Sobre la concordança del verb 'haver-hi': un estudi gramaticogràfic

Després de presentar-ne versions prèvies en diversos fòrums, el 2022 vaig publicar un estudi sobre el tractament que s'ha fet en els últims cent anys de la concordança del verb haver-hi en les principals gramàtiques catalanes i tractats gramaticals. La versió que comparteixo aquí, amb el títol "La concordança del verb haver-hi: de Pompeu Fabra a la nova normativa", és el capítol amb què vaig contribuir al llibre que es va publicar a Pagès Editors en homenatge a l'enyorat company Joan Julià-Muné, professor de la Universitat de Lleida: In memoriam Joan Julià-Muné. Miscel·lània d'homenatge. Agraeixo de tot cor als editors del volum, Mar Font Martí, Maite Puig Tarré i Joan Ramon Veny-Mesquida, i a l'editorial, que hagin autoritzat la publicació del capítol en el Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona.

Els dos primers paràgrafs del text em van molt bé com a presentació i com a invitació a la lectura: 

 Joan Solà va afirmar de la concordança del verb haver-hi que és «[u] na de les qüestions més espectaculars i més absurdament amoïnoses de tota la nostra història gramatical» (Solà 1994: 304; 1999: 165). Efectivament, un breu repàs al tractament que ha rebut aquesta qüestió en la tradició gramatical catalana en els últims poc més de cent anys, com el que es pot llegir en els primers apartats d’aquest treball, mostra que les gramàtiques que n’han parlat ho han fet sovint, o bé sense tenir un coneixement precís de la construcció que hi ha al darrere, o bé influïdes per una tradició que s’ha sustentat en aquesta falta de coneixement.

En aquest text repassarem la tradició a què ens acabem de referir: començarem per les obres on Pompeu Fabra va fer referència a aquesta qüestió gramatical; continuarem amb el tractament que ha rebut en una tria representativa de gramàtiques del segle xx i amb els estudis que hi va dedicar Joan Solà, i acabarem amb el tractament que ha rebut a la nova gramàtica normativa, la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC, 2016); a la versió reduïda publicada en línia, la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC, 2018); i a la versió reduïda en paper, la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GBU, 2019). Es tracta, doncs, d’un treball de gramaticografia: s’hi analitza el tractament que ha rebut el fenomen estudiat a les gramàtiques de l’últim segle prenent com a punt de partida la primera gramàtica normativa del català.

 

Fa un parell (català, no eivissenc) de dies que l'IEC va publicar el volum Novetats en els textos normatius (2016-2023). Tot i que encara no he tingut temps de fer-ne una lectura a fons, ja he pogut comprovar que el tractament que fa de la concordança del verb haver-hi recull la formulació de la GIEC, que trobareu comentada i valorada en el meu text.

I si algú dubta de les conclusions a què arribo en el meu treball, que observi atentament el fragment següent, que forma part de l'obra que acabo d'esmentar (p. 10) i és de la professora Teresa Cabré, actual presidenta de l'IEC i ex presidenta de la Secció Filològica. (Moltes gràcies, Joan Sala!)

Els verbs 'ser' i 'estar' (i 'haver-hi'): Fabra i Solà

En el tretzè aniversari de la mort de Joan Solà, he consultat les Converses filològiques que Pompeu Fabra va publicar ara fa just cent anys, els mesos d'octubre i novembre del 1923. La idea era buscar-hi algun punt de connexió entre aquests dos grans lingüistes. I el que m'ha semblat més interessant de compartir aquí és el que té a veure amb la distribució dels verbs ser i estar (Joan Solà hi va afegir el verb haver-hi).

Pompeu Fabra no va incloure aquesta qüestió en la primera gramàtica normativa del català (Fabra 1918 [1933]), ni tampoc en la pòstuma (Fabra 1956). Només en va dir alguna cosa en diverses converses filològiques i a les entrades corresponents del primer diccionari normatiu (Fabra 1932).

