La posició pre- o postnominal de ‘següent’ a l'obra de Joan Solà i a la GIEC

Avui fa quinze anys que va morir Joan Solà. El dia 17 d’aquest mes es va dur a terme la III Jornada que estudia la seva obra i els temes que li van interessar, organitzada per la Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona. La podeu veure a Youtube aquí.

En aquest blog hem recordat Joan Solà diverses vegades, tal dia com avui (cliqueu a l'etiqueta Joan Solà de la columna de la dreta, tirant avall). I aquest any el tornarem a recordar tractant un tema que esperem que us interessi: la posició pre- o postnominal de següent en l’ús de Joan Solà i el tractament que dona la gramàtica normativa vigent, la GIEC, a aquesta qüestió. La primera part, la que observa l’ús solanià, està basada en el text de la ponència que vam presentar Lluís Payrató i jo mateixa a la I Jornada Joan Solà, l’octubre del 2015, que es pot llegir sencer aquí.

 

L’aparició de l’adjectiu següent davant del nom, d’entrada pot sorprendre. Perquè, tot i que de l’ordre nom-adjectiu / adjectiu-nom la primera gramàtica normativa¹ (Fabra 1918) no en deia res, durant anys va tenir molt de pes entre els professionals de la llengua la idea que els adjectius, i per tant també següent, en català van darrere del nom, sense més matisos. I aquest és el criteri, tàcit, que sembla que encara predomina en alguns professionals. Si donem un cop d’ull a l’obra de Joan Solà, veiem que alterna les dues opcions, tant en textos primerencs com en textos tardans, com es pot veure en els exemples següents, en què l’estructura del sintagma nominal de vegades és “article + nom + següent” (1-2) i altres vegades, “article + següent + nom” (3-4):

 

(1) El baleàric discrepa dels dialectes orientals en els detalls següents (1977: 201)

(2) Aquests dies m’ha arribat fotocòpia de l’article següent (2009: 70)

(3) El baleàric coincideix amb els dialectes del català oriental en els següents trets (1977: 201)

(4) Del primer fenomen en són exemples patents les següents formes (2009: 23)

Altres vegades, l’aparició d’un complement del nom (de Llull, a 5) o d’un especificador complex (els quatre, a 6), pot contribuir a la posició pre- o postnominal de següent, respectivament:

(5) Al següent exemple de Llull (1973: 144)

(6) En morfologia podem esmentar els quatre detalls següents (1977: 194)

 

És probable que aquesta alternança en la posició de següent tingui a veure amb un procés de canvi de categoria gramatical quan aquesta forma té un valor díctic textual, és a dir, quan té com a referent un element immediatament posterior del text on apareix (Nogué 2005: 126-133). En l’ús actual, la paraula següent sembla que combina la categoria gramatical d’adjectiu (cosa que explica la posició darrere del nom, amb un valor restrictiu) amb la funció d’un tipus d’especificador que és similar, conjuntament amb l’article, al demostratiu aquest -a (cosa que explica la posició davant del nom). En els exemples de Solà, tots els casos de següent en posició preverbal són d’aquesta mena. En canvi, quan següent no té aquest valor díctic textual, sinó que és anafòric (hi ha un antecedent en el text que permet recuperar el referent), com als exemples (7-8) —on indiquem l’element elidit entre claudàtors i en cursiva —, la posició prenominal, tot i que és possible, sembla menys natural, i no en trobem exemples en els textos de Solà:

 

(7) Quan una i o una u es troben entre dues vocals formen síl·laba amb la vocal següent [a la vocal i o u] (1977: 64)

(8) [Nota al final de l’article 33 del recull Plantem cara] A l’article següent, del 2.III, aclaria que el català tendeix a rebutjar les síl·labes formades per un diftong seguit de r, l o n

 

¿I la gramàtica normativa vigent, la GIEC, què en diu, d’aquesta qüestió?

 

Per començar, cal dir que tot el capítol 15, dedicat a l’adjectiu, és una excel·lent exposició sobre aquesta classe de paraules, que ajuda a entendre-la i a distingir-la d’altres. Molt recomanable per posar-se al dia sobre la classificació de les paraules en classes, entre altres motius.

Pel que fa al tema que ens ocupa, la GIEC d’entrada distingeix entre adjectius qualificatius, de relació i adverbials. Llegiu aquí l’explicació general, i en els apartats següents (podeu anar seguint la fletxeta de la dreta de la pantalla), les característiques de cada tipus.

Les diferències entre la posició pre- o postnominal en els adjectius qualificatius les trobareu aquí. I de la possibilitat d’anteposar adjectius de relació se’n parla aquí.

Pel que fa als adjectius adverbials, que són els que ens interessen, la GIEC els caracteritza d’una manera general així:

Els adjectius adverbials es diferencien de les altres dues classes d’adjectius pel fet que no expressen qualitats ni estableixen relacions amb cap entitat. Quan parlem, per exemple, d’una actuació necessària, no ens referim a una actuació que tingui una determinada qualitat (com ocorre en una actuació adequada) ni a una actuació relacionada amb una entitat (com en una actuació governamental), sinó a una actuació que cal realitzar o que s’ha hagut de realitzar necessàriament. Els adjectius adverbials poden expressar un valor modal, aspectual, de localització espacial o temporal, avaluatiu, focal, etc., és a dir, valors propers als que expressen determinats adverbis.

Tot seguit, aquí, els classifica en diversos tipus:

§  modals (expressen possibilitat, necessitat o grau de veracitat): suposat, probable, presumpte…

§  aspectuals: ocasional, freqüent, constant…

§  els que localitzen en el temps o en l’espai els referents dels noms que modifiquen: següent, pròxim, darrer, anterior… (aquests són els que ens interessen!)

