els complements directes i els pronoms

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Un SN és determinat quan el nom és un nom propi (1), quan està format per dos noms coordinats (2) i quan porta al davant un determinant. I de determinants n’hi ha de tres menes: l’article (3 i 6), els demostratius (4) i els possessius quan van davant del nom (5 i 6).

(1) Falset és la capital de la comarca del Priorat

(2) Estudiants i professors s’han posat d’acord de seguida

(3) El riu Montsant passa per Ulldemolins

(4) Aquesta noia és la meva filla

(5) Mon fill es diu Pau

(6) El meu fill es diu Pau

Potser algú se sorprendrà: ¿només n’hi ha un, d’article?, ¿una forma com algun -a no és un determinant? Ja fa unes quantes dècades que la lingüística ha establert que la forma un -a no és un article, sinó un quantificador (de fet, dos: numeral i indefinit), i que algun -a (igual que tres, bastant -a, cada…) també és un quantificador. Són dues categories gramaticals diferents que davant d’un nom fan la mateixa funció sintàctica: la d’especificador del nom. Malgrat això, s'ha de tenir en compte que la GIEC, pel que fa a un -a, ha mantingut la classificació tradicional i considera que "juntament amb l'article definit, hi ha també l'article indefinit" (GIEC: 594). La distinció entre els determinants i els altres quantificadors sí que l'ha mantinguda.

Els SN dels exemples anteriors pronominalitzen amb el, la, els, les si fan de CD (7-11):

(7) Han visitat Falset → L’han visitat

(8) La degana ha saludat estudiants i professors → La degana els ha saludat

(9) La depuradora permetrà sanejar el riu Montsant → La depuradora permetrà

      sanejar-lo

(10) Saluda aquesta noia → Saluda-la

(11) Saluda mon fill → Saluda’l

En canvi, com tots sabeu, els CD indeterminats (sense especificador o amb un quantificador com a especificador) pronominalitzen amb en el nom (i si en porta, també s’hi pot incloure el complement del nom) però no el quantificador (12-16).

(12) Els diumenges llegeix diaris → Els diumenges en llegeix

(13) Els diumenges llegeix tres diaris estrangers → Els diumenges en llegeix tres
        d’estrangers

(14) Els diumenges llegeix tres diaris estrangers → Els diumenges en llegeix tres

(15) Els diumenges llegeix uns quants diaris → Els diumenges en llegeix uns quants

(16) Ha comprat dos quadros meus → N’ha comprat dos

A l’exemple (16) es pot veure com un possessiu situat darrere del nom, i no al davant, no fa que el SN sigui determinat.

I ara ja anem arribant allà on volia anar a parar. Dels exemples (7-11) tots menys (10) tenen un determinant àton. L’exemple (10), en canvi, conté un demostratiu, que és tònic. Això (l’autonomia prosòdica que li dona tenir accent propi) fa que a (10) puguem elidir el nom, com a (12-16), però, atenció!, com que el SN és determinat, no el podem substituir pel pronom en. Vegem-ho repetint l’exemple (10), ara (17).

(17) Saluda aquesta noia → Saluda aquesta Ø

Passa el mateix quan tenim les combinacions “article + possesiu tònic” (18) o “article + adjectiu” (19).

(18) Saluda la meva filla → Saluda la meva Ø

(19) El jurat ha premiat la millor obra → El jurat ha premiat la millor Ø

No cal dir que és una ultracorrecció construir les oracions (18-19) amb pronom: “* Saluda’n la meva”, “* El jurat n’ha premiat la millor”. 

Notes

1. Sobre els determinants (donen molt de si), mireu-vos el capítol de Josep M. Brucart de la Gramàtica del català contemporani (vol. 2, cap. 7); sobre els quantificadors, el del mateix Josep M. Brucart i Gemma Rigau de la mateixa obra (vol. 2, cap 8). L’índex que hi ha al començament de cada capítol us permetrà anar a l’apartat o els apartats que us interessin.

2. Si teniu sensació d’un cert embolic terminològic, potser el podreu entendre i superar llegint el fragment següent del capítol de Brucart (§ 7.1): “Els termes determinant i quantificador no van ser usats per la tradició gramatical anterior a l’estructuralisme perquè les unitats corresponents quedaven incloses en altres paradigmes: l’article es considerava una classe de mot amb entitat pròpia, mentre que els demostratius, els possessius i els quantificadors componien una subclasse dels adjectius i dels pronoms: la dels determinatius. El fet que el terme tradicional d’adjectiu o pronom determinatiu inclogui determinants (com el demostratiu) i quantificadors (com els numerals o els indefinits) explica que alguns gramàtics utilitzin el terme determinant en un sentit ampli que aplega també els quantificadors.”

