Joan Solà, onze anys

Avui fa onze anys que va morir Joan Solà. Per recordar-lo d'una manera una mica especial --el recordem i l'enyorem tot l'any--, enllaço aquí sota tres documents, dos d'escrits i un d'audiovisual, que espero que us interessin.

La Semblança biogràfica que va fer ell mateix sobre Pompeu Fabra.

La Semblança biogràfica que han fet fa poc Gemma Rigau i Jordi Mir sobre Joan Solà.

El vídeo de la breu conferència que vaig donar a l'abril a l'IEC amb motiu de la publicació de l'últim volum (índexs) de les Obres completes de Pompeu Fabra i en record de Joan Solà. La intervenció es va titular Quan Solà "discrepava" de Fabra, i dura vint minuts.

.

Quan Solà "discrepava" de Fabra (IEC, 15 d'abril del 2021)

El 15 d'abril passat es van presentar a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans de Barcelona el volum d'índexs i el cercador digital de les Obres completes de Pompeu Fabra. En l'acte també es va recordar Joan Solà, codirector de les Obres completes amb Jordi Mir, i a mi em van demanar que parlés durant vint minuts sobre els casos en què Solà discrepava de Fabra. Així ho vaig fer, tot i que vaig posar unes cometes al verb discrepava que s'entenen si es veu la meva intervenció.

En aquest enllaç hi trobareu un resum de l'acte i aquí sota, el vídeo. Del minut 37 al 58 hi ha la meva conferència.

.

Novetats de les 'Obres completes' de Pompeu Fabra i record de Joan Solà

Per a dijous que ve, 15 d'abril, s'ha organitzat un acte a l'IEC en què es presentarà el volum d'índexs, i últim, de les Obres completes de Pompeu Fabra (dirigides per Joan Solà i Jordi Mir), i també el cercador avançat de la versió digital.

En el mateix acte es recordarà Joan Solà, i m'han demanat que hi parli breument del tema següent: "Quan Solà «discrepava» de Fabra".

En aquest enllaç hi trobareu més informació sobre l'acte, i en aquest altre, el formulari per inscriure-us-hi (es podrà seguir per Zoom).

Parlant de Pompeu Fabra a 'El llenguado'

En el programa El llenguado d'ahir es va parlar, entre altres temes, de la història del català, i a mi em va tocar parlar de Pompeu Fabra.

En aquest enllaç hi trobareu l'enllaç al programa, a TV3 a la carta.

I en aquest altre, el text escrit que em van encomanar per explicar, d'una manera divulgativa, qui era Pompeu Fabra i per què va ser tan important per a la nostra llengua.

Tres treballs de màster molt interessants

¿Com ens han arribat durant quasi cent anys les "segones opcions" de la primera gramàtica normativa, la de Fabra (1918)? ¿Com les ha recollit la GIEC, la gramàtica normativa vigent?

¿Com es recull el registre col·loquial a la GIEC?

¿Quin ús és fa del tractament de vós (n'hi ha algun de ben curiós) i de les altres formes de tractament al poble de Sant Miquel, a Eivissa?

La resposta a aquestes i moltes altres preguntes la trobareu en tres treballs de màster que he tutoritzat fa poc i que ara s'han publicat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona. Tots tres s'han elaborat dins del Màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes, que organitzem conjuntament els estudis de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat de Barcelona.

Per ordre alfabètic del primer cognom de les autores, poso aquí sota el títol de cada treball, amb l'enllaç corresponent, i el resum. Entrant a l'enllaç, es pot obrir i descarregar el treball en PDF.


Laia Benavent Llinares (2018), "La transmissió de les segones opcions de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra (1918)".

[català] Aquest treball parteix de la idea ja documentada a Solà (1977), Bonet (1991), Ginebra i Solà (2007) i Ferrando i Nicolás (2015) d’una possible interpretació rígida de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra (1918). En aquest sentit, a partir d’un corpus de 15 gramàtiques, tant prescriptives com normatives, pretenem conèixer si els autors han parlat de les segones opcions de Fabra (1918) recollides a Benavent (2017), i en cas que sí que ho hagin fet, saber si les han admeses o no. Incloem aquesta recerca en l’àmbit d’estudi de la llengua normativa, la llengua estàndard, el purisme lingüístic i la gramatografia. L’anàlisi de les dades l’hem duta a terme a partir del buidatge del corpus i la posterior comparació amb la informació de la llista de 24 segones opcions esmentada. Per a l’anàlisi, no només hem tingut en compte les dades cas per cas, sinó també per autors.