§  ordinals: primer, segon, tercer…

§  de manera o d’avaluació subjectiva: dissortat, duríssim, ràpid…

§  focals: mer, simple, únic, sol…

 

Quan parla de les principals propietats dels adjectius adverbials, la GIEC parla de la posició respecte al nom. Reprodueixo el fragment sencer, i ombrejo amb negreta la referència explícita a l’adjectiu següent:

Els adjectius que indiquen manera es comporten com els qualificatius i generalment es posposen al nom (una visita ràpida). En la resta de casos, la posició més habitual és l’anteposició, però hi ha diferències importants segons l’adjectiu de què es tracti. Alguns adjectius només poden aparèixer en posició anteposada o canvien de significat i fins i tot de classe. Els adjectius modals, per exemple, s’anteposen si indiquen el grau de veracitat d’una cosa d’acord amb el coneixement o les expectatives del parlant, i es posposen si fan referència a l’obligació, a la viabilitat d’una cosa: una possible intervenció és una intervenció que potser s’ha esdevingut o s’esdevindrà a judici del parlant, mentre que una intervenció possible és una intervenció adequada, viable. Si un adjectiu com presumpte només pot aparèixer anteposat, és perquè únicament fa referència al grau de coneixement del parlant. La majoria dels adjectius semànticament pròxims als quantificadors indefinits (mer, simple, pur) s’usen anteposats i si es posposen, com en el cas de simple i pur, tenen un altre significat i pertanyen a una altra classe (§ 15.3.2d). Dins d’aquest grup, l’adjectiu mateix pot aparèixer anteposat o posposat i presenta usos particulars que, per la seva especificitat, s’analitzen en el § 15.5.3. En altres casos també trobem adjectius que deixen de comportar-se com a adverbials i assumeixen un valor qualificatiu: una única vegada indica que es tracta d’una i només una vegada, enfront de una vegada única, que assenyala el caràcter excepcional, incomparable, d’aquesta vegada. Finalment, els adjectius que indiquen localització espacial o temporal poden aparèixer anteposats o posposats encara que, segons els casos, pugui ser més habitual una posició o una altra. Diem habitualment la pròxima parada, amb l’adjectiu anteposat, i els exemples següents, amb l’adjectiu posposat, però resultarien també vàlids la parada pròxima i els següents exemples. D’una manera semblant a proper i pròxim, els adjectius darrer i últim mostren igualment una marcada preferència per l’anteposició: la darrera vegada, les darreres planes del llibre, l’última fila.

 

 

En conclusió, la idea que en català els adjectius, i següent en particular, van darrere del nom, no té fonament i requereix tots els matisos que trobem tan ben explicats a la GIEC.

 

 

¹ En aquest text entenem per normativa el mateix que entenia Solà (1994: 13-14): «la normativa gramatical i lèxica del català està constituïda exclusivament per la gramàtica de Fabra de 1918 (però en la seva versió final, de 1933) i el diccionari de Fabra de 1932, amb les aportacions o modificacions que l’Institut d’Estudis Catalans ha fet a les dues obres». A hores d’ara, evidentment, el diccionari de Fabra s’ha de substituir pel DIEC2, amb totes les actualitzacions que trobem a la versió en línia; i la gramàtica de Fabra del 1918, per la gramàtica normativa vigent, la GIEC.

 

 

 

 

 

 

Les discordances com a símptoma de poca elaboració

Fa temps que em volta pel cap fer algun apunt que reculli fenòmens que observo en l’ús estàndard del català, sobretot però no només als mitjans de comunicació, que crec que requereixen més atenció dels redactors i dels assessors lingüístics. Els d’avui estan relacionats amb la concordança i la coordinació, en sentit ampli, i tenen en comú, crec, una redacció i una revisió apressades, poc atentes; en definitiva, un nivell d’elaboració menor del que caldria en un context formal o mitjanament formal. Són fenòmens que responen a processos psicolingüístics normals, però això no vol dir que en aquesta mena de contextos no s’hagin de detectar i esmenar.

Ho plantejaré en forma d’exercici. Primer posaré una llista d’oracions perquè qui vulgui se les miri atentament i intenti trobar-hi algun d’aquests fenòmens. Tot seguit, hi posaré les solucions amb algun comentari i amb enllaços que porten a una explicació més llarga. I finalment, una llista que conté més casos per continuar practicant, amb les solucions a sota de tot.

S’ha de dir que així, aïllats, els errors són més fàcils de detectar que quan els trobem dintre d’un text més o menys llarg; però confio que l’exercici sigui útil per prendre consciència dels fenòmens i que ajudi a detectar-los i esmenar-los.

Si sou professors, podeu fer servir aquest apunt per elaborar exercicis; només us demano que en citeu la font.

(No poso el lloc d’on he tret les oracions perquè no vull ficar el dit a l’ull a ningú ni vull que ningú pressuposi que en aquests llocs s’hi fan més errors que en d’altres; els exemples procedeixen, senzillament, de textos que he llegit jo, amb tot el biaix que això comporta.)

 

Fragments

1.     ERC i Junts intentaran equiparar el finançament singular català amb el foral (el pacte signat ho estableix així) i els socialistes a allunyar-lo poc del règim comú.

2.     El que ara coneixem com a justícia transicional i crims de lesa humanitat es comencen a insinuar en els judicis de Nuremberg.

3.     La primera conclusió és que l’oportunitat que l’atzar sembla haver regalat a l’independentisme català només podrà ser aprofitat adequadament si els 14 diputats d’ERC i Junts són capaços de fixar posicions comunes a Madrid.

4.     Arribar a la Generalitat, però, no li sortirà barat als socialistes.

Solucions

1.     ERC i Junts intentaran equiparar el finançament singular català amb el foral (el pacte signat ho estableix així) i els socialistes a allunyar-lo poc del règim comú.

El segon constituent coordinat no ha de portar preposició, com tampoc en porta el primer. Ho pot haver provocat la distància entre l’un i l’altre. Hi podria haver una coma després de socialistes, que indicaria l’elisió del verb.

2.     El que ara coneixem com a justícia transicional i crims de lesa humanitat es comença a insinuar en els judicis de Nuremberg.

El nucli del subjecte és singular. Hi pot influir tant la distància com el fet que dintre del subjecte hi hagi un constituent en plural que no n’és el nucli (crims). És un cas molt freqüent, per mi un indici clar de poca elaboració del text. Alerta!, els casos que explico aquí (subjectes i altres constituents amb quantificador) i aquí (subjectes i altres constituents amb noms col·lectius) són diferents, i no contenen errors de concordança.

