El seminari sobre la referència als participants en el debat parlamentari (1932-2013), al Youtube.

¿Com es refereixen els diputats els uns als altres en un debat parlamentari? ¿Es tracten de vós, de vostè, de tu...? ¿Com s'adrecen al president del Parlament i al president de la Generalitat? ¿Sempre com a Molt Honorable? També al Parlament de Catalunya, els temps estan canviant...

Vaig tractar d'aquest tema en un seminari sobre la referència als participants en el debat parlamentari que vaig presentar en aquest altre apunt. Si us el vau perdre, ara el podeu veure al Youtube, en el canal del CUSC-UB:

Està una mica tallat molt al començament, però la resta del seminari es veu bé.

seminari en línia sobre la referència als participants en el debat parlamentari

¿Com es refereixen a ells mateixos i als altres diputats, els participants en un debat parlamentari? ¿Ho fan igual ara que el 1980, tot just represa l'activitat parlamentària, o que el 1933, durant la Segona República?

Divendres que ve, 26 de juny, en parlarem en un dels seminaris en línia organitzats pel CUSC-UB. És gratuït però cal inscriure-s'hi aquí.

Espero que us interessi!

Presentació

En aquest seminari presentaré sumàriament els primers resultats d’una recerca en curs duta a terme conjuntament amb el professor Lluís Payrató que té com a objectiu estudiar l’evolució de les estratègies lingüístiques i discursives utilitzades per a la referència als participants en el Parlament de Catalunya en el període 1932-38 (durant la Segona República) i en el període que va des de la recuperació de les institucions democràtiques catalanes, el 1980, fins al 2013. L’anàlisi combina els mètodes qualitatius amb els quantitatius i mostra diverses tendències en l’evolució de l’ús de les diferents formes i estratègies. La incorporació dels marcs participatius de Goffman (1981) a l’anàlisi proporciona un conjunt de dades que, un cop descrites i interpretades, permeten fer una caracterització més acurada d'aquesta qüestió que si només s’haguessin analitzat les formes díctiques de persona i els tractaments honorífics. I això és rellevant, no només per als debats parlamentaris, sinó per a qualsevol esdeveniment comunicatiu.

L'evolució de la referència als participants al Parlament de Catalunya

La revista Quaderns de Filologia de la Universitat de València m'acaba de publicar l'article "L'evolució de la referència als participants en el debat parlamentari en català (1932-2013)". Hi presento sumàriament els primers resultats d’una recerca en curs que té com a objectiu estudiar l’evolució de les estratègies lingüístiques i discursives utilitzades per a la referència als participants en el Parlament de Catalunya en el període 1932-38 (durant la Segona República Espanyola) i en el període que va des de la recuperació de les institucions democràtiques catalanes, el 1980, fins al 2013. S'hi pot trobar, per exemple, l'evolució que hi ha hagut en l'ús de les formes de tractament (tu-vós-vostè) i en l'ús dels vocatius (de Molt Honorable President a president/presidenta). I també una estratègia per referir-se als participants que no se sol tenir en compte en els estudis sobre dixi de persona i en general sobre estratègies participatives: la tercera persona, que prototípicament no fa referència als participants en la comunicació però que té uns usos no prototípics molt interessants.

L'article forma part del monogràfic Els mecanismes de referència en la interfície gramàtica-discurs. Cohesió, coherència i cognició, editat per Josep E. Ribera, M. Josep Marín i Núria Alturo.


Podeu llegir i descarregar-vos l'article aquí. I l'índex general del monogràfic, aquí.


(Podeu trobar altres apunts en aquest blog que tracten de temes relacionats per mitjà de les etiquetes "tractaments", "dixi de persona" i "vocatius", entre altres.)

¿de qui parlem quan parlem de l'audiència?

Dies enrere vaig explicar com les nocions de parlant i d’oient són una mica més complexes del que pot semblar a primer cop d’ull. I en el segon text deia que en un altre moment parlaríem d’un tipus específic d’oient: l’audiència. Som-hi.

Normalment parlem d’audiència (fora de l’àmbit judicial) quan depassem l’esfera privada i ens situem, en graus diferents, en un àmbit de comunicació públic. Integrant aquest concepte en el format de recepció de Goffman (vegeu el segon dels textos enllaçats més amunt), podem dir que es tracta d’un tipus de participant que en principi està ratificat, i que en bona part dels casos, a més, està format per un conjunt de destinataris directes dels enunciats emesos per l’enunciador, ja que es pot considerar que aquest s’hi dirigeix directament i, per tant, que els interpel·la. És el cas, per exemple, en la comunicació oral, de la classe magistral, la conferència, els informatius de ràdio i televisió, i els mítings polítics. En altres casos, com els debats i les entrevistes de ràdio i televisió, la interpel·lació directa a l’audiència alterna amb la interpel·lació mútua que es fan els participants en el diàleg que és propi d’aquests gèneres. En aquests darrers casos, doncs, l’estatus participatiu de l’audiència és el de participants ratificats que en determinats moments de l’esdeveniment comunicatiu són destinataris directes dels enunciats i en altres moments, destinataris no interpel·lats. En el cas de la ficció dramàtica, l’audiència no és, en general, interpel·lada directament. És el que passa a les representacions teatrals, però també, encara més, al cinema i en la ficció emesa per ràdio i televisió —tret, en tots aquests gèneres, de les produccions més o menys innovadores que inclouen la interpel·lació directa als espectadors. Alguns gèneres radiofònics i televisius no ficcionals, d’altra banda, admeten una audiència en directe i una altra de diferida en l’espai. Totes dues poden ser interpel·lades o no, però l’enunciador només pot percebre directament les reaccions de la primera.

El que diferencia l’audiència de la resta de participants és el fet que es tracta de persones que no poden assumir el rol d’enunciador, o que si ho fan és sempre d’una manera que es pot considerar secundària en relació amb el participant o els participants que l’assumeixen primàriament. La seva funció principal com a participants en l’esdeveniment comunicatiu és la d’escoltar. Malgrat això, quan l’espai és compartit les persones que constitueixen l’audiència poden interactuar no verbalment, per mitjà de gestos que expressen aprovació o, més rarament, desacord.

