¿Què hi diu, aquí?

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la informació de la GIEC: la trobareu a la nota 7.]

Entre les funcions del pronom hi, n’hi ha una que és especialment remarcable almenys des de dos punts de vista: afecta verbs d’ús molt comú, en oracions també molt habituals; i probablement constitueix una particularitat del català compartida amb poques llengües més.

Aquesta funció la podríem resumir així: en determinats verbs i en determinades construccions, el pronom hi modifica l’estructura argumental (és a dir, el conjunt d’arguments –subjecte i complements regits– que pot tenir un verb). Vegem els dos tipus de modificacions que pot provocar aquest pronom amb uns quants exemples.

FUNCIÓ INTRANSITIVITZADORA

El pronom hi pot fer que un verb que normalment és transitiu (amb complement directe) el trobem usat intransitivament (sense complement directe). Els exemples més evidents són els dels verbs de percepció: veure-hi i sentir-hi (i també filar-hi, llucar-hi, clissar-hi…, com bé ha observat Josep Lacreu; Pompeu Fabra va esmentar, a la gramàtica del 1956 (p. 70, nota), el verb palpar-hi). De vegades també s’hi afegeix el pronom em, et, es...: veure-s’hi, clissar-s’hi.

• L’Anna veu la badia. [ús transitiu, amb CD]

• L’Anna hi veu. [ús intransitiu, sense CD]

•  Amb tan poca llum, l’Anna no s’hi veu (bé). [ús intransitiu, sense CD]

• El Pau sent la remor del carrer. [ús transitiu, amb CD]

• El Pau no hi sent (bé). [ús intransitiu, sense CD]

Gabriel Ferrater explica en un article de l’any 1968 que a l’oració següent passa el mateix:

• En aquest pis no hi toca el sol.

El verb tocar, normalment transitiu, aquí és intransitiu: el pronom hi l’intransitivitza. Ferrater ho diu així: “[el pronom] amputa, com qui diu, el verb de la seva valència transitiva”. No tenim, doncs, un pronom provocat per una dislocació (o tematització), és a dir, que vingui d’haver desplaçat a l’esquerra el sintagma en aquest pis (com seria el cas de “En aquest pis no hi viu ningú”).

FUNCIÓ IMPERSONALITZADORA

El pronom hi pot fer que un verb que normalment porta subjecte es construeixi sense. Aquest ús el va observar Joan Solà en dos verbs: posar i dir. En els exemples hi ha un complement directe (el preu, una altra cosa), però en canvi no hi ha subjecte.

• A la sola hi posa el preu.

• A la pàgina següent hi diu una altra cosa.

El valor impersonalitzador del pronom va aparellat amb un valor particular del temps present en el verb: no és un present actiu ni referit al context immediat, sinó que expressa un estat, el resultat d’una acció: posa = ‘està posat’, resultat d’haver posat; diu = ‘està dit (de fet, escrit)’, resultat d’haver escrit.

A l’oració que encapçala una fe d’errates, el pronom hi té aquest valor, i per tant no s’ha d’elidir: no hi ha duplicació de funcions entre el relatiu i el pronom feble, sinó que cadascun hi fa una funció diferent.

• On hi diu XXX hi ha de dir YYY.

I no (¿qui diu, qui ha de dir?):

• On diu XXX ha de dir YYY.

Amb aquesta segona versió, a més d’anar en contra de la intuïció, ens carreguem una construcció sintàctica singular del català.

Notes

1. Josep Lacreu parla dels verbs de percepció en el seu excel·lent Manual d’ús de l’estàndard oral (València: Universitat de València, 1990). Aneu a la pàgina 175 si en consulteu la primera edició i a la pàgina 188 si en consulteu la segona (i probablement les posteriors).

2. Si voleu llegir el que diu Gabriel Ferrater: “Gramàtiques per donar i per vendre”, dins Sobre el llenguatge (Barcelona: Quaderns Crema, 1981). Aneu a la pàgina 16.