3.     La primera conclusió és que l’oportunitat que l’atzar sembla haver regalat a l’independentisme català només podrà ser aprofitada adequadament si els 14 diputats d’ERC i Junts són capaços de fixar posicions comunes a Madrid.

Semblant a l’anterior però amb la concordança de gènere, i influït pels mateixos factors. També molt freqüent. Alerta!, els casos que explico aquí (subjectes i altres constituents amb quantificador) i aquí (noms col·lectius) són diferents, i no contenen errors de concordança.

4.     Arribar a la Generalitat, però, no els sortirà barat, als socialistes.

Dislocació a la dreta d’un CI plural: el pronom ha de ser els, i cal una coma entre el predicat i el CI dislocat a la dreta.

Per practicar

5.     La referència als seus articles d’actualitat són un bon pont per donar un cop d’ull al present.

6.     La visió d’Espanya que pot representar l’electorat de Sumar i una part del PSOE és minoritari.

7.     La realitat és que a les dones se les exigeix molt.

8.     La trajectòria i els ritmes del procés d’autodeterminació de Catalunya està condicionada per la definició de l’hegemonia cultural i política del projecte independentista.

9.     La maniobra efectuada per Puigdemont, que va aparèixer davant de més de 3.000 persones al passeig de Lluís Companys per desaparèixer tot seguit, ha estat titllat de “deslleial”.

10. Els agents van esbrinar que hi havia un altre habitatge que podria estar relacionada amb els fets.

11. Quin és el millor i el pitjor passaport del món?

12. Què tenen en comú aquests fets? Bàsicament, tots suggereixen el final d’un cicle polític i de les incerteses del nou.

13. Mai més, de Susana Hernández, ofereix un retrat social de la brutal realitat que sobrevola els suburbis de les nostres ciutats, tan descarnada com veraç.

14. A Washington creuen que Israel no es trobarà còmode com a aliada d’una Rússia de tradició antisemita.

15. Després, la repressió —presó i exili— van fer la resta fins que un cert i progressiu desencís han acabat fent forat en les opcions independentistes.

16. Davant la disjuntiva que se li planteja als republicans sobre la propera legislatura, Junqueras assenyala que seran a l’oposició.

17. Moltes veus saludaran la nova etapa com l’arribada de la “normalització”. Aquí cal tenir clar que aquest terme, en el que tingui de simple retorn a l’statu quo anterior al procés —un sentiment viscut per molts poders amb nostàlgia—, serà efímera.

18. Ramon Berenguer III, el Gran, comte de Barcelona i Girona, d’Osona, de Besalú, de la Provença i de la Cerdanya, va morir a Barcelona el 19 de juliol de 1131. La compilació dels usatges li donaren rang de líder supracomtal. La nació catalana es consolida.

19. La pregunta se la fan en veu alta dirigents de Junts, i ha sobrevolat alguna de les reunions que han mantingut els republicans i el partit de l’expresident en els últims dies. “S’atreviran a investir-lo si passa això?”, sosté una veu amb ascendència consultat.

20. La decisió de l’Audiència Nacional d’invalidar les diligències per Tsunami Democràtic demostren la motivació política de García Castellón.

21. El ritme dels moviments, però, els determinarà Rull la setmana que ve, un cop fetes les consultes amb els grups parlamentaris.

22. El que és innegable és que, en contra dels que donaven per fet la normalització de l’extrema dreta, els francesos han anat a votar per dir prou.

23. La pandèmia ha marcat fortament els que anomenem la generació Z, els joves d’entre 20 i 30 anys que estan entrant en el món laboral. Amb la creixent sensibilitat per la salut mental i el benestar personal s’estan posant sobre la taula un valor a l’hora d’acceptar un lloc de feina que fins ara no es tenien en compte: el temps.

24. Problema a la sanitat: tres de cada deu metges no parla català

25. Altres mesures que es van impulsar durant la legislatura va ser un pla de xoc pel català a la sanitat, una iniciativa treballada entre la conselleria d’Empresa i Treball i la de Salut.

26. La Patum de Berga en imatges. Feines que són un plaer fer-les!

27. Al costat de la carretera hi havia un senyal de stop, però sembla que el conductor de la moto no la va veure.

28. Aquest és el parany en què es troben atrapades, com en un bucle infinit, els denominats corrents progressistes i l'esquerra.

Solucions

5. La referència als seus articles d’actualitat és un bon pont per donar un cop d’ull al present.

Nucli del subjecte en singular (referència).

6. La visió d’Espanya que pot representar l’electorat de Sumar i una part del PSOE és minoritària.

Nucli del subjecte femení (visió).

7. La realitat és que a les dones se’ls exigeix molt.

El pronom de CI plural és invariable (com el de singular). Aquí hi poden intervenir diversos factors: el castellà, la percepció del pronom els com a pronom masculí (és un pronom que només trobem en els registres formals, i per tant no en tenim una intuïció tan forta com en el cas d’altres; els desdoblaments també poden haver influït en aquesta percepció)…

8. La trajectòria i els ritmes del procés d’autodeterminació de Catalunya estan condicionats per la definició de l’hegemonia cultural i política del projecte independentista.

Subjecte plural (coordinació de femení singular i masculí plural).

9. La maniobra efectuada per Puigdemont, que va aparèixer davant de més de 3.000 persones al passeig de Lluís Companys per desaparèixer tot seguit, ha estat titllada de “deslleial”.

Nucli del subjecte femení (maniobra).

10. Els agents van esbrinar que hi havia un altre habitatge que podria estar relacionat amb els fets.

Aquí s’intueix que un assessor lingüístic ha substituït vivenda (femení) per habitatge (masculí) i no ha vist que hi ha un participi que hi concorda i que també se li ha de canviar el gènere.

11. Quins són el millor i el pitjor passaport del món?

Subjecte plural (coordinació el millor i el pitjor…)

12. Què tenen en comú aquests fets? Bàsicament, tots suggereixen el final d’un cicle polític i de les incerteses del nou.