Joan Solà va arribar a dir que tant la descripció teòrica com l'ús d'aquests dos verbs eren un dels aspectes més importants i difícils de la sintaxi catalana (Solà 1994), si no el més important (Solà 1987). Hi va dedicar diversos estudis que es van publicar a Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987) i a Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994), i algun article de diari: com a mínim, un que s'ha publicat posteriorment en el recull Parlem-ne (1999), el número 16, juntament amb diverses referències menors en altres articles del mateix recull, i també del recull Plantem cara (2009). Com ja he dit, Solà va incorporar el verb haver-hi a l'estudi de la distribució d'aquests verbs, i una bona manera de veure per què és començar la lectura per l'article que comento del recull Parlem-ne (1999), el número 16 ("¿Que hi és, la Glòria?").

Finalment, és del tot rellevant comentar que, per al tractament que ha donat a aquests verbs la nova gramàtica normativa, la GIEC, també són d'una importància cabdal les aportacions del professor de la Universitat de València Joan-Rafael Ramos; entre altres, la que es pot trobar en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani, la Gcc: "El SV II: la predicació no verbal obligatòria".

I ara ja sí, us deixo aquí sota les converses que Pompeu Fabra va dedicar ara fa cent anys als verbs ser i estar., que trobareu, com la resta de la seva obra, al portal Pompeu Fabra, una eina meravellosa per estudiar-la. Potser us sorprendrà veure que ara fa cent anys Fabra ja alertava d'uns usos que semblen ben actuals. I que, com passa també ara (a la GIEC mateix), atribueix als joves (de fa cent anys!) alguns dels usos que, llavors i ara, considerem que s'han d'intentar evitar.

Si voleu llegir altres apunts d'aquest blog relacionats amb Pompeu Fabra i Joan Solà, cliqueu les etiquetes que trobareu a la columna de la dreta.

.

la distància

[Apunt actualitzat amb els retocs ortogràfics de l'OIEC: no hi he hagut de tocar res.]

Fent classe o llegint bibliografia sobre temes diversos, de tant en tant ens trobem dient o llegint que la distància és un factor que permet explicar determinats fenòmens sintàctics. Fa uns dies vaig voler recollir els que m’he trobat últimament, i em van sortir els quatre que explico en els apartats següents. Tots quatre estan explicats amb més detall a la Gramàtica del català contemporani. Al final trobareu la referència precisa dels autors i els capítols implicats.

La concordança dels noms col·lectius

Els noms col·lectius que designen entitats que conceptualitzem com a homogènies, normalment concorden en singular amb el verb (en parlo amb més detall en aquest apunt).

(1) El ramat està assedegat

(2) La tropa és disciplinada

Però la distància entre el nom i el verb afavoreix que el verb vagi en plural, tal com es pot veure comparant el primer verb dels exemples següents amb el segon.

(3) La gent diu una cosa i després en fan una altra

(4) A l’excursió hi ha anat tot un grup de Manresa. Primer han pujat a l’Aneto i després, al Mont Perdut

El subjuntiu a les subordinades dels verbs “emotius”

Els verbs i predicats “emotius” expressen sentiments (lamentar, agradar, retreure, ser una llàstima, ser fantàstic…) o, en alguns casos, valoracions (criticar, ser normal…). I normalment, quan porten una subordinada com a subjecte o complement directe, el verb va en subjuntiu.

(5) M’agrada que em diguis això
(6) Va lamentar que hi hagués tan poca gent

Però la distància entre el verb de la principal i el de la subordinada afavoreix que aquest segon verb vagi en indicatiu.

(7) És curiós que, de fet, en una llengua com el català la realització d’aquesta possibilitat sembla anar fortament condicionada per factors estructurals

(8) El Josep Lluís va lamentar que, quan després de jubilar-se va voler disposar dels diners que havia dipositat en un banc del qual era client des de feia més de quatre dècades, ja no va poder fer-ho

En una versió més curta d’aquestes dues oracions, el verb aniria en subjuntiu:

(7’) És curiós que sembli anar fortament condicionada per factors estructurals

(8’) El Josep Lluís va lamentar que ja no pogués fer-ho

La concordança negativa (o “doble negació”)

A les oracions negatives, quan ja hi ha una paraula negativa (ningú, mai, res…) davant del verb, és optatiu que també hi aparegui l’adverbi no (tant des d’un punt de vista descriptiu com normatiu).

