'je vais chanter' no vol dir '(jo) vaig cantar', ¿oi?

¿Us heu preguntat mai com és que en català la combinació “anar + INFINITIU” expressa passat (1) i en canvi en moltes altres llengües expressa futur immediat (2)?

(1) vaig cantar

(2) a. je vais chanter (francès)

      b. vou cantar (portuguès)

      c. voy a cantar (castellà)

      d. I am going to sing (anglès)

Certament, no deixa de ser estrany que el català hagi gramaticalitzat una forma verbal que té un significat tan diferent del que té en llengües que hi són tan pròximes (altres llengües romàniques i l’anglès; i també d’altres de tipològicament més llunyanes). I més tenint en compte que el significat del verb anar sembla facilitar més la projecció cap al futur que no pas l’expressió del passat (de fet, passat perfet: esdeveniment passat i acabat).

Fa més de cent anys que els lingüistes intenten trobar-hi una explicació. Aquí intento resumir la proposta de Manuel Pérez Saldanya i José Ignacio Hualde.

Tant la construcció que té valor de futur com la que té valor de passat, que es troben totes dues tant en català medieval com en altres llengües romàniques, van començar a aparèixer en oracions on el verb anar anava seguit d’un complement final (subratllat a l’exemple).

(3) Lo rei va prendre ses armes.

En la perífrasi de futur la construcció va començar expressant el desplaçament en l’espai amb la intenció de complir en el futur l’esdeveniment designat per l’infinitiu. La gramaticalització va consistir en l’afebliment de la idea de moviment i la consolidació gramatical de la idea d’intencionalitat i posterioritat associada amb el moviment. Així es van formar les perífrasis de (2).

Vegem què va passar amb la construcció de passat a partir dels exemples següents, extrets de la Crònica de Bernat Desclot, de començament del segle XIV.

(4) a. E·l chomte puyn dels esperons son caval e mès-se la lansa denant, e anà ferir lo

          cavaler alamayn de tal vertut que la lança li passà de l’altra part per mig lo cors e

          abaté’l mort a terra.

     b. En Bernat Gilem d’Entença, ab los ·L· cavalers e ab los ·M· sirvens, va ferir entre·ls

         serraÿns molt ardidament, sí que·n bateren molts a terra, morts de colps de

         lanses.

En aquests exemples es pot observar el principi del procés de gramaticalització. En tots dos, el verb anar encara expressa la idea de moviment, perquè el subjecte es mou amb la intenció de lluitar amb els seus enemics i ferir-los. Però la construcció ja s’ha començat a gramaticalitzar, perquè l’infinitiu no es refereix a un esdeveniment que el subjecte té la intenció de dur a terme, sinó a un esdeveniment que ja ha passat del tot.

Els dos exemples anteriors il·lustren clarament les condicions en què va començar el procés de gramaticalització:

1. La gramaticalització comença en oracions on el verb anar està en passat simple (4a) o en present històric (4b).  Tots dos es refereixen al passat i, a més són perfectius, és a dir, expressen que el moviment s’ha acabat. Compareu els exemples de (4) amb els de (5), també de la Crònica de Desclot, on el temps verbal del verb anar no té valor passat ni perfectiu i l’infinitiu té un valor final.

(5) a. Barons –dix él–, anats-los ferir, e yo romandré assí amb sol ·I· cavaler; que si el

          puyg podem reternir, la batayla avem guaanyada.

      b. E quant venc sus alba del jorn, lexaren anar les gúmenes en mar e bateren de

          rems per anar ferir les galees dels catalans.

2. Els infinitius que apareixen en aquests primers estadis de la gramaticalització sempre fan referència a esdeveniments puntuals (no duratius). No és casualitat que en els exemples de (4) hi trobem el verb ferir, perquè és un dels que es troben més sovint en aquest moment inicial.

3. Germà Colón, en un estudi publicat el 1959, ja va observar que inicialment la construcció “anar + INFINITIU” amb valor de passat perfet es troba sobretot en textos narratius. Encara més: les seqüències en què apareix expressen la progressió narrativa d’una manera icònica: és a dir, l’ordre dels verbs reprodueix l’ordre dels esdeveniments. Es pot veure d’una manera clara en els exemples de (4), i sobretot a (4a).

4. Totes les característiques anteriors permeten fer unes inferències pragmàtiques que fan possible que el procés de gramaticalització es desencadeni. Vegem-ho amb un exemple semblant al de (3).

(6) Aleshores lo rei {anà/va} prendre ses armes.

En una oració com la de (6) es pot inferir un esdeveniment posterior, que podem explicar així:  “Si el rei es va moure amb la intenció d’agafar les armes, i l’acció d’agafar les armes és puntual i es pot completar immediatament després del moviment, podem inferir que va agafar les armes”. Els contextos narratius, a més, afavoreixen aquesta mena d’inferències, com es pot veure si tenim una mica més de context (7, també de Desclot).