Aquí s’intueix que l’assessor lingüístic (podria ser l’autor, però no ho crec) ha aplicat aquell criteri absurd de repetir sempre la preposició en un cas en què no només no cal, sinó que no s’ha de fer: la coordinació és de dos CD, no de dos complements del nom final.

13. Mai més, de Susana Hernández, ofereix un retrat social de la brutal realitat que sobrevola els suburbis de les nostres ciutats, tan descarnat com veraç.

Aquest costa una mica més de veure, però pel context (s’explica el tema d’una narració) jo entenc que el que és descarnat i veraç és el retrat, no la realitat.

14. A Washington creuen que Israel no es trobarà còmode com a aliat / còmoda com a aliada d’una Rússia de tradició antisemita.

O tractem Israel com a femení o com a masculí, però no una de cada.

15. Després, la repressió —presó i exili— va fer la resta fins que un cert i progressiu desencís ha acabat fent forat en les opcions independentistes.

En el primer cas, el verb ha de concordar amb el subjecte, i no amb l’aclariment entre guions, que des del punt de vista sintàctic es comporta com si no hi fos.

En el segon cas, el nucli del subjecte és desencís.

16. Davant la disjuntiva que se’ls planteja als republicans sobre la propera legislatura, Junqueras assenyala que seran a l’oposició.

CI plural; el pronom ha de ser els. La duplicació amb el pronom, sense dislocació, en aquesta estructura (verb amb subjecte i CI, sense CD) és adequada en tots els registres, tal com ho explica la GIEC a § 18.4.2.3.

17. Moltes veus saludaran la nova etapa com l’arribada de la “normalització”. Aquí cal tenir clar que aquest terme, en el que tingui de simple retorn a l’statu quo anterior al procés —un sentiment viscut per molts poders amb nostàlgia—, serà efímer.

Deixant de banda altres aspectes relacionats amb la redacció del fragment, el nucli del subjecte és masculí (terme).

18. Ramon Berenguer III, el Gran, comte de Barcelona i Girona, d’Osona, de Besalú, de la Provença i de la Cerdanya, va morir a Barcelona el 19 de juliol de 1131. La compilació dels usatges li donà rang de líder supracomtal. La nació catalana es consolida.

El nucli del subjecte és singular (compilació). Segurament, és el plural usatges el que provoca la discordança.

19. La pregunta se la fan en veu alta dirigents de Junts, i ha sobrevolat alguna de les reunions que han mantingut els republicans i el partit de l’expresident en els últims dies. “S’atreviran a investir-lo si passa això?”, sosté una veu amb ascendència consultada.

Cas interessant: tot i que fa servir veu com a metonímia, qui escriu té al cap que la persona a qui es refereix és un home. Però el participi ha de concordar amb veu.

20. La decisió de l’Audiència Nacional d’invalidar les diligències per Tsunami Democràtic demostra la motivació política de García Castellón.

El nucli del subjecte és singular (decisió).

21. El ritme dels moviments, però, el determinarà Rull la setmana que ve, un cop fetes les consultes amb els grups parlamentaris.

El constituent dislocat a l’esquerra és un CD masculí singular, no plural. Hi deu haver influït el nom plural moviments, que en forma part però no és el nucli del SN. El fenomen que hem vist sovint amb el subjecte aquí el veiem en una dislocació a l’esquerra.

22. El que és innegable és que, en contra dels que donaven per feta la normalització de l’extrema dreta, els francesos han anat a votar per dir prou.

El nucli del SN és femení singular (normalització). Aquí es podria adduir que donar per fet deu estar en procés de gramaticalització, però jo diria que el procés encara no està prou avançat per no aplicar la concordança en un registre formal.

23. La pandèmia ha marcat fortament els que anomenem la generació Z, els joves d’entre 20 i 30 anys que estan entrant en el món laboral. Amb la creixent sensibilitat per la salut mental i el benestar personal s’està posant sobre la taula un valor a l’hora d’acceptar un lloc de feina que fins ara no es tenia en compte: el temps.

El nucli del subjecte és singular (valor). En el primer cas tenim un subjecte d’inacusativa; i en el segon cas, el subjecte d’una subordinada de relatiu.

24. Problema a la sanitat: tres de cada deu metges no parlen català

El nucli del subjecte és plural (tres).

25. Una altra mesura que es va impulsar durant la legislatura va ser un pla de xoc pel català a la sanitat, una iniciativa treballada entre la conselleria d’Empresa i Treball i la de Salut.

Pel que diu l’atribut sabem que només es parla d’una mesura, no de diverses. Segurament, qui escriu ha començat pensant en més d’una mesura, però finalment només s’ha referit a una.

26. La Patum de Berga en imatges. Feines que són un plaer / és un plaer fer-les!

O bé les feines són un plaer (subjecte, les feines) o bé és un plaer fer les feines (subjecte, fer-les).

27. Al costat de la carretera hi havia un senyal de stop, però sembla que el conductor de la moto no el va veure.

Sembla que aquí l’assessor lingüístic ha canviat el gènere de senyal però no ha vist que també ho havia de fer amb el pronom que hi és correferent. O potser qui escriu té el castellà (femení, la señal) com a forma dominant i ha activat el canvi de gènere amb el nom, que és més prominent, però no amb el pronom, que ho és menys.

28. Aquest és el parany en què es troben atrapats, com en un bucle infinit, els denominats corrents progressistes i l'esquerra.

Molt semblant a l’anterior: com que corrents és masculí, atrapats, que surt abans, també ho ha de ser.

Nota: si aneu a aquest apunt, hi trobareu el primer d'una sèrie d'exercicis per practicar la correcció de textos. En alguns casos, com aquí, els fenòmens tenen relació amb algunes de les coses que explico en altres apunts del blog. Al final hi ha l'enllaç als altres. Justament aquests dies fa deu anys que vaig publicar aquesta sèrie d'apunts pràctics. :-)

Sobre la concordança del verb 'haver-hi': un estudi gramaticogràfic

Després de presentar-ne versions prèvies en diversos fòrums, el 2022 vaig publicar un estudi sobre el tractament que s'ha fet en els últims cent anys de la concordança del verb haver-hi en les principals gramàtiques catalanes i tractats gramaticals. La versió que comparteixo aquí, amb el títol "La concordança del verb haver-hi: de Pompeu Fabra a la nova normativa", és el capítol amb què vaig contribuir al llibre que es va publicar a Pagès Editors en homenatge a l'enyorat company Joan Julià-Muné, professor de la Universitat de Lleida: In memoriam Joan Julià-Muné. Miscel·lània d'homenatge. Agraeixo de tot cor als editors del volum, Mar Font Martí, Maite Puig Tarré i Joan Ramon Veny-Mesquida, i a l'editorial, que hagin autoritzat la publicació del capítol en el Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona.

