presentació del llibre 'Joan Solà, una memòria viva'

.

I Seminari de Sintaxi Catalana

Organitzat per la Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona.

Per si hi pot haver algú que li interessi, en aquest enllaç teniu la informació.

Presentació de la GIEC a l'Aula Magna de la UB

En aquest enllaç hi trobareu una crònica de l'acte de presentació de la Gramàtica de la llengua catalana, la nova gramàtica normativa del català, que va tenir lloc a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona divendres passat, 10 de febrer.

Gemma Rigau parla de la GIEC

Divendres passat, 21 d’octubre, Gemma Rigau va parlar, en una intervenció breu però molt clara i interessant, de “La nova Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC” a la primera sessió de les Jornades que la Secció Filològica de l’IEC va fer a l’Hospitalet de Llobregat. Miraré de resumir el que va explicar amb la màxima fidelitat possible.

La nova Gramàtica de la llengua catalana [esmentada en aquest resum com a GIEC], que sortirà publicada en paper a finals de novembre, substituirà la gramàtica normativa vigent, la de Pompeu Fabra del 1918. Totes dues gramàtiques, com totes les gramàtiques, són fruit del seu temps i reflecteixen l’estat de la lingüística en la seva època. La nova gramàtica respecta la tradició però té en compte tot el coneixement que hem acumulat al llarg d’aquests anys. Concep la prescripció a partir de la descripció i està en deute, entre altres obres però d’una manera especial, amb la Gramàtica del català contemporani.

La gramàtica normativa vigent és una obra d’autor: la va escriure Pompeu Fabra i la va editar l’IEC; la GIEC, en canvi, és una obra institucional i fruit del consens, el resultat d’un procés d’elaboració en què han participat moltes persones. Els redactors o ponents (Joan Solà, Gemma Rigau i Manuel Pérez Saldanya) van elaborar els informes i capítols inicials amb l’ajuda de l’Oficina de Gramàtica, i després els van anar debatent primer a la Comissió de Gramàtica i després en el ple de la Secció Filològica. Al final, tota l’obra va ser aprovada pel ple de la Secció Filològica, i posteriorment va ser ratificada pel ple de l’IEC.

La GIEC també és una obra participativa. Paral·lelament al procés anterior, es va demanar a experts universitaris i no universitaris que emetessin informes i dictàmens sobre els diferents capítols (dos o tres per capítol). I en els últims mesos també s’han escoltat les propostes de l’Acadèmia Oberta, formada per membres de la Secció Filològica i lingüistes de mitjans de comunicació de tot el territori catalanoparlant i divulgadors de la llengua.

La GIEC se centra en els aspectes gramaticals. No inclou, doncs, l’ortografia, que es publica a part. Està formada per 35 capítols, dels quals 5 són de fonètica i fonologia, 7 de morfologia i la resta, 23, de sintaxi (unes 1.500 pàgines en total). El predomini clar de la sintaxi en aquesta obra s’explica pel fet que és l’aspecte en què més s’ha avançat en els últims anys. Les explicacions sintàctiques, a més, es completen amb aspectes semàntics i pragmàtics.

El català és una llengua amb una variació dialectal rica, també en la sintaxi. La GIEC inclou tant els trets compartits per les cinc grans àrees (central, baleàric, septentrional, nord-occidental i valencià) com alguns trets diferencials, i també fa referència a l’alguerès.

De fet, Pompeu Fabra ja admetia formes dobles a la seva gramàtica normativa en casos com els dels possessius tònics: meva-meua, teva-teua… Ara això també s’aplicarà a la sintaxi.

La nova gramàtica també té en compte la variació funcional: concep la norma d’una manera flexible, de tal manera que quan és pertinent orienta l’usuari sobre la forma més adequada segons el registre. Per exemple, la combinació del pronom de datiu singular (li) amb el pronom en es resol de la manera següent: “Totes dues combinacions, li’n i n’hi, són acceptables, però en els registres formals és més habitual l’ús de les combinacions amb li”: “En Pau volia més arròs i li’n/n’hi vaig posar dues cullerades”.

No estem acostumats a orientacions normatives flexibles. És més fàcil ser professor de llengua, fins i tot pot semblar més fàcil escriure, amb una distinció més simple entre formes i estructures correctes i incorrectes.

Fabra, a la gramàtica del 1918, tampoc s’allunyava d’aquest plantejament flexible. La combinació de pronoms de més amunt la resolia de la manera següent (§ 56): “El llenguatge parlat (Barcelona) usa n’hi com a combinació del pronom en o ne amb l’adverbi hi i com a combinació del pronom en o ne amb el datiu li, reemplaçat per hi. En el primer cas n’hi és correcte; en el segon cas és preferible li’n o li n’”. I quan parlava dels “numerals i quantitatius indefinits”, observava (§ 68): “En el llenguatge parlat no és rar de donar als mots prou, massa i força els plurals prous, masses i forces, sobretot en el cas en què no van adjunts a un substantiu. Ex. : Vols més llibres? – No, ja en tinc prous. | No inviteu ningú més : ja som masses. | Ja n’has menjat forces?”.

La Secció Filològica prepara, sota la direcció de M. Josep Cuenca, una Gramàtica essencial de la llengua catalana basada en la GIEC, que contindrà un glossari, quadres, esquemes i remissions a aquella. Es publicarà en línia pròximament, potser el 2018.

Per acabar:

“Joan Solà deia i repetia que la gramàtica prescriptiva és una eina important per a l’enfortiment i la cohesió de la llengua, però que per si mateixa no en garanteix la supervivència. La norma, ens diu Solà, és simplement un instrument que ens ajuda a desplegar una llengua viva i activa.”

