19 d’ag. 2022

Joan Solà: "Fa temps que no el veig" (1 i 2)

Arran d'una conversa de Twitter d'aquest matí, reprodueixo aquí, amb permís de la família, un article de Joan Solà sobre l'estructura del títol, que no es va incloure ni a Parlem-ne ni a Plantem cara. Es va publicar en dues parts al diari Avui els dies 26 de març i 2 d'abril del 1998a la seva columna, Parlem-ne.




"Fa temps que no el veig" (1)

JOAN SOLÀ

A Pere Casanellas
L'ideal de tot lingüista és arribar a analitzar totes les construccions de la llengua. Encara que no aspirin a tenir el diploma de lingüistes, aquest se suposa que ha de ser també l'ideal dels professors i dels estudiants de gramàtica, perquè per això estudien gramàtica. Però a l'ideal no s'hi arriba mai: aquesta és la condició humana. És inútil que ens en planyem: aquesta condició no és pas forçosament un fet negatiu, si tenim en compte que és precisament l'agulló que ens impulsa a estudiar, a reflexionar, a investigar, a editar, vendre i comprar llibres.
Doncs vet aquí que un col·lega d'ensenyament secundari es pregunta com s'ha d'analitzar la frase que encapçala aquest escrit. Perquè resulta que un professor l'ha posat en un examen i tothom ha anat de bòlit remenant gramàtiques i no hi ha hagut manera d'arribar a cap conclusió ni unànime ni convincent. En concret, ens preguntem si que no el veig és complement o subjecte o què respecte del verb fer. Observin que la pregunta implica en certa manera que ja es té clara una altra part del problema: se suposa, i sovint s'afirma, que la paraula temps és complement directe respecte del verb fer. Si això fos "cert", aleshores que no el veig ja no podria ser complement directe, perquè de complement directe (i de subjecte i de qualsevol altra funció) només n'hi pot haver un.
La primera cosa que sembla que s'ha d'aconsellar a qui hagi de posar un examen, al nivell que sigui, és que no pregunti res que ell mateix no sàpiga clarament i que no pugui suposar raonablement que els examinands poden i han de saber. O, dit d'una altra manera: no pot preguntar res que no estigui segur que els estudiants ho poden "raonar" o discutir. Crec que la construcció que ens ocupa no compleix aquests requisits al nivell d'ensenyament secundari. En un curs universitari, amb alguna teoria ben establerta, podem donar voltes a la construcció, més que res per veure si la podem sotmetre amb la dita teoria o bé per comprovar quina potència té la teoria. Cal tenir en compte que la lingüística, a pesar dels progressos enormes que ha fet durant els últims anys, encara no està en condicions de donar de molts fenòmens respostes unívoques i decidides. I la construcció d'avui es troba en aquest cas.
Els gramàtics i els lingüistes hi donen voltes per poder decidir "què són" les diverses parts de la construcció: el verb fer, el nom temps i el fragment que no el veig. Tots tres elements presenten problemes que avui no s'han pogut resoldre. D'una banda, és còmode considerar que el verb fer és impersonal: voldríem equiparar, per exemple, fa fred amb neva, està núvol. Però hi ha lingüistes que defensen que un verb no pot tenir complement directe si manca de subjecte. Per tant, haurem de decidir què són els altres dos elements: si diem que temps és el subjecte, aleshores fer no serà impersonal, i ¿què serà que no el veig? Si que no el veig és el subjecte, tampoc fer no serà impersonal, però tampoc no sabrem què és temps; no ens convenç (ara per raons semàntiques) que sigui complement directe: realment "fa temps" no s'assembla gens amb "fa un pa de pessic". És cert que temps es pot pronominalitzar ("en fa molt"), que és un símptoma de complement; però no pas un símptoma indiscutible. Si comparem No el veig fa temps i Fa temps que no el veig, ens semblarà que la parella es pot equiparar amb aquesta altra: Arribarà avui i És avui que arribarà (aquesta última construcció s'anomena "clivellada"). Però la semblança és només aparent, com veurem la setmana entrant.


