avui ho veig una mica negre...

[Apunt actualitzat amb l'OIEC: només he hagut de treure l'accent de dona.]

Aquesta vegada canviarem una mica de format. Les formes per esmenar que trobareu aquí sota tenen a veure amb un tema que va sortir fa uns dies en aquest blog, a propòsit dels falsos amics (nota 1): la qualitat de la traducció al català de les novel·les negres escrites originàriament en anglès o en altres llengües germàniques (les sueques les tenim entre les millors i entre les més llegides, últimament).

Quan llegeixo, sigui el que sigui, tinc el costum de marcar amb llapis qualsevol cosa que em cridi l’atenció, ja sigui de contingut ja sigui formal. De manera que vaig acumulant llibres plens d’anotacions que, la majoria, només tenen sentit per a mi.

Total, que aquí sota teniu uns quants fragments extrets de les anotacions que he fet en diverses novel·les negres que he llegit fa poc. A diferència de les entrades anteriors, en què buscava formes que remetien a temes del blog, aquí hi ha una miqueta de tot: a vegades hi remeten i a vegades, no. Hi ha fenòmens que em fan pensar que la versió catalana és el resultat d’una traducció automàtica editada; d’altres, que en lloc de l’original en anglès o suec se n’ha traduït la versió castellana en el cas de l’anglès, o l’anglesa i/o la castellana en el cas del suec. Algunes construccions potser no són ben bé inadequades, però no són la manera normal, habitual, d’expressar la idea corresponent en català (quan passa això hi poso el comentari: “habitualment ho diríem així”).

1. – Hem de començar a buscar el cotxe ara mateix.

Va deixar un paper sobre la taula de B.

–Toyota Corolla –va dir B– Jo me’n faig càrrec.

2. Les activitats previstes per la tarda del divendres.

3. Va obrir la nevera i hi va trobar un litre de llet i una rajola de mantega oberta.

4. Deu ser com perdre la meitat de la teva vida. Ningú no s’ho pot imaginar si no ha passat per alguna situació similar. Jo no ho puc fer.

5. El xofer va parar la taula amb tasses i va posar una cafetera al mig del mantell.

6. Coneixia J. suficientment per saber que continuar fent preguntes no el duria enlloc.

7. –Espero que tinguis raó.

[…]

    –Que m’equivoco mai jo?

8. Vaig sortir. Feia bon dia i vaig decidir caminar de tornada a A.

1. –Hem de començar a buscar el cotxe ara mateix.

Va deixar un paper sobre la taula de B.

–Toyota Corolla –va dir B– Ja me’n faig càrrec jo. (Rematització del subjecte: rematitzacions i focalitzacions)

2. Les activitats previstes per a(l) divendres a la tarda. (Habitualment ho diríem així. L’article hi va o no segons el context: non plus ultra.)

3. Va obrir la nevera i hi va trobar un litre de llet i un paquet de mantega oberta. (¿Traduït de “una pastilla de mantequilla”? Si no, ¿d’on surt, aquesta rajola?)

4. Deu ser com perdre la meitat de la teva vida. Ningú no s’ho pot imaginar si no ha passat per alguna situació similar. Jo no puc. (Suposo que es tracta d’una traducció inadequada de l’auxiliar do de l’anglès; o potser de la construcció equivalent del suec –no ho puc dir: no sé suec.)

5. El xofer va parar la taula amb tasses i va posar una cafetera al mig de les estovalles. (Increïble però cert.)

6. Coneixia prou J. per saber que continuar fent preguntes no el duria enlloc.

7. –Espero que tinguis raó.

[…]

    –Que m’equivoco mai, [coma] jo? (Dislocacions)

8. Vaig sortir. Feia bon dia i vaig decidir tornar caminant a A. (Tema molt interessant, que dona per a molt més: el que l’anglès expressa amb l’infinitiu, walk, el català ho expressa amb el gerundi, caminant, i el que l’anglès expressa amb un adverbi, back, el català ho expressa amb l’infinitiu, tornar. Aquí ho sé del cert, que la versió original és anglesa, i a més l’he poguda consultar. Ho explico amb més detall aquí.)