(9) Ningú (no) ens ha vist

(10) Mai (no) diuen el que pensen

Però, com més distància hi ha entre la paraula negativa i el verb, més es tendeix a fer explícit l’adverbi no davant del verb.

(11) Cap de les plantes que vam deixar a la banyera abans de marxar de vacances no sembla que s’hagi mort

(12) Res del que us va dir el Pere abans de marxar, no us hauria de sorprendre

També en aquest cas, una versió més curta de les dues últimes oracions admet amb més facilitat la variant sense no:

(11’) Cap de les plantes sembla que s’hagi mort

(12’) Res del que us va dir us hauria de sorprendre

Un pronom feble dins d’una oració de relatiu

Hi ha subordinades de relatiu que es resisteixen a deixar buida la posició de la funció sintàctica que, en teoria, ja representa el pronom relatiu, i l’ocupen amb el pronom feble corresponent. Un dels factors que hi intervenen, entre altres, és la distància entre els dos elements: el pronom relatiu i el pronom feble teòricament innecessari. És el cas dels exemples següents:

(13) La gent ha començat a parlar d’un federalisme del qual fa uns mesos a Madrid ningú en volia sentir a parlar

(14) Hi ha ciutats en què, si hi passes gaires dies, et sembla que hi has viscut tota la vida

Si fem la prova de suprimir el pronom feble, l’oració ens queda coixa; ens hi falta alguna cosa: el pronom que hem suprimit.

(13’) La gent ha començat a parlar d’un federalisme del qual fa uns mesos a Madrid ningú volia sentir a parlar

(14’) Hi ha ciutats en què, si hi passes gaires dies, et sembla que has viscut tota la vida

I si fem la prova de reduir la distància entre els dos elements, el pronom feble no es fa tan necessari.

(13’’) La gent ha començat a parlar d’un federalisme del qual no vull sentir a parlar

(14’’) Hi ha ciutats en què et sembla que has viscut tota la vida

A propòsit d’aquest últim cas, Joan Solà observa que “el problema, avui no resolt, és que la distància s’ha de definir” (vegeu la referència a la nota 1 d’aquí sota). És cert: en aquests casos, com en altres en què adduïm la distància com a factor –o la llargada (ara penso en la coma que pot separar els subjectes llargs o complexos del verb)–, no hi ha un mesurador objectiu que permeti establir els límits del fenomen d’una manera dràstica. Però la comparació amb exemples en què aquest factor desapareix és, com hem vist, un indici de la seva rellevància. I d’altra banda, la psicolingüística, i també els estudis sobre l’accessibilitat dels referents, poden contribuir a trobar els trets compartits per aquests fenòmens, i altres de similars, i a explicar-los d’una manera més acurada. Aquí ens hem limitat a observar-los i descriure’ls mínimament sota aquesta perspectiva comuna.

Notes

1.Trobareu explicats amb més detall aquests quatre casos en els capítols següents dels dos volums dedicats a la sintaxi de la Gramàtica del català contemporani:

• La concordança dels noms col·lectius: Aurora Bel § 2.4.4.1

• El subjuntiu a les subordinades dels verbs “emotius”: Sebastià Bonet § 19.8.3

• La concordança negativa (o “doble negació”): M. Teresa Espinal § 24.3.2.2

• Un pronom feble dins d’una oració de relatiu: Joan Solà § 21.5.6

2. Una part dels exemples són dels autors esmentats a la nota 1; d’altres són de collita pròpia.

3. Foto (meva): l’illa de la Graciosa, tocant a Lanzarote; en la distància, un illot.

¿“la gent diu” o “la gent diuen”?

[Apunt actualitzat amb la GIEC i l'OIEC –cap retoc a l'ortografia, per cert. Hi he deixat la redacció original, anterior a la publicació de la GIEC, i al final hi he afegit un breu comentari sobre el que diu la nova gramàtica normativa sobre aquesta qüestió. Jo em vaig basar, en bona mesura, en Badia (1994).]

