La posició pre- o postnominal de ‘següent’ a l'obra de Joan Solà i a la GIEC

Avui fa quinze anys que va morir Joan Solà. El dia 17 d’aquest mes es va dur a terme la III Jornada que estudia la seva obra i els temes que li van interessar, organitzada per la Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona. La podeu veure a Youtube aquí.

En aquest blog hem recordat Joan Solà diverses vegades, tal dia com avui (cliqueu a l'etiqueta Joan Solà de la columna de la dreta, tirant avall). I aquest any el tornarem a recordar tractant un tema que esperem que us interessi: la posició pre- o postnominal de següent en l’ús de Joan Solà i el tractament que dona la gramàtica normativa vigent, la GIEC, a aquesta qüestió. La primera part, la que observa l’ús solanià, està basada en el text de la ponència que vam presentar Lluís Payrató i jo mateixa a la I Jornada Joan Solà, l’octubre del 2015, que es pot llegir sencer aquí.

 

L’aparició de l’adjectiu següent davant del nom, d’entrada pot sorprendre. Perquè, tot i que de l’ordre nom-adjectiu / adjectiu-nom la primera gramàtica normativa¹ (Fabra 1918) no en deia res, durant anys va tenir molt de pes entre els professionals de la llengua la idea que els adjectius, i per tant també següent, en català van darrere del nom, sense més matisos. I aquest és el criteri, tàcit, que sembla que encara predomina en alguns professionals. Si donem un cop d’ull a l’obra de Joan Solà, veiem que alterna les dues opcions, tant en textos primerencs com en textos tardans, com es pot veure en els exemples següents, en què l’estructura del sintagma nominal de vegades és “article + nom + següent” (1-2) i altres vegades, “article + següent + nom” (3-4):

 

(1) El baleàric discrepa dels dialectes orientals en els detalls següents (1977: 201)

(2) Aquests dies m’ha arribat fotocòpia de l’article següent (2009: 70)

(3) El baleàric coincideix amb els dialectes del català oriental en els següents trets (1977: 201)

(4) Del primer fenomen en són exemples patents les següents formes (2009: 23)

Altres vegades, l’aparició d’un complement del nom (de Llull, a 5) o d’un especificador complex (els quatre, a 6), pot contribuir a la posició pre- o postnominal de següent, respectivament:

(5) Al següent exemple de Llull (1973: 144)

(6) En morfologia podem esmentar els quatre detalls següents (1977: 194)

 

És probable que aquesta alternança en la posició de següent tingui a veure amb un procés de canvi de categoria gramatical quan aquesta forma té un valor díctic textual, és a dir, quan té com a referent un element immediatament posterior del text on apareix (Nogué 2005: 126-133). En l’ús actual, la paraula següent sembla que combina la categoria gramatical d’adjectiu (cosa que explica la posició darrere del nom, amb un valor restrictiu) amb la funció d’un tipus d’especificador que és similar, conjuntament amb l’article, al demostratiu aquest -a (cosa que explica la posició davant del nom). En els exemples de Solà, tots els casos de següent en posició preverbal són d’aquesta mena. En canvi, quan següent no té aquest valor díctic textual, sinó que és anafòric (hi ha un antecedent en el text que permet recuperar el referent), com als exemples (7-8) —on indiquem l’element elidit entre claudàtors i en cursiva —, la posició prenominal, tot i que és possible, sembla menys natural, i no en trobem exemples en els textos de Solà:

 

(7) Quan una i o una u es troben entre dues vocals formen síl·laba amb la vocal següent [a la vocal i o u] (1977: 64)

(8) [Nota al final de l’article 33 del recull Plantem cara] A l’article següent, del 2.III, aclaria que el català tendeix a rebutjar les síl·labes formades per un diftong seguit de r, l o n

 

¿I la gramàtica normativa vigent, la GIEC, què en diu, d’aquesta qüestió?

 

Per començar, cal dir que tot el capítol 15, dedicat a l’adjectiu, és una excel·lent exposició sobre aquesta classe de paraules, que ajuda a entendre-la i a distingir-la d’altres. Molt recomanable per posar-se al dia sobre la classificació de les paraules en classes, entre altres motius.

Pel que fa al tema que ens ocupa, la GIEC d’entrada distingeix entre adjectius qualificatius, de relació i adverbials. Llegiu aquí l’explicació general, i en els apartats següents (podeu anar seguint la fletxeta de la dreta de la pantalla), les característiques de cada tipus.