Altres exercicis d’estiu:

una mica d’exercici

una mica més d’exercici

mitja dotzeneta pagesa més de formes per esmenar

seguim amb la negra

per anar tancant la llibreta de les vacances

Foto meva, d’Instagram.

rematitzacions i focalitzacions

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]


Últimament he dedicat unes quantes entrades d’aquest blog a la distribució de la informació dintre de l’oració i del text, i més concretament a la manera com això afecta l’ordre dels elements. Hem vist que l’estructura informativa és un fenomen pragmàtic que té conseqüències en la sintaxi i en la prosòdia. I un cop definits el tema i el rema i l’ordre no marcat, he caracteritzat un dels fenòmens que provoquen canvis respecte a aquest ordre no marcat: les dislocacions (o tematitzacions). I finalment, també he parlat del tractament que en va fer Pompeu Fabra, de les dislocacions. En aquest apunt veurem dues modificacions més de l’ordre no marcat: la rematització i la focalització.

La rematització

Una rematització és l’aparició en una posició màximament remàtica (a l’extrem dret de l'oració bàsica, o matriu oracional) d’un element que en l’ordre no marcat ocuparia una posició temàtica o menys remàtica. El propòsit pragmàtic és tractar aquest element com a rema, és a dir, considerar-lo informativament nou.

1a.   —Ahir tu em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.

        —No, t’ho va dir la mare.

1b.  —¿Agafo l’aigua i les patates?

  —Vas massa carregat, les garrafes d’aigua ja les agafaré jo.

Mantenir l’ordre no marcat en aquests casos dona com a resultat oracions gramaticals però enunciats inadequats (marco la inadequació amb el símbol ^#).

2a.    —Ahir em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.

      ^# —No, la mare t’ho va dir.

2b.   —¿Agafo l’aigua i les patates?

 ^# —Vas massa carregat, les garrafes d’aigua (jo) ja les agafaré.

Com es pot veure fàcilment, en els exemples anteriors l’element rematitzat és el subjecte. A l’exemple (1b), a més, la rematització del subjecte va acompanyada de la dislocació del complement directe. Tots dos fenòmens, junts, permeten distribuir la informació coneguda i la nova, el tema i el rema, d’acord amb el propòsit comunicatiu.

Però dintre del predicat també hi poden haver rematitzacions. Partint d’un ordre bàsic V-CD-CI-CRV a les oracions predicatives, transitives o intransitives, de vegades es rematitza el CD (o un altre complement) i se situa a l’extrem dret del predicat, com a (3), perquè es considera més nou per al receptor que la resta (exemples de la GIEC).

3a. Els pobles de la comarca van regalar al monestir una campana (no un orgue).

3b. La senyora Anastàsia menjava amb cullera i forquilla els espaguetis (no els canelons).

La focalització

Una focalització consisteix en l’aparició al marge esquerre de l’oració d’un element que volem tractar com a nou i, a més, destacar-lo. Com es pot veure en els exemples, sovint la focalització també té una funció contrastiva (i això permet distingir entre focus amb contrast i focus sense contrast). El rema, convertit en focus, queda, doncs, a l’esquerra de l’oració i el tema —i la resta de l'oració bàsica, si és el cas—, a la dreta; per marcar la frontera entre l’un i l’altre, en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa clara i en l’escrit, una coma.

4a.   —Pare, ahir em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.

        —No. La mare, t’ho va dir.

4b.  —¿Agafo l’aigua i les patates?

  —Tu vas massa carregat. Jo, agafaré les garrafes d’aigua.

4c.   —¿Has anat a París?

  —No. A Berlín, he anat.

           4d.   —¿Què t’ha regalat?

                 —Una corbata, m’ha regalat.

Com passa amb la rematització, mantenir l’ordre no marcat en aquests casos dona com a resultat oracions gramaticals però enunciats inadequats, com ja hem vist en els exemples de (2).

En els exemples de (4a-b) es veu ben clar, pel context, que tenim subjectes focalitzats; per tant, la coma que els separa del verb és totalment adequada i seria una ultracorrecció suprimir-la. D’altra banda, els exemples de (4a-c) contenen tots una funció contrastiva, que és molt freqüent, en les focalitzacions; l’exemple (4d), en canvi, conté una focalització sense contrast.