Els dos primers paràgrafs del text em van molt bé com a presentació i com a invitació a la lectura: 

 Joan Solà va afirmar de la concordança del verb haver-hi que és «[u] na de les qüestions més espectaculars i més absurdament amoïnoses de tota la nostra història gramatical» (Solà 1994: 304; 1999: 165). Efectivament, un breu repàs al tractament que ha rebut aquesta qüestió en la tradició gramatical catalana en els últims poc més de cent anys, com el que es pot llegir en els primers apartats d’aquest treball, mostra que les gramàtiques que n’han parlat ho han fet sovint, o bé sense tenir un coneixement precís de la construcció que hi ha al darrere, o bé influïdes per una tradició que s’ha sustentat en aquesta falta de coneixement.

En aquest text repassarem la tradició a què ens acabem de referir: començarem per les obres on Pompeu Fabra va fer referència a aquesta qüestió gramatical; continuarem amb el tractament que ha rebut en una tria representativa de gramàtiques del segle xx i amb els estudis que hi va dedicar Joan Solà, i acabarem amb el tractament que ha rebut a la nova gramàtica normativa, la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC, 2016); a la versió reduïda publicada en línia, la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC, 2018); i a la versió reduïda en paper, la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GBU, 2019). Es tracta, doncs, d’un treball de gramaticografia: s’hi analitza el tractament que ha rebut el fenomen estudiat a les gramàtiques de l’últim segle prenent com a punt de partida la primera gramàtica normativa del català.

 

Fa un parell (català, no eivissenc) de dies que l'IEC va publicar el volum Novetats en els textos normatius (2016-2023). Tot i que encara no he tingut temps de fer-ne una lectura a fons, ja he pogut comprovar que el tractament que fa de la concordança del verb haver-hi recull la formulació de la GIEC, que trobareu comentada i valorada en el meu text.

I si algú dubta de les conclusions a què arribo en el meu treball, que observi atentament el fragment següent, que forma part de l'obra que acabo d'esmentar (p. 10) i és de la professora Teresa Cabré, actual presidenta de l'IEC i ex presidenta de la Secció Filològica. (Moltes gràcies, Joan Sala!)

Els verbs 'ser' i 'estar' (i 'haver-hi'): Fabra i Solà

En el tretzè aniversari de la mort de Joan Solà, he consultat les Converses filològiques que Pompeu Fabra va publicar ara fa just cent anys, els mesos d'octubre i novembre del 1923. La idea era buscar-hi algun punt de connexió entre aquests dos grans lingüistes. I el que m'ha semblat més interessant de compartir aquí és el que té a veure amb la distribució dels verbs ser i estar (Joan Solà hi va afegir el verb haver-hi).

Pompeu Fabra no va incloure aquesta qüestió en la primera gramàtica normativa del català (Fabra 1918 [1933]), ni tampoc en la pòstuma (Fabra 1956). Només en va dir alguna cosa en diverses converses filològiques i a les entrades corresponents del primer diccionari normatiu (Fabra 1932).

Joan Solà va arribar a dir que tant la descripció teòrica com l'ús d'aquests dos verbs eren un dels aspectes més importants i difícils de la sintaxi catalana (Solà 1994), si no el més important (Solà 1987). Hi va dedicar diversos estudis que es van publicar a Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987) i a Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994), i algun article de diari: com a mínim, un que s'ha publicat posteriorment en el recull Parlem-ne (1999), el número 16, juntament amb diverses referències menors en altres articles del mateix recull, i també del recull Plantem cara (2009). Com ja he dit, Solà va incorporar el verb haver-hi a l'estudi de la distribució d'aquests verbs, i una bona manera de veure per què és començar la lectura per l'article que comento del recull Parlem-ne (1999), el número 16 ("¿Que hi és, la Glòria?").

Finalment, és del tot rellevant comentar que, per al tractament que ha donat a aquests verbs la nova gramàtica normativa, la GIEC, també són d'una importància cabdal les aportacions del professor de la Universitat de València Joan-Rafael Ramos; entre altres, la que es pot trobar en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani, la Gcc: "El SV II: la predicació no verbal obligatòria".

I ara ja sí, us deixo aquí sota les converses que Pompeu Fabra va dedicar ara fa cent anys als verbs ser i estar., que trobareu, com la resta de la seva obra, al portal Pompeu Fabra, una eina meravellosa per estudiar-la. Potser us sorprendrà veure que ara fa cent anys Fabra ja alertava d'uns usos que semblen ben actuals. I que, com passa també ara (a la GIEC mateix), atribueix als joves (de fa cent anys!) alguns dels usos que, llavors i ara, considerem que s'han d'intentar evitar.

Si voleu llegir altres apunts d'aquest blog relacionats amb Pompeu Fabra i Joan Solà, cliqueu les etiquetes que trobareu a la columna de la dreta.

.

Joan Solà: "Fa temps que no el veig" (1 i 2)

Arran d'una conversa de Twitter d'aquest matí, reprodueixo aquí, amb permís de la família, un article de Joan Solà sobre l'estructura del títol, que no es va incloure ni a Parlem-ne ni a Plantem cara. Es va publicar en dues parts al diari Avui els dies 26 de març i 2 d'abril del 1998 a la seva columna, Parlem-ne.