Temps enrere, en aquest blog, a l’apunt “¿Què en pensen, la majoria?”, vam parlar de la concordança en oracions en què el subjecte conté un quantificador (com ara a “la majoria creuen que...”). Llavors ja vam comentar que hi havia un altre fenomen de concordança que s’hi assemblava, el que afecta els noms col·lectius. Doncs avui parlarem d’aquests casos.

Noms col·lectius amb el verb en singular

Quan fan de subjecte, els noms col·lectius que designen un grup que conceptualitzem com a homogeni (tots els elements que el componen són iguals) concorden en singular amb el verb.

(1) El ramat està assedegat

(2) La tropa és disciplinada

Noms col·lectius amb el verb en plural

Quan fan de subjecte, els noms col·lectius que designen un grup que conceptualitzem com a heterogeni (els elements que el componen no són iguals) sovint porten el verb en plural, i per tant no hi concorden.

(3) Aquella colla es passen/passa l’estona rient

¿I els casos que admeten les dues opcions?

Però hi ha noms que admeten tant el verb en singular com en plural. ¿Per què? Jo diria que perquè admeten tant la conceptualització com a homogenis (singular) com la conceptualització com a heterogenis (plural).

(4) Aquest grup és molt xerraire  /  Aquest grup són molt xerraires

(5) La gent no sabien per on havien d’entrar / La gent no sabia per on havia d’entrar

Altres factors que hi intervenen

La distància entre el verb i el nom afavoreix que el verb vagi en plural.

(6) A l’excursió hi ha anat / hi han anat tot un grup de Manresa. Primer han pujat a l’Aneto i després, al Mont Perdut

(7) La gent diu una cosa i després en fan una altra

L’aparició explícita d’un complement en plural també ho afavoreix.

(8) Un grup de noies s'han acostat al camió

I a les oracions atributives on el subjecte i l’atribut contenen un nom col·lectiu i un nom en plural, o un nom en plural i un nom col·lectiu, el verb també va en plural. En aquestes oracions, el pronom demostratiu això té el mateix comportament que els noms col·lectius.

(9) Aquella gernació són els refugiats de les inundacions

(10) Els refugiats de les inundacions són aquella gernació

(11) Aquella gernació són refugiats de les inundacions

(12) Això són raons convincents

Badia, a la Gramàtica catalana (1994), addueix un altre cas, que jo no acabo de veure clar: si el nom col·lectiu porta adjectius que el complementen, el verb tendeix a anar en singular.

(13) Una multitud fanàtica, obeint les consignes rebudes, demanava…

(14) Una multitud, obeint les consignes rebudes, demanaven…

Al meu entendre a l’exemple de (13) el verb també podria anar en plural, i en el de (14), també podria anar en singular.

Una conversa filològica de Pompeu Fabra

Fins on ho he pogut comprovar, Pompeu Fabra no va tractar aquesta mena de fenòmens de concordança a les seves gramàtiques. Però té una conversa filològica, la número 251 de l’edició de les Obres completes, que en parla. Primer parla de subjectes que designen col·lectius en singular (també hi ha algun quantificador) seguits d’un complement en plural, i ho il·lustra amb exemples del francès, i més avall algun de l’anglès; tot seguit posa l’exemple de la concordança del tractament de vós per mostrar que en altres casos el sentit també passa per davant de la morfologia; també comenta el cas del nom gent; i finalment, posa un exemple de falta de concordança en alemany.

Aquesta és la conversa (sense les notes de l’aparat crític), que podeu descarregar amb totes les altres aquí.

El nom gent

Sobre el cas particular del nom gent, Joan Solà diu, a l’article núm. 19 del recull Plantem cara, el següent:

A còpia de trencar-m’hi les banyes, he observat que la paraula gent deu ser ben particular en aquest terreny. A mi em sonen igualment bé “La gent estan molt nerviosos” que “La gent està molt nerviosa”, però no podríem dir pas ni nerviós ni nervioses. En canvi, diem “Aquest ral·li només el pot (o poden) fer gent molt preparada”: no diem preparats, crec.