3. Si voleu llegir el que diu Joan Solà:

• “On hi diu x hi ha de dir y”, dins La llengua, una convenció dialèctica (Barcelona: Columna, 1993). Aneu a la pàgina 58 (quanta saviesa, lingüística, metodològica i d’actituds, en només quatre pàgines!).
• “Els pronoms febles”, dins Sintaxi normativa: estat de la qüestió (Barcelona: Empúries, 1994, amb múltiples edicions posteriors). Aneu a la pàgina 53 (a propòsit de l’ús del pronom hi al País Valencià).

• “Ordre d’elements i duplicats pronominals”, també dins Sintaxi normativa: estat de la qüestió (Barcelona: Empúries, 1994, amb múltiples edicions posteriors). Aneu a la pàgina 251.

• “Nit a Sitges”, dins Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (Barcelona: La Magrana, 2009).

4. Júlia Todolí, en el seu capítol (“Els pronoms”) de la Gramàtica del català contemporani (§ 6.5.9.2, pàgines diferents segons l’edició), fa una caracterització molt suggeridora d’aquestes construccions. Fa veure, per exemple, com el verb haver-hi (procedent del verb haver, que en la llengua antiga era transitiu i volia dir ‘tenir’) és el resultat de la gramaticalització d’una construcció d’aquesta mena. Fixeu-vos com l’estructura LOCATIU + VERB + SN la trobem a l’oració de Ferrater, a les de Solà i típicament amb haver-hi (Al meu carrer no hi ha cap restaurant).

5. Aquestes construccions em semblen fascinants. I una de les preguntes que em faig és com han evolucionat des de la llengua medieval fins ara. ¿Algú s’anima a investigar-ho?

6. Em pregunto si el valor figurat de tocar-hi –El Florenci no hi toca gaire– té un origen similar al de l’oració de Ferrater.

7. La GIEC també parla d'aquesta construcció, i en diu això (p. 711-712):

Sobre la funció intransitivitzadora del pronom hi:

"El pronom hi actua com a element intransitivitzador quan s’incorpora a verbs com veure, clissar, sentir o tocar, amb els quals forma els pronominals corresponents veure-hi, veure-s’hi, clissar-hi, sentir-hi i tocar-hi. Es tracta de verbs de percepció que passen a ser intransitius a causa de la presència del pronom: La tia hi veia poc significa ‘tenia poca vista, tenia la vista dolenta’; No hi sento gens, ‘no tinc bona percepció auditiva’; El teu germà (no) hi toca significa ‘(no) l’encerta’."


I sobre la funció impersonalitzadora:

"També els verbs intransitius posar o dir poden incorporar el pronom hi impersonalitzador i rebre un sentit locatiu: Mira: a la portada d’aquest llibre no hi posa/diu el nom de l’autor (‘no hi ha el nom de l’autor’). En certs contextos s’empra tant dir com dir-hi: La darrera circular és poc precisa: (hi) diu que els socis poden invitar a les conferències persones externes a l’entitat, en què, sense el pronom, la darrera circular és subjecte del verb dir, i amb el pronom, l’oració és impersonal."

.

¿Què vol dir, ‘nosaltres’?

¿Què vol dir, nosaltres? És a dir, ¿quin és el significat de la primera persona del plural? ¿Té sempre el mateix valor, el mateix referent? No! Jo n’he comptat fins a onze usos diferents. Vegem-los sumàriament.

La primera persona del plural té uns usos bàsics, prototípics, i un seguit d’usos derivats.

Usos bàsics

A diferència d’altres plurals, la primera persona del plural habitualment no és una suma de primeres persones del singular, sinó la suma d’una primera persona del singular (‘jo’) i altres referents.

1.     Primera persona del plural inclusiva: inclou un o més destinataris directes. O sigui, nosaltres = jo + tu (+ tu… + ell o ella…). (Pot incloure algú altre que no sigui destinatari directe.)

• [ens referim als interlocutors, i optativament a algú més] ¿Sortim a sopar fora?

• [també] Si vols, anem a sopar fora.