"Fa temps que no el veig" (1)

JOAN SOLÀ

A Pere Casanellas
L'ideal de tot lingüista és arribar a analitzar totes les construccions de la llengua. Encara que no aspirin a tenir el diploma de lingüistes, aquest se suposa que ha de ser també l'ideal dels professors i dels estudiants de gramàtica, perquè per això estudien gramàtica. Però a l'ideal no s'hi arriba mai: aquesta és la condició humana. És inútil que ens en planyem: aquesta condició no és pas forçosament un fet negatiu, si tenim en compte que és precisament l'agulló que ens impulsa a estudiar, a reflexionar, a investigar, a editar, vendre i comprar llibres.
Doncs vet aquí que un col·lega d'ensenyament secundari es pregunta com s'ha d'analitzar la frase que encapçala aquest escrit. Perquè resulta que un professor l'ha posat en un examen i tothom ha anat de bòlit remenant gramàtiques i no hi ha hagut manera d'arribar a cap conclusió ni unànime ni convincent. En concret, ens preguntem si que no el veig és complement o subjecte o què respecte del verb fer. Observin que la pregunta implica en certa manera que ja es té clara una altra part del problema: se suposa, i sovint s'afirma, que la paraula temps és complement directe respecte del verb fer. Si això fos "cert", aleshores que no el veig ja no podria ser complement directe, perquè de complement directe (i de subjecte i de qualsevol altra funció) només n'hi pot haver un.
La primera cosa que sembla que s'ha d'aconsellar a qui hagi de posar un examen, al nivell que sigui, és que no pregunti res que ell mateix no sàpiga clarament i que no pugui suposar raonablement que els examinands poden i han de saber. O, dit d'una altra manera: no pot preguntar res que no estigui segur que els estudiants ho poden "raonar" o discutir. Crec que la construcció que ens ocupa no compleix aquests requisits al nivell d'ensenyament secundari. En un curs universitari, amb alguna teoria ben establerta, podem donar voltes a la construcció, més que res per veure si la podem sotmetre amb la dita teoria o bé per comprovar quina potència té la teoria. Cal tenir en compte que la lingüística, a pesar dels progressos enormes que ha fet durant els últims anys, encara no està en condicions de donar de molts fenòmens respostes unívoques i decidides. I la construcció d'avui es troba en aquest cas.
Els gramàtics i els lingüistes hi donen voltes per poder decidir "què són" les diverses parts de la construcció: el verb fer, el nom temps i el fragment que no el veig. Tots tres elements presenten problemes que avui no s'han pogut resoldre. D'una banda, és còmode considerar que el verb fer és impersonal: voldríem equiparar, per exemple, fa fred amb neva, està núvol. Però hi ha lingüistes que defensen que un verb no pot tenir complement directe si manca de subjecte. Per tant, haurem de decidir què són els altres dos elements: si diem que temps és el subjecte, aleshores fer no serà impersonal, i ¿què serà que no el veig? Si que no el veig és el subjecte, tampoc fer no serà impersonal, però tampoc no sabrem què és temps; no ens convenç (ara per raons semàntiques) que sigui complement directe: realment "fa temps" no s'assembla gens amb "fa un pa de pessic". És cert que temps es pot pronominalitzar ("en fa molt"), que és un símptoma de complement; però no pas un símptoma indiscutible. Si comparem No el veig fa temps i Fa temps que no el veig, ens semblarà que la parella es pot equiparar amb aquesta altra: Arribarà avui i És avui que arribarà (aquesta última construcció s'anomena "clivellada"). Però la semblança és només aparent, com veurem la setmana entrant.

"Fa temps que no el veig" (i 2)

JOAN SOLÀ

D èiem que l'ideal de tot lingüista és analitzar totes les construccions de la llengua. Però això no vol dir que totes es puguin analitzar amb les simples nocions de "subjecte", "complement directe", etc. I sobretot, no vol dir que qualsevol estructura es deixi analitzar amb aquest joc de nocions tal com ens apareix davant els ulls, de manera lineal. Sabem, per exemple, que hi ha les anomenades estructures clivellades, que resulten de col·locar un element entre el verb ser i la paraula que: a partir de "Hi hem d'anar demà", fem "És demà que hi hem d'anar"; i l'efecte és que demà queda ressaltat, amb una pronunciació que el fa prominent. També hauríem pogut dir, per obtenir el mateix efecte, "Demà, hi hem d'anar (i no pas avui)". Doncs bé: les oracions clivellades no s'analitzen pas com si fossin oracions atributives (subjecte, verb ser i atribut), com "La pel·lícula va ser distreta".
Ara bé: la construcció que ens ocupa no té exactament aquesta estructura (no hi ha el verb ser), però sobretot sembla que no és cert que amb la nostra estructura vulguem fer destacar la paraula temps. No és igual "Fa temps que no el veig" que "Fa temps, que no el veig". La primera equival, simplement, a "No el veig des de fa un cert temps". Vull dir que hem de descartar que hi hagi el fenomen del clivellament, i per tant encara no hem trobat el model d'anàlisi que cercàvem.
Mentre els lingüistes no arribin a cap conclusió, opino que no val la pena de barallar-se amb aquesta construcció. Vull dir en certs nivells escolars. La gramàtica francesa més famosa (i probablement una de les més serioses) del mercat, la de Grevisse-Goose (1986) conclou, amb el suport dels lingüistes que se n'han ocupat des de fa gairebé un segle, que l'anàlisi de casos més o menys equiparables a aquest amb el verb fer "és realment difícil", i deixa el lector sense cap proposta concreta. En francès la dificultat encara deu ser més alta, perquè, a part d'haver-hi noms en aquesta posició postverbal ("Il fait un temps de chien"), hi pot haver també adjectius ("Il fait chaud"). La gramàtica italiana més extensa i elaborada que avui tenim (la dirigida per Renzi, 1988-1995) tampoc no arriba a cap conclusió ni aproximada (i en italià tenen una construcció exacta, "È un mese che a scritto", i variants).
En canvi, hi ha gramàtiques més escolars, castellanes i catalanes, que s'entesten a fer entrar el clau per la cabota i volen donar compte de tots els elements de la construcció: consideren el verb impersonal, la paraula temps complement directe i la resta complement circumstancial. D'acord: però és més un desig de fer encaixar els elements en estructures (sintàctiques o semàntiques) que coneixem que no pas una proposta gens ni mica convincent. ¿No és millor confessar que no podem analitzar-la? ¿És més pedagògic, més científic, més fructífer, més il·luminador de la ment dels alumnes engegar-los qualsevol dictamen que advertir-los que tenen encara molt terreny per descobrir, fins i tot terreny del més humil i habitual de la llengua?
I com aquesta construcció, n'hi ha una bona colla més, també amb un que intrigant i avui misteriós: "Tu sí que ho saps", "¿Oi que vindràs?", "Ara que som junts", "¡Que interessant que és!", "En Jordi és a casa que dina", "Tímid que és, no va gosar parlar", "Aquest monument fa poc (que) va ser declarat d'interès nacional", "¿On deu ser, aquell llibre? Que no me l'endugués a Canet...".