¿Quan adopten el paper d’enunciadors, els participants que constitueixen l’audiència? Doncs poden fer-ho, per exemple, en el torn de preguntes que s’obre al final d’una conferència, durant les intervencions dels estudiants en una classe magistral, en el torn obert de paraules —el terme mateix ja suggereix un canvi en els rols dels participants— que es troba en l’ordre del dia de diversos tipus de reunions i assemblees, i durant les intervencions del públic que constitueix l’audiència radiofònica i televisiva, que participen en els programes per diversos mitjans (en directe, per telèfon o, cada vegada més, per les xarxes socials d’internet, com Facebook i Twitter). En molts casos, a més, la disposició de l’espai situa els participants que actuen com a enunciadors primaris en un lloc prominent, i l’audiència agrupada i separada clarament d’ells.

¿I quantes persones calen, perquè hi hagi audiència? Normalment, l’audiència està formada per un grup relativament nombrós de persones, però de fet no es tracta d’un tret que resulti necessari a l’hora de caracteritzar-la, ja que al capdavall també pot estar formada per només una o dues persones, sempre que escoltin sense prendre la paraula.

Tal com l’hem caracteritzat, el concepte d’audiència es pot estendre a la comunicació escrita, de tal manera que s’hi pot incloure el concepte de lector, o de públic lector, aplicat a qualsevol discurs escrit que tingui una projecció pública i que vagi adreçat a un nombre indeterminat de destinataris, més o menys perfilat. En l’àmbit privat, poques vegades es pot parlar d’audiència en la comunicació escrita: la possible jerarquia entre participants, en la interacció quotidiana rarament provoca situacions com les que hem descrit per a l’audiència dels esdeveniments comunicatius públics, tant orals com escrits. I d’altra banda, les notes personals, les cartes i els missatges de correu electrònic personals, o de Whatsapp, posem per cas, constitueixen sovint un tipus de comunicació interactiva, en què els diferents “torns” es van adoptant d’una manera més o menys immediata o més o menys diferida; aquest tipus de situació no inclou, en principi, un tipus de participant equiparable al concepte d’audiència tal com l’hem definit.

En tota la comunicació diferida, de fet, la frontera entre destinataris directes i destinataris no interpel·lats sol ser difusa. En publicitat i en els mitjans de comunicació de masses es parla sovint d’audiència potencial, concepte que es pot relacionar amb el de destinatari directe; i en àmbits diversos, es pot parlar de diferents subgèneres en funció del tipus de destinatari (programació infantil, literatura infantil i juvenil, llibres i documentals televisius de divulgació científica…).

Vegem ara exemples de diferents menes d’audiència.

En aquesta entrevista (exemple 1) que fa Xavi Coral a Carles Francino en el programa Divendres (a partir del segon 55), s’hi poden veure bona part de les característiques anteriors. Hi ha els dos participants que alternen els rols d’enunciador i de destinatari directe, i també tres nivells d’audiència que són tots destinataris en principi no interpel·lats del diàleg que s’estableix entre ells dos: el públic que va assistir al programa en directe, al plató; el que el va veure, també en directe, per televisió; i el que el pot veure ara pel Youtube. I encara cal afegir-hi els participants per Facebook i Twitter.

En altres gèneres, l’audiència és el destinatari directe dels enunciats emesos per l’enunciador, i així es manifesta lingüísticament. A l’exemple (2), corresponent a una classe magistral d’un professor universitari, les formes de segona persona del plural seleccionen el conjunt de destinataris, els estudiants que hi assisteixen.

(2) Està clar que per Kipling els espanyols no eren blancs, ¿eh? I és una consideració que la podreu sentir, que la podríeu sentir repetida, amb bastanta, amb bastanta facilitat, per gent que doncs tenen menys melanina a la pell encara que nosaltres. Perquè, com sabeu, el color és un color que depèn estrictament de la melanina, que permet una certa resistència al sol.

En l’àmbit de l’escrit, en els manuals acadèmics, com a l’exemple (3), hi trobem les interpel·lacions als lectors en segona persona del plural de l’imperatiu (expressades gràficament per mitjà de l’abreviatura que sol utilitzar-se en aquest gènere).

(3) Veg. Solà (1994: 242).

Finalment, el manual a què correspon l’exemple de (4) (El sistema polític de Catalunya, editat per Miquel Caminal i Jordi Matas) tanca la introducció amb un apartat titulat explícitament “Els destinataris d’aquest llibre”, en què es descriu el públic lector en què pensen els editors i els autors, de manera que aquesta audiència potencial es pot considerar un tipus d’enunciatari ratificat pels enunciadors. La descripció s’inicia d’una manera prou explícita perquè puguem parlar de destinataris directes, però acaba d’una manera prou difusa perquè es faci evident, una vegada més, la gradualitat de la distinció entre aquesta categoria i la dels destinataris no interpel·lats o, fins i tot, la dels participants no ratificats.

(4) S’ha pensat especialment en els estudiants universitaris dels ensenyaments de Ciència Política, Dret, Gestió i Administració Pública, Sociologia i Economia, però l’obra també pot interessar a tota persona que tingui responsabilitats públiques en la política i en les administracions, i lògicament, a tot ciutadà o ciutadana que vulgui aproximar-se al coneixement acadèmic de la política i el govern de Catalunya.

En definitiva, es pot dir que l’audiència és un tipus de participant que, dintre de la categoria d’enunciatari, pot assumir, com a participant ratificat, tant el rol de destinatari directe com el de destinatari no interpel·lat, i només rarament el d’enunciador. Pel que fa als participants no ratificats, només en la mesura que algú veu un programa o llegeix un text publicat que no estava pensat per a ell es pot arribar a considerar que l’audiència ocupa la categoria d’oient potencial (no previst per l’enunciador), i més rarament encara, d’espia, si ho tenia prohibit.

Notes

1. Aquest text és la continuació dels que tracten de l'enunciador i de l'enunciatari, que trobareu en aquest mateix blog.

2. En el capítol 4 de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català, hi trobareu una explicació més detallada sobre el concepte d’audiència, i també algun exemple més. I als annexos, la referència completa dels exemples (2) i (4).

.

¿de qui parlem quan parlem del parlant?

Es pot dir que en la lingüística contemporània l’interès pels participants en la comunicació arrenca amb Roman Jakobson. Partint de precedents com el de Karl Bühler i molt influït pels plantejaments de l’Escola de Praga, de la qual formava part, Jakobson va començar a estudiar el llenguatge verbal humà com un mitjà de comunicació i va desenvolupar la teoria de les funcions del llenguatge (1960), que la majoria de nosaltres ja vam estudiar a l’escola (a partir de la generació del BUP, diria). En aquest marc, Jakobson va incloure, com se sap, l’emissor i el receptor entre els elements que intervenen en el procés comunicatiu.