Les diferències entre la posició pre- o postnominal en els adjectius qualificatius les trobareu aquí. I de la possibilitat d’anteposar adjectius de relació se’n parla aquí.

Pel que fa als adjectius adverbials, que són els que ens interessen, la GIEC els caracteritza d’una manera general així:

Els adjectius adverbials es diferencien de les altres dues classes d’adjectius pel fet que no expressen qualitats ni estableixen relacions amb cap entitat. Quan parlem, per exemple, d’una actuació necessària, no ens referim a una actuació que tingui una determinada qualitat (com ocorre en una actuació adequada) ni a una actuació relacionada amb una entitat (com en una actuació governamental), sinó a una actuació que cal realitzar o que s’ha hagut de realitzar necessàriament. Els adjectius adverbials poden expressar un valor modal, aspectual, de localització espacial o temporal, avaluatiu, focal, etc., és a dir, valors propers als que expressen determinats adverbis.

Tot seguit, aquí, els classifica en diversos tipus:

§  modals (expressen possibilitat, necessitat o grau de veracitat): suposat, probable, presumpte…

§  aspectuals: ocasional, freqüent, constant…

§  els que localitzen en el temps o en l’espai els referents dels noms que modifiquen: següent, pròxim, darrer, anterior… (aquests són els que ens interessen!)

§  ordinals: primer, segon, tercer…

§  de manera o d’avaluació subjectiva: dissortat, duríssim, ràpid…

§  focals: mer, simple, únic, sol…

 

Quan parla de les principals propietats dels adjectius adverbials, la GIEC parla de la posició respecte al nom. Reprodueixo el fragment sencer, i ombrejo amb negreta la referència explícita a l’adjectiu següent:

Els adjectius que indiquen manera es comporten com els qualificatius i generalment es posposen al nom (una visita ràpida). En la resta de casos, la posició més habitual és l’anteposició, però hi ha diferències importants segons l’adjectiu de què es tracti. Alguns adjectius només poden aparèixer en posició anteposada o canvien de significat i fins i tot de classe. Els adjectius modals, per exemple, s’anteposen si indiquen el grau de veracitat d’una cosa d’acord amb el coneixement o les expectatives del parlant, i es posposen si fan referència a l’obligació, a la viabilitat d’una cosa: una possible intervenció és una intervenció que potser s’ha esdevingut o s’esdevindrà a judici del parlant, mentre que una intervenció possible és una intervenció adequada, viable. Si un adjectiu com presumpte només pot aparèixer anteposat, és perquè únicament fa referència al grau de coneixement del parlant. La majoria dels adjectius semànticament pròxims als quantificadors indefinits (mer, simple, pur) s’usen anteposats i si es posposen, com en el cas de simple i pur, tenen un altre significat i pertanyen a una altra classe (§ 15.3.2d). Dins d’aquest grup, l’adjectiu mateix pot aparèixer anteposat o posposat i presenta usos particulars que, per la seva especificitat, s’analitzen en el § 15.5.3. En altres casos també trobem adjectius que deixen de comportar-se com a adverbials i assumeixen un valor qualificatiu: una única vegada indica que es tracta d’una i només una vegada, enfront de una vegada única, que assenyala el caràcter excepcional, incomparable, d’aquesta vegada. Finalment, els adjectius que indiquen localització espacial o temporal poden aparèixer anteposats o posposats encara que, segons els casos, pugui ser més habitual una posició o una altra. Diem habitualment la pròxima parada, amb l’adjectiu anteposat, i els exemples següents, amb l’adjectiu posposat, però resultarien també vàlids la parada pròxima i els següents exemples. D’una manera semblant a proper i pròxim, els adjectius darrer i últim mostren igualment una marcada preferència per l’anteposició: la darrera vegada, les darreres planes del llibre, l’última fila.

 

 

En conclusió, la idea que en català els adjectius, i següent en particular, van darrere del nom, no té fonament i requereix tots els matisos que trobem tan ben explicats a la GIEC.

 

 

¹ En aquest text entenem per normativa el mateix que entenia Solà (1994: 13-14): «la normativa gramatical i lèxica del català està constituïda exclusivament per la gramàtica de Fabra de 1918 (però en la seva versió final, de 1933) i el diccionari de Fabra de 1932, amb les aportacions o modificacions que l’Institut d’Estudis Catalans ha fet a les dues obres». A hores d’ara, evidentment, el diccionari de Fabra s’ha de substituir pel DIEC2, amb totes les actualitzacions que trobem a la versió en línia; i la gramàtica de Fabra del 1918, per la gramàtica normativa vigent, la GIEC.