Tot i que tant la dislocació a l’esquerra com la focalització situen un element de l’oració bàsica a l’esquerra de l’oració, aquestes dues estratègies es diferencien, des del punt de vista sintàctic, pel fet que la dislocació a l’esquerra demana un pronom àton dins de l’oració bàsica sempre que l’element tematitzat és pronominatzable i la focalització, no. I des del punt de vista tipogràfic, pel fet que en l’escrit la dislocació a l’esquerra no demana coma i la focalització, sí. Comparant els dos exemples següents es veu bé.

5. A Berlín, he anat. (focalització)

6. A Berlín hi he anat. (dislocació a l’esquerra)

A més de la focalització sintàctica, en català oralment també podem focalitzar per mitjà de la prosòdia (amb una entonació emfàtica) i de la tipografia (per mitjà de la cursiva).

7.  —Aquí tens el llibre.

     —T’he dit que em portessis el mòbil, no el llibre.

Les llengües que tenen un ordre d’elements més rígid que el català, com l’anglès, recorren molt a aquest recurs. L’Ortotipografia observa, molt finament, que quan es tradueix d’una d’aquestes llengües al català s’ha de tenir en compte aquesta diferència per “no acumular barbarismes tipogràfics sobre els lingüístics”. Això no vol dir que la focalització prosòdica o tipogràfica no sigui possible, en català; simplement alerta sobre el fet que en català, a més d’aquesta estratègia, també tenim la sintàctica. En un exemple com el de (7), per exemple, també podríem tenir una focalització sintàctica (8).

8.  —Aquí tens el llibre.

     —El mòbil, t’he dit que em portessis, no el llibre.

I també podríem tenir una construcció clivellada. Però aquesta la deixarem per a un altre dia, ja.

Notes

1. En l’ordre dels elements dins del predicat, la pesantor (llargada i complexitat estructural) de cada constituent hi té a veure, sens dubte. Compareu, sinó:

9a. Digues això a la Marta.
9b. ^?? Digues a la Marta això.

9c. Digues a la Marta que ja ho faré demà.

9d. ^?? Digues que ja ho faré demà a la Marta.

9e. ^# Digues que ja ho portaré demà a la Marta.
9e. Digues a la Marta que ja ho portaré demà.

A (9e) l’ambigüitat estructural resultat del canvi d’ordre, derivada del fet que el CD és una subordinada amb els seus propis complements verbals, deu ser un altre dels factors que explica la tendència a passar el CD darrere del CI (9f).

I compareu també:

10a. Parla de la seva mare cada vegada que la veig.

10b. ^? Parla cada vegada que la veig de la seva mare.

10c. Parla molt de la seva mare.

10d. ^?? Parla de la seva mare molt. 

A (10d) sembla que és la simplicitat estructural del quantificador molt el que fa difícil que aparegui darrere del complement directe. Però, fins on jo sé, aquest cas encara no s’ha estudiat en detall.

2. Joan Solà parla de les focalitzacions a Lingüística i normativa (1990) i Enric Vallduví en parla en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani, i en diu rematitzacions (per a ell, el que aquí hem considerat una rematització correspondria a l’ordre no marcat). I la GIEC també parlar de les focalitzacions (distingeix les contrastives de les no contrastives) i de les rematitzacions, tot i que a aquestes darreres no els dona cap nom.

.

Pompeu Fabra i les dislocacions

[Apunt actualitzat amb l'OIEC —no n'he hagut de tocar res— i la GIEC.]

Pompeu Fabra va parlar molt poc de l’ordre dels elements, i ho va fer, bàsicament, en diverses converses filològiques i a la gramàtica pòstuma, la del 1956.

A les Converses filològiques Fabra lamenta diverses vegades que els escriptors catalans alterin massa sovint, d’una manera immotivada, “l’ordre gramatical dels mots”; i encara més, que aquesta alteració comporti l’aparició d’un pronom al costat del verb, combinació que ell considera un “pleonasme”.

Veient els exemples (1-3, conversa 211) ens adonem de seguida que les alteracions de l’ordre a què fa referència Fabra són dislocacions (o tematitzacions) a l’esquerra.