Anys més tard, ja als anys setanta, partint de la distinció de Jakobson, els participants també es van incloure en els estudis de base etnogràfica: el model de Dell Hymes es pot resumir amb l’acrònim SPEAKING, format en anglès a partir dels termes situation, participants, ends, acts, key, instrumentalities, norms i genre (situació, participants, propòsits, actes, clau, instruments, normes i gènere). El mateix Hymes ja va plantejar que la distinció entre parlant i oient (o entre emissor i receptor) té al darrere, també en Jakobson, una visió simplificada de la comunicació, en què una persona, i només una, s’adreça a una altra, i només a una altra, i a més ho fa de manera unidireccional, sense interacció, i per parlar d’alguna cosa que no les inclou a cap de les dues.

El sociòleg nord-americà Erving Goffman, que va ser deixeble de Hymes, va desenvolupar un marc conceptual que conté, entre altres, les nocions de format de producció (production format, que es correspon amb la noció d’enunciador) i de format de recepció (reception format, que es correspon amb la noció d’enunciatari). Amb aquest marc pretenia anar més enllà d’aquesta visió simplificada dels participants i mostrar que en moltes interaccions comunicatives no es correspon amb la realitat. Tot seguit ens centrarem en la figura de l’enunciador.


Del parlant monolític a un enunciador que es descompon

Erving Goffman descompon la noció d’enunciador en tres components: l’animador (animator), l’autor (author) i el responsable (principal).

L’animador és qui posa la veu en la comunicació oral, qui fa treballar l’aparell fonador i tot el seu cos per a la producció física, sonora, de l’enunciat. Paral·lelament, en la comunicació escrita l’animador és qui posa les mans per produir físicament les lletres i els altres caràcters que constitueixen un enunciat expressat gràficament.

L’autor és qui codifica lingüísticament l’enunciat, qui selecciona les paraules i construeix les oracions que permeten verbalitzar el que es vol dir.

I el responsable és el càrrec o rol des del qual s’assumeix la responsabilitat del que es diu, el punt de vista que s’adopta en relació amb el que es diu. No es tracta tant d’un cos o d’una ment com d’una identitat social activada, d’una funció adoptada per l’individu com a membre d’un grup social amb el qual s’identifica o com a ocupant d’un càrrec. El responsable és el referent de les formes díctiques de primera persona, i en general de les diferents estratègies que tenen les llengües per referir-se a l’enunciador.

Cal dir que molt sovint els tres components coincideixen en una mateixa persona. Vegem, però, uns quants exemples en què no és així. (Goffman parla de canvi de footing, o posició, cada vegada que es modifica algun dels components que constitueixen l’enunciador.)

En el discurs reportat en estil directe la descomposició de l’enunciador en diferents categories participatives es fa ben evident. Tot i que l’animador és únic (qui posa la veu o qui escriu és la mateixa persona), hi trobem una doble enunciació: quan el responsable de l’enunciat citat no coincideix amb el de l’enunciat citant, coexisteixen dos responsables en el conjunt. I l’autor és el mateix o no en la mesura que les paraules reproduïdes coincideixen exactament amb les que s’havien dit anteriorment. L’exactitud no es requereix en contextos col·loquials, com el de (1), i per tant l’autor pot ser parcialment diferent, però sí en contextos jurídics o científics, com el de (2), en què l’autor del fragment citat es manté. En els exemples, els responsables estan indicats en negreta.

(1) [parla el Marc] La Júlia em va dir: “Ja agafo el cotxe jo”.

(2) Eulàlia Bonet (2002: § 10.3.3.3) constata que el català “no permet (com segurament cap altra llengua romànica) la combinació de dos pronoms de primera persona o dos de segona persona, encara que un sigui singular i l’altre plural”.       (Neus Nogué 2005)

En el fragment d’entrevista de (3) es pot veure com un mateix animador i autor pot canviar la categoria de responsable, el rol que assumeix, a mesura que parla. L’entrevistada, que és directora de cinema, al començament parla d’ella mateixa des del punt de vista de la seva professió, cosa que es fa explícita amb el verb dedicar-se a en primera persona del singular; tot seguit, aquesta responsabilitat professional es contraposa, per mitjà del connector en canvi, a una altra, la de “consumidora de productes culturals”, que es fa explícita amb el sintagma com a consumidora…, en combinació amb diverses formes díctiques de primera persona.

(3) ENTREVISTADA: A vegades penso que sóc una privilegiada, perquè em dedico a una cosa en què tinc prou criteri. En canvi, com a consumidora diríem en general, de cinema, de literatura, de música, de qualsevol cosa, no només quan estic a casa mirant la tele, sinó quan surto al carrer, també em trobo amb que se m’amaguen les coses interessants.                                  (fragment del COR-UB, no publicat)

Alessandro Duranti (1997) posa un exemple de descomposició de la noció de parlant en tres persones diferents, en què a més intervenen tant el canal oral com l’escrit: a l’Administració dels Estats Units, el secretari de Premsa del Govern federal (l’animador) llegeix els discursos escrits per algun dels escriptors de discursos de la Casa Blanca (l’autor) en nom del president (el responsable).

I per acabar, parlarem del discurs ficcional, en què el format de producció adopta unes característiques que són certament especials. Com en el discurs reportat directe, també s’hi dóna una situació de doble enunciació, però d’una naturalesa diferent: d’una banda, hi trobem la situació que està formada pel conjunt de la ficció, que té com a enunciador la persona o l’equip que ha escrit el text de ficció (guionistes, autors literaris, etc.) i com a enunciatari, el públic espectador o lector; de l’altra, la situació constituïda per la ficció que es desenvolupa, que s’expressa en forma de diàleg entre els personatges, per mitjà d’una veu narrativa o per mitjà de la combinació de les dues estratègies. En la ficció no tenim un discurs citat dintre d’un altre discurs, sinó un sol discurs que funciona en dos nivells d’enunciació diferents. En una pel·lícula o una obra de teatre, per exemple, el desdoblament actor-personatge correspon a les dues situacions d’enunciació en què es pot descompondre el discurs ficcional: els actors són els animadors del text del qual és autor i responsable la persona o l’equip que ha escrit el text de ficció; els personatges, al seu torn, poden trobar-se en la ficció en qualsevol de les situacions comunicatives i participatives que hem comentat.

Més enllà de la descomposició de la noció d’enunciador en aquests tres constituents bàsics, es poden fer distincions més complexes. Pensem, per exemple, com es pot complicar aquest esquema quan tenim textos redactats per diverses persones i firmats, o no, per totes; en les adaptacions de textos literaris per a infants o adolescents; o en els textos traduïts.