3. La GIEC parla dels articles en el capítol 16, "Els determinants", i més concretament a l'apartat 16.3, "Els articles".

4. Els SN sense determinant o quantificador (o sigui, sense especificador) són anomenats SN escarits, i tenen un comportament sintàctic específic i interessant.

5. A l’apunt “els valors de l'article”, hi trobareu informació complementària a la d’aquest: més enllà de la sintaxi, les seves funcions semanticopragmàtiques.

6. Sobre l'absència de pronom amb el verbs que regeixen complements locatius (quedar-se, venir i altres), podeu llegir aquest altre apunt.

.

seguim amb la negra...

[Apunt actualitzat amb l'OIEC: no he hagut de fer cap canvi.]

Com a l’apunt anterior, les formes per esmenar que trobareu aquí sota tenen a veure amb un tema que va sortir fa uns dies en aquest blog, a propòsit dels falsos amics (nota 1): la qualitat de la traducció al català d'algunes novel·les negres escrites originàriament en anglès o en altres llengües germàniques.

Aquí sota teniu uns quants fragments més extrets de les anotacions que he fet en diverses novel·les policíaques que he llegit fa poc. A diferència d’altres entrades (vegeu les remissions de més avall), en què buscava formes que tenien a veure amb temes del blog, aquí hi ha una miqueta de tot: a vegades hi tenen a veure i a vegades, no. Hi ha fenòmens que em fan pensar que la versió catalana és el resultat d’una traducció automàtica editada; d’altres, que en lloc de l’original en anglès o suec se n’ha traduït la versió castellana en el cas de l’anglès, o l’anglesa i/o la castellana en el cas del suec.

1. Aquell desordre havia calat fons dins seu.

2. Probablement tinguis raó.

3. Això no solament suposava un problema menys, sinó que també volia dir que els dubtes que havia albergat sobre la capacitat de K desapareixien.

4a. K va demanar al xofer que conduís fins al número 60.

4b. Quan va arribar a la platja de M va baixar conduint fins a l’aparcament.

4c. Va conduir de tornada cap a Y.

4d. –Aleshores, per què conduïa en aquella direcció?

5. Però potser encara tingui el rebut.

6. Els seus pensaments eren indefinits i difosos.

7. S’hauria d’haver quedat per registrar la maleta de K.

8. No s’havia qüestionat mai la vida que duia.

9. –Què va fer?

    –El divendres va anar al banc.

1. Aquell desordre havia calat fondo dins seu.

(Ultracorrecció que trobareu explicada aquí (cas 2).)

2. Probablement tens raó.

3. Això no solament suposava un problema menys, sinó que també volia dir que els dubtes que havia tingut sobre la capacitat de K desapareixien.

(Ve de albergar dudas, ¿oi?)

4a. K. va demanar al xofer que anés / el portés fins al número 60.

4b. Quan va arribar a la platja de M va baixar conduint fins a l’aparcament.

4c. Va tornar cap a Y.

4d. –Aleshores, per què anava en aquella direcció?

(Tots els exemples de (4) tradueixen el verb drive de l’anglès (o potser l’equivalent en suec). En aquesta llengua normalment es fa servir el verb de moviment que inclou el mitjà o la manera de fer aquest moviment: walk, drive, fly… En català, i diria que en general en les llengües romàniques, això no ho fem: el verb de moviment expressa direcció (anar, venir, tornar, pujar, baixar…), i només si és pertinent i no es dedueix del context, incorporem un element que expressi el mitjà de transport o la manera de moure’s. Vegeu l’exemple 8 d’aquest apunt, on trobareu un fenomen semblant. Ho explico amb més detall aquí.)

5. Però potser encara té el rebut.

6. Els seus pensaments eren indefinits i difusos.

(Un altre cas d’ultracorrecció: evitem l’adjectiu difusos, que expressa el que volem dir aquí, per semblança amb el castellà i el substituïm per una altra forma similar i que creiem que és la correcta.)

7. S’(hi) hauria d’haver quedat per escorcollar la maleta de K.
(Amb pronom o sense, segons el context. Ho explico aquí.)

8. No s’havia qüestionat mai la vida que feia.

9. –Què va fer?

    –El Divendres va anar al banc.

(Aquí no hi ha ultracorrecció, tot i que en els noms dels dies de la setmana de vegades n’hi trobem. Ho explico aquí (cas 4).)

