixa clar que hem de tenir un ús hodiern del perfet. La distància entre un i altre temps verbal pot explicar –no pas justificar– l’error.

6. Esclata un cotxe bomba davant del pàrquing d’una seu de Repsol a Madrid

    L’explosió, que es va produir a la matinada, va causar importants danys, però
    no va provocar víctimes

Aquí tenim el titular i l’entradeta d’una notícia que es va publicar el mateix dia, poca estona després, que passés el que s’hi narra. Calia, doncs, un ús hodiern del perfet. L’ús del passat s’explica per la influència de la versió castellana de la notícia, que també en confirma el context temporal: “La explosión, que se produjo esta madrugada, causó importantes daños pero no provocó víctimas”.

7. La plaça de les Glòries sempre va ser cridada a ser un indret important

L’exemple (7), i últim, il·lustra com el temps perfet pot expressar rellevància fins al present: si el que diem té vigència en el moment de l’enunciació, com és el cas de l’exemple, aquest és el temps verbal adequat: “La plaça de les Glòries sempre ha estat cridada a ser un indret important”. L’ús del passat donaria a entendre que el que es diu va deixar de ser vigent en algun moment pretèrit.

Notes

1. Els exemples (4-5) d’aquesta entrada són extrets de novel·les negres traduïdes. La injusta condició de menor que ha de suportar aquest gènere, a vegades també afecta la qualitat de les traduccions, i els temps verbals són un dels aspectes que més se’n ressenten. Només he posat la inicial dels noms de persona que hi surten: la meva idea no és ficar el dit a l’ull de ningú, sinó mostrar aspectes millorables dels textos d’on els he extret, i també evidenciar d’una manera general la poca cura que es posa a vegades en el procés de traducció i edició dels llibres. Pel motiu que sigui, no necessàriament la poca capacitació professional del traductor o de l’assessor lingüístic: pot ser la pressa o la reducció de  costos, per exemple.

2. Per referir-me als dos temps verbals comentats, he fet servir la terminologia més recent: perfet per al que abans se’n deia pretèrit indefinit i passat per al que abans se’n deia pretèrit perfet.

3. Sobre la distinció entre passat i perfet en català podeu llegir els apartats corresponents del capítol de Manuel Pérez Saldanya de la Gramàtica del català contemporani. La GIEC en parla a l'apartat 24.4 (p. 915-917). I sobre la manera de tractar aquesta distinció a classe de català com a L2, hi ha el treball que l’estudiant de Filologia Catalana de la UB –des de fa un any, ja graduat– Jordi Pérez Guarro va fer sobre aquesta qüestió com a treball de grau.

4. Núria Alturo, professora del Departament de Filologia Catalana de la UB, m’ha ajudat a explicar millor la distinció entre perfet i passat. Ella coneix molt més bé que jo la semàntica i la pragmàtica dels temps verbals i de l’aspecte verbal. Moltes gràcies, Núria!

.

sobre les perspectives laborals de la Filologia Catalana

 L’entrada d’aquest blog “¿té futur –laboral, s’entén–, estudiar Filologia Catalana?” ahir va rebre dos comentaris prou interessants i importants perquè els dediquem una mica d’atenció.

El primer:

Ja fa temps, des d’abans de la crisi, que no és fàcil tenir feina fixa, per compte d’altri, com a assessor lingüístic. I és ben cert que en els últims anys aquesta situació s’ha agreujat. Però diria que també és cert que, com a treballadors autònoms, hi ha molts llicenciats, graduats i postgraduats que, potser menys de la que voldrien i en unes condicions pitjors que anys enrere, van trobant feina en aquest àmbit professional. I el relleu generacional que arribarà als instituts i escoles de secundària, a què es feia referència en aquella entrada del blog, també arribarà en els pròxims anys a l’assessorament lingüístic. Segurament això afavorirà més els que estan estudiant ara i els que començaran els estudis en els pròxims anys. El moment present és dolent per a (quasi) tothom.

El segon:

En aquest comentari es parla d’un assumpte molt greu, que jo no conec d’una manera directa.

Estic totalment d’acord que la passió pel coneixement i per un àmbit determinat ens arriba molt sovint dels bons professors que hem tingut en algun moment de la nostra formació; també de l’educació primària i, potser sobretot, secundària. Si volem anar bé, com a país i com a cultura, no pot ser que a l’ESO i al batxillerat facin classes de llengua i literatura catalanes professors d’altres especialitats que tenen el nivell D de català. El nivell D certifica uns coneixements de llengua –no pas de lingüística, ni tampoc de literatura– que estan molt per sota dels que es necessiten per fer de professor d’aquestes disciplines d’una manera eficient. I encara hi estan més per sota si, a més, com ha de ser, volem transmetre passió pel coneixement. I encara més, anant una mica més enllà, si volem garantir l’avenç en el coneixement científic de la llengua del país i el seu patrimoni literari, i també i la capacitat de divulgació sobre aquesta llengua i sobre aquest patrimoni.