Notes

1. Erving Goffman va parlar de la descomposició de les nocions de parlant i oient en diversos treballs que va recollir posteriorment en el llibre Forms of talk (1981), especialment, en els capítols “Footing” i “Radio talk”.

2. Aquests estudis van tenir una influència decisiva en l’estudi posterior de la dixi de persona. Stephen C. Levinson, en el seu manual de pragmàtica (1983), va plantejar que la dixi de persona s’hauria d’estudiar, no pas a partir de la noció de persona gramatical, sinó a partir dels diferents rols que poden adoptar els participants en la comunicació. I pocs anys més tard (1988), dins d’una obra col·lectiva que estudia l’aportació d’Erving Goffman a la sociologia i a les ciències socials en general, el mateix Levinson va revisar les categories establertes per Goffman i va proposar un marc conceptual més complex, que preveu bona part dels casos de complicació que ens puguin venir al cap.

3. Des d’una tradició diferent, la de la teoria de l’enunciació, que es va desenvolupar en l’àmbit francòfon a partir de l’obra d’Émile Benveniste, Oswald Ducrot (1984) va esbossar un marc que tenia precedents en la concepció polifònica del discurs del rus Bakhtín i que, tot i que només tracta la fase de producció dels enunciats, és relativament propera als plantejaments de Goffman. Dins aquesta mateixa tradició, Catherine Kerbrat-Orecchioni (1990), partint de tots els autors anteriors, se centra en el format de recepció.

4. En el capítol 4 de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català, hi trobareu una explicació més detallada sobre la descomposició del concepte de parlant i tot el marc conceptual que té al darrere, juntament amb més exemples i la referència completa de les obres que he citat aquí.

5. Per una vegada, sembla que les llengües romàniques ho tenen més fàcil que l’anglès per trobar una paraula que permeti referir-se al conjunt del format de producció, enunciador (i al conjunt del format de recepció, enunciatari).

6. COR-UB: Corpus Oral de Registres de la Universitat de Barcelona. Podeu trobar els textos publicats aquí. El COR-UB forma part del Corpus de Català Contemporani de la Universitat de Barcelona (CCC-UB).

Foto (meva): veïns de Mequinensa llegint un conte de Jesús Moncada.

Barcelona, 7 de novembre del 2015. ¿Qui "parla", aquí?

Sílvia Pérez Cruz cantant “Vestida de nit” (lletra de Glòria Cruz i música de Castor Pérez), acompanyada a la guitarra per Lluís Bofill Hugas.¿Qui és l'autor, aquí?




.

la segona persona del singular genèrica

La segona persona del singular és la categoria gramatical que, en totes les seves manifestacions formals (morfemes verbals, pronoms àtons i pronoms tònics —incloent-hi els possessius—, exemples 1-4), ens permet referir-nos al destinatari directe d’un enunciat en un context informal (rols activats) o d’igualtat entre participants (estatus). (En altres contextos, en català optem pel tractament de vós, el tractament de vostè o altres estratègies de cortesia.)

(1) ¿Tens un llapis?

(2) T’he portat un llapis

(3) Agafa-ho tu, sisplau

(4) Aquest llapis és teu

És una categoria díctica de persona que constitueix, juntament amb el plural corresponent i la primera persona, un universal lingüístic: totes les llengües del món tenen les categories gramaticals de primera i segona persona.

Però la segona persona del singular també pot aparèixer en enunciats en què no tingui com a referent el destinatari directe. És l’ús que se sol anomenar segona persona del singular genèrica o ús genèric de la segona persona del singular. Vegem-ne uns exemples:

(5) Tu vas tranquil·lament a l’autobús i, si no vigiles una mica, tard o d’hora t’acabaran fotent la cartera

(6) [una directora de cinema, en una entrevista] Quan vas a festivals veus meravelles!

Els dos exemples anteriors, en primer lloc, permeten comprovar que aquest ús de la segona persona del singular no el trobem només en subjectes, sinó també en verbs i en altres funcions sintàctiques. I en segon lloc, permeten distingir-hi dues funcions bàsiques, que es poden manifestar d’una manera més o menys prominent, segons els casos. D’una banda, la funció de referir-se a un col·lectiu equivalent a tothom (el quantificador universal). És la funció predominant a l’exemple (5). D’altra altra, la funció de referir-se a un jo encobert. És la funció predominant a l’exemple (6). La informació contextual que tenim i el significat dels enunciats és el que permet interpretar la segona persona del singular amb un significat més o menys acostat a cadascuna d’aquestes dues funcions.

Però, ¿com es bloqueja la interpretació prototípica de la segona persona del singular, que li assignaria el destinatari directe com a referent? Hi ha diversos tipus de condicions sintàctiques i semàntiques que afavoreixen aquest bloqueig, entre les quals es poden destacar les següents: l’aspecte imperfectiu del verb (7), els verbs modals (8), les subordinades condicionals o temporals (9, i també 7), i altres adjunts oracionals (10-11).

(7) [Pep Guardiola, parlant del futbolista italià Roberto Baggio] A mi m’agradava com jugava, però realment, quan el veus de prop, és una cosa excepcional

(8) [carta a un fill que era fora, durant els Jocs Olímpics de Barcelona] A la Diagonal han inaugurat l’hotel “Juan Carlos I”, on hi ha tot el que avui pots demanar a un hotel

(9) Si puges dalt del turó veus Mallorca

(10) Aquí aquests llibres els has de buscar en botigues especialitzades

(11) Llegint Pla t’adones que no hem de capficar-nos per si tenim una llengua que funciona o no

Aquestes característiques contribueixen a establir un àmbit que no està vinculat a la situació d’enunciació ni, per tant, al centre díctic per defecte. D’aquesta manera, es fa més fàcil activar una interpretació alternativa per a la segona persona del singular.

D’altra banda, aquesta estructura es diferencia d’altres estratègies generalitzadores o encobridores del jo per diversos matisos. Vegem un parell de contrastos.

1. La segona persona del singular genèrica es distingeix de l’ús, també generalitzador, del pronom un -a pel fet que pot mantenir una certa referència, atenuada, al destinatari directe, d’acord amb el seu significat prototípic. Als enunciats de (12-13) sembla més fàcil incloure-hi el destinatari directe que als exemples (14-15), que en canvi també conserven una referència atenuada a l’enunciador.