[English] This dissertation is based on the idea that the Gramàtica catalana written by Pompeu Fabra (1918) has been read in a restricted way, as it is documented in Solà (1977), Bonet (1991), Ginebra & Solà (2007) and Ferrando & Nicolás (2015). Therefore, we have created a corpus with 15 prescriptive grammar books, and we seek to know if these authors mention any of the Fabra’s second options (1918) gathered in Benavent (2017). If they do, we want to know if they admit them or not. The framework of this research embraces prescriptive language, standard language, linguistic purism and grammatography. In order to get all the data, we have analysed this corpus and, afterwards, we have compared all this data with the information from the list of 24 Fabra’s second options mentioned before. Finally, we haven’t only taken all the data into account with regard to each case, but also in relation to each author.


Marta Busquets de Jover (2019), "«Prenia notes per enrecordar-se’n del que deien els advocats»: la sintaxi col·loquial a la GIEC".

[català] L’any 2016, el corpus normatiu de la llengua catalana es va actualitzar amb la publicació de la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC). Entre les novetats que introdueix aquesta obra, destaca el tractament de la variació: la nova gramàtica incorpora informació sobre variants funcionals i geogràfiques de les estructures que descriu. A conseqüència d’aquesta ampliació, dins del discurs normatiu s’introdueixen referències a la llengua col·loquial, un registre bàsic en qualsevol llengua viva. L’objectiu d’aquest treball és analitzar les referències a la sintaxi col·loquial que hi ha a la GIEC. S’estudien, per tant, els trets sintàctics que la gramàtica recull com a propis d’aquest registre. Tenint en compte la caracterització que se’n fa (extensió geogràfica, mida de la lletra amb què es transmeten i indicatiu amb què s’identifiquen), es vol establir una visió global del tractament que rep la col·loquialitat a la GIEC i de les funcions que duen a terme les referències a aquest registre dins del discurs normatiu.

[English] In 2016, the catalan normative corpora was actualized with the publication of Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) by the Institut d’Estudis Catalans. Among the changes that this work introduces, it is noteworthy the treatment of linguistic variation. This updated grammar incorporates functional and geographical variants of the structures that it describes. Consequently, the normative discourse is enriched with references to colloquial language, which is a basic register in any living language. The aim of this work is to analyze the references to colloquial syntax that are included in the GIEC. It explores the syntactic traits belonging to this register described in the GIEC. By taking into account the characterization that they receive (depending on the geographical extension, the size of the letter used to describe them and the key word that identifies them), this work establishes a global vision about the treatment that colloquialism receives in this new grammar and the purposes of including these references in the normative discourse.


Maria Ribas Tur (2019), "«I vós què en pensau?»: els tractaments de cortesia a Sant Miquel (Eivissa)".

[català] L’interès principal del treball que es presenta a continuació és l’estudi dels usos dels tractaments tu, vós i vostè de manera oral al poble de Sant Miquel de Balansat, situat al nord de l’illa d’Eivissa, a través de la percepció dels parlants. S’ha triat aquesta població en concret perquè, a banda de ser un dels pobles en què sembla que es conserva més el tractament de vós, Sant Miquel pertany al municipi de Sant Joan de Labritja. Aquest municipi és el menys densament poblat de l’illa i, a més, no ha tingut els moviments de població que han experimentat altres àrees de l’illa, fet que pot tenir moltes conseqüències lingüístiques a l’hora de fer un estudi dialectal.


Espero que us resulti tan interessant llegir-los o consultar-ne algun aspecte a partir de l'índex com per a mi ha estat fer-ne el seguiment.






.

Solà sobre Fabra

A partir d'avui, 1 de juny, el compte de Twiiter Joan Solà UB (@JoanSola_UB) s’afegeix a l’Any Pompeu Fabra amb una piulada setmanal extreta de la conferència “Pompeu Fabra i Poch, semblança biogràfica”, que Joan Solà va pronunciar davant del Ple de l’IEC el 12 de desembre del 2005.

I aquesta és la primera piulada:

#AnyFabra

Demà comencen els actes commemoratius de l'Any Pompeu Fabra al Prat de Llobregat. Per si ens hi voleu acompanyar, aquí teniu la informació:

"La normativa del català a vol d'ocell: de Pompeu Fabra a la GIEC".

150 anys del naixement de Pompeu Fabra

Avui fa 150 anys que va néixer Pompeu Fabra. Avui, i tot el 2018, tindrem ocasió de conèixer millor aquest home cabdal per a la configuració del català d'avui. Com a petita contribució a l'homenatge col·lectiu que li fem en aquests temps convulsos, aquí teniu uns fragments de la seva biografia, extrets del llibre Pompeu Fabra: vida i obra, de Jordi Ginebra (comissari de l'Any Pompeu Fabra) i Joan Solà (una de les persones que més han estudiat i valorat la seva obra). No desenvolupo al final les referències bibliogràfiques que surten en els fragments: aneu-les a buscar a la bibliografia final del llibre i aprofiteu per llegir-lo, que és molt interessant.