1. En aquest llibre s’hi descrivien…

2. En els llocs més pintorescs s’hi veien pregones cavernes.

3. I de tot això se’n dedueix…

Fabra creu que aquestes alteracions de l’ordre estan més justificades quan l’element mogut és un “complement” (un complement regit no locatiu) (4) i, en canvi, que ho estan molt menys en el cas d’una “determinació circumstancial”. I en aquest últim cas, la versió sense pronom (5) la considera preferible a la versió amb pronom (6) (exemples de Fabra, conversa 768).

4. Aquesta teoria, la considerem...

5. En el segon capítol hem llegit...

6. En el segon capítol hi hem llegit...

Aquest plantejament no tenia en compte (perquè tot això s’ha anat descrivint millor posteriorment) que hi ha locatius que són “complements” (és a dir, regits) (7) i d’altres que són “circumstancials” (o adjunts, en la terminologia més recent, no regits). I que, entre aquests últims, hi ha “circumstancials” dins del predicat, o adjunts del predicat (8), i “circumstancials” oracionals, o adjunts oracionals (9). Aquests últims afecten tota l’oració, apareixen a l’inici o al final en l’ordre no marcat i, com que no han estat dislocats, no comporten duplicació pronominal.

7. A la Patagònia hi anirem l’any que ve.

8. A la Patagònia hi comprarem mitjons de llana.

9. A la Patagònia els cims de les muntanyes sempre estan nevats. / Els cims de les muntanyes sempre estan nevats, a la Patagònia.

Pompeu Fabra comparava sovint les estructures del català amb les de l’anglès i el francès (ho vam veure en aquesta entrada, a propòsit de la concordança, i també ho fa explícit a les converses on parla de l’ordre). Però passa que aquestes dues llengües tenen un ordre d’elements molt més rígid que el del català, i la comparació va portar Fabra a considerar immotivats i excessius uns canvis d’ordre que en català eren normals. (No és estrany que Fabra no se n’adonés, d’aquesta circumstància: en la seva època, l’ordre de paraules encara estava per estudiar, en català i la resta de llengües del nostre entorn, i ell prou feina va tenir a atendre molts altres aspectes de la gramàtica.)

A la Gramàtica catalana del 1956, la gramàtica pòstuma, a l’apartat 103, hi trobem descrites tant la dislocació a l’esquerra com la dislocació a la dreta (sense aquestes denominacions, que són posteriors), segurament per primera vegada en una gramàtica catalana. Aquest cop, tot i que Pompeu Fabra també fa una breu referència a un suposat abús d’aquestes construccions entre els catalanoescrivents, em semblen molt més dignes de remarca el fet mateix que en parlés i l’enfocament quasi discursiu que va adoptar en caracteritzar-les.

Ja des de l’època de Fabra, es poden trobar dislocacions a l’esquerra sense pronom en verbs que ho admeten (no pas tots), sobretot en registres formals. Aquest seria el cas d’oracions com les següents.

10. D’aquestes observacions es desprèn que…
11. D’aquesta mena de modificacions donarem exemples tot seguit.
12. De tot això es dedueix que…

No sabem fins a quin punt hi pot haver influït la seva prevenció davant d’aquestes construccions o si és el caràcter formal del text el que afavoreix l’elisió del pronom. Però, com deia, hi ha verbs, com parlar i referir-se, que no admeten fàcilment l’elisió del pronom, encara que el context sigui formal.

13. ??? D’aquesta mena de modificacions parlarem tot seguit.

14. D’aquesta mena de modificacions en parlarem tot seguit.

15. ??? A aquesta mena de modificacions ens referirem tot seguit.