(12) A Mèxic pots gaudir d’un clima envejable

(13) [una directora de cinema] Quan fas televisió, amb un gest mínim ja n’hi ha prou

(14) A Mèxic un pot gaudir d’un clima envejable

(15) [una directora de cinema] Quan un(a) fa televisió, amb un gest mínim ja n’hi ha prou

Es tracta d’una possibilitat que no sembla que es doni en totes les ocurrències d’aquest ús de la segona persona. No ens resulta estrany imaginar una dona embarassada dient a un home alguna cosa així com:

(16) És que quan estàs embarassada t’has de cuidar, tu!

2. La segona persona del singular genèrica es distingeix de la tercera persona del plural també genèrica tant pel valor semàntic que adopta com pel tipus de referent que pot tenir: mentre que la segona persona del singular, com ja he dit, adopta un valor de quantificador universal (tothom) i pot incloure, poc o molt, l’enunciador i el destinatari directe, la tercera persona del plural adopta un valor existencial (algú) i no inclou cap participant en la comunicació. Els exemples (17-18) ho il·lustren, i sobretot es pot acabar de veure clar intentant intercanviar els dos usos: no funciona (amb el mateix significat, s’entén; ho indico amb el símbol ^#).

(17) A Mèxic pots gaudir d’un clima envejable
(17’) ^# A Mèxic poden gaudir d’un clima envejable
(18) A Anglaterra condueixen per l’esquerra
(18’) ^# A Anglaterra condueixes per l’esquerra

Notes

1. La segona persona del singular és l’estratègia generalitzadora més freqüent en els contextos col·loquials (en contextos més formals és més freqüent la construcció pronominal de subjecte inespecífic, la que trobem en exemples com “aquí sempre es parla de política”, amb el pronom es). Per això sovint no és una estratègia adequada de generalització en textos mitjanament formals, com ara els articles d’opinió, els treballs acadèmics i els exàmens. Els professors ho indiquem sovint, en aprenents que encara no dominen els diferents nivells de formalitat.

2. Anderson i Keenan (1985) constaten l’existència d’aquest ús impersonal de la segona persona del singular en moltes llengües del món; Kitagawa i Lehrer (1990) el restringeixen, però, a llengües que tenen un paradigma pronominal reduït, la qual cosa explica que no es trobi en llengües com el japonès i el coreà.

3. Jo Rubba (1996) explica els diversos àmbits que permeten activar la interpretació genèrica de la segona persona del singular a partir de la teoria dels espais mentals (Sweetser i Fauconnier 1996), dins el marc teòric de la lingüística cognitiva. Així, considera que condicions sintàctiques i semàntiques com les que hem vist actuen com a constructors d’espais (space builders).

4. Les principals referències que he consultat sobre aquesta qüestió són: Bartra (2002), Hernanz (1990) i Jensen (2002). Les trobareu completes a l’apartat 6.1.2 i a la bibliografia del llibre La dixi de persona en català i de la meva tesi doctoral, juntament amb una explicació una mica més detallada sobre aquesta qüestió. També hi trobareu les referències corresponents a les notes 2 i 3.

5. En aquest altre apunt del blog hi trobareu un article on es parla de l'evolució que hi ha hagut en l'ús dels tractaments protocolaris en el debat parlamentari (1932-2013), que també inclou referències a l'ús, recent, de la segona persona del singular genèrica en aquest àmbit.

Quan puges al Montsant des d'Ulldemolins,
trobes roques com aquesta, la Galera (foto meva).

.

¿què és la dixi?

[Apunt actualitzat amb els canvis ortogràfics de l'OIEC: he hagut de canviar una vegada néta per neta.]

[Quasi deu anys més tard (10/05/2023), l'actualitat i els avenços tecnològics m'han portat a fer al ChatGPT la pregunta del títol. A baix de tot hi trobareu la resposta. Soc conscient que d'aquí quatre dies la cosa pot millorar, i molt; però ara mateix es pot dir que no n'ha encertat ni una. També s'ha de dir que si li fem la mateixa pregunta en anglès, ens dona una resposta senzilla, però prou encertada.]

Recordo molt bé quan vaig sentir a parlar de la dixi per primera vegada: va ser a classe de Llengua Espanyola II, a segon de carrera, a la UAB. La professora, excel·lent, era M. Lluïsa Hernanz, i l’exemple que va posar, molt adequat per a l’època (principis dels anys vuitanta del segle passat), era: Mañana asamblea, escrit en un paperet i trobat a terra a la Facultat de Lletres. Per explicar-nos què és la dixi, Hernanz ens va fer veure que sense el context era impossible saber per a quin dia estava convocada l’assemblea. En aquell moment encara no n’era conscient, crec, però sempre m’ha interessat la relació entre text i context, entre el sistema de la llengua i la situació en què té lloc la comunicació. Deu ser per això que aquella classe no l’he oblidada mai. Tot i que vaig estar molts anys sense tornar a sentir a parlar de dixi.

Efectivament, la dixi és un dels fenòmens lingüístics que se situen d’una manera més evident en l’espai comú que hi ha entre la gramàtica i el lèxic de les llengües i la pragmàtica. Per això per explicar la dixi parlem d’enunciats; és a dir, d’oracions contextualitzades. Però ¿què és la dixi? Molts dels que ja tenim una edat no en vam sentir a parlar mai a classe de llengua a l’ensenyament preuniversitari; i a la universitat, ben poquet, com deia. I després resulta que, quan ens hi interessem i sabem què és, ens sorprèn adonar-nos que és un fenomen que trobem en la gran majoria d’enunciats quotidians, i en molts dels que no són tan quotidians. Vegem, doncs, de què va.

Podem definir la dixi com el fenomen pel qual s’utilitzen unes formes lingüístiques, ja siguin gramaticals ja siguin lèxiques, que tenen dins el seu significat un o diversos trets que permeten identificar-ne el referent en relació amb algun element del context espaciotemporal en què té lloc la comunicació.

De la definició anterior se’n desprèn que hi ha morfemes díctics i paraules díctiques i que per saber quin és el referent d’aquestes formes i paraules hem de tenir accés visual o auditiu a l’espai o al moment en què té lloc la comunicació.

A l’exemple (1) hi trobem diverses formes díctiques:

(1) Vine corrents cap aquí i fes-me un petó! [l’avi ho diu a la seva neta, que l’ha anat a veure]

• A la forma verbal vine la segona persona del singular remet a l’enunciatari, un dels dos participants en la comunicació. El mode imperatiu té com a referència temporal un moment posterior al de l’enunciació; és a dir, posterior al moment en què s’emet l’enunciat. I la semàntica del verb vine expressa un moviment que, en aquest cas, va en direcció a l’enunciador (en aquest apunt hi trobareu els usos principals del verb venir en català).

• L’adverbi aquí remet al lloc on és l’enunciador.