"Fa temps que no el veig" (i 2)

JOAN SOLÀ

D èiem que l'ideal de tot lingüista és analitzar totes les construccions de la llengua. Però això no vol dir que totes es puguin analitzar amb les simples nocions de "subjecte", "complement directe", etc. I sobretot, no vol dir que qualsevol estructura es deixi analitzar amb aquest joc de nocions tal com ens apareix davant els ulls, de manera lineal. Sabem, per exemple, que hi ha les anomenades estructures clivellades, que resulten de col·locar un element entre el verb ser i la paraula que: a partir de "Hi hem d'anar demà", fem "És demà que hi hem d'anar"; i l'efecte és que demà queda ressaltat, amb una pronunciació que el fa prominent. També hauríem pogut dir, per obtenir el mateix efecte, "Demà, hi hem d'anar (i no pas avui)". Doncs bé: les oracions clivellades no s'analitzen pas com si fossin oracions atributives (subjecte, verb ser i atribut), com "La pel·lícula va ser distreta".
Ara bé: la construcció que ens ocupa no té exactament aquesta estructura (no hi ha el verb ser), però sobretot sembla que no és cert que amb la nostra estructura vulguem fer destacar la paraula temps. No és igual "Fa temps que no el veig" que "Fa temps, que no el veig". La primera equival, simplement, a "No el veig des de fa un cert temps". Vull dir que hem de descartar que hi hagi el fenomen del clivellament, i per tant encara no hem trobat el model d'anàlisi que cercàvem.
Mentre els lingüistes no arribin a cap conclusió, opino que no val la pena de barallar-se amb aquesta construcció. Vull dir en certs nivells escolars. La gramàtica francesa més famosa (i probablement una de les més serioses) del mercat, la de Grevisse-Goose (1986) conclou, amb el suport dels lingüistes que se n'han ocupat des de fa gairebé un segle, que l'anàlisi de casos més o menys equiparables a aquest amb el verb fer "és realment difícil", i deixa el lector sense cap proposta concreta. En francès la dificultat encara deu ser més alta, perquè, a part d'haver-hi noms en aquesta posició postverbal ("Il fait un temps de chien"), hi pot haver també adjectius ("Il fait chaud"). La gramàtica italiana més extensa i elaborada que avui tenim (la dirigida per Renzi, 1988-1995) tampoc no arriba a cap conclusió ni aproximada (i en italià tenen una construcció exacta, "È un mese che a scritto", i variants).
En canvi, hi ha gramàtiques més escolars, castellanes i catalanes, que s'entesten a fer entrar el clau per la cabota i volen donar compte de tots els elements de la construcció: consideren el verb impersonal, la paraula temps complement directe i la resta complement circumstancial. D'acord: però és més un desig de fer encaixar els elements en estructures (sintàctiques o semàntiques) que coneixem que no pas una proposta gens ni mica convincent. ¿No és millor confessar que no podem analitzar-la? ¿És més pedagògic, més científic, més fructífer, més il·luminador de la ment dels alumnes engegar-los qualsevol dictamen que advertir-los que tenen encara molt terreny per descobrir, fins i tot terreny del més humil i habitual de la llengua?
I com aquesta construcció, n'hi ha una bona colla més, també amb un que intrigant i avui misteriós: "Tu sí que ho saps", "¿Oi que vindràs?", "Ara que som junts", "¡Que interessant que és!", "En Jordi és a casa que dina", "Tímid que és, no va gosar parlar", "Aquest monument fa poc (que) va ser declarat d'interès nacional", "¿On deu ser, aquell llibre? Que no me l'endugués a Canet...".


3 de jul. 2022

Taula rodona al congrés de l'AILLC de Vic. La GIEC: balanç, descripció i prescripció, reptes

 

Divendres passat, 1 de juliol, dins del XIX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), que es va dur a terme a la Universitat de Vic, vaig participar en la taula rodona “La llengua catalana als segles XX i XXI: descripció, prescripció i usos”, juntament amb Teresa Ribas i Jordi Ginebra, amb moderació de Llorenç Comajoan.