2.     Primera persona del plural exclusiva: no inclou cap destinatari directe. O sigui, nosaltres = jo + ell o ella (+ ell o ella…)

• ¿Saps què? Aquest estiu anirem a Menorca.

• [una dona adreçant-se a un home] Mira, tu, a les dones això no ens passa.

3.    Algunes vegades, per exemple en cartes, articles o llibres escrits (o com a mínim firmats) per diverses persones, la primera persona del plural sí que és la suma de diversos ‘jo’. O sigui, nosaltres = jo + jo (+ jo…). Plural prototípic, en podríem dir.

• Estimada mare: t’escrivim des de Roma.

• El nostre objectiu és difondre els resultats de la recerca que hem dut a terme en els darrers cinc anys.

4.     Primera persona del plural generalitzadora: va més enllà de l’ús inclusiu i exclusiu, i inclou els éssers humans en general, d’una manera més o menys àmplia.

• A mesura que creixem ens adonem que no som el centre del món.

• [títol d’un llibre d’Eudald Carbonell i Robert Sala] Encara no som humans

Usos derivats

Aquests usos s’aparten dels usos bàsics que acabem de veure i poden considerar-se retòrics, perquè pretenen aconseguir un efecte addicional que s’afegeix al valor bàsic de la primera persona del plural o que fins i tot el modifica. En anglès se’n diu slippages.

5.     Nosaltres = jo. Primera persona del plural majestàtica: la dels reis, les reines, els papes, els bisbes, i poca cosa més. Aquest valor, que conserva la forma nós del pronom tònic, està clarament en desús.

• Conscients del nostre ofici pastoral, nós decretem que…

6.     Nosaltres = jo. Primera persona del plural de modèstia. La de les tesis doctorals (no totes, ja), alguns llibres i articles acadèmics, i fins i tot algunes conferències.

• [article o llibre escrit per una sola persona] En aquest treball volem mostrar com…

7.     Nosaltres = jo en l’imperatiu. L’imperatiu no té primera persona del singular, però en alguns contextos recorrem al plural per obtenir aquest valor. Ens adrecem, en certa manera, a nosaltres mateixos.

• [en una carta o correu electrònic personal] Quan comenci el curs hauré d’afrontar la crisi que se’ns presenta. Bé, no ens posem pessimistes.

8.     Nosaltres = jo. Plural d’implicació del destinatari en el que fa l’enunciador. Típic dels adults quan s’adrecen a infants molt petits, i a vegades també a malalts o persones grans. També típic dels botiguers.

• [a un bebè] ¿Què, traiem el pitet?

• [al client, pesant la mercaderia] Passa cinquanta grams, ¿ho deixem així?

9.     Nosaltres = tu/vosaltres. Plural d’implicació de l’enunciador en el que fa el destinatari. També típic de la parla dels adults quan s’adrecen als infants, dels cuidadors quan s’adrecen a malalts o persones grans, dels professors o mestres quan s’adrecen als estudiants, dels entrenadors…

• Després de mamar farem caca, ¿eh?

•¿Ja ens hem pres les pastilles, avui?

• Aixequem els braços deu vegades.

Aquest ús, però, també el trobem en diverses expressions, ja fixades, que formen part de la parla col·loquial general: ¿com anem?, ¿com estem?, no fotem!, ja comencem!

10.  Nosaltres = ell o ella (en presència seva). Normalment es tracta d’un infant, i l’efecte que s’aconsegueix també és d’implicació o empatia.

• [el pare s’adreça a la mare, davant de la filla] Avui no ens ha anat gaire bé, a l’escola.

• [context similar] Encara no anem a sopar, primer ens banyarem!

11.  Nosaltres = ells (empatia amb un grup). Típic de contextos competitius, com l’esport i la política.

• [sense haver jugat un partit o haver-nos presentat a les eleccions] Hem guanyat!

• [l’entrenador, o un aficionat, sobre el seu equip] Ho estem fent bé, a la Lliga de Campions.

Notes

1. Aquesta mena d’anàlisi forma part de l’estudi de la dixi, i més concretament de la dixi de persona. No cal dir que cal un enfocament pragmàtic (atenció a l’ús lingüístic, més enllà del sistema de la llengua) per fer-la: sense context no es pot distingir clarament un ús dels altres.

2. Tots aquests usos es poden analitzar d’una manera més detallada. Si aquesta breu exposició us ha interessat i en voleu una mica més, podeu llegir l’article que vaig publicar l’any 2010 a la revista Llengua & Literatura, “La primera persona del plural en català”, que es pot descarregar aquí. També hi trobareu la font de bona part dels exemples de més amunt i bibliografia, tant en català com en altres llengües.

3. Joan Solà va parlar de l’ús 11, i d’altres aspectes de la dixi, en un article que va recollir en el recull Plantem cara.

4. Aquests usos de la primera persona del plural també es podrien estudiar des d’altres punts de vista. Per exemple, el tipològic: ¿quines altres llengües els tenen, també?; o des dels estudis traductològics: ¿quina és la millor manera de traduir-los a altres llengües, quines equivalències s’hi poden establir? ¿Algú s’anima?

.

Sobre les ultracorreccions

[Apunt actualitzat amb l’OIEC i la GIEC.]

Quan parlem de la qualitat de la llengua, sovint ens passa desapercebut un fenomen que dona lloc a un tipus particular d’errors: les ultracorreccions, que són provocades per l’excés de zel en l’aplicació d’una regla. Aquest excés de zel, a diferència de les incorreccions a què estem més acostumats, requereix alguna mena d’exposició a la norma: és l’aplicació d’una regla més enllà de l’àmbit que li correspon el que provoca l’error. Per aquest motiu, trobem ultracorreccions en parlants que, en termes generals, poden mostrar un ús bastant o molt adequat de la llengua en els registres formals. I diria que en trobem sobretot en la varietat estàndard, quan hi ha més pressió per parlar bé; no estic segura que en la parla col·loquial, quan ens relaxem, siguin tan freqüents.

Les causes de les ultracorreccions són sobretot dues: la primera, l’intent d’evitar la interferència del castellà; i la segona, l’intent d’evitar l’ús de formes col·loquials en la varietat estàndard.

Aquí teniu quatre ultracorreccions que diria que estan entre les més esteses actualment en el català estàndard. Totes quatre es deuen a la voluntat d’evitar una forma semblant a la corresponent castellana.

1. Entre parèntesi. Com que el singular és parèntesi (diferent del castellà paréntesis), i ho hem hagut de corregir, ho ultracorregim en el plural, que és, evidentment, entre parèntesis (com entre cometes, entre línies...).

2. Financio, financies, financia... (amb accent a la segona i). Com que hem après que les formes de present dels verbs acabats en -iar són estudio... (no estúdio...), pronuncio... (no pronúncio...), etc., fem financio, financies, financia.... Però aquest verb no acaba en -iar, la seva arrel és finanç- (nom derivat, finançament), no pas financi- (nom derivat, no financiació). Per tant, el present d’indicatiu és finanço, finances, finança..., no pas financio, financies, financia... Aquí la ultracorrecció la provoca el fet que la forma no normativa és la presumpta correcció d’una forma també no normativa: finàncio, finàncies, finància…

3. Dues quan ha de ser dos
Quan és ordinal, dos és invariable sempre: la línia dos, la pàgina dos…, i no la línia dues, la pàgina dues…  Una cosa és l’ús cardinal, on el nombre quantifica (dues pàgines, vint-i-dues línies, tres-centes quaranta-dues pàgines) i l’altra l’ordinal, que, com el seu nom indica, expressa l’ordre dins d’una sèrie numèrica (pàgina dos, línia vint-i-dos, pàgina tres-cents quaranta-dos). (Tot això, s’entén, a les varietats que fan la distinció entre dos i dues en els cardinals.)