• Fes-me conté un altre imperatiu i una altra segona persona del singular, com vine. A més, el pronom me remet a l’enunciador.

Els tipus de referents que poden ser díctics s’agrupen en quatre categories semàntiques, que podem anomenar categories díctiques: persona (de fet, participant, però el terme habitual és persona), temps, espai i manera. Aquí les definirem i posarem uns quants exemples de cadascuna.

Dixi de persona

Inclou les referències als participants en la comunicació, enunciador (2-3) i enunciatari (4-5), i també les referències a altres entitats per mitjà de la referència a algun dels participants (6-7). Les formes bàsiques per a cada tipus són les de primera i segona persona, en singular i en plural. La segona persona inclou el vocatiu (8 i imatge de la dreta).

(2) Tinc fred.

(3) El cap de setmana anirem a la Figuera.

(4) Portes unes sabates molt maques.

(5) ¿Podeu callar una mica, sisplau?

(6) Vine, que t’ensenyaré el meu cotxe nou.

(7) Ensenya’m el teu cotxe nou, va.
(8) Quimet, vine!

La dixi de persona també inclou el que alguns autors anomenen dixi social; és a dir, les estratègies per marcar diferències d’estatus o de rol entre els participants. Les més visibles, en el cas del català, són les formes de tractament: el tractament de vós i el tractament de vostè.

Dixi de temps

Inclou les referències al moment de l’enunciació (9-10), entès d’una manera més o menys àmplia, i a moments anteriors (11-12) o posteriors (13-14) a aquest moment.

(9) Avui fa fred.

(10) Actualment hi ha més oportunitats per viatjar que abans.

(11) Fa tres dies / dues hores / un mes… que no surt de casa.

(12) Actualment hi ha més oportunitats per viatjar que abans.

(13) D’aquí una estona / Després / Demà / El curs que ve estudiaré anglès.

(14) En el futur la gent anirà de vacances a Mart.

Dixi d’espai

Inclou les referències a l’espai, més o menys ampli, en què té lloc l’enunciació. En català, la dixi d’espai pot expressar tres nivells de llunyania (aquí – ací – allí; est(e)-a – eix(e)-a – aquell-a, i altres demostratius), en valencià, ribagorçà i el català de la Franja (15-17); o  dos nivells (aquí – allà; aquest-a – aquell-a, i altres demostratius), a la resta del domini lingüístic (18-19).

(15) He comprat estes creïlles per a l’arròs.

(16) Nosaltres no som d’eixe món.

(17) En tornar d’allí t’ho diré.

(18) Agafa això i porta-ho a casa.

(19) Agafa aquelles estovalles i renta-les.

A més dels demostratius, la dixi d’espai també s’expressa per altres mitjans. Per exemple, en verbs de moviment com venir (ja ho hem vist) i altres (en aquest apunt parlo de la relació entre el valor díctic d’aquest i altres verbs i l’absència de pronom feble).

Dixi de manera

Aquesta quarta categoria díctica, que no sempre apareix en els textos que tracten de la dixi (algun dia explicarem una mica per què), conté el valor semàntic de manera afegit a les tres categories anteriors, totes juntes: les expressions díctiques de manera més freqüents, així i d’aquesta manera, signifiquen ‘de la manera que ho mostro jo, ara i aquí’ (20-21).

(20) Mira, fes-ho així.

(21) Mira, fes-ho d’aquesta manera.

Notes

1. La dixi és un fenomen lingüístic i comunicatiu apassionant, sobretot per als que ens agrada estudiar i observar les relacions entre gramàtica i pragmàtica, entre el sistema de la llengua i el context en què ens comuniquem fent servir aquesta llengua. En futurs apunts anirem parlant d’altres aspectes de la dixi. Per exemple, del centre díctic.

2. De fet, en aquest apunt, de ja fa un cert temps, hi trobareu els principals usos de la primera persona del plural, més enllà dels bàsics, i l’enllaç a un article que en parla més a fons.

3. La dixi es manifesta lingüísticament, com ja he dit, de maneres diverses. En aquest apunt hi trobareu l’ús díctic de l’article, contraposat als altres usos que té; en aquest altre, les ultracorreccions relacionades amb l’ús díctic o no dels noms dels dies de la setmana; i en aquest, els diferents usos del vocatiu.

4. Joan Solà va parlar de la dixi en un article que forma part del recull Plantem cara.

5. La dixi és un fenomen que m’interessa i m’agrada tant que en vaig fer el tema de la meva tesi doctoral. Concretament, vaig estudiar la dixi de persona en català posant-la en relació amb els marcs participatius del sociòleg Erving Goffman. El treball es va publicar després en forma de llibre (La dixi de persona en català. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008. Tant en l’una com en l’altre hi trobareu un capítol, el tercer, dedicat a la caracterització general de la dixi; i també moltes referències a obres que en parlen, tant de l’àmbit internacional (Karl Bühler, Charles Fillmore, John Lyons, Robin Lakoff, Catherine Kerbrat-Orechioni, Stephen Levinson, Gisa Rauh, Laura Vanelli, Lorenzo Renzi, William Hanks…) com aplicades al català (Gemma Rigau, Lluís Payrató, M. Josep Cuenca…).

6. En aquest blog també hi trobareu diversos apunts dedicats als usos de la dixi: "Els usos de la dixi (1): dixi gestual i dixi simbòlica" i "Els usos de la dixi (2): la dixi textual" (tema pendent de completar).

7. De les imatges que he posat, només n'hi ha una que requereixi identificació, la segona: correspon a una campanya de la Generalitat de Catalunya de l’any 2005.

Pregunta al ChatGPT amb la resposta (10/05/2023)

¿Em podries explicar què és la dixi?

 La dixi és una xarxa neural que permet a persones amb dificultats en la parla o la comunicació poder expressar-se amb veu sintètica. El nom "dixi" ve de les paraules "dic" i "síntesi", ja que el sistema converteix les paraules escrites en veu sintètica. La dixi es basa en la tecnologia de reconeixement de veu i síntesi de veu per convertir text escrit en discurs parlant en temps real.

 La dixi és especialment útil per a persones amb problemes de discapacitat o trastorns del llenguatge, com ara afàsia, dislèxia, disfonia o paràlisi cerebral, que no poden comunicar-se verbalment. També pot ser útil per a persones amb problemes temporals, com ara una lesió a la veu o una operació que afecti la capacitat de parla.

