Recordo molt bé quan vaig sentir a parlar de la dixi per primera
vegada: va ser a classe de Llengua Espanyola II, a segon de carrera, a la UAB. La
professora, excel·lent, era M. Lluïsa Hernanz, i l’exemple que va posar, molt
adequat per a l’època (principis dels anys vuitanta del segle passat), era: Mañana asamblea, escrit en un paperet i
trobat a terra a la Facultat de Lletres. Per explicar-nos què és la dixi,
Hernanz ens va fer veure que sense el context era impossible saber per a quin
dia estava convocada l’assemblea. En aquell moment encara no n’era conscient,
crec, però sempre m’ha interessat la relació entre text i context, entre el
sistema de la llengua i la situació en què té lloc la comunicació. Deu ser per
això que aquella classe no l’he oblidada mai. Tot i que vaig estar molts anys
sense tornar a sentir a parlar de dixi.
Efectivament, la dixi és un dels fenòmens lingüístics que se
situen d’una manera més evident en l’espai comú que hi ha entre la gramàtica i el
lèxic de les llengües i la pragmàtica. Per això per explicar la dixi parlem
d’enunciats; és a dir, d’oracions contextualitzades. Però ¿què és la dixi?
Molts dels que ja tenim una edat no en vam sentir a parlar mai a classe de
llengua a l’ensenyament preuniversitari; i a la universitat, ben poquet, com
deia. I després resulta que, quan ens hi interessem i sabem què és, ens sorprèn
adonar-nos que és un fenomen que trobem en la gran majoria d’enunciats
quotidians, i en molts dels que no són tan quotidians. Vegem, doncs, de què va.
Podem definir la dixi com el fenomen pel qual s’utilitzen
unes
formes lingüístiques, ja siguin
gramaticals ja siguin
lèxiques,
que tenen dins el seu significat un o diversos trets que permeten
identificar-ne el
referent en relació amb algun element del
context espaciotemporal en què té lloc la
comunicació.
De la definició anterior se’n desprèn que hi ha morfemes
díctics i paraules díctiques i que per saber quin és el referent
d’aquestes formes i paraules hem de tenir accés visual o auditiu a l’espai o
al moment en què té lloc la comunicació.
A l’exemple (1) hi trobem diverses formes díctiques:
(1) Vine corrents cap aquí
i fes-me un petó! [l’avi ho
diu a la seva néta, que l’ha anat a veure]
• A la forma verbal
vine
la segona persona del singular remet a l’enunciatari, un dels dos participants
en la comunicació. El mode imperatiu té com a referència temporal un moment
posterior al de l’enunciació; és a dir, posterior al moment en què s’emet l’enunciat.
I la semàntica del verb
vine expressa
un moviment que, en aquest cas, va en direcció a l’enunciador (en
aquest
apunt hi trobareu els usos principals del verb
venir en català).
• L’adverbi aquí
remet al lloc on és l’enunciador.
• Fes-me conté un
altre imperatiu i una altra segona persona del singular, com vine. A més, el pronom me remet a l’enunciador.
Els tipus de referents que poden ser díctics s’agrupen en
quatre categories semàntiques, que podem anomenar categories díctiques: persona (de fet, participant, però el terme habitual és persona), temps, espai i manera. Aquí les definirem i posarem uns
quants exemples de cadascuna.
Dixi de persona
Inclou les referències als participants en la comunicació,
enunciador (2-3) i enunciatari (4-5), i també les referències a altres entitats
per mitjà de la referència a algun dels participants (6-7). Les formes bàsiques
per a cada tipus són les de primera i segona persona, en singular i en plural. La segona persona inclou el vocatiu (8 i imatge de la dreta).
(2) Tinc fred.
(3) El cap de setmana anirem
a la Figuera.
(4) Portes unes sabates
molt maques.
(5) ¿Podeu callar una
mica, sisplau?
(6) Vine, que t’ensenyaré el
meu cotxe nou.
(7) Ensenya’m el teu cotxe nou,
va.
(8) Quimet, vine!
La dixi de persona també inclou el que alguns autors anomenen
dixi social; és a dir, les estratègies per marcar diferències d’estatus o de rol entre els participants. Les més visibles, en el cas del català, són les formes de tractament:
el tractament de vós i
el tractament de vostè.
Dixi de temps
Inclou les referències al moment de l’enunciació (9-10),
entès d’una manera més o menys àmplia, i a moments anteriors (11-12) o
posteriors (13-14) a aquest moment.