Tots els professionals, de tots els nivells d’ensenyament, hem de defensar que qui té les competències i els coneixements necessaris per fer de professors de llengua i literatura catalanes són els llicenciats i els graduats en llengua i literatura catalanes, és a dir, els llicenciats i els graduats en Filologia Catalana. Cadascú en el seu àmbit, hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per millorar les condicions de treball, la nostra formació com a docents, la qualitat de la feina que fem i els resultats que se n’obtenen. I això val per a la Filologia Catalana i per a qualsevol altra àrea de coneixement. És responsabilitat nostra defensar-ho davant l’Administració i davant els polítics, que són els que prenen les decisions, i no ho farà ningú per nosaltres.

.

m’agradaria poder venir a l’estadi a jugar contra el meu equip

Aquest títol és una mica estrany, des del punt de vista semàntic, ¿oi? Normalment, en un esport col·lectiu no juguem contra el nostre equip, sinó amb el nostre equip i contra algú altre.

És un enunciat que forma part d'una entrevista que van fer a Josep Guardiola a TVC, al Canal 33, quan feia poc que havia deixat de ser jugador del Barça i acabava de fitxar pel Brescia. Tenint en compte la seva trajectòria anterior com a jugador blaugrana i la posterior com a entrenador, aquell no va ser el millor moment de la seva vida esportiva. Però des del punt de vista pragmàtic, l’entrevista és interessant perquè permet veure algunes de les estratègies que fem servir els parlants per expressar la nostra pròpia identitat i els diferents rols que assumim en la nostra vida personal i professional, i com passem de l’un a l’altre.

La vaig enregistrar a casa quan estava constituint el corpus que vaig fer servir en la meva tesi doctoral, “Dixi de persona i marcs participatius en català”, que després va editar Publicacions de l’Abadia de Montserrat amb el títol La dixi de persona en català. Em va ser molt útil quan estudiava de les diferents estratègies que té el català per referir-se a l’enunciador, i posteriorment la vaig analitzar un mica més a fons en un article titulat “«M’agradaria poder venir a l'estadi a jugar contra el meu equip»: dixi de persona, footing i identitat, una entrevista a Pep Guardiola”, que ara s’acaba de publicar a la revista Treballs de Sociolingüística Catalana 23.

Resum

Aquest article té dos objectius bàsics. En primer lloc, mostrar la capacitat analítica d’un estudi de cas a l’hora d’estudiar l’expressió de la identitat i dels rols assumits pels participants en la comunicació, posant-la en relació amb els marcs participatius d’Erving Goffman (1981), d’una banda, i amb la dixi de persona i les seves manifestacions gramaticals (Levinson 1983; Nogué 2008), de l’altra. I en segon lloc, mostrar com l’estructura gramatical pot proporcionar indicadors lingüístics que donen informació sobre la identitat i els rols assumits, posant l’èmfasi en una circumstància concreta: la manera com es reflecteix lingüísticament la col·lisió entre dos o més rols.

Paraules clau: dixi de persona, identitat, rol participatiu, marc participatiu.


“I’d love to come to the stadium to play against my team”: person deixis, footing and identity, an interview with Josep Guardiola

This article has two main purposes. In the first place, to show how a case study can provide interesting information about the expression of identity and of the different roles assumed by the communication participants. On the one hand, this information is related to the participation frameworks proposed by Erving Goffman (1981); on the other hand, to person deixis and its grammatical manifestations (Levinson 1983; Nogué 2008). And in  the second place, to show how grammatical structure can provide linguistic cues about identity and roles, putting the emphasis on a specific circumstance: the linguistic signs of the collision between two or more of these roles.

Key words: person deixis, identity, participation role, participation framework.



Als annexos de la tesi hi ha transcrita una bona part de l’entrevista (la part que va formar part del corpus bàsic). I aquí teniu el vídeo, si la voleu veure sencera.