(cc) Carles Varela i Burch (Viquipèdia)

1883 Fabra escriu als nebots, que són a estiuejar a Camprodon, una carta que amb el temps es farà famosa perquè representa la seva presa de consciència lingüística. Després d'escriure "Queridos sobrinos" s'adona que és forçat i poc natural redactar una carta als seus nebots en castellà, i torna a començar en català.

1926 Li proposen que sigui membre de la Real Academia Española. S'obre un debat entre els intel·lectuals catalans sobre la conveniència que Fabra accepti o no el nomenament. Fabra refusa l'oferiment, i finalment tanca la polèmica amb una nota publicada a La Publicitat en la qual exigeix que es respecti la seva independència de criteri (Ginebra 2006a: 107). Anys després dirà a Josep Miracle: "Si a mi se'm considerava una mena de símbol de la llengua catalana, em va semblar molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m'era evident que si la llengua fallava, fallava tot"(Miracle 1968a: 540).
[...]
Es reconcilien Fabra i Alcover, en presència de Francesc de Borja Moll, que ens diu d'aquell acte: "En Fabra ens rebé molt afablement [...]. Vaig quedar fortament impressionat per la magnanimitat amb què aquell home tractava el qui tantes vegades l'havia injuriat públicament, i vaig comprendre que el mestre Fabra era no sols un gran gramàtic, sinó també un esperit obert i generós com pocs se'n podrien trobar, un home que posseïa un cor tan alt com la seva elevada intel·ligència (Moll 1962a: 252). Referint-se a tota la ressaca de les Normes,  Fabra dirà a Miracle: "Ha estat una època en què m'ha tocat patir molt" (Miracle 1968b: 526).

1939 El 31 de gener, amb la seva família i altres intel·lectuals, travessa la frontera amb França: comença l'exili. Fabra no es pot endur absolutament res del seu material intel·lectual, i aquest és un dels aspectes que li causarà un dolor més intens (detalls a Manent 2005). La família Fabra sojorna, durant els anys de l'exili, a Perpinyà, Illa, Montpeller i Prada.
Els Fabra passen dificultats i estretors materials de tota mena.

1948 El 25 de desembre Pompeu Fabra mor a Prada, després d'haver passat el dia de Nadal a Perpinyà amb la família.

.

Pompeu Fabra i les dislocacions

[Apunt actualitzat amb l'OIEC —no n'he hagut de tocar res— i la GIEC.]

Pompeu Fabra va parlar molt poc de l’ordre dels elements, i ho va fer, bàsicament, en diverses converses filològiques i a la gramàtica pòstuma, la del 1956.

A les Converses filològiques Fabra lamenta diverses vegades que els escriptors catalans alterin massa sovint, d’una manera immotivada, “l’ordre gramatical dels mots”; i encara més, que aquesta alteració comporti l’aparició d’un pronom al costat del verb, combinació que ell considera un “pleonasme”.

Veient els exemples (1-3, conversa 211) ens adonem de seguida que les alteracions de l’ordre a què fa referència Fabra són dislocacions (o tematitzacions) a l’esquerra.

1. En aquest llibre s’hi descrivien…

2. En els llocs més pintorescs s’hi veien pregones cavernes.

3. I de tot això se’n dedueix…

Fabra creu que aquestes alteracions de l’ordre estan més justificades quan l’element mogut és un “complement” (un complement regit no locatiu) (4) i, en canvi, que ho estan molt menys en el cas d’una “determinació circumstancial”. I en aquest últim cas, la versió sense pronom (5) la considera preferible a la versió amb pronom (6) (exemples de Fabra, conversa 768).

4. Aquesta teoria, la considerem...

5. En el segon capítol hem llegit...

6. En el segon capítol hi hem llegit...

Aquest plantejament no tenia en compte (perquè tot això s’ha anat descrivint millor posteriorment) que hi ha locatius que són “complements” (és a dir, regits) (7) i d’altres que són “circumstancials” (o adjunts, en la terminologia més recent, no regits). I que, entre aquests últims, hi ha “circumstancials” dins del predicat, o adjunts del predicat (8), i “circumstancials” oracionals, o adjunts oracionals (9). Aquests últims afecten tota l’oració, apareixen a l’inici o al final en l’ordre no marcat i, com que no han estat dislocats, no comporten duplicació pronominal.

7. A la Patagònia hi anirem l’any que ve.

8. A la Patagònia hi comprarem mitjons de llana.

9. A la Patagònia els cims de les muntanyes sempre estan nevats. / Els cims de les muntanyes sempre estan nevats, a la Patagònia.