(9) Avui fa fred.
(10) Actualment hi ha més
oportunitats per viatjar que abans.
(11) Fa tres dies / dues hores
/ un mes… que no surt de casa.
(12) Actualment hi ha més
oportunitats per viatjar que abans.
(13) D’aquí una estona / Després
/ Demà / El curs que ve estudiaré anglès.
(14) En el futur la gent
anirà de vacances a Mart.
Dixi d’espai
Inclou les referències a l’espai, més o menys ampli, en què
té lloc l’enunciació. En català, la dixi d’espai pot expressar tres nivells de
llunyania (aquí – ací – allí; est(e)-a – eix(e)-a – aquell-a, i altres demostratius), en valencià, ribagorçà i el català
de la Franja (15-17); o dos nivells (aquí – allà; aquest-a – aquell-a, i altres demostratius), a la
resta del domini lingüístic (18-19).
(15) He comprat estes creïlles
per a l’arròs.
(16) Nosaltres no som d’eixe
món.
(17) En tornar d’allí t’ho
diré.
(18) Agafa això i porta-ho
a casa.
(19) Agafa aquelles estovalles
i renta-les.
A més dels demostratius, la dixi d’espai també s’expressa per
altres mitjans. Per exemple, en verbs de moviment com
venir (ja ho hem vist) i altres (en
aquest
apunt parlo de la relació entre el valor díctic d’aquests verbs i l’absència
de pronom feble).
Dixi de manera
Aquesta quarta categoria díctica, que no sempre apareix en
els textos que tracten de la dixi (algun dia explicarem una mica per què), conté el
valor semàntic de manera afegit a les tres categories anteriors, totes juntes:
les expressions díctiques de manera més freqüents, així i d’aquesta manera,
signifiquen ‘de la manera que ho
mostro jo, ara i aquí’ (20-21).
(20) Mira, fes-ho així.
(21) Mira, fes-ho d’aquesta
manera.
Notes
1. La dixi és un fenomen lingüístic i comunicatiu apassionant, sobretot
per als que ens agrada estudiar i observar les relacions entre gramàtica i
pragmàtica, entre el sistema de la llengua i el context en què ens comuniquem
fent servir aquesta llengua. En futurs apunts anirem parlant d’altres aspectes
de la dixi. Per exemple, del
centre díctic.
2. De fet, en
aquest
apunt, de ja fa un cert temps, hi trobareu els principals usos de la
primera persona del plural, més enllà dels bàsics, i l’enllaç a un article que
en parla més a fons.
3. La dixi es manifesta lingüísticament, com ja he dit, de
maneres diverses. En
aquest
apunt hi trobareu l’ús díctic de l’article, contraposat als altres usos que
té; en
aquest
altre, les ultracorreccions relacionades amb l’ús díctic o no dels noms
dels dies de la setmana; i en aquest, els diferents usos del
vocatiu.
4. Joan Solà va parlar de la dixi en un article que forma
part del recull
Plantem cara i que també es pot descarregar
aquí a l’edició original al diari
Avui.
5. La dixi és un fenomen que m’interessa i m’agrada tant que en
vaig fer el tema de
la meva tesi
doctoral. Concretament, vaig estudiar la dixi de persona en català
posant-la en relació amb els marcs participatius del sociòleg Erving Goffman. El
treball es va publicar després en forma de
llibre.
Tant en l’una com en l’altre hi trobareu un capítol, el tercer, dedicat a la
caracterització general de la dixi; i també moltes referències a obres que en parlen,
tant de l’àmbit internacional (Karl Bühler, Charles Fillmore, John Lyons, Robin
Lakoff, Catherine Kerbrat-Orechioni, Stephen Levinson, Gisa Rauh, Laura
Vanelli, Lorenzo Renzi, William Hanks…) com aplicades al català (Gemma Rigau,
Lluís Payrató, M. Josep Cuenca…).
6. En aquest blog també hi trobareu diversos apunts dedicats als usos de la dixi: "
Els usos de la dixi (1): dixi gestual i dixi simbòlica" i "
Els usos de la dixi (2): la dixi textual" (tema pendent de completar).
7. De les imatges que he posat, només n'hi ha una que requereixi identificació, la segona: correspon a una campanya de la Generalitat de Catalunya de l’any 2005.
.