 

Comajoan va estructurar l’acte a partir de tres preguntes: 1. balanç de l’aposta de l’IEC per l’adequació (i no per la correcció) en les noves gramàtiques normatives, 2. debat entre descripció i prescripció, i 3. reptes.

 Tot seguit resumiré la meva intervenció, que va seguir els tres eixos anteriors centrant-se en la GIEC. A baix de tot hi trobareu la referència completa de les obres que cito.

 

La GIEC proposa un canvi de fons en la concepció de la normativa. No hi surten ni una sola vegada els termes correcte i incorrecte, ni tampoc gaires perífrasis d’obligació. Efectivament, tenir en compte la variació, sobretot geogràfica i funcional, demana la incorporació de matisos que són incompatibles amb la dicotomia correcte/incorrecte.

El polimorfisme geogràfic ja venia de Fabra. De funcional Fabra en va incorporar molt poc (és el cas, per exemple, de la referència al relatiu col·loquial). Ara la GIEC ho ha fet d’una manera sistemàtica: més enllà de les solucions vàlides per a tot el territori, no es pot dir que hi predomini cap varietat per davant de les altres.

Però aquest canvi de fons no s’implanta de la nit al dia. Demana temps. Perquè implica canviar mentalitats, maneres de veure les coses, i trencar inèrcies. I hi ha gent que o bé no vol fer aquest pas, per motius diguem-ne ideològics, o bé li fa mandra canviar de manera de fer (ensenyar d’una altra manera, corregir d’una altra manera…).

A l’ensenyament, cal canviar els llibres de text. És la garantia que el canvi de mentalitat a què em referia arribarà a les aules. S’ha començat a fer. En l’àmbit de l’assessorament lingüístic, s’han d’actualitzar els criteris. Es va començar a fer des del primer moment.

En definitiva, jo crec que a poc a poc les coses van canviant, i que també a poc a poc s’anirà notant. Comencem a percebre “més frescor”, per exemple en la narrativa, catalana i traduïda. Més enllà de percepcions, algun dia, aviat, s’hauran de fer, per descomptat, estudis d’implantació que permetin mesurar el procés de canvi d’una manera seriosa.


Sobre descripció i prescripció. Em sembla obvi que per prescriure bé cal tenir una descripció acurada dels fenòmens i una coneixement precís de l’ús. Fa anys que es diu, això. Recordo l’article de Teresa Cabré i Jaume Mateu sobre els verbs psicològics, de l’any 1998, en què ja es feia aquesta reflexió.

La GIEC té unes 1.500 pàgines perquè conté molta descripció. Aquesta descripció és útil des de molts punts de vista: actualitza i endreça conceptes, i els classifica (per exemple, la distinció entre determinants i quantificadors); modernitza i actualitza la terminologia; i l’exposició és molt clara. Però la descripció sobretot és útil, des del punt de vista normatiu, perquè permet entendre el perquè de la prescripció. S’ha fet així, per exemple, en la normativització dels verbs ser i estar (que ja havia descrit Joan-Rafael Ramos a la Gcc) i en alguns casos de l’ús dels pronoms febles.

Altres vegades, però, a la GIEC la prescripció no s’acaba de correspondre amb el que s’ha descrit prèviament. Llegint la descripció d’un fenomen el lector percep que aquella descripció porta a l’acceptació d’una forma no acceptada fins ara, però al final es troba amb una mena de “cop de volant” que deixa les coses tal com estaven. És el cas, per exemple, dels plurals dels quantificadors prousmasses i forces, i de les gramaticalitzacions enriure’s deenrecordar-se deencuidar-se de, etc., que continuen no acceptats en els registres formals. Al meu entendre, descriure millor ha de permetre normativitzar millor. I això ens porta als reptes.