 La dixi ha millorat significativament en els darrers anys i ha guanyat molta precisió i naturalitat en la seva veu sintètica. Avui en dia, moltes empreses ofereixen aplicacions de dixi per a dispositius mòbils i tauletes, i també hi ha programes especialitzats per a persones amb discapacitats que ofereixen la dixi com una eina per a la comunicació diària.

 

.

el vocatiu (deu anys sense Jesús Moncada)

(Text elaborat conjuntament amb Laura Farré Badia, una de les persones que millor coneix la novel·la Estremida memòria, de Jesús Moncada, d’on s’han extret els exemples. ¿Cal que diguem que és una novel·la que ens apassiona a totes dues?)

El vocatiu

A la memòria de Jesús Moncada en el desè aniversari de la seva mort

Apol·loni Díscol (segle II dC), a la seva Sintaxi (la primera de la tradició gramatical d’Occident) defineix el vocatiu com un nom en segona persona. A partir d’aquesta definició tan breu, podem dir que es tracta d’un sintagma nominal que constitueix un enunciat independent i que, per tant, queda fora de les estructures oracionals que acompanya. La seva funció pragmàtica general és la d’interpel·lar l’enunciatari, el receptor, però tot seguit mirarem de precisar una mica més i distingir dos grans tipus de vocatius a partir de la classificació que va fer Stephen Levinson el 1983 en el seu manual fundacional de pragmàtica.

Vocatius de crida

Els vocatius de crida (Levinson en va dir calls o summonses) instauren algú (una o més persones) com a destinatari directe del discurs que els segueix. I aquesta funció la poden fer a dos nivells discursius diferents, que Levinson no distingeix:

1. Els vocatius de crida inicials instauren el destinatari directe al començament absolut d’un esdeveniment de parla, de manera que es converteix immediatament en participant juntament amb l’enunciador del vocatiu. Aquests vocatius creen context. A l’exemple (1) el discurs adjacent mostra d’una manera clara com el vocatiu fa aquesta funció instauradora, i en el de (2) és el gènere epistolar el que ho indica.

(1) Li torna a la memòria la veu excitada de la Severiana, “Cinta, Cinta...!”, entrant com una boja al cosidor, on ella planxava uns llençols, per anunciar-li que anirien a crestar.

(2) Estimat gratapapers:
      L’aparició d’Agustí Montolí a la Fonda del Navegant m’ha tret un bon pes de sobre.

2. Els vocatius de crida de selecció permeten escollir, en un moment determinat d’un esdeveniment de parla ja iniciat, un o diversos destinataris directes entre tots els participants. Calen, doncs, un mínim de tres participants. A l’exemple (3) el senyor de la Picarda selecciona, per mitjà d’un vocatiu, el personatge a qui s’adreça en cada cas: en primer lloc, la Justina i, en segon lloc, la seva dona, la Filomena. Jesús Moncada fa explícit el canvi de destinatari per mitjà del fragment subratllat.

(3) Mira-te’l bé, Justina –va sospirar el senyor, compungit, quan ella, agenollada vora la galleda, s’esperava un bon reny, i havia afegit, adreçant-se a la dona–: Hauria hagut de viure cent anys més, ¿tinc raó o no tinc raó, estimada Filomena?

Vocatius d’acostament

Els vocatius d’acostament tenen la funció de transmetre proximitat afectiva, tant positiva com negativa, a un destinatari directe ja instaurat. A diferència dels anteriors, apareixen sovint en torns de parla reactius. Aquests vocatius reflecteixen el context prèviament creat. La proximitat afectiva a vegades es vehicula per mitjà de paraules que tenen aquesta funció específica. En els exemples (4-6) es transmet afecte positiu i en els exemples (7-9), afecte negatiu.

(4) La fan seure, “no tinguis por, petita”, la deixen plorar. Mentrestant, la cridòria s’allunya.

(5) Es consolava pensant que el progenitor, “Un sant, com tu bé saps, estimat Feliu”, devia anar de pet a la glòria eterna, ja que havia caigut fulminat mentre participava a la processó del Corpus.

(6) –Ja em semblava que no et despertaries mai, dormilega.

      No somia, és la veu del Teòfil.

(7) Evoca la veu de canya badada del secretari del jutjat, “¿Vols dir que no en sabies res, porca, d’aquest femer?”, clavant-se-li al cervell com una estella fa tres mesos.

(8) La trepitgen entre blasfèmies, “Surt del mig, mala puta!”, tiren escales amunt.

(9) L’artista la renyava sense misericòrdia: “No et moguis, bleda monàrquica, monstre prussià, bandarra borbònica, marcolfa vaticana”.

També hi ha casos en què una estructura que habitualment serveix per expressar afecte negatiu en un context determinat expressa afecte positiu (10) (els interlocutors són amics), i a la inversa (11) (l’Eliseu i l’Hermenegild no es tenen gaire simpatia).

(10) Hauria volgut emprendre el viatge així que la Teresa, amoïnadíssima, va venir a contar-me la teva carallotada, però no et facis il·lusions, no ets l’únic guillat d’aquesta immensa casa de bojos. [...] ¿Vols parar de gemegar, gallina? Es pensaran que t’estic espellotant.

(11) Després d’uns compliments de molta prosopopeia, “Potser acabo d’espatllar-li la migdiada, amic Eliseu?”, “De cap manera, benvolgut Hermenegild”, enginyer i militar s’havien instal·lat sota la parra del pati.

Vocatiu i rol

A més de les funcions anteriors, el vocatiu també permet instaurar determinats tipus de rol social en el destinatari directe, o diferents tipus de relació social entre enunciador i destinatari directe: càrrecs (12), i relacions de parentiu (13) o d’amistat (14), per exemple.

(12) “¿On és ara el fill de puta?”. La resposta, “Pregonant, senyor alcalde”, a càrrec de Celestí Morgades, deixa prou marge de temps per al pla d’acció.

(13) Amb els ulls negats, [la Justina] murmura:

        –Genís, fill meu...

(14) [El grinyol de les rodes d’un carro i els crits d’uns nens que juguen a la plaça.] Foteses que se’t graven a la memòria no saps com ni de quina manera, amic Ulisses.

El vocatiu a Estremida memòria, de Jesús Moncada

Com s’ha pogut veure en els exemples anteriors, a la novel·la Estremida memòria hi ha vocatius de tots els tipus. També s’hi pot observar que una part important són, des del punt de vista estructural, noms propis. En bona part dels casos, l’explicació es troba en una característica estructural d’aquesta novel·la: la circumstància que estigui protagonitzada per vuit personatges diferents que fan avançar la trama aportant-hi cadascun el seu punt de vista, fa que Moncada recorri sovint al vocatiu, entre altres estratègies, perquè els lectors puguin identificar més fàcilment la perspectiva des del qual es parla en un subcapítol determinat.