16. A aquesta mena de modificacions ens hi referirem tot seguit.

Una última observació, ara sobre l’ús de la coma a les dislocacions a l’esquerra. A les Converses filològiques hi ha exemples que no porten coma entre l’element dislocat i la resta de l’oració (1-6), i exemples que en porten; els exemples de la gramàtica pòstuma van tots amb coma. Durant dècades, potser fins al canvi de mil·lenni o una mica més ençà, a les classes de català s'explicava que aquesta coma era imprescindible per “trencar el pleonasme” (una explicació prou curiosa, ben mirat). Però ja a partir del 1990, els estudis de Joan Solà sobre aquesta qüestió (a Lingüística i normativa i a Sintaxi normativa: estat de la qüestió) van deixar clar que les dislocacions, amb el pronom inclòs, eren unes construccions ben pròpies de la llengua catalana i que, pel que fa a la puntuació, no era pertinent tractar la dislocació a l’esquerra d’una manera diferent dels adjunts (o circumstancials) oracionals situats a la perifèria esquerra de l’oració i que, per tant, l’opció no marcada era sense coma. En la bibliografia posterior, aquest criteri s’ha anat imposant clarament. Vegeu, per exemple: Ruaix (Observacions…, 1994:  66-67), Badia (Gramàtica catalana, 1994: 182-186), Pujol i Solà (Ortotipografia, 1995: 9-13), Mestres, Costa, Oliva i Fité (Manual d’estil, 1995: 157 / 2007: 173) i GIEC (§ 33.3). (Les dislocacions a la dreta, en canvi, sí que han d’anar sempre separades del predicat per una coma, justament perquè cal indicar la frontera entre el predicat i la perifèria dreta de l’oració. En el cas de la perifèria esquerra, com que hi ha el subjecte pel mig, no cal cap coma que faci aquesta funció. Aquesta és la funció de la coma, i no pas reflectir l’entonació, com explico aquí.)

Notes

1. Pompeu Fabra va parlar de l’ordre de mots almenys a les converses següents: 211, 212, 290, 291, 528, 530, 531 i 768. Aquesta numeració correspon a l’edició de les Converses filològiques dins les Obres completes, que es pot descarregar aquí i consultar directament al Portal Pompeu Fabra.

2. Llegiu els textos de Joan Solà directament: és molt probable que, si la paraula pleonasme forma part del vostre vocabulari, després de fer-ho decidiu abandonar-la per sempre.

.

dislocacions (o tematitzacions)

[Apunt actualitzat amb l'OIEC —no n'he hagut de tocar res— i la GIEC.]


Els conceptes de tema i rema i altres nocions relacionades, que vam veure fa uns dies, permeten explicar algunes estructures sintàctiques. Per exemple, les tematitzacions (o dislocacions, que és el terme que fa servir prioritàriament la GIEC, i que jo adopto en aquest text; tot i que és menys transparent, suposo que s'ha triat per unificar la terminologia amb altres llengües).

Una dislocació (o tematització) és el desplaçament d’un constituent que en l’ordre no marcat ocuparia una posició remàtica cap a una posició temàtica. Ho fem quan aquest constituent no conté informació nova sinó coneguda, i per tant volem donar-li aquest valor informatiu. Un exemple.

1a. (—Mira quines estovalles més boniques he comprat!)

       —D’estovalles en tenim per donar i per vendre!

Sense dislocació, a la segona oració el sintagma estovalles ocuparia una posició més remàtica, dins del predicat, i per aquest motiu no seria adequada en aquest context (la inadequació pragmàtica la indico amb el símbol ^#).

1b. (—Mira quines estovalles més boniques he comprat!)

       —^# Tenim estovalles per donar i per vendre!

L’exemple (1a) correspon a una dislocació a l’esquerra (els lingüistes la devien batejar així mirant-se l’exemple escrit que tenien al davant: el constituent dislocat s’havia mogut a l’esquerra de la resta de l’oració, respecte a l’ordre no marcat; en la llengua oral el constituent dislocat apareix abans que la resta de l’oració). En la dislocació a l’esquerra es conserva l’ordre tema - rema, que és el que correspon a l’estructura informativa bàsica del català.

Un constituent també es pot dislocar a la dreta. En la dislocació a la dreta (en la llengua oral, l’element dislocat apareix després que la resta de l’oració), el desplacem al final de l’oració, després de l'oració bàsica (o matriu oracional, com en diu Enric Vallduví a la Gcc) i, per tant, després del rema.

1c. (—Mira quines estovalles més boniques he comprat!)

       —En tenim per donar i per vendre, d’estovalles!