La GIEC

La GIEC, a l'epígraf 13.5.1.3b (p. 486) no fa la distinció entre noms col·lectius formats per entitats homogènies i noms col·lectius formats per entitats heterogènies. Se centra força en el nom gent però després també posa exemples amb colla, família, jovent, multitud i mainada, en què hi intervé el factor distància. També desenvolupa una mica la idea de Joan Solà que hem vist més amunt: els atributs i els predicatius que concorden amb subjectes col·lectius van en masculí si el verb va en plural: La mainada –què voleu que us digui– sempre estan contents; La mainada, ja ho veureu, arribaran ben cansats.

Notes

1. Les principals fonts que conec per aprofundir en aquest tema són les següents: la Gramàtica catalana d’Antoni M. Badia i Margarit (1994); l’apartat 2.4.4.1 del capítol “Les funcions sintàctiques”, d’Aurora Bel, de la Gramàtica del català contemporani (2002/2008); els articles 19 i 117 del recull Plantem cara de Joan Solà; i ara, la GIEC (epígraf 13.5.1.3b, p. 486) i la GEIEC, que en diuen pràcticament el mateix. El Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana inclou un quadre a la pàgina on hi ha l’entrada concordança, que es basa en Badia.

2. Badia, a la gramàtica esmentada, comença dient que “des d’un punt de vista gramatical, hem de donar la prioritat als usos concordats d’aquests col·lectius”. Crec que és un apriorisme (la presumpta lògica de la gramàtica) que el mateix autor desmenteix a les línies següents. Podeu comprovar-ho vosaltres mateixos a les pàgines 188-190.

3. L’afirmació “no és solament correcta, sinó la sola correcta” de la conversa de Fabra sorprèn per contundent. També va sorprendre Joan Solà, que en parla a l’article 117 del recull Plantem cara. Però segurament recull una intuïció que es pot relacionar amb una observació d’Aurora Bel a la Gcc: “En l’ús espontani hi ha tendència a fer prevaldre la concordança de sentit”.

4. Els exemples (1-3), (9-10) i (12-14) són extrets de la gramàtica de Badia.

5. Ara les Converses filològiques de Pompeu Fabra, i tota la seva obra, es poden consultar en línia, i fer-hi cerques, al portal Pompeu Fabra.

¿Què en pensen, la majoria?

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Quan el subjecte d’una oració està format per un nom quantificador (majoria, meitat, terç, “X per cent”…) seguit d’un sintagma preposicional amb un nom en plural (dels kiwis, dels convidats, dels votants, de les dones…), l’ús espontani prefereix la concordança amb el verb en plural.

1. La majoria dels kiwis venen de Nova Zelanda
2. La meitat dels convidats ja han marxat

El singular també és possible, tot i que a parer meu l’oració perd naturalitat.

3. La majoria dels kiwis ve de Nova Zelanda
4. La meitat dels convidats ja ha marxat

Si el complement preposicional està elidit (perquè es dedueix pel context), la versió en singular és menys forçada que quan és explícit però continua sent menys natural, crec, que la versió en plural.

5a. La majoria venen de Nova Zelanda

  b. La majoria ve de Nova Zelanda

6a. La meitat ja han marxat
  b. La meitat ja ha marxat

Aquest és el funcionament de les oracions predicatives. Però, ¿què passa amb les copulatives? Doncs que la versió en singular en aquest cas ja no és possible, ni quan el sintagma preposicional és explícit ni quan està elidit. La concordança de l’atribut n’és la prova més clara.

7a. Un terç dels votants estan indecisos

  b. Un terç estan indecisos

  c. ^??? Un terç dels votants està indecís

  d. ^??? Un terç està indecís

 

8a. Un 15% de les dones són rosses

  b. Un 15% són rosses

  c. ^??? Un 15% de les dones és ros

  d. ^??? Un 15% és ros

Els exemples mostren que en aquestes oracions els parlants perceben el nom quantitatiu, juntament amb els especificadors (quantificadors o articles que el precedeixen) i la preposició de, com una estructura que s’ha gramaticalitzat i que funciona, en bloc, com a especificador del sintagma nominal que va darrere de la preposició. El nucli del subjecte, doncs, és el nom en plural (kiwis, convidats, votants, dones), i el verb hi concorda.