Quan Solà "discrepava" de Fabra (IEC, 15 d'abril del 2021)

El 15 d'abril passat es van presentar a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans de Barcelona el volum d'índexs i el cercador digital de les Obres completes de Pompeu Fabra. En l'acte també es va recordar Joan Solà, codirector de les Obres completes amb Jordi Mir, i a mi em van demanar que parlés durant vint minuts sobre els casos en què Solà discrepava de Fabra. Així ho vaig fer, tot i que vaig posar unes cometes al verb discrepava que s'entenen si es veu la meva intervenció.

En aquest enllaç hi trobareu un resum de l'acte i aquí sota, el vídeo. Del minut 37 al 58 hi ha la meva conferència.

.

El pronom 'en' en funció de complement de nom

En aquest apunt veurem els principals requisits que ha de complir un complement del nom perquè el pronom en el pugui representar quan l’elidim. M’he basat en la informació que proporciona la GIEC sobre aquesta qüestió i en obres anteriors que ja l’havien tractat.

El primer requisit, de tipus semàntic, és que entre el pronom en i el sintagma nominal que complementa hi hagi una relació semàntica, que a vegades pot ser abstracta, de part a tot. A (1), per exemple, els tres quadres són una part de l’exposició.

(1) Després de visitar l’exposició, en volem destacar tres quadres (volem destacar tres quadres de l’exposició)

Els altres requisits que ha de complir un complement de nom per poder ser representat en una oració per mitjà del pronom en són sintàctics. Els principals són els següents:

1. El sintagma nominal que conté el complement del nom representat per en ha de fer la funció de complement directe (2), de sintagma nominal postverbal d’una construcció inacusativa (3), d’atribut (4) o de predicatiu (5).

(2) Creus que ho va robar ell, però no en tens proves (no tens proves del robatori)

(3) No puc corregir les galerades: me’n falten les dues primeres pàgines (em falten les dues primeres pàgines de les galerades)

(4) Ell et podria explicar el projecte perquè en va ser el promotor (va ser el promotor del projecte)

(5) Si t’interessa aquest centre excursionista, fes-te’n sòcia (fes-te sòcia d’aquest centre excursionista)

 

2. A les oracions copulatives identificatives (és a dir, aquelles en què el subjecte i l’atribut són intercanviables: La professora és la Cèlia i La Cèlia és la professora), es pot pronominalitzar el complement del nom del sintagma nominal que està en posició postverbal (el subjecte) però no el del que està en posició preverbal (l’atribut). Per això, a les oracions de (6-7) hi ha el pronom en, però en canvi a la de (8), no.

(6) D’això la Quimeta n’és la culpable (CN de l’atribut: La Quimeta és la culpable d’això)

(7) D’això n’és la culpable la Quimeta (CN de l’atribut, també, amb el subjecte posposat, rematitzat: És la culpable d’això la Quimeta)

(8) D’això la culpable és la Quimeta (CN del subjecte, i per tant, no es pot pronominalitzar quan l’elidim: La culpable d’això és la Quimeta)

 

3. Una estructura en què és freqüent trobar el complement de nom del complement directe representat pel pronom en és la que trobem amb els verbs dir, explicar i saber seguits de res o alguna cosa o un altre sintagma nominal, com es pot veure als exemples de (9-12).

(9) Aviat us en podré dir alguna cosa

(10) Aviat te’n podré explicar alguna cosa

(11) No en sé res

(12) Encara no en sabem les causes

La mateixa estructura, però amb una construcció pronominal amb es, també porta el pronom, com es pot veure a (13).

(13) De l’accident encara no se’n saben les causes

 

4. El pronom en NO pot representar un complement del nom que formi part d’un sintagma que faci la funció de complement de règim preposicional. A diferència dels complements directes, dels sintagmes nominals postverbals de les construccions inacusatives, dels atributs i dels predicatius, que hem vist al punt 1, els complements de règim porten una preposició que bloqueja la possibilitat de pronominalitzar. Així doncs, en lloc de dir:

(14) He rebut el teu llibre, però no en vaig poder venir a la presentació (no vaig poder venir a la presentació del teu llibre)

(15) A l’Anna li agradaven tant les òlibes que al final se’n va convertir en la protectora (es va convertir en la protectora de les òlibes)

Diem:

(16) He rebut el teu llibre, però no vaig poder venir a la presentació

(17) A l’Anna li agradaven tant les òlibes que al final es va convertir en la protectora d’aquests ocells

Fixeu-vos que l’alternativa a la pronominalització no és sempre la mateixa: a (16) n’hi ha prou amb l’elisió del complement; a (17), en canvi, ens ha calgut mantenir el complement del nom, però substituint el nom òlibes per un hiperònim, ocells.

Al meu entendre, la GIEC esmenta aquest cas una mica de passada, sense entretenir-se a explicar-lo amb un cert detall. És un cas important: Joan Solà ja va observar fa anys, al llibre Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994), que a vegades en aquesta estructura hi trobem el pronom en, probablement com a resultat d’una ultracorrecció i d’una certa inseguretat en l’ús d’aquest pronom. Posteriorment, Júlia Todolí ho va desenvolupar a la Gramàtica del català contemporani (2002).