(7) Quant cels de la host ho viuren, meseren mans a cridar: –A armes, cavalers! Que·ls cavalers del castel se’n van! – E el rey, qui assò hac entès, va pendre ses armes, e muntà a caval e comensà a córrer aprés d’éls.

En aquesta mena de context narratiu, el verb anar fa dues funcions: indica moviment d’una banda a una altra i presenta l’esdeveniment expressat per l’infinitiu. En altres paraules, el desplaçament en l’espai es relaciona amb la progressió en el temps.

5. A partir dels contextos en què la construcció té aquests dos significats o interpretacions,  la gramaticalització consistiria en la convencionalització progressiva de la inferència. L’ús del present històric la reforça i contribueix a accelerar el procés. No és estrany, doncs, que després d’un curt període de temps en què els dos temps verbals es van alternar, la construcció quedés fixada definitivament amb el verb anar en present.

6. Finalment, s’ha de donar resposta a una última pregunta: ¿per què les altres llengües que hem vist van gramaticalitzar la construcció amb valor de futur i el català, en canvi, la que té valor de passat? L’explicació, segons Pérez Sandanya i Hualde, l’hem de buscar en la situació inestable, des del punt de vista morfològic, del paradigma del passat simple en català medieval. Resumint:

jo                canté (posteriorment cantí)

tu                cantest (posteriorment cantares)

ell(a)           cantà

nosaltres    cantam (posteriorment cantàrem)

vosaltres    cantàs (posteriorment cantàreu)

ell(e)s         cantaren

La falta d’uniformitat, l’homofonia amb formes d’altres temps, la fusió de morfemes i els morfemes buits, són els principals factors que van provocar que el passat simple fos “poc transparent” i que això li fes perdre posicions respecte a la variant morfològica emergent, el passat perifràstic amb el verb anar. Com se sap, el passat simple s’ha mantingut, amb el paradigma lleugerament renovat amb les formes que he posat entre parèntesis) en una petita àrea del valencià central, al valencià meridional i a l’illa d’Eivissa.

A les altres llengües que tenien tant el valor de futur com el valor de passat de la construcció “anar + INFINITIU”, va ser la primera la que es va gramaticalitzar del tot, amb preposició a o sense, cosa que va provocar la desaparició de l’altra, d’ús més restringit. En català, la construcció incipient amb valor de futur, que es troba, per exemple, en textos de Ramon Llull, no es va arribar a consolidar mai.

Notes

1. La referència completa de l’article que he resumit, que podeu descarregar aquí, és la següent:

Manuel Pérez Saldanya i José Ignacio Hualde (2003). “On the origin and evolution of the Catalan periphrastic preterit”. Dins: Claus Pusch (ed.). Verbalperiphrasen in den 

(ibero)romanischen Sprachen. Hamburg: Buske.

2. Si el tema us interessa, també podeu llegir aquest altre article.

3. Alguns dialectes de l’occità tenen un passat perfet perifràstic equivalent al del català.

4. Il·lustració: torneig segons Jost Amman, 1561.

5. La professora Núria Alturo (FilCat-UB) ha elaborat aquest material docent sobre el mateix tema. Us el recomano.

.

falsos amics (1)

[apunt actualitzat amb la GIEC i els retocs ortogràfics de l'OIEC]

Aquí no toca parlar de res que tingui a veure amb les relacions personals; el títol fa referència a un fenomen ben conegut en el món de la traducció: els casos en què la traducció literal d’una llengua a una altra sembla possible però, en canvi, provoca resultats inadequats en la llengua d’arribada. La cosa dona per a molt, però avui només posarem uns quants exemples de falsos amics relacionats amb els temps verbals, i més concretament, amb l’ús del temps verbal de passat en lloc del temps verbal de perfet.

Els exemples són de dues menes: els que tenen com a llengua de sortida l’anglès o una altra llengua germànica, ves a saber si passada per un traductor automàtic o amb la versió castellana fent d’intermediària (exemples 4-5 de més avall), i els que tenen com a llengua de sortida el castellà (exemples 6-7 de més avall).

El passat i el perfet

Com se sap, la distribució dels temps verbals de passat (vaig venir) i de perfet (he vingut) en català, no coincideix amb la de cap de les llengües del seu entorn geogràfic i cultural, amb l’única excepció, sembla, de l’occità.