és quan dormo que hi veig clar

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Devem al poeta Josep V. Foix el millor exemple per recordar quina és la forma bàsica de l’estructura que comentarem avui: les construccions clivellades. Amb aquesta estructura tancarem tota una tongada d’entrades d’aquest blog que hem dedicat a la relació entre estructura informativa i ordre dels elements (al principi de l’entrada “Rematitzacions i focalitzacions” hi ha una mica de resum i els enllaços a altres entrades, i clicant a l’etiqueta “ordre dels elements” de la columna de la dreta també hi arribareu).

Les construccions clivellades estan molt relacionades amb l’estructura informativa però es diferencien d’altres estructures que hem vist almenys en dos aspectes: d’una banda, no es limiten a “moure” elements, sinó que són el resultat de la gramaticalització d’una construcció que conté elements addicionals i que permet focalitzar l’element més remàtic de l’oració “inicial”; de l’altra, aquest valor informatiu és secundari respecte a un altre valor pragmàtic, que és el principal.

¿Què és una construcció clivellada?

Una construcció clivellada –el nom ja ens en diu alguna cosa– separa el tema i el rema i focalitza aquest últim. Està formada per l’estructura següent: “verb ser + FOCUS + que + TEMA”. L’exemple de Foix ho il·lustra molt bé (subratllo el focus en tots els exemples).

1. És quan dormo que hi veig clar

L’ordre no marcat seria el següent:

2. Hi veig clar quan dormo

Comparant les dues oracions es pot veure com l’element remàtic de (2), quan dormo, en l’oració clivellada queda emfasitzat, focalitzat; i l’element temàtic, hi veig clar, queda situat al final. Dels dos components de l’estructura clivellada, el verb, és, se situa davant de tot i la conjunció, que, entre el focus i el tema.

Joan Solà, en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani, classifica les construccions clivellades en tres tipus: clivellades, pseudoclivellades i pseudoclivellades inverses (el terme que designa els dos últims tipus no és especialment transparent; tots aquests termes venen de l’anglès: cleft sentences, pseudo-cleft sentences i inverted pseudo-cleft sentences).

Clivellades

Les construccions clivellades bàsiques, que sembla que són les més freqüents, almenys en el registre col·loquial, són les que corresponen a l’exemple de Foix. L’estructura que segueixen és la següent:

(A) verb ser + FOCUS + conjunció que + TEMA

El focus d'aquestes estructures és contrastiu, com es pot veure en els exemples:

3. [Si et vols aprimar] és verdura que has de menjar [i no gelats]

4. És al Priorat que vaig anar [i no pas a la Garrotxa]

5. És a la Júlia que van regalar aquella escultura tan bonica [ i no al David]

Una variant de la construcció clivellada bàsica és la que conté un relatiu en lloc de la conjunció que.

(B) verb ser + FOCUS + relatiu + TEMA

Exemples:

6. És quan dormo quan hi veig clar

7. [Si et vols aprimar] és verdura el que has de menjar

8. És al Priorat on vaig anar

9. És a la Júlia a qui van regalar aquella escultura tan bonica

L’ordre no marcat dels exemples anteriors seria (el de 10, de fet, és el que hem vist a (2)):

10. Hi veig clar quan dormo

11. [Si et vols aprimar] has de menjar verdura

12. Vaig anar al Priorat

13. Van regalar aquella escultura tan bonica a la Júlia

Pseudoclivellades

Les construccions pseudoclivellades segueixen l’estructura següent:

(C) relatiu + TEMA + verb ser + FOCUS

En aquest cas el focus no necessàriament és contrastiu. Exemples:

14. Quan hi veig clar és quan dormo

15. Doncs [si et vols aprimar] el que has de menjar és verdura

16. On vaig anar és al Priorat [i no pas a la Garrotxa]

17. A qui van regalar aquella escultura tan bonica és a la Júlia

Pseudoclivellades inverses

L’estructura bàsica de les pseudoclivellades inverses és la següent:

(D) X + verb ser + relatiu + Y

L’oració de relatiu és la que conté la informació remàtica, nova. En aquest cas tampoc hi ha contrast amb cap element anterior. El contrast es pot aconseguir, això sí, per mitjà de l'entonació.

Exemples:

18. Quan dormo és quan hi veig clar

19. Verdura és el que has de menjar [si et vols aprimar]

20. AL PRIORAT és on vaig anar

21. A LA JÚLIA és a qui van regalar aquella escultura tan bonica

Valor pragmàtic principal

Totes les construccions clivellades compleixen dues funcions pragmàtiques:

1. Expressen una pressuposició existencial. Si diem “És al Priorat que vaig anar” pressuposem que vam anar a alguna banda. És per aquest motiu que l’oració següent és estranya des del punt de vista semàntic i pragmàtic:

22. ^?? No volia anar enlloc però al final és al Priorat que vaig anar.