Pompeu Fabra comparava sovint les estructures del català amb les de l’anglès i el francès (ho vam veure en aquesta entrada, a propòsit de la concordança, i també ho fa explícit a les converses on parla de l’ordre). Però passa que aquestes dues llengües tenen un ordre d’elements molt més rígid que el del català, i la comparació va portar Fabra a considerar immotivats i excessius uns canvis d’ordre que en català eren normals. (No és estrany que Fabra no se n’adonés, d’aquesta circumstància: en la seva època, l’ordre de paraules encara estava per estudiar, en català i la resta de llengües del nostre entorn, i ell prou feina va tenir a atendre molts altres aspectes de la gramàtica.)

A la Gramàtica catalana del 1956, la gramàtica pòstuma, a l’apartat 103, hi trobem descrites tant la dislocació a l’esquerra com la dislocació a la dreta (sense aquestes denominacions, que són posteriors), segurament per primera vegada en una gramàtica catalana. Aquest cop, tot i que Pompeu Fabra també fa una breu referència a un suposat abús d’aquestes construccions entre els catalanoescrivents, em semblen molt més dignes de remarca el fet mateix que en parlés i l’enfocament quasi discursiu que va adoptar en caracteritzar-les.

Ja des de l’època de Fabra, es poden trobar dislocacions a l’esquerra sense pronom en verbs que ho admeten (no pas tots), sobretot en registres formals. Aquest seria el cas d’oracions com les següents.

10. D’aquestes observacions es desprèn que…
11. D’aquesta mena de modificacions donarem exemples tot seguit.
12. De tot això es dedueix que…

No sabem fins a quin punt hi pot haver influït la seva prevenció davant d’aquestes construccions o si és el caràcter formal del text el que afavoreix l’elisió del pronom. Però, com deia, hi ha verbs, com parlar i referir-se, que no admeten fàcilment l’elisió del pronom, encara que el context sigui formal.

13. ??? D’aquesta mena de modificacions parlarem tot seguit.

14. D’aquesta mena de modificacions en parlarem tot seguit.

15. ??? A aquesta mena de modificacions ens referirem tot seguit.

16. A aquesta mena de modificacions ens hi referirem tot seguit.

Una última observació, ara sobre l’ús de la coma a les dislocacions a l’esquerra. A les Converses filològiques hi ha exemples que no porten coma entre l’element dislocat i la resta de l’oració (1-6), i exemples que en porten; els exemples de la gramàtica pòstuma van tots amb coma. Durant dècades, potser fins al canvi de mil·lenni o una mica més ençà, a les classes de català s'explicava que aquesta coma era imprescindible per “trencar el pleonasme” (una explicació prou curiosa, ben mirat). Però ja a partir del 1990, els estudis de Joan Solà sobre aquesta qüestió (a Lingüística i normativa i a Sintaxi normativa: estat de la qüestió) van deixar clar que les dislocacions, amb el pronom inclòs, eren unes construccions ben pròpies de la llengua catalana i que, pel que fa a la puntuació, no era pertinent tractar la dislocació a l’esquerra d’una manera diferent dels adjunts (o circumstancials) oracionals situats a la perifèria esquerra de l’oració i que, per tant, l’opció no marcada era sense coma. En la bibliografia posterior, aquest criteri s’ha anat imposant clarament. Vegeu, per exemple: Ruaix (Observacions…, 1994:  66-67), Badia (Gramàtica catalana, 1994: 182-186), Pujol i Solà (Ortotipografia, 1995: 9-13), Mestres, Costa, Oliva i Fité (Manual d’estil, 1995: 157 / 2007: 173) i GIEC (§ 33.3). (Les dislocacions a la dreta, en canvi, sí que han d’anar sempre separades del predicat per una coma, justament perquè cal indicar la frontera entre el predicat i la perifèria dreta de l’oració. En el cas de la perifèria esquerra, com que hi ha el subjecte pel mig, no cal cap coma que faci aquesta funció. Aquesta és la funció de la coma, i no pas reflectir l’entonació, com explico aquí.)

Notes

1. Pompeu Fabra va parlar de l’ordre de mots almenys a les converses següents: 211, 212, 290, 291, 528, 530, 531 i 768. Aquesta numeració correspon a l’edició de les Converses filològiques dins les Obres completes, que es pot descarregar aquí i consultar directament al Portal Pompeu Fabra.

2. Llegiu els textos de Joan Solà directament: és molt probable que, si la paraula pleonasme forma part del vostre vocabulari, després de fer-ho decidiu abandonar-la per sempre.

.