 

El català en té molts, de reptes. Centrant-nos en el tema que ens ocupa avui, per mi el repte principal és aplicar de debò a la prescripció allò que es desprèn de la descripció d’alguns fenòmens. Per fer-ho, s’hi poden aplicar alguns, bona part, dels criteris per actualitzar la normativa sintàctica que va presentar Joan Solà a l’última lliçó (publicada pòstumament el 2011):

Distingir allò que és intern a la llengua d’allò que hi és extern.

1.     Ens queixem de la pèrdua de pronoms febles, però ens resistim a acceptar-ne alguns, que ja he esmentat abans, que s’han gramaticalitzat amb un verb com a resultat de l’evolució interna de la llengua: enriure’s deenrecordar-se deenrefiar-se’n deadonar-se’n deencuidar-se de… (sospito que per aquí ronda l’ombra del “maleït pleonasme”, que tant de mal ha fet a la llengua i als pronoms febles). 

2.     El cas de prousmasses i forces, ja esmentat més amunt, també. Com bé explica la GIEC, és un cas d’analogia amb la resta de quantificadors, que tenen variació de nombre (i sovint de gènere, que explica els femenins prouta i proutes). A més, en alguns casos el parlant pot necessitar, o li pot anar bé, la distinció entre singular i plural: Ja en tenim prous, de dubtes no és el mateix que Ja en tenim prou, de dubtes

3.     I finalment, els casos sovint esmentats de sisplau i esclar. També són casos de gramaticalització, d’evolució interna de la llengua. Més enllà d’aquest argument bàsic i general per acceptar-los, n’hi ha d’altres: sisplau ha generat un dels pocs recursos expressius també interns a la llengua que hem generat recentment, la forma abreujada sispli; en el cas de esclar, mentre ens resistim a acceptar aquesta forma, claroclaru i clar campen pertot.

Hi ha tres criteris més de Joan Solà que també s’haurien de tenir en compte. D’una banda, dos que podem agrupar:

 Ser realistes i Treballar especialment per a les generacions que pugen.

Aquí podríem parlar de l’elisió de preposició davant de la conjunció que i de l’ús de la preposició a en el complement directe animat. En el primer cas, la GIEC constata la dificultat d’elidir la preposició, sobretot en el cas de la preposició a, però per als registres formals acaba deixant la norma tal com estava (afegint-hi, això sí, solucions alternatives). En el segon cas, l’estudi d’aquesta estructura i de la seva antiguitat en l’evolució diacrònica de la llengua (Anna Pineda l’està estudiant; vegeu aquí, de la pàgina 158 a la 162, algun dels primers resultats que ha obtingut) hauria de portar, probablement, a replantejar la normativa actual.

 Malauradament, en molts dels exemples que he posat fins ara hi ha intervingut massa, al meu entendre, el darrer criteri de Solà, que és més aviat un factor:

 Adhesió o aversió personal / sentimental a determinats fenòmens o estructures, independentment de la descripció objectiva que se n’hagi fet. Potser demana temps, però ara mateix aquesta mena d’adhesions o aversions són un llast.

Finalment, i des d’una perspectiva més general, tenim un altre repte: incorporar tota la informalitat i col·loquialitat que conté la GIEC (i la que no conté; al capdavall, la GIEC no és una descripció exhaustiva de les formes col·loquials del català) tant a l’ensenyament com als contextos informals i amb trets col·loquials de la comunicació pública.


A la part final de la taula rodona també es va parlar de la manera com formula la norma la GIEC, no sempre tan clara com fora desitjable. Sobre això, la meva opinió és que, en general, les formulacions complexes de la GIEC poden tenir a veure amb una característica d’aquesta gramàtica que s’ha comentat sovint i que Gemma Rigau va repetir amb insistència durant els mesos posteriors a la publicació, en els actes de presentació que es van fer: que la GIEC és el resultat d’un gran esforç de consens. I arribar a un consens, posar-se d’acord, de vegades comporta introduir matisos que van en detriment de la claredat. No és una justificació, la norma ha de ser clara, però sí una explicació versemblant.