4. Els noms dels dies de la setmana a vegades van amb article
Els noms dels dies de la setmana no porten article quan ens referim a la setmana immediatament anterior o posterior al dia que parlem (Ho vam fer dilluns, Ho farem dilluns…). Però quan parlem de dates més llunyanes o dels dies de la setmana d’una manera genèrica, porten article: El casament serà el dissabte 19 d’abril [dit avui, 23 de gener], El(s) dimecres vaig al gimnàs, i no El casament serà dissabte 19 d’abril [dit avui, 23 de gener], Dimecres vaig al gimnàs [amb valor genèric].

Quan expressem els horaris d’una manera esquemàtica, els noms dels dies poden anar sense article, com els mesos i altres expressions temporals: diumenges tancat, agost tancat, caps de setmana tancat (o bé tanquem els diumenges, a l'agost tancat, tanquem els caps de setmana i similars).



Notes

1. Vaig parlar d’ultracorreccions l’any 1999 en el Congrés de Llengua i Mitjans de Comunicació, organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida. El text de la comunicació està publicat en el llibre d’actes del congrés: Imma Creus, Joan Julià i Sílvia Romero (ed.) (2000). Llengua i mitjans de comunicació. Actes del Congrés de Llengua i Mitjans de Comunicació (Lleida, 17-18 de desembre de 1999). Lleida: Pagès.

2. Una manera d’intentar evitar formes ultracorregides com les que he comentat, pot ser explicar les normes de la gramàtica d’una manera matisada: distingint els diferents usos i sense focalitzar només en les formes incorrectes.

3. L’ús dels noms dels dies de la setmana també dona per a comentaris d’altra mena; per exemple, relacionats amb la puntuació.

4. Això de les ultracorreccions dona per a molt més. En continuarem parlant en altres entrades d'aquest blog. De moment, aquí.





.

¿Què en pensen, la majoria?

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Quan el subjecte d’una oració està format per un nom quantificador (majoria, meitat, terç, “X per cent”…) seguit d’un sintagma preposicional amb un nom en plural (dels kiwis, dels convidats, dels votants, de les dones…), l’ús espontani prefereix la concordança amb el verb en plural.

1. La majoria dels kiwis venen de Nova Zelanda
2. La meitat dels convidats ja han marxat

El singular també és possible, tot i que a parer meu l’oració perd naturalitat.

3. La majoria dels kiwis ve de Nova Zelanda
4. La meitat dels convidats ja ha marxat

Si el complement preposicional està elidit (perquè es dedueix pel context), la versió en singular és menys forçada que quan és explícit però continua sent menys natural, crec, que la versió en plural.

5a. La majoria venen de Nova Zelanda

  b. La majoria ve de Nova Zelanda

6a. La meitat ja han marxat
  b. La meitat ja ha marxat

Aquest és el funcionament de les oracions predicatives. Però, ¿què passa amb les copulatives? Doncs que la versió en singular en aquest cas ja no és possible, ni quan el sintagma preposicional és explícit ni quan està elidit. La concordança de l’atribut n’és la prova més clara.

7a. Un terç dels votants estan indecisos

  b. Un terç estan indecisos

  c. ^??? Un terç dels votants està indecís

  d. ^??? Un terç està indecís

 

8a. Un 15% de les dones són rosses

  b. Un 15% són rosses

  c. ^??? Un 15% de les dones és ros

  d. ^??? Un 15% és ros

Els exemples mostren que en aquestes oracions els parlants perceben el nom quantitatiu, juntament amb els especificadors (quantificadors o articles que el precedeixen) i la preposició de, com una estructura que s’ha gramaticalitzat i que funciona, en bloc, com a especificador del sintagma nominal que va darrere de la preposició. El nucli del subjecte, doncs, és el nom en plural (kiwis, convidats, votants, dones), i el verb hi concorda.

8a. [Un 15% de]_Q les_art dones són rosses

La versió en singular pot tenir dues explicacions:

a) Que l’estructura no gramaticalitzada encara sigui possible, amb alguns noms, en alguns contextos o per a alguns parlants.

b) Que alguns parlants (que han estudiat gramàtica!) apliquin a aquestes oracions una hipotètica “lògica” que obligaria a fer concordar el verb amb el nom quantitatiu, interpretat com a subjecte de l’oració.