Altres exercicis d’estiu:

una mica d’exercici

una mica més d’exercici

mitja dotzeneta pagesa més de formes per esmenar

avui ho veig una mica negre

per anar tancant la llibreta de vacances

(Foto: àlbum familiar, fa trenta anys a la Bretanya.)

avui ho veig una mica negre...

[Apunt actualitzat amb l'OIEC: només he hagut de treure l'accent de dona.]

Aquesta vegada canviarem una mica de format. Les formes per esmenar que trobareu aquí sota tenen a veure amb un tema que va sortir fa uns dies en aquest blog, a propòsit dels falsos amics (nota 1): la qualitat de la traducció al català de les novel·les negres escrites originàriament en anglès o en altres llengües germàniques (les sueques les tenim entre les millors i entre les més llegides, últimament).

Quan llegeixo, sigui el que sigui, tinc el costum de marcar amb llapis qualsevol cosa que em cridi l’atenció, ja sigui de contingut ja sigui formal. De manera que vaig acumulant llibres plens d’anotacions que, la majoria, només tenen sentit per a mi.

Total, que aquí sota teniu uns quants fragments extrets de les anotacions que he fet en diverses novel·les negres que he llegit fa poc. A diferència de les entrades anteriors, en què buscava formes que remetien a temes del blog, aquí hi ha una miqueta de tot: a vegades hi remeten i a vegades, no. Hi ha fenòmens que em fan pensar que la versió catalana és el resultat d’una traducció automàtica editada; d’altres, que en lloc de l’original en anglès o suec se n’ha traduït la versió castellana en el cas de l’anglès, o l’anglesa i/o la castellana en el cas del suec. Algunes construccions potser no són ben bé inadequades, però no són la manera normal, habitual, d’expressar la idea corresponent en català (quan passa això hi poso el comentari: “habitualment ho diríem així”).

1. – Hem de començar a buscar el cotxe ara mateix.

Va deixar un paper sobre la taula de B.

–Toyota Corolla –va dir B– Jo me’n faig càrrec.

2. Les activitats previstes per la tarda del divendres.

3. Va obrir la nevera i hi va trobar un litre de llet i una rajola de mantega oberta.

4. Deu ser com perdre la meitat de la teva vida. Ningú no s’ho pot imaginar si no ha passat per alguna situació similar. Jo no ho puc fer.

5. El xofer va parar la taula amb tasses i va posar una cafetera al mig del mantell.

6. Coneixia J. suficientment per saber que continuar fent preguntes no el duria enlloc.

7. –Espero que tinguis raó.

[…]

    –Que m’equivoco mai jo?

8. Vaig sortir. Feia bon dia i vaig decidir caminar de tornada a A.

1. –Hem de començar a buscar el cotxe ara mateix.

Va deixar un paper sobre la taula de B.

–Toyota Corolla –va dir B– Ja me’n faig càrrec jo. (Rematització del subjecte: rematitzacions i focalitzacions)

2. Les activitats previstes per a(l) divendres a la tarda. (Habitualment ho diríem així. L’article hi va o no segons el context: non plus ultra.)

3. Va obrir la nevera i hi va trobar un litre de llet i un paquet de mantega oberta. (¿Traduït de “una pastilla de mantequilla”? Si no, ¿d’on surt, aquesta rajola?)

4. Deu ser com perdre la meitat de la teva vida. Ningú no s’ho pot imaginar si no ha passat per alguna situació similar. Jo no puc. (Suposo que es tracta d’una traducció inadequada de l’auxiliar do de l’anglès; o potser de la construcció equivalent del suec –no ho puc dir: no sé suec.)

5. El xofer va parar la taula amb tasses i va posar una cafetera al mig de les estovalles. (Increïble però cert.)

6. Coneixia prou J. per saber que continuar fent preguntes no el duria enlloc.

7. –Espero que tinguis raó.

[…]

    –Que m’equivoco mai, [coma] jo? (Dislocacions)

8. Vaig sortir. Feia bon dia i vaig decidir tornar caminant a A. (Tema molt interessant, que dona per a molt més: el que l’anglès expressa amb l’infinitiu, walk, el català ho expressa amb el gerundi, caminant, i el que l’anglès expressa amb un adverbi, back, el català ho expressa amb l’infinitiu, tornar. Aquí ho sé del cert, que la versió original és anglesa, i a més l’he poguda consultar. Ho explico amb més detall aquí.)