8a. [Un 15% de]_Q les_art dones són rosses

La versió en singular pot tenir dues explicacions:

a) Que l’estructura no gramaticalitzada encara sigui possible, amb alguns noms, en alguns contextos o per a alguns parlants.

b) Que alguns parlants (que han estudiat gramàtica!) apliquin a aquestes oracions una hipotètica “lògica” que obligaria a fer concordar el verb amb el nom quantitatiu, interpretat com a subjecte de l’oració.

Pompeu Fabra, a la conversa filològica número 251 (edicions d’Edhasa i de les Obres completes), va encara més enllà quan interpreta un exemple amb el nom nombre. Aquí teniu el fragment sencer, que inicia la conversa (Fabra s’adreça a “l’amic J. A.”, a qui la dedica):

“La construcció un gran nombre d’escriptors cometen aquesta falta, amb el verb en plural, la qual vós blasmeu, no és solament correcta, sinó la sola correcta. Quan el subjecte del verb és un col·lectiu acompanyat d’un complement en plural, el verb concorda, segons els casos, amb el col·lectiu (singular) o amb el seu complement (plural). ¿Voleu exemples francesos de concordança del verb amb el complement d’un col·lectiu?

            «Une troupe de nymphes étaient assises autour d’elle», Fénélon.

            «Une foule de solliciteurs venaient m’assassiner de leurs suppliques», Le Sage.

            «Une infinité d’abus se glissent dans ce qui passe par la main des hommes», Montesquieu.

            «Un nombre infini d’oiseaux faisaient résonner ces bocages de leurs chants», Fénélon.

            «Ce long amas d’aïeux que vous diffamez tous sont autant de témoins qui parlent contre vous», Boileau.”

 Posteriorment, el primer autor que conec que va tractar d’una manera detallada aquesta qüestió va ser Antoni M. Badia i Margarit, a les dues gramàtiques catalanes (1962 i 1994). Anys més tard també ho va fer Aurora Bel en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani (vol. 2) i el 2016 va quedar recollida a la GIEC amb la valoració normativa que he presentat jo aquí, que inicialment es va basar en el text de Bel.

 Notes

 1. L’exemple 8, a parer meu inapel·lable, el dec a Joan Costa. És probable que ell ja no recordi la conversa: fa més de vint anys, ja!

 2. En els exemples de Fabra, i també a vegades a les obres que en parlen, els noms quantitatius es barregen amb els noms col·lectius (grup, tropa, ramat, gent…). D’aquests en parla aquest altre apunt. La GIEC distingeix clarament els dos tipus: ho trobareu molt ben explicat a l’epígraf 13.5.1.3b (p. 486).

 3. Al meu entendre, la GIEC explica aquest fenomen d’una manera molt més clara que la GEIEC i la GBU. Només s’hi ha d'esmenar un lapsus, crec: on hi diu “Hi ha noms col·lectius (majoria)” hi ha de dir “Hi ha noms quantitatius (majoria)”.

 4. Ara tenim la sort de poder consultar les Converses filològiques de Pompeu Fabra en una edició crítica impecable que forma part de les Obres completes, dirigides per Jordi Mir i Joan Solà. I a més, ho podem fer a la versió en pdf, que facilita molt les coses, perquè és d’accés lliure i perquè podem fer servir paraules clau.

 5. També podem consultar el les Converses filològiques al portal Pompeu Fabra. Permet buscar qualsevol paraula en totes les obres de Fabra. Feu-hi un parell de cerques: és fascinant!

 6. El percentatge de dones rosses me l’he inventat.

 

 (I moltes gràcies a les bones ànimes que em van fer veure un parell d'errors en la primera versió de l’apunt.)