Pompeu Fabra, a la conversa filològica número 251 (edicions d’Edhasa i de les Obres completes), va encara més enllà quan interpreta un exemple amb el nom nombre. Aquí teniu el fragment sencer, que inicia la conversa (Fabra s’adreça a “l’amic J. A.”, a qui la dedica):

“La construcció un gran nombre d’escriptors cometen aquesta falta, amb el verb en plural, la qual vós blasmeu, no és solament correcta, sinó la sola correcta. Quan el subjecte del verb és un col·lectiu acompanyat d’un complement en plural, el verb concorda, segons els casos, amb el col·lectiu (singular) o amb el seu complement (plural). ¿Voleu exemples francesos de concordança del verb amb el complement d’un col·lectiu?

            «Une troupe de nymphes étaient assises autour d’elle», Fénélon.

            «Une foule de solliciteurs venaient m’assassiner de leurs suppliques», Le Sage.

            «Une infinité d’abus se glissent dans ce qui passe par la main des hommes», Montesquieu.

            «Un nombre infini d’oiseaux faisaient résonner ces bocages de leurs chants», Fénélon.

            «Ce long amas d’aïeux que vous diffamez tous sont autant de témoins qui parlent contre vous», Boileau.”

 Posteriorment, el primer autor que conec que va tractar d’una manera detallada aquesta qüestió va ser Antoni M. Badia i Margarit, a les dues gramàtiques catalanes (1962 i 1994). Anys més tard també ho va fer Aurora Bel en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani (vol. 2) i el 2016 va quedar recollida a la GIEC amb la valoració normativa que he presentat jo aquí, que inicialment es va basar en el text de Bel.

 Notes

 1. L’exemple 8, a parer meu inapel·lable, el dec a Joan Costa. És probable que ell ja no recordi la conversa: fa més de vint anys, ja!

 2. En els exemples de Fabra, i també a vegades a les obres que en parlen, els noms quantitatius es barregen amb els noms col·lectius (grup, tropa, ramat, gent…). D’aquests en parla aquest altre apunt. La GIEC distingeix clarament els dos tipus: ho trobareu molt ben explicat a l’epígraf 13.5.1.3b (p. 486).

 3. Al meu entendre, la GIEC explica aquest fenomen d’una manera molt més clara que la GEIEC i la GBU. Només s’hi ha d'esmenar un lapsus, crec: on hi diu “Hi ha noms col·lectius (majoria)” hi ha de dir “Hi ha noms quantitatius (majoria)”.

 4. Ara tenim la sort de poder consultar les Converses filològiques de Pompeu Fabra en una edició crítica impecable que forma part de les Obres completes, dirigides per Jordi Mir i Joan Solà. I a més, ho podem fer a la versió en pdf, que facilita molt les coses, perquè és d’accés lliure i perquè podem fer servir paraules clau.

 5. També podem consultar el les Converses filològiques al portal Pompeu Fabra. Permet buscar qualsevol paraula en totes les obres de Fabra. Feu-hi un parell de cerques: és fascinant!

 6. El percentatge de dones rosses me l’he inventat.

 

 (I moltes gràcies a les bones ànimes que em van fer veure un parell d'errors en la primera versió de l’apunt.)

 

¿anem o venim, Gemma?

[Apunt actualitzat amb l'OIEC: no hi he hagut de tocar res.]

La distribució dels verbs anar i venir en català (tret del valencià) és similar a la de l’italià, el francès, l’anglès, l’alemany i el neerlandès, entre moltes altres llengües (però no a la del castellà): a grans trets, tenim venir quan volem expressar desplaçament cap a l’enunciador o l’enunciatari, o cap a tots dos alhora; i anar quan volem expressar desplaçament cap a un indret que no coincideix amb la situació física ni de l’enunciador ni de l’enunciatari.

