¿per tal de fer torrons calen ametlles?

[apunt actualitzat amb la informació de la GIEC]


Amb l’oració del títol no pretenc de cap manera posar en dubte un dels ingredients principals dels torrons, sinó que em pregunto i us pregunto si l’oració està ben construïda així, tal com l’he formulada.

Si us ha grinyolat una mica i no sabeu ben bé per què, fixeu-vos en la locució prepositiva que l’encapçala (per tal de) i en el verb (calen). Aquesta locució significa ‘amb la intenció de’ i introdueix complements que expressen alhora el motiu i la finalitat del que es diu a l’oració principal. Aquí teniu uns quants exemples en què està ben utilitzada (encara que des del punt de vista estilístic a molts ens pugui semblar excessivament altisonant).

(1) Consumidors i productors col·laboren per tal de garantir un mercat alimentari responsable i sostenible [perquè volen garantir… i amb la finalitat de garantir…]

(2) El CERMI CV organitza una jornada sobre discapacitat i sexualitat per tal de lluitar contra els prejudicis [perquè volen lluitar… i amb la finalitat de lluitar…]

(3) Per tal de minimitzar els riscos de saturació de la xarxa, us recomanem que aprofiteu aquesta possibilitat [Com que volem minimitzar… i amb la finalitat de minimitzar…]

En tots els exemples anteriors hi ha un subjecte (Consumidors i productors, El CERMI CV i un nosaltres el·líptic) que fa l’acció expressada pel verb (col·laboren, organitza i recomanem). I és per aquest motiu que en lloc de per tal de també podríem tenir amb la intenció de o, senzillament, per o per a, segons quina de les tres opcions que proporciona la GIEC adoptem: la “tradicional”, que correspon a la norma de Fabra, que aquí aplicaria per; la que reflecteix l’ús de les varietats que distingeixen oralment entre per i per a, que aquí aplicaria per a; i i la que reflecteix l’ús de les varietats que no distingeixen oralment entre per i per a, que aquí aplicaria per.

(4) Consumidors i productors col·laboren amb la intenció de / per / per a garantir un mercat alimentari responsable i sostenible

(5) El CERMI CV organitza una jornada sobre discapacitat i sexualitat amb la intenció de / per / per a lluitar contra els prejudicis

(6) Amb la intenció de / Per / Per a minimitzar els riscos de saturació de la xarxa, us recomanem que aprofiteu aquesta possibilitat

Però altres vegades trobem per tal de en oracions on no té aquest valor. Aquí en teniu també uns quants exemples. (Amb l’asterisc indico que aquestes oracions són molt estranyes, que un parlant nadiu no les diria espontàniament.)

(7) * Ajuts per tal de promoure la lectura entre els joves

(8) * Els malalts tenen dret a ser informats prèviament per tal de poder donar el consentiment informat a qualsevol prova o intervenció

(9) * Procediment per tal de reduir signes, