En aquest apunt
veurem els principals requisits que ha de complir un complement del nom perquè
el pronom en el pugui representar quan
l’elidim. M’he basat en la informació que proporciona la GIEC sobre aquesta
qüestió i en obres anteriors que ja l’havien tractat.
El primer requisit,
de tipus semàntic, és que entre el pronom en i el sintagma nominal que complementa hi hagi una relació
semàntica, que a vegades pot ser abstracta, de part a tot. A (1), per exemple,
els tres quadres són una part de l’exposició.
(1) Després de
visitar l’exposició, en volem destacar tres quadres (volem destacar tres quadres de l’exposició)
Els altres
requisits que ha de complir un complement de nom per poder ser representat en una
oració per mitjà del pronom en són sintàctics. Els principals són els següents:
1. El
sintagma nominal que conté el complement del nom representat per en ha de fer la funció de complement
directe (2), de sintagma nominal postverbal d’una construcció inacusativa (3),
d’atribut (4) o de predicatiu (5).
(2) Creus
que ho va robar ell, però no en tens proves (no tens proves del robatori)
(3) No
puc corregir les galerades: me’n falten les dues primeres pàgines (em falten les dues primeres pàgines de les galerades)
(4) Ell
et podria explicar el projecte perquè en va ser el promotor (va ser el promotor del projecte)
(5) Si
t’interessa aquest centre excursionista, fes-te’n sòcia (fes-te sòcia d’aquest centre excursionista)
2. A
les oracions copulatives identificatives (és a dir, aquelles en què el subjecte
i l’atribut són intercanviables: La
professora és la Cèlia i La Cèlia és
la professora), es pot pronominalitzar el complement del nom del sintagma
nominal que està en posició postverbal però no el del que està en posició
preverbal. Per això, a les oracions de (6-7) hi ha el pronom en, però en canvi a la de (8), no.
(6) D’això la Quimeta n’és la culpable (La
Quimeta és la culpable d’això)
(7) D’això n’és la culpable la Quimeta (És
la culpable d’això la Quimeta, amb
el subjecte posposat, rematitzat)
(8) D’això la culpable és la Quimeta (La
culpable d’això és la Quimeta, on d’això és el complement del nom del
subjecte i, per tant, no es pot pronominalitzar quan l’elidim)
3. Una estructura
en què és freqüent trobar el complement de nom del complement directe
representat pel pronom en és la que
trobem amb els verbs dir, explicar i saber seguits de res o alguna cosa o un altre sintagma nominal,
com es pot veure als exemples de (9-12).
(9) Aviat
us en podré dir alguna cosa
(10) Aviat te’n podré explicar alguna cosa
(11) No en sé res
(12) Encara no en sabem les causes
La mateixa
estructura, però amb una construcció pronominal amb es, també porta el pronom, com es pot veure a (13).
(13) De
l’accident encara no se’n saben les causes
4. El
pronom en NO pot representar un
complement del nom que formi part d’un sintagma que faci la funció de
complement de règim preposicional. A diferència dels complements directes, dels
sintagmes nominals postverbals de les construccions inacusatives, dels atributs
i dels predicatius, que hem vist al punt 1, els complements de règim porten una
preposició que bloqueja la possibilitat de pronominalitzar. Així doncs, en lloc
de dir:
(14) He rebut el teu llibre, però no en vaig poder venir a la presentació (no vaig poder venir a la presentació del teu llibre)
(15) A l’Anna li agradaven tant les òlibes
que al final se’n va convertir en la protectora (es va convertir en la protectora de les òlibes)
Diem:
(16) He rebut el teu llibre, però no vaig
poder venir a la presentació
(17) A l’Anna li agradaven tant les òlibes
que al final es va convertir en la protectora d’aquests ocells
Fixeu-vos que
l’alternativa a la pronominalització no és sempre la mateixa: a (16) n’hi ha
prou amb l’elisió del complement; a (17), en canvi, ens ha calgut mantenir el
complement del nom, però substituint el nom òlibes
per un hiperònim, ocells.
Al meu entendre, la GIEC esmenta aquest cas una mica de passada, sense entretenir-se a explicar-lo amb un cert detall. És un cas important: Joan Solà ja va observar fa anys, al llibre Sintaxi
normativa: estat de la qüestió (1994), que a vegades en aquesta estructura hi trobem el pronom en, probablement com a resultat d’una ultracorrecció
i d’una certa inseguretat en l’ús d’aquest pronom. Posteriorment, Júlia Todolí ho va desenvolupar a la Gramàtica del català contemporani (2002).
5. Per la mateixa
raó que la del punt 4, el pronom en no pot representar el complement del nom d’un complement del
nom: la preposició del primer complement bloqueja, impedeix, la possibilitat de
pronominalitzar el segon. En aquests casos se sol optar per un possessiu o una
altra construcció, com es pot veure a (18): la preposició de que precedeix l’extinció
bloqueja la possibilitat de pronominalitzar el complement del nom, d’aquest mamífer. En un cas com aquest, podem recórrer a un possessiu, com a
(19), o a una altra construcció, com la de (20). No diem “no en saben els
motius de l’extinció”.
(18) És un mamífer del Terciari, però els
experts encara no saben els motius de
l’extinció d’aquest mamífer
(19) És un mamífer del Terciari, però els
experts encara no saben els motius de la seva extinció
(20) És un mamífer del Terciari, però els
experts encara no saben per què es va extingir
6. Atenció, cas especialment interessant.
Podria semblar que oracions com les de (21-23) contradiuen el requisit
anterior.
(21) Era una empresa familiar i la Júlia en
controlava el 60 % de les accions (Era una empresa familiar i la Júlia controlava
el 60 % de les accions de l’empresa)
(22) Si voleu comprar el diari Ara, aquí en tenim una pila d’exemplars
(Si voleu comprar el diari Ara, aquí
tenim una pila d’exemplars del diari Ara)
(23) Això fa que cada any n’augmenti el
nombre de casos (Això fa que cada any augmenti el nombre de casos de la malaltia)
Sembla que, com en els casos dels punts 4
i 5, tinguem una preposició que bloqueja la possibilitat de pronominalitzar el
complement posterior; i malgrat això, com a parlants competents, aquestes oracions ens semblen ben gramaticals. ¿Què hi deu passar, doncs? En aquestes oracions les construccions el 60 % de, una pila de i el nombre de
actuen en bloc, són quantificadors i fan d’especificadors del nom (com molts de, tants de i altres; la comparació amb aquestes estructures i
d’altres de similars ajuda a entendre-ho), i la preposició de en forma part. És per aquest motiu que la condició anterior no
els afecta: no tenim un complement del nom del complement del nom, sinó un
complement de nom del nucli del complement directe (accions, exemplars, casos). No hi ha, doncs, cap preposició
que bloquegi la possibilitat de pronominalitzar.
Aquest fenomen es pot relacionar amb un
altre: la preferència per la concordança en plural que trobem quan aquesta mena
de sintagmes nominals fan la funció de subjecte. Ho trobareu explicat aquí.
7. La condició del punt 5 tampoc s’aplica
a sintagmes com drets d’antena, molí de vent, botó de mostra i barem de
puntuació.
(24) D’aquest documental aquell canal en
tenia els drets d’antena (Aquell
canal tenia els drets d’antena d’aquell documental)
(25) D’aquest examen caldrà revisar-ne els
barems de puntuació (Caldrà revisar
els barems de puntuació d’aquest examen)
La GIEC ho explica dient que són
expressions lexicalitzades que compten com una sola unitat lèxica. Dit d’una
altra manera, en oracions com les de (24-25), el segon sintagma preposicional
encapçalat per la preposició de (d’aquest documental, d'aquest examen) no és un complement de antena i puntuació, respectivament, sinó un segon complement de drets i barem, o del conjunt format per drets
d’antena i barems de puntuació, i
per tant queda fora de l’abast de la preposició.
Un cop vistos els
requisits perquè un complement del nom pugui ser representat pel pronom en quan l’elidim, comentarem altres
aspectes relacionats amb aquest fenomen.
D’una banda, ens
podem preguntar si els complements de nom que es poden
representar per mitjà del pronom en
tenen alguna característica sintàctica en comú. I efectivament, en tenen dues
que és molt important tenir en compte per entendre com funciona la pronominalització
en català:
La primera: el nom del qual és complement
el constituent que elidim, SEMPRE forma part del predicat; dit d’una altra
manera, la pronominalització és un fenomen sintàctic que sempre actua dins del
sintagma verbal. Els elements que formen part del subjecte i els adjunts
oracionals no es poden pronominalitzar.
La segona: el nom del qual és complement
el constituent que elidim, no va mai precedit de preposició.
D’altra banda, cal
tenir present que la relació de part-tot entre el complement i el nom fa que en
alguns casos el pronom en, que trobem
a (26), sigui equivalent a un pronom de datiu, com a (27); o a un possessiu,
com a (28).
(26) N’han traduït tots els poemes
(27) Li han traduït tots els poemes
(28) Han traduït
tots els seus poemes
A vegades fins i
tot es pot elidir l’element que expressa el tot, com es pot veure comparant
(29) amb (30).
(29) Hem anat a la
preestrena de la pel·lícula perquè en
coneixem la protagonista
(30) Hem anat a la
preestrena de la pel·lícula perquè Ø
coneixem la protagonista
Arribats en aquest punt, sabrem trobar fàcilment la resposta a la pregunta següent: ¿per què diem (31) i en canvi no podem dir (32)?
(31) En tinc moltes ganes
(32) * Me'n moro de ganes
(Penseu-hi un parell de minuts i repasseu, si cal, l’explicació d’aquí dalt abans de continuar llegint.)
Efectivament, a (31) hem pronominalitzat el complement del nom de ganes (tinc moltes ganes d’anar-hi, tinc moltes ganes de fer-ho...), que és el nucli del complement directe; a (32), en canvi, el nom ganes forma part d’un sintagma preposicional que fa d’adjunt causal (gramaticalitzat, fixat) del verb morir-se. La preposició, com hem vist més amunt, impedeix, bloqueja, la possibilitat de pronominalitzar el complement del nom de ganes (em moro de ganes d’anar-hi, em moro de ganes de fer-ho...). Per això en aquest cas diem (33), sense pronom, i si cal repetint el complement o fent-ne una paràfrasi (34).
(33) Em moro de ganes
(34) Em moro de ganes d’anar al Priorat / de sopar amb vosaltres
Malgrat el que acabo d’explicar, hi ha parlants que em diuen que hi posarien el pronom. Cal, doncs, pensar-hi una mica més, aviam per què passa això i, de moment, considerar acceptables les dues opcions. Cas interessant.
Notes
1. A la GIEC, d’on he extret alguns dels exemples, hi trobareu explicat el contingut d’aquest apunt a l’epígraf § 18.6.3.2 (p. 700-703). Aquest mateix epígraf conté altres casos relacionats amb el tema d’aquest apunt.
2. Aquest apunt és una versió ampliada del capítol 24 del llibre La nova normativa a la butxaca, que recull les principals novetats de la GIEC i l’OIEC i que va publicar l’any 2018 Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
.