A grans trets, en català el perfet el trobem en enunciats que fan referència a esdeveniments del passat de dues menes diferents: (1) els que han tingut lloc en algun moment del dia de l’enunciació o que inclou el dia de l’enunciació (valor hodiern), i (2) els que han tingut lloc en algun moment del passat no delimitat d’una manera precisa en el temps, perquè no se sap o perquè és contextualment irrellevant, i que a vegades encara són rellevants en el present. Un parell d’exemples de cada:

1a. Avui hem sortit de casa a les nou del matí

1b. Aquest any han anat unes quantes vegades a Berlín

2a. La imatge de Sarkozy sortint de comissaria ha fet la volta al món

2b. Han anat unes quantes vegades a Berlín

També a grans trets, el passat té un valor perfectiu (d’acció acabada) i fa referència a algun moment del passat delimitat en el temps i anterior al dia de l’enunciació (valor no hodiern, sinó prehodiern). Exemples:

3a. Ahir vam sortir d’hora de casa

3b. L’any passat van anar a Berlín

3c. La tensió revifa en saber-se que el noi palestí va morir cremat viu [titular periodístic]

Tot i que és molt habitual que la mateixa oració contingui un complement temporal que faci explícita la delimitació temporal (fragments subratllats de 3a i 3b), la delimitació també es pot donar per sabuda i pot venir del context extralingüístic, com passa a (3c).

El passat pel perfet

Tenint en compte la distinció anterior, és fàcil veure en els exemples següents la influència dels temps verbals de la llengua de sortida en la traducció (cada exemple el comento breument a sota).

4. La veu d’en D. va interrompre les seves meditacions.

    —Però, escolta! Quant de temps fa que ets aquí?

    —Bah, una estona. Vaig pensar que podria resultar interessant veure com era això de treballar.

La forma verbal en negreta, en el context de (4), havia de ser he pensat. (El fragment conté un altre problema de traducció, un altre fals amic, que no està relacionat amb els temps verbals però sí amb el temps: normalment les preguntes introduïdes per quant de temps no fan referència al dia de l’enunciació, sinó a períodes força més llargs. Aquí seria més adequat preguntar quanta estona, i a la resposta posar-hi, per exemple, una mica.)

5. —Avui he rebut una visita inesperada.

    —Ah, sí? De qui?

    —De la J.

    […]

    —Què volia?

    En P. escurava amb tant de deler el plat que va semblar que li volgués arrencar el color de la porcellana.

    —Em va demanar de veure fotografies de l’A. amb mi quan érem petites.

El fragment subratllat al començament de (5) deixa clar que hem de tenir un ús hodiern del perfet. La distància entre un i altre temps verbal pot explicar –no pas justificar– l’error.

6. Esclata un cotxe bomba davant del pàrquing d’una seu de Repsol a Madrid

    L’explosió, que es va produir a la matinada, va causar importants danys, però
    no va provocar víctimes

Aquí tenim el titular i l’entradeta d’una notícia que es va publicar el mateix dia, poca estona després, que passés el que s’hi narra. Calia, doncs, un ús hodiern del perfet. L’ús del passat s’explica per la influència de la versió castellana de la notícia, que també en confirma el context temporal: “La explosión, que se produjo esta madrugada, causó importantes daños pero no provocó víctimas”.

7. La plaça de les Glòries sempre va ser cridada a ser un indret important

L’exemple (7), i últim, il·lustra com el temps perfet pot expressar rellevància fins al present: si el que diem té vigència en el moment de l’enunciació, com és el cas de l’exemple, aquest és el temps verbal adequat: “La plaça de les Glòries sempre ha estat cridada a ser un indret important”. L’ús del passat donaria a entendre que el que es diu va deixar de ser vigent en algun moment pretèrit.

Notes

1. Els exemples (4-5) d’aquesta entrada són extrets de novel·les negres traduïdes. La injusta condició de menor que ha de suportar aquest gènere, a vegades també afecta la qualitat de les traduccions, i els temps verbals són un dels aspectes que més se’n ressenten. Només he posat la inicial dels noms de persona que hi surten: la meva idea no és ficar el dit a l’ull de ningú, sinó mostrar aspectes millorables dels textos d’on els he extret, i també evidenciar d’una manera general la poca cura que es posa a vegades en el procés de traducció i edició dels llibres. Pel motiu que sigui, no necessàriament la poca capacitació professional del traductor o de l’assessor lingüístic: pot ser la pressa o la reducció de  costos, per exemple.

2. Per referir-me als dos temps verbals comentats, he fet servir la terminologia més recent: perfet per al que abans se’n deia pretèrit indefinit i passat per al que abans se’n deia pretèrit perfet.

3. Sobre la distinció entre passat i perfet en català podeu llegir els apartats corresponents del capítol de Manuel Pérez Saldanya de la Gramàtica del català contemporani. La GIEC en parla a l'apartat 24.4 (p. 915-917). I sobre la manera de tractar aquesta distinció a classe de català com a L2, hi ha el treball que l’estudiant de Filologia Catalana de la UB –des de fa un any, ja graduat– Jordi Pérez Guarro va fer sobre aquesta qüestió com a treball de grau.

4. Núria Alturo, professora del Departament de Filologia Catalana de la UB, m’ha ajudat a explicar millor la distinció entre perfet i passat. Ella coneix molt més bé que jo la semàntica i la pragmàtica dels temps verbals i de l’aspecte verbal. Moltes gràcies, Núria!

.