I en canvi, l’oració sense clivellament funciona bé.

23. No volia anar enlloc però al final vaig anar al Priorat.

2. Activen una implicatura conversacional d’exhaustivitat o unicitat. És a dir, donen a entendre que l’element focalitzat és l’únic (o en plural, són tots) al qual es pot aplicar la part temàtica de l’oració. Seguint amb l’exemple anterior, si diem “És al Priorat que vaig anar” donem a entendre que, en el context en què s’insereix aquest enunciat (ahir, per Setmana Santa…), el Priorat és l’únic lloc on vam anar. O en plural, si diem “És al Priorat i les Garrigues que vaig anar”, donem a entendre que el Priorat i les Garrigues són totes les comarques on vam anar.

Aquestes dues funcions pragmàtiques passen per davant de la funció focalitzadora: en alguns casos tenim clivellament sense focalització, però no n'hi ha cap sense pressuposició existencial ni implicatura d’exhaustivitat o unicitat, com es pot veure a l’últim exemple d’avui. (Potser en casos com aquest la construcció s’ha començat a gramaticalitzar.)

24. [fragment sobre la vida de Pompeu Fabra a l’exili de Prada de Conflent] Va ser en aquestes circumstàncies tan adverses que Pompeu Fabra va escriure la seva última gramàtica, l’anomenada gramàtica pòstuma.

Notes

1. Les referències bàsiques sobre les construccions clivellades en català són les següents (les dues primeres les caracteritzen sobretot des del punt de vista sintàctic; la tercera, sobretot des del punt de vista pragmàtic; la quarta combina la caracterització sintàctica amb algun aspecte pràgmàtic, bàsicament el contrast):

• El capítol 35 del llibre Catalan. A comprehensive grammar, de Max W. Wheeler, Alan Yates i Nicolau Dols (Londres i Nova York: Routledge, 1999).

• El capítol 21 de la part de sintaxi de la Gramàtica del català contemporani, de Joan Solà, dedicat a les oracions de relatiu.

• El capítol 4 de la part de sintaxi de la Gramàtica del català contemporani, d’Enric Vallduví, dedicat a l’oració com a unitat informativa.

• El subapartat § 33.4.1.3 de la GIEC.

2. El valor pragmàtic principal de les construccions clivellades l’explica Enric Vallduví al final del seu capítol.

3. Hi ha llengües que tenen un ordre de paraules més rígid que el català, com ara l’anglès i, entre les romàniques, el francès. En aquestes llengües les construccions clivellades són una estratègia molt freqüent, però això no ens ha de fer pensar que en català són una influència d’aquestes llengües, i més concretament un gal·licisme. Ho explica molt bé Joan Solà en el capítol esmentat.

4. L’oració de Foix té altres aspectes interessants. Per exemple, el valor del pronom hi. Ho explico aquí.

.

summer’s here to stay?

[apunt actualitzat amb la GIEC i l'OIEC]


No fa gaire vaig tenir una breu conversa sobre la traducció al català de to be here to stay. Aquesta expressió a mi em recorda una cançó de John Denver, que he sentit un munt de vegades des de l’adolescència, “Summer”, concretament el fragment que diu “I do believe that summer’s here to stay”.

La qüestió era, és, si una oració com aquesta l’hem de traduir “l’estiu ha vingut per quedar-se” o bé “l’estiu ha vingut per quedar-s’hi”. Penseu-hi un moment abans de continuar llegint.

Els dos verbs que apareixen en aquesta oració, venir i quedar-se, tenen un tret semàntic comú: tots dos poden portar un complement locatiu, regit:

1. Vine a Barcelona!

2. Queda’t a Barcelona!

Quan aquest complement es refereix al lloc on és l’enunciador (o, de vegades, l’enunciatari), la manera més neutra d’expressar-lo és precisament no expressar-lo.

3. Vine! [aquí]

4. Queda’t! [aquí]

En aquestes oracions l’adverbi aquí apareix explícitament en dos contextos comunicatius:

a) Quan el volem emfasitzar.

5. Vine aquí ara mateix i fes-me un petó! [ho pot dir l’àvia a la neta, per exemple; a ara mateix passa una cosa semblant]

b) Quan necessitem fer explícit a quin aquí ens referim.