Així, el vocatiu de crida inicial té a veure sovint amb el propòsit d’instaurar el punt de vista d’un dels personatges protagonistes, mentre que el vocatiu d'acostament si de cas pot estar relacionat amb el propòsit de mantenir-lo. Per exemple, a (15) el vocatiu Montolí, que és de selecció i que apareix al començament del subcapítol, fa possible identificar el punt de vista que adopta el narrador, el d’aquest personatge; en canvi, a (16) el vocatiu escrivà de la punyeta, que és d’acostament, transmet afecte positiu i apareix cap al final del subcapítol, no és imprescindible per identificar el punt de vista que adopta el narrador, sinó que si de cas contribueix a mantenir-lo.

(15) –Benvingut, Montolí –saluda l’altre [Celestí Morgades] mentre li allarga la mà—.

(16) Calla mentre recorda el retret, “No tens gens de mà esquerra, escrivà de la punyeta”, que sovint li etziba el forense.

I acabarem deixant de banda els vocatius per desmentir, per una vegada, Jesús Moncada. Malgrat l’exemple (17)…

 (17) La posteritat, gratapapers, comença i acaba amb el darrer badall.

…en el seu cas tenim una obra que el manté, en un cert sentit, ben viu.

Notes

1. Trobareu explicades amb més detall les diferents funcions del vocatiu a Nogué (2005) i Nogué (2008).

2. Trobareu explicats amb més detall els usos del vocatiu a Estremida memòria, de Jesús Moncada, i altres característiques d’aquesta novel·la, a Farré (2013).

3. El vocatiu és una expressió díctica de persona. En aquest apunt hi trobareu explicat amb una mica més de detall què és això de la dixi.

Foto: Neus.

sobre el tractament de 'vostè' en català

Fa uns quants dies, en aquest mateix blog vam parlar una mica del tractament de vós: vam veure quin és el seu origen històric i quines característiques pragmàtiques i sintàctiques té. Avui mirarem de fer una cosa semblant amb el tractament de vostè.

El tractament de vostè és l’ús que fem de la tercera persona gramatical, en singular i en plural, per adreçar-nos a un o diversos destinataris directes, en lloc de la segona persona, el tractament de tu.

(1) És que vostè és molt guapo, pare.

(2) És que vostè és molt guapa, mare.

(3) [en una entrevista televisiva]

      ¿A vostè què li semblen, les mesures que s’han pres?

(4) [en una entrevista de premsa]

      ¿Continuaran treballant juntes i coordinant les seves carreres professionals?

A més del català, el tractament de vostè també es troba en altres llengües romàniques, com el castellà i l’italià. La forma tònica vostè -s prové de la fórmula vostra mercè —procedent al seu torn de la castellana vuestra merced— i data com a mínim del segle XVI, com explica Joan Coromines en el DECat. El tractament de vostè deriva, per tant, del tractament de vós.

Pel que fa a l’ús, el tractament de vostè s’associa a l’expressió de la distància social i de la formalitat; hi poden estar implicats, doncs, tant factors socials com situacionals o pragmàtics. Als exemples (1) i (2) és la relació social asimètrica pare/mare-filla la que explica l’ús de vostè —cada vegada més rar en català, almenys a la Catalunya urbana—; en els de (3) i (4), és el fet que es tracti d’entrevistes —una situació d’ús pública i formal, doncs— el que explica que l’entrevistador tracti de vostè l’entrevistat. (Si la persona entrevistada és jove, però, cada vegada és més habitual que el tractament utilitzat sigui el de tu; i si la persona és gran, a vegades també es pot trobar el tractament de vós.)

Els llibres d’estil dels mitjans de comunicació solen referir-se al tractament que han de donar els periodistes a les persones entrevistades. Per exemple, el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, l’És a dir, opta pel tractament de vostè com a criteri general, però admet el de vós “quan ens adrecem a una persona d’edat avançada”; i el de tu queda reservat “a situacions informals, a nens i joves i a persones que per les seves característiques aconsellen aquest tractament”.

En els darrers anys, a més del fet que la informalització creixent de les relacions ha provocat una extensió considerable de l’ús del tractament de tu, el tractament de vostè ha ocupat una part dels usos que tradicionalment havien estat ocupats pel de vós, com ja vam veure a l’apunt anterior.

Des del punt de vista sintàctic, el tractament de vostè estableix relacions de concordança en tercera persona, singular o plural, amb el verb i els possessius, i en masculí o femení amb els adjectius i els participis, com es pot veure en els exemples de més amunt. Coromines observa, a més, que en la posició de subjecte l’aparició del pronom vostè(s) “s’omet quan no és necessària en el context” —fenomen que es pot intuir a (4)— en contrast amb l’ús que es troba sovint en castellà. Podríem afegir-hi, en contrast amb la possibilitat de posposició que també trobem en castellà, la preferència o bé per la posició preverbal d’aquesta forma quan apareix (5a-b) o bé per la posició tematitzada (6).

(5a) ¿Vostè creu que la situació de l’equip millorarà?

(5b) *¿Creu vostè que la situació de l’equip millorarà?

(6) ¿Creu que la situació de l’equip millorarà, vostè?

La influència del castellà explica l’extensió de la posposició —i  probablement, també l’aparició explícita del pronom en determinats contextos— també en català.

Notes

1. Joan Coromines (DECat, vol IX, s.v. vós), Joan Solà (1999: § 50), Albert Jané (2001: 35) i Enric Vallduví (2002: § 4.4.2.1), proporcionen més dades sobre l’elisió i la posició preverbal del pronom vostè(s), i en general sobre aquesta forma de tractament.

2. Vanelli i Renzi (1995) parlen sobre el tractament de vostè en italià i  Fontanella de Weinberg (1999), en castellà. També en vaig parlar una mica a les notes 2 i 3 de l’apunt sobre el tractament de vós.

3. El tractament de vostè, com el de vós, forma part de les expressions díctiques de persona. En aquest apunt hi trobareu una breu explicació sobre la dixi.

4. Trobareu les referències bibliogràfiques completes de les obres que apareixen en el text i a les notes anteriors aquí (arxius descarregables al final) i aquí (en tots dos casos, capítol 6, apartat 6.2, i bibliografia final). I també algun detall més sobre aquest tema.

5. En aquest altre apunt del blog hi trobareu un article on es parla de l'evolució que hi ha hagut en l'ús dels tractaments protocolaris en el debat parlamentari (1932-2013).