Altres exercicis d’estiu:

una mica d’exercici

una mica més d’exercici

mitja dotzeneta pagesa més de formes per esmenar

seguim amb la negra

per anar tancant la llibreta de les vacances

Foto meva, d’Instagram.

més ultracorreccions

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Fa unes quantes setmanes ja vaig parlar sobre les ultracorreccions en aquest mateix blog, i ja vaig amenaçar amb algun altre comentari sobre aquest tema. Som-hi.

Recuperant breument la definició que ja vaig fer llavors, una ultracorrecció és l’aplicació d’una regla més enllà del seu àmbit, cosa que provoca aquest tipus particular d’incorrecció. Com també vaig dir llavors, moltes ultracorreccions les provoca l’intent d'evitar castellanismes, i en vaig posar exemples. Aquí en tenim dos exemples més.

1. Masculins i femenins

Hi ha paraules que tenen doble gènere, masculí i femení, amb significats poc o molt diferents, segons el cas, i a vegades defugim el gènere que coincideix amb l’equivalent castellà quan és el que correspondria pel significat que volem transmetre.

1. la son = ‘les ganes de dormir’; el son = ‘l’acte de dormir’.

• El llibre dona consells molt útils per ajudar els nens a agafar la son → el son.

2. la llum = ‘la claror, l’electricitat’; el llum = ‘l’estri que fa llum’.

• Els soldats russos els han tallat el llum → la llum.

3. la fulla = ‘l’òrgan de les plantes, la làmina de metall’; el full = ‘la làmina de paper (bàsicament)’.

• Abans d’enfornar-los, els pans s’han de marcar amb el full → la fulla d’un ganivet.

4. la fi = ‘el final’; el fi = ‘l’objectiu’.

• La clau de lectura de l’ètica aristotèlica és la finalitat de l’acte humà: tot acte té una fi → un fi, que és la felicitat, però es pot buscar aquesta fi → aquest fi en diverses coses.

2. Els masculins acabats amb -o

Encara que la majoria d’adjectius masculins no tenen morfema de gènere, n’hi ha algun que sí que en té. Les ultracorreccions següents són molt molt freqüents.

• Aquest riu és molt fons → fondo. (Compareu: Aquesta piscina és molt fonda.)

• Respira fons → fondo. (Compareu: Empeny fort. Parla clar. Adjectius que passen a ser adverbis.)

3. Les formes velars dels verbs

Però, com ja vaig comentar a l’altra entrada, a vegades les ultracorreccions venen de l’intent d’evitar formes col·loquials, tot i que aquell dia no en vaig posar cap exemple. El cas més freqüent diria que és el d’evitar formes verbals velars en casos en què són ben catalanes. Evitem infinitius i gerundis velars propis de la llengua col·loquial (volguer, volguent, poguer, poguent, sapiguer, sapiguent, duguent, estiguent…), i fem el mateix amb formes velars pròpies de totes els registres.

• Si voléssim → volguéssim aplicar criteris d’avaluació més transparents, podríem canviar els permisos dels usuaris per a aquesta activitat.

• Espero que podem → puguem aclarir-ho.

• És un projecte pensat per desenvolupar ventiladors mecànics de desplegament ràpid que podem → puguem utilitzar per a sistemes sanitaris de tot el món.

• I ara, sabem → sapiguem quin és l’estat del trànsit.

• M’agradaria que estessis → estiguessis una mica atent!



Notes

1. Evidentment, no totes les confusions amb el gènere tenen a veure amb les ultracorreccions. N’hi ha una que surt poc als llibres perquè que jo la sento sovint: l’article d’opinió que publiquen els diaris i que expressa el punt de vista de la direcció del mitjà no és una editorial (f.), sinó un editorial (m.). Potser en aquest cas hi té a veure que el significat femení és més freqüent, i també que oralment les dues formes es pronuncien igual.

2. Si (re)llegiu, o recordeu, l’entrada anterior sobre ultracorreccions, hi vaig parlar de l’article davant els dies de la setmana. Precisament aquests dies tindrem ocasió de parlar de “l’operació sortida del Dijous Sant”, “les processons del Divendres Sant”, “l’operació tornada del Dilluns de Pasqua”, etc. El fet que el nom del dia porti un complement al darrere encara reforça més la necessitat de l’article. Doncs això: bona Pasqua a tothom! (He tornat a difondre aquest apunt en un moment en què hauríem d'estar de vacances de Setmana Santa però estem confinats a casa pel #coronavirus. Espero que tant vosaltres com el vostre entorn immediat estigueu bé.)

.

Sobre les ultracorreccions

[Apunt actualitzat amb l’OIEC i la GIEC.]