Exemples de desplaçament cap a l’enunciador (amb el verb venir):

• Quan som a la feina diem a una companya: “Ahir van venir uns amics a sopar a casa”.
• Siguem on siguem, diem a un fill nostre: “Aquest any l’àvia vindrà amb nosaltres de vacances”.
• Siguem on siguem, si vivim a Barcelona diem: “Cada vegada venen més turistes, a Barcelona”.

Exemples de desplaçament cap a l’enunciatari (amb el verb venir):

• Quan truquen a la porta o ens criden, diem: “Ja vinc!”.
• Quan un estudiant pregunta a un professor, tant si són al despatx o en una altra banda com si pregunta per correu electrònic, diu: “¿Quan podria venir al teu despatx per preguntar-te uns dubtes?”.
• Quan uns amics decideixen anar al cine i ens hi apuntem, diem: “Vinc amb vosaltres!”.

Exemples de desplaçament cap a altres persones o indrets (amb el verb anar):

• Si parlem amb algú que no és al Priorat, diem: “Diumenge aniré al Priorat”.
• Quan truquen a la porta i volem que sigui algú altre qui obri, diem: “Ves-hi tu, sisplau!”.
• Quan uns amics decideixen anar al cine i no ens hi apuntem, diem: “No vinc amb vosaltres, hi aniré amb els fills”.

Fixeu-vos que dels exemples anteriors se’n dedueix que amb el verb venir expressem desplaçament cap al lloc on és l’enunciador o l’enunciatari:

1. En el moment que parla l'enunciador  (present).
2. En el moment de què parla l'enunciador  (passat o futur).
3. Habitualment (on viu, on treballa…).

Tenint en compte tot això, us faig una pregunta: ¿quantes interpretacions diferents té l’oració següent? (La resposta, a sota de la foto: penseu-hi abans de mirar-la!)

La Joana vindrà a la universitat la setmana que ve.

Resposta: 9 interpretacions. ¿Les heu vist totes? Aquí les teniu:

1. L’enunciador és a la universitat en el moment que parla.
2. L’enunciatari és a la universitat en el moment que l’enunciador parla.
3. L’enunciador i l’enunciatari són a la universitat en el moment que l’enunciador parla.
4. L’enunciador serà a la universitat "la setmana que ve".
5. L’enunciatari serà a la universitat "la setmana que ve".
6. L’enunciador i l’enunciatari seran a la universitat "la setmana que ve".
7. L’enunciador és habitualment a la universitat (hi treballa, hi va sovint a estudiar…).
8. L’enunciatari és habitualment a la universitat (hi treballa, hi va sovint a estudiar…).
9. L’enunciador i l’enunciatari són habitualment a la universitat (hi treballen, hi van sovint a estudiar…).

I per acabar, la breu lliçó d’etimologia que el professor José Enrique Gargallo va dedicar no fa gaire als verbs anar i venir en castellà i en altres llengües romàniques, entre altres el català:

Para Todos La 2 - Etimología: Ir y venir

• Para Todos La 2 - Etimología: Ir y venir

Notes

1. El valencià en aquest punt segueix el mateix sistema que el castellà.

2. El títol d’aquest apunt està inspirat en el del primer estudi que es va fer sobre la distribució dels verbs anar i venir en català: “Anem o venim?”, de Gemma Rigau, publicat a la revista Els Marges 8 (1976). I també vol ser una dedicatòria.

3. L’exemple de la universitat està inspirat en un que podeu trobar en el capítol “Deixis” del llibre de Yan Huang Pragmatics (Oxford: Oxford University Press, 2007).

4. La distribució diferent dels verbs anar i venir en català i castellà provoca casos d'interferència en els dos sentits, cosa que s'hauria de tenir en compte a classe de llengua, tant de català com de castellà, tant d'infants i adolescents com d'adults. I de tant en tant, també provoca algun malentès comunicatiu; en trobareu un exemple al final de l'apartat 4.2.1 del llibre Las cosas del decir, d'Helena Calsamiglia i Amparo Tusón (Barcelona: Ariel, 1999).

5. Sobre l'ús dels pronoms febles en aquests i altres verbs amb complements regits locatius, vegeu aquest altre apunt.

.