Sobre la marca normativa preferible, de la qual també vam parlar, la meva opinió és que no és una marca poc clara. Si prenem com a exemple les dues variants de combinacions pronominals “la hi donaré / l’hi donaré [la llibreta, a la mare]”, la GIEC (§ 8.4.2a i § 8.4.3.3a) diu que “en els registres formals és preferible mantenir” la vocal del pronom d’acusatiu femení singular (els subratllats són meus). Preferir una cosa a una altra no significa que la segona no sigui vàlida (si et dic que per dinar prefereixo peix que carn, tu em pots donar carn; si no, t’hauria dit que no en volia de cap manera). Es tracta d’un cas en què la normativa estableix una mena de jerarquia entre dues opcions igualment vàlides en un context determinat, en aquest cas els registres formals. Al meu entendre, si s’interpreta que “l’hi donaré [la llibreta, a la mare]” no és adequada en aquest context, és o bé pel pes de la inèrcia anterior o per l’“aversió” a què es referia Joan Solà i que he comentat més amunt.

 

 Referències

 Cabré, Teresa, i Jaume Mateu (1998). “Estructura gramatical i normativa lingüística: a propòsit dels verbs psicològics en català”. Quaderns: Revista de Traducció [en línia] 2, p. 65-81.

 Pineda, Anna (2020). “La (in)transitivitat en Fabra: aspectes clau”. Dins: Josep Murgades, Neus Nogué i Eloi Bellés (eds.). Pompeu Fabra, a la Universitat i de la Universitat. Barcelona: Edicions UB, p. 139-165.

 Ramos, Joan-Rafael (2002). “El SV, I: La predicació no verbal obligatòria”. Dins: Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs.). Gramàtica del català contemporani, vol. 3, Sintaxi, cap. 14, 42008.

 Solà, Joan (2011). “Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples”. Dins: L’última lliçóBarcelona: Empúries, p. 103-143.


Foto: Laia Benavent.

 

 

 

 

4 d’abr. 2022

'Els sistemes de tractament: una visió interlingüística i aplicada' (Neus Nogué, Josep Besa, Lluís Payrató, Montserrat Sendra, eds.)

Acaba de sortir del forn el llibre Els sistemes de tractament: una visió interlingüística i aplicada, editat per Neus Nogué, Josep Besa, Lluís Payrató i Montserrat Sendra i publicat per Edicions UB. Aquest volum aplega les contribucions del 26è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 26), organitzat per la Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona. Com es pot deduir del títol, inclou un recull d'estudis sobre els sistemes de tractament en un bon nombre de llengües del món, amb un complement de tipus aplicat dedicat als usos parlamentaris dels tractaments en català. Ras i curt, aquí teniu l'índex:


Presentació dels editors

El sistema de tractaments del català (Neus Nogué, Universitat de Barcelona)

Presente y pasado: las formas de tratamiento del castellano en la investigación lingüística (María Sampedro Mella, Universidades de Santiago de Compostela)

El sistema de tractaments en gallec (Aitor Rivas, Universidade de Vigo)

El sistema de tractaments del basc (Itziar Adurz Agirre, Universitat de Barcelona)

El sistema pronominal dins les formes de tractament en alemany i en altres llengües germàniques (Oliver Strunk, Universitat de Barcelona)

Formes de tractament en la llengua russa (Marc Ruiz-Zorrilla, Universitat de Barcelona)

Sistemes de tractaments en les llengües romàniques fora de l'àmbit iberoromànic (Claus Pusch, Universitat de Friburg de Brisgòvia)

El sistema de tractaments en la llengua japonesa (Makiko Fukuda, Universitat Autònoma de Barcelona)

Les formes de tractament en l'àmbit parlamentari (Marta Payà, Parlament de Catalunya)



En aquesta fitxa de l'editorial hi podreu trobar, a més, una breu presentació i una mostra del llibre. Espero que us interessi!