Quan parlem de la qualitat de la llengua, sovint ens passa desapercebut un fenomen que dona lloc a un tipus particular d’errors: les ultracorreccions, que són provocades per l’excés de zel en l’aplicació d’una regla. Aquest excés de zel, a diferència de les incorreccions a què estem més acostumats, requereix alguna mena d’exposició a la norma: és l’aplicació d’una regla més enllà de l’àmbit que li correspon el que provoca l’error. Per aquest motiu, trobem ultracorreccions en parlants que, en termes generals, poden mostrar un ús bastant o molt adequat de la llengua en els registres formals. I diria que en trobem sobretot en la varietat estàndard, quan hi ha més pressió per parlar bé; no estic segura que en la parla col·loquial, quan ens relaxem, siguin tan freqüents.

Les causes de les ultracorreccions són sobretot dues: la primera, l’intent d’evitar la interferència del castellà; i la segona, l’intent d’evitar l’ús de formes col·loquials en la varietat estàndard.

Aquí teniu quatre ultracorreccions que diria que estan entre les més esteses actualment en el català estàndard. Totes quatre es deuen a la voluntat d’evitar una forma semblant a la corresponent castellana.

1. Entre parèntesi. Com que el singular és parèntesi (diferent del castellà paréntesis), i ho hem hagut de corregir, ho ultracorregim en el plural, que és, evidentment, entre parèntesis (com entre cometes, entre línies...).

2. Financio, financies, financia... (amb accent a la segona i). Com que hem après que les formes de present dels verbs acabats en -iar són estudio... (no estúdio...), pronuncio... (no pronúncio...), etc., fem financio, financies, financia.... Però aquest verb no acaba en -iar, la seva arrel és finanç- (nom derivat, finançament), no pas financi- (nom derivat, no financiació). Per tant, el present d’indicatiu és finanço, finances, finança..., no pas financio, financies, financia... Aquí la ultracorrecció la provoca el fet que la forma no normativa és la presumpta correcció d’una forma també no normativa: finàncio, finàncies, finància…

3. Dues quan ha de ser dos
Quan és ordinal, dos és invariable sempre: la línia dos, la pàgina dos…, i no la línia dues, la pàgina dues…  Una cosa és l’ús cardinal, on el nombre quantifica (dues pàgines, vint-i-dues línies, tres-centes quaranta-dues pàgines) i l’altra l’ordinal, que, com el seu nom indica, expressa l’ordre dins d’una sèrie numèrica (pàgina dos, línia vint-i-dos, pàgina tres-cents quaranta-dos). (Tot això, s’entén, a les varietats que fan la distinció entre dos i dues en els cardinals.)

4. Els noms dels dies de la setmana a vegades van amb article
Els noms dels dies de la setmana no porten article quan ens referim a la setmana immediatament anterior o posterior al dia que parlem (Ho vam fer dilluns, Ho farem dilluns…). Però quan parlem de dates més llunyanes o dels dies de la setmana d’una manera genèrica, porten article: El casament serà el dissabte 19 d’abril [dit avui, 23 de gener], El(s) dimecres vaig al gimnàs, i no El casament serà dissabte 19 d’abril [dit avui, 23 de gener], Dimecres vaig al gimnàs [amb valor genèric].

Quan expressem els horaris d’una manera esquemàtica, els noms dels dies poden anar sense article, com els mesos i altres expressions temporals: diumenges tancat, agost tancat, caps de setmana tancat (o bé tanquem els diumenges, a l'agost tancat, tanquem els caps de setmana i similars).



Notes

1. Vaig parlar d’ultracorreccions l’any 1999 en el Congrés de Llengua i Mitjans de Comunicació, organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida. El text de la comunicació està publicat en el llibre d’actes del congrés: Imma Creus, Joan Julià i Sílvia Romero (ed.) (2000). Llengua i mitjans de comunicació. Actes del Congrés de Llengua i Mitjans de Comunicació (Lleida, 17-18 de desembre de 1999). Lleida: Pagès.

2. Una manera d’intentar evitar formes ultracorregides com les que he comentat, pot ser explicar les normes de la gramàtica d’una manera matisada: distingint els diferents usos i sense focalitzar només en les formes incorrectes.

3. L’ús dels noms dels dies de la setmana també dona per a comentaris d’altra mena; per exemple, relacionats amb la puntuació.

4. Això de les ultracorreccions dona per a molt més. En continuarem parlant en altres entrades d'aquest blog. De moment, aquí.





.