6. Queda’t aquí, al meu costat.

L’adverbi aquí és díctic. Quan fem servir expressions díctiques accedim al referent a través del context espaciotemporal immediat. En molts casos el referent parteix del jo-aquí-ara immediat, i es va ampliant concèntricament: aquí pot ser la cadira on estic asseguda, l’habitació on escric, el pis on soc, el carrer, el barri, la ciutat, el país… fins a la galàxia i potser més enllà. Per això a vegades necessitem fer-lo explícit.

A l’oració “l’estiu ha vingut per quedar-se”, aquest aquí no és ni emfàtic ni ambigu, i per això no l’hi posem. Però, ¿per què tampoc hi posem el pronom hi?

Amb els verbs que comentem, venir i quedar-se, el pronom hi només apareixeria si tingués un antecedent que hagués aparegut immediatament abans. Exemples (amb l’antecedent subratllat).

7. Malgrat que havia sentit a parlar de Barcelona, no hi havia vingut mai.

8. Unió Europea: quedar-s’hi o sortir-ne.

Sense antecedent, apliquem l’elisió que he explicat més amunt. Per tant, l’oració de la cançó de John Denver és:

9. L’estiu ha vingut per quedar-se.

No hi ha antecedent, i per tant no hi ha pronom feble; tampoc cal fer explícit l’aquí.

Una oració semblant a aquesta podria ser la següent, amb dues variants: la que va sense pronom, perquè fem servir el verb quedar-se vinculant-lo directament al context immediat, que és l’opció neutra, no marcada; i la que va amb pronom, perquè el fa remetre a l’aquí anterior, que fa d’antecedent, que és l’opció marcada.

                10. L’estiu és aquí per quedar-se / per quedar-s'hi.

Altres verbs

Hi ha altres verbs intransitius que funcionen d’aquesta manera. Els més freqüents segurament són: entrar, sortir, pujar, baixar, tornar i arribar. Exemples.

11. ¿Entres o surts? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]

12. No pugis, ja baixo jo. [des del balcó, a algú que és a baix]

13. Torna, sisplau.
14. Ja hem arribat!

Les oracions amb aquí són innecessàriament explícites, una mica menys amb el verb tornar.

15. ^?? ¿Entres aquí o surts d’aquí? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]

16. ^?? No pugis aquí, ja baixo jo d’aquí. [des del balcó, a algú que és a baix]

17. Torna aquí, sisplau. [possible, amb èmfasi]
18. ^?? Ja hem arribat aquí!

Les oracions amb pronom feble són agramaticals, no les diríem mai.

19. ^* ¿Hi entres o en surts? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]

20. ^* No hi pugis, ja en baixo jo. [des del balcó, a algú que és a baix]

21. ^* Torna-hi, sisplau. [quan el referent és aquí, s’entén]
22. ^* Ja hi hem arribat! 

Altres verbs, com ara anar-se’n (no pas anar, com explico aquí, contraposant anar i venir) i emportar-se, tenen el mateix comportament, però amb la peculiaritat que ja han gramaticalitzat el pronom en (perquè el locatiu, en aquests verbs, és de procedència): anar-se’n i emportar-se.

Notes

1. Els pronoms febles (i qualsevol altra expressió lingüística) que tenen antecedent són, precisament per això, anafòrics. La distinció entre dixi i anàfora és un fenomen pragmàtic apassionant, amb importants conseqüències gramaticals, com acabem de veure: són dues maneres diferents d’accedir als referents que també tenen algunes característiques comunes.

2. Joan Solà va parlar de la dixi en un article que forma part del recull Plantem cara.

3. Trobareu explicacions una mica més extenses sobre la dixi en aquest apunt i en el capítol de Lluís Payrató de la Gramàtica del català contemporani, amb observacions molt subtils i interessants, i també en el capítol 3 d’aquest text; i concretament a l’apartat 3.7.3, una breu explicació sobre la distinció entre dixi i anàfora (també a: Neus Nogué Serrano, La dixi de persona en català. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008).

4. Aquest text també s’ha publicat al diari cultural digital Núvol.

5. I Albert Pla també en va parlar pocs dies més tard en un dels seus tastos de català (“¿Podem és aquí per quedar-se?”, 21/06/2014). Moltes gràcies, Albert!

4. Sobre els usos dels verbs anar i venir, podeu veure aquest altre apunt.

5. La GIEC parla de tot això en els epígrafs següents: § 13.3.1, § 13.5.4,
§ 18.6.3.4c, § 18.6.4.2a, § 21.2.5, § 21.4.2,  § 22.3.2. I en parla en els mateixos termes que en parlo jo aquí. Animeu-vos a llegir-los!

6. Foto meva: l’estiu a la vall de Besiberri, Alta Ribagorça (2013).

.