 

5. Per la mateixa raó que la del punt 4, el pronom en no pot representar el complement del nom d’un complement del nom: la preposició del primer complement bloqueja, impedeix, la possibilitat de pronominalitzar el segon. En aquests casos se sol optar per un possessiu (19) o una altra construcció (20): a (18) la preposició de que precedeix l’extinció bloqueja la possibilitat de pronominalitzar el complement del nom, d’aquest mamífer (no diem “no en saben els motius de l’extinció”).

(18) És un mamífer del Terciari, però els experts encara no saben els motius de l’extinció d’aquest mamífer

(19) És un mamífer del Terciari, però els experts encara no saben els motius de la seva extinció

(20) És un mamífer del Terciari, però els experts encara no saben per què es va extingir

 

6. Atenció, cas especialment interessant. Podria semblar que oracions com les de (21-23) contradiuen el requisit anterior.

(21) Era una empresa familiar i la Júlia en controlava el 60 % de les accions (Era una empresa familiar i la Júlia controlava el 60 % de les accions de l’empresa)

(22) Si voleu comprar el diari Ara, aquí en tenim una pila d’exemplars (Si voleu comprar el diari Ara, aquí tenim una pila d’exemplars del diari Ara)

(23) Això fa que cada any n’augmenti el nombre de casos (Això fa que cada any augmenti el nombre de casos de la malaltia)

Sembla que, com en els casos dels punts 4 i 5, tinguem una preposició que bloqueja la possibilitat de pronominalitzar el complement posterior; i malgrat això, com a parlants competents, aquestes oracions ens semblen ben gramaticals. ¿Què hi deu passar, doncs? En aquestes oracions les construccions el 60 % de, una pila de i el nombre de actuen en bloc, són quantificadors i fan d’especificadors del nom (com molts de, tants de i altres; la comparació amb aquestes estructures i d’altres de similars ajuda a entendre-ho), i la preposició de en forma part. És per aquest motiu que la condició anterior no els afecta: no tenim un complement del nom del complement del nom, sinó un complement de nom del nucli del complement directe (accions, exemplars, casos). No hi ha, doncs, cap preposició que bloquegi la possibilitat de pronominalitzar.

Aquest fenomen es pot relacionar amb un altre: la preferència per la concordança en plural que trobem quan aquesta mena de sintagmes nominals fan la funció de subjecte. Ho trobareu explicat aquí.

 

7. La condició del punt 5 tampoc s’aplica a sintagmes com drets d’antena, molí de vent, botó de mostra i barem de puntuació.

(24) D’aquest documental aquell canal en tenia els drets d’antena (Aquell canal tenia els drets d’antena d’aquell documental)

(25) D’aquest examen caldrà revisar-ne els barems de puntuació (Caldrà revisar els barems de puntuació d’aquest examen)

La GIEC ho explica dient que són expressions lexicalitzades que compten com una sola unitat lèxica. Dit d’una altra manera, en oracions com les de (24-25), el segon sintagma preposicional encapçalat per la preposició de (d’aquest documental, d'aquest examen) no és un complement de antena i puntuació, respectivament, sinó un segon complement de drets i barem, o del conjunt format per drets d’antena i barems de puntuació, i per tant queda fora de l’abast de la primera preposició.

Un cop vistos els requisits perquè un complement del nom pugui ser representat pel pronom en quan l’elidim, comentarem altres aspectes relacionats amb aquest fenomen.

D’una banda, ens podem preguntar si els complements de nom que es poden representar per mitjà del pronom en tenen alguna característica sintàctica en comú. I efectivament, en tenen dues que és molt important tenir en compte per entendre com funciona la pronominalització en català:

La primera: el nom del qual és complement el constituent que elidim, SEMPRE forma part del predicat; dit d’una altra manera, la pronominalització és un fenomen sintàctic que sempre actua dins del sintagma verbal. Els elements que formen part del subjecte i els adjunts oracionals no es poden pronominalitzar.

La segona: el nom del qual és complement el constituent que elidim, no va mai precedit de preposició.

 

D’altra banda, cal tenir present que la relació de part-tot entre el complement i el nom fa que en alguns casos el pronom en, que trobem a (26), sigui equivalent a un pronom de datiu, com a (27); o a un possessiu, com a (28).

(26) N’han traduït tots els poemes

(27) Li han traduït tots els poemes

(28) Han traduït tots els seus poemes

A vegades fins i tot es pot elidir l’element que expressa el tot, com es pot veure comparant (29) amb (30).

(29) Hem anat a la preestrena de la pel·lícula perquè en coneixem la protagonista

(30) Hem anat a la preestrena de la pel·lícula perquè Ø coneixem la protagonista

 

Arribats en aquest punt, ens podem fer la pregunta següent: ¿diríeu (31) o -32)?

(31) En tinc moltes ganes

(32) Em moro de ganes / Me'n moro de ganes

 

(Penseu-hi un parell de minuts i repasseu, si cal, l’explicació d’aquí dalt abans de continuar llegint.)

 

 

Efectivament, a (31) hem pronominalitzat el complement del nom de ganes (tinc moltes ganes d’anar-hi, tinc moltes ganes de fer-ho...), que és el nucli del complement directe.

A (32), en canvi, el nom ganes forma part d’un sintagma preposicional que fa d’adjunt causal (gramaticalitzat, fixat) del verb morir-se. En principi, la preposició, com hem vist més amunt, impedeix, bloqueja, la possibilitat de pronominalitzar el complement del nom de ganes (em moro de ganes d’anar-hi, em moro de ganes de fer-ho...). Per això, l’opció sense pronom funciona bé. Però hi ha parlants que hi posarien el pronom, i això fa pensar que el fet que es tracti d’una construcció gramaticalitzada (per sort, no ens morim), hi deu tenir a veure i deu poder “desactivar” l’efecte bloquejador de la primera preposició . Cas interessant.

Notes

1. A la GIEC, d’on he extret alguns dels exemples, trobareu explicat el contingut d’aquest apunt a l’epígraf § 18.6.3.2 (p. 700-703). Aquest mateix epígraf conté altres casos que hi estan relacionats.

2. Aquest apunt és una versió ampliada del capítol 24 del llibre La nova normativa a la butxaca, que recull les principals novetats de la GIEC i l’OIEC i que va publicar l’any 2018 Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

 

 

 

.