Com es pot veure en els exemples, la dislocació té una conseqüència sintàctica: sempre que l’element desplaçat és pronominalitzable, deixa un pronom de represa (una traça pronominal) dintre de la matriu oracional que fa la funció de l’element dislocat.

I en el cas de la dislocació a la dreta també té una conseqüència paralingüística: per separar l’oració bàsica (o matriu oracional) de l’element dislocat, en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa més o menys marcada (no pas una pausa!) i en la llengua escrita, una coma. Sense la inflexió o la coma, podria semblar que l’element dislocat forma part del predicat. En la dislocació a l’esquerra es manté l’ordre tema-rema i, a més, l’element dislocat queda situat en una posició perifèrica sense que calgui marcar de cap manera la frontera amb l'oració bàsica. Per això, si l'element dislocat a l'esquerra no és llarg o complex, no porta coma que el separi de l'oració bàsica. La GIEC ho formula així (§ 33.3): “Notem que en la llengua escrita s'usa una coma entre el constituent dislocat a la dreta i la resta de l'oració, mentre que la coma és optativa en els dislocats a l'esquerra i generalment s’evita si es tracta de constituents poc complexos” (la negreta és meva).

Més exemples (en els exemples de (1) el constituent dislocat és un CD indeterminat), amb constituents dislocats que fan diferents funcions sintàctiques (la barra inclinada indica diferents denominacions per a una mateixa funció sintàctica):

2. L’avió desaparegut ara el busquen per l’oceà Índic. / Ara el busquen per l’oceà Índic, l’avió desaparegut. (CD determinat)

3. A l’Enric els Reis li han portat uns calçotets de ratlles. / Els Reis li han portat uns calçotets de ratlles, a l’Enric. (CI)

4. D’aquest assumpte ja en parlarem un altre dia. / Ja en parlarem un altre dia, d’aquest assumpte. (complement de règim verbal/preposicional)

5. A la Patagònia hi anirem l’any que ve. / Hi anirem l’any que ve, a la Patagònia. (complement de règim preposicional/verbal)

6. A la Patagònia hi comprarem mitjons de llana. / Hi comprarem mitjons de llana, a la Patagònia. (adjunt del SV / circumstancial del SV)

7. La Maria no crec que vingui. / No crec que vingui, la Maria. (subjecte, no pronominalitzable)

Pel que hem vist fins aquí, podria semblar que la dislocació a l’esquerra i la dislocació a la dreta sempre són intercanviables. Però no. A l’exemple (1), ho eren, efectivament; però fixeu-vos en l’exemple següent:

8a.     —¿On posem les plantes que ens han regalat?

—L’hortènsia jo la posaria mig a l’ombra…

8b.     —¿On posem les plantes que ens han regalat?

—^# Jo la posaria mig a l’ombra, l’hortènsia…

A l’exemple (8a) la dislocació a l'esquerra reprèn, des del punt de vista semàntic, una part (l’hortènsia) de l’element introduït en el torn de parla anterior, a la pregunta (les plantes). Aquesta funció la dislocació a la dreta no la pot fer, com es pot veure a (8b).

Des del punt de vista funcional, la dislocació a l’esquerra i la dislocació a la dreta tampoc són totalment equivalents: sembla (que jo sàpiga no se n’ha fet cap estudi quantitatiu, en català) que la tematització a l’esquerra apareix en tots els registres, mentre que la tematització a la dreta és més freqüent en els registres informals que en els formals.

Gabriel Ferrater, a l’entrada català de la Gran Enciclopèdia Catalana (apartat “L’estructura sintàctica”, molt suggeridor), va observar que l’extraordinària freqüència i productivitat que té la dislocació en català té a veure amb el ric sistema de pronoms àtons, que, com hem vist, fan la funció de l’element dislocat dins de l'oració bàsica. En aquesta altra entrada comento una mica el que va dir Pompeu Fabra de les tematitzacions, i les conseqüències que va tenir el que en va dir durant bastants anys.

Notes

1. Quan comparàvem l’oració amb dislocació i l’oració corresponent en l’ordre no marcat, hem parlat de “moviments”. Aquests “moviments” no tenen res a veure amb el concepte de moviment tal com s’aplica en la lingüística generativa.