Pompeu Fabra, l’any 1924 (a L’obra de depuració del català), sis anys després de la publicació de la primera gramàtica normativa, deia:

“És cert que no totes les innovacions proposades compten encara amb l’assentiment general: moltes són discutides, algunes àdhuc asprament combatudes. No havem, però, de doldre’ns que les innovacions trobin una certa resistència a llur admissió: no sempre seran encertades, i una crítica d’elles és necessària a fi que solament triomfin les que efectivament impliquin una millora, i encara una millora que sigui viable.”

I Jornada Joan Solà: selecció de fotos i un parell de piulades

Ahir es va dur a terme durant tot el dia la I Jornada Joan Solà amb un gran èxit d'assistència (Aula Capella de la Facultat de Filologia de la UB, plena). Mentre esperem els vídeos i els textos publicats, aquí teniu una selecció de fotos que s'han publicat a Twitter i un parell de piulades.

Els vídeos, aquí.

.

¿anem o venim, Gemma?

[Apunt actualitzat amb l'OIEC: no hi he hagut de tocar res.]

La distribució dels verbs anar i venir en català (tret del valencià) és similar a la de l’italià, el francès, l’anglès, l’alemany i el neerlandès, entre moltes altres llengües (però no a la del castellà): a grans trets, tenim venir quan volem expressar desplaçament cap a l’enunciador o l’enunciatari, o cap a tots dos alhora; i anar quan volem expressar desplaçament cap a un indret que no coincideix amb la situació física ni de l’enunciador ni de l’enunciatari.

Exemples de desplaçament cap a l’enunciador (amb el verb venir):

• Quan som a la feina diem a una companya: “Ahir van venir uns amics a sopar a casa”.
• Siguem on siguem, diem a un fill nostre: “Aquest any l’àvia vindrà amb nosaltres de vacances”.
• Siguem on siguem, si vivim a Barcelona diem: “Cada vegada venen més turistes, a Barcelona”.

Exemples de desplaçament cap a l’enunciatari (amb el verb venir):

• Quan truquen a la porta o ens criden, diem: “Ja vinc!”.
• Quan un estudiant pregunta a un professor, tant si són al despatx o en una altra banda com si pregunta per correu electrònic, diu: “¿Quan podria venir al teu despatx per preguntar-te uns dubtes?”.
• Quan uns amics decideixen anar al cine i ens hi apuntem, diem: “Vinc amb vosaltres!”.

Exemples de desplaçament cap a altres persones o indrets (amb el verb anar):

• Si parlem amb algú que no és al Priorat, diem: “Diumenge aniré al Priorat”.
• Quan truquen a la porta i volem que sigui algú altre qui obri, diem: “Ves-hi tu, sisplau!”.
• Quan uns amics decideixen anar al cine i no ens hi apuntem, diem: “No vinc amb vosaltres, hi aniré amb els fills”.

Fixeu-vos que dels exemples anteriors se’n dedueix que amb el verb venir expressem desplaçament cap al lloc on és l’enunciador o l’enunciatari:

1. En el moment que parla l'enunciador  (present).
2. En el moment de què parla l'enunciador  (passat o futur).
3. Habitualment (on viu, on treballa…).

Tenint en compte tot això, us faig una pregunta: ¿quantes interpretacions diferents té l’oració següent? (La resposta, a sota de la foto: penseu-hi abans de mirar-la!)

La Joana vindrà a la universitat la setmana que ve.

Resposta: 9 interpretacions. ¿Les heu vist totes? Aquí les teniu:

1. L’enunciador és a la universitat en el moment que parla.
2. L’enunciatari és a la universitat en el moment que l’enunciador parla.
3. L’enunciador i l’enunciatari són a la universitat en el moment que l’enunciador parla.
4. L’enunciador serà a la universitat "la setmana que ve".
5. L’enunciatari serà a la universitat "la setmana que ve".
6. L’enunciador i l’enunciatari seran a la universitat "la setmana que ve".
7. L’enunciador és habitualment a la universitat (hi treballa, hi va sovint a estudiar…).
8. L’enunciatari és habitualment a la universitat (hi treballa, hi va sovint a estudiar…).
9. L’enunciador i l’enunciatari són habitualment a la universitat (hi treballen, hi van sovint a estudiar…).

I per acabar, la breu lliçó d’etimologia que el professor José Enrique Gargallo va dedicar no fa gaire als verbs anar i venir en castellà i en altres llengües romàniques, entre altres el català:

Para Todos La 2 - Etimología: Ir y venir

• Para Todos La 2 - Etimología: Ir y venir

Notes

1. El valencià en aquest punt segueix el mateix sistema que el castellà.

2. El títol d’aquest apunt està inspirat en el del primer estudi que es va fer sobre la distribució dels verbs anar i venir en català: “Anem o venim?”, de Gemma Rigau, publicat a la revista Els Marges 8 (1976). I també vol ser una dedicatòria.

3. L’exemple de la universitat està inspirat en un que podeu trobar en el capítol “Deixis” del llibre de Yan Huang Pragmatics (Oxford: Oxford University Press, 2007).

4. La distribució diferent dels verbs anar i venir en català i castellà provoca casos d'interferència en els dos sentits, cosa que s'hauria de tenir en compte a classe de llengua, tant de català com de castellà, tant d'infants i adolescents com d'adults. I de tant en tant, també provoca algun malentès comunicatiu; en trobareu un exemple al final de l'apartat 4.2.1 del llibre Las cosas del decir, d'Helena Calsamiglia i Amparo Tusón (Barcelona: Ariel, 1999).

5. Sobre l'ús dels pronoms febles en aquests i altres verbs amb complements regits locatius, vegeu aquest altre apunt.

.