2. L’any 1996 Xavier Villalba, a “La dislocació a la dreta” va publicar una caracterització molt interessant d’aquest tipus de desplaçament (i de la dislocació en general). A l’apartat § 4.5.3.2 del capítol d’Enric Vallduví de la Gcc (“L’oració com a unitat informativa”), també se’n parla amb un cert detall. Tots dos donen bibliografia sobre estudis previs, sobretot en anglès. Villalba en va tornar a parlar al número 42 de la revista Caplletra, a l’article “La dislocació a la dreta en català i castellà: microvariació en la interfície sintaxi/pragmàtica” (2007).

3. Fixeu-vos que més amunt he dit: “per separar l'oració bàsica (o matriu oracional) de l’element dislocat, en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa més o menys marcada (no pas una pausa!) i en la llengua escrita, una coma”. En cap moment he fet dependre la coma de l’entonació, sinó que he considerat que la inflexió i la coma són els procediments que tenen la llengua oral i la llengua escrita, respectivament, per complir una mateixa funció: separar l'oració bàsica, i més concretament el predicat, de l’element tematitzat. Aquesta manera d’explicar-ho és coherent amb la visió de la puntuació que trobareu aquí.

.

¿Què hi diu, aquí?

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la informació de la GIEC: la trobareu a la nota 7.]

Entre les funcions del pronom hi, n’hi ha una que és especialment remarcable almenys des de dos punts de vista: afecta verbs d’ús molt comú, en oracions també molt habituals; i probablement constitueix una particularitat del català compartida amb poques llengües més.

Aquesta funció la podríem resumir així: en determinats verbs i en determinades construccions, el pronom hi modifica l’estructura argumental (és a dir, el conjunt d’arguments –subjecte i complements regits– que pot tenir un verb). Vegem els dos tipus de modificacions que pot provocar aquest pronom amb uns quants exemples.

FUNCIÓ INTRANSITIVITZADORA

El pronom hi pot fer que un verb que normalment és transitiu (amb complement directe) el trobem usat intransitivament (sense complement directe). Els exemples més evidents són els dels verbs de percepció: veure-hi i sentir-hi (i també filar-hi, llucar-hi, clissar-hi…, com bé ha observat Josep Lacreu; Pompeu Fabra va esmentar, a la gramàtica del 1956 (p. 70, nota), el verb palpar-hi). De vegades també s’hi afegeix el pronom em, et, es...: veure-s’hi, clissar-s’hi.

• L’Anna veu la badia. [ús transitiu, amb CD]

• L’Anna hi veu. [ús intransitiu, sense CD]

•  Amb tan poca llum, l’Anna no s’hi veu (bé). [ús intransitiu, sense CD]

• El Pau sent la remor del carrer. [ús transitiu, amb CD]

• El Pau no hi sent (bé). [ús intransitiu, sense CD]

Gabriel Ferrater explica en un article de l’any 1968 que a l’oració següent passa el mateix:

• En aquest pis no hi toca el sol.

El verb tocar, normalment transitiu, aquí és intransitiu: el pronom hi l’intransitivitza. Ferrater ho diu així: “[el pronom] amputa, com qui diu, el verb de la seva valència transitiva”. No tenim, doncs, un pronom provocat per una dislocació (o tematització), és a dir, que vingui d’haver desplaçat a l’esquerra el sintagma en aquest pis (com seria el cas de “En aquest pis no hi viu ningú”).

FUNCIÓ IMPERSONALITZADORA

El pronom hi pot fer que un verb que normalment porta subjecte es construeixi sense. Aquest ús el va observar Joan Solà en dos verbs: posar i dir. En els exemples hi ha un complement directe (el preu, una altra cosa), però en canvi no hi ha subjecte.

• A la sola hi posa el preu.

• A la pàgina següent hi diu una altra cosa.

El valor impersonalitzador del pronom va aparellat amb un valor particular del temps present en el verb: no és un present actiu ni referit al context immediat, sinó que expressa un estat, el resultat d’una acció: posa = ‘està posat’, resultat d’haver posat; diu = ‘està dit (de fet, escrit)’, resultat d’haver escrit.

A l’oració que encapçala una fe d’errates, el pronom hi té aquest valor, i per tant no s’ha d’elidir: no hi ha duplicació de funcions entre el relatiu i el pronom feble, sinó que cadascun hi fa una funció diferent.

• On hi diu XXX hi ha de dir YYY.

I no (¿qui diu, qui ha de dir?):

• On diu XXX ha de dir YYY.

Amb aquesta segona versió, a més d’anar en contra de la intuïció, ens carreguem una construcció sintàctica singular del català.

Notes

1. Josep Lacreu parla dels verbs de percepció en el seu excel·lent Manual d’ús de l’estàndard oral (València: Universitat de València, 1990). Aneu a la pàgina 175 si en consulteu la primera edició i a la pàgina 188 si en consulteu la segona (i probablement les posteriors).

2. Si voleu llegir el que diu Gabriel Ferrater: “Gramàtiques per donar i per vendre”, dins Sobre el llenguatge (Barcelona: Quaderns Crema, 1981). Aneu a la pàgina 16.

3. Si voleu llegir el que diu Joan Solà:

• “On hi diu x hi ha de dir y”, dins La llengua, una convenció dialèctica (Barcelona: Columna, 1993). Aneu a la pàgina 58 (quanta saviesa, lingüística, metodològica i d’actituds, en només quatre pàgines!).
• “Els pronoms febles”, dins Sintaxi normativa: estat de la qüestió (Barcelona: Empúries, 1994, amb múltiples edicions posteriors). Aneu a la pàgina 53 (a propòsit de l’ús del pronom hi al País Valencià).

• “Ordre d’elements i duplicats pronominals”, també dins Sintaxi normativa: estat de la qüestió (Barcelona: Empúries, 1994, amb múltiples edicions posteriors). Aneu a la pàgina 251.

• “Nit a Sitges”, dins Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (Barcelona: La Magrana, 2009).

4. Júlia Todolí, en el seu capítol (“Els pronoms”) de la Gramàtica del català contemporani (§ 6.5.9.2, pàgines diferents segons l’edició), fa una caracterització molt suggeridora d’aquestes construccions. Fa veure, per exemple, com el verb haver-hi (procedent del verb haver, que en la llengua antiga era transitiu i volia dir ‘tenir’) és el resultat de la gramaticalització d’una construcció d’aquesta mena. Fixeu-vos com l’estructura LOCATIU + VERB + SN la trobem a l’oració de Ferrater, a les de Solà i típicament amb haver-hi (Al meu carrer no hi ha cap restaurant).

5. Aquestes construccions em semblen fascinants. I una de les preguntes que em faig és com han evolucionat des de la llengua medieval fins ara. ¿Algú s’anima a investigar-ho?

6. Em pregunto si el valor figurat de tocar-hi –El Florenci no hi toca gaire– té un origen similar al de l’oració de Ferrater.

7. La GIEC també parla d'aquesta construcció, i en diu això (p. 711-712):

Sobre la funció intransitivitzadora del pronom hi:

"El pronom hi actua com a element intransitivitzador quan s’incorpora a verbs com veure, clissar, sentir o tocar, amb els quals forma els pronominals corresponents veure-hi, veure-s’hi, clissar-hi, sentir-hi i tocar-hi. Es tracta de verbs de percepció que passen a ser intransitius a causa de la presència del pronom: La tia hi veia poc significa ‘tenia poca vista, tenia la vista dolenta’; No hi sento gens, ‘no tinc bona percepció auditiva’; El teu germà (no) hi toca significa ‘(no) l’encerta’."


I sobre la funció impersonalitzadora:

"També els verbs intransitius posar o dir poden incorporar el pronom hi impersonalitzador i rebre un sentit locatiu: Mira: a la portada d’aquest llibre no hi posa/diu el nom de l’autor (‘no hi ha el nom de l’autor’). En certs contextos s’empra tant dir com dir-hi: La darrera circular és poc precisa: (hi) diu que els socis poden invitar a les conferències persones externes a l’entitat, en què, sense el pronom, la darrera circular és subjecte del verb dir, i amb el pronom, l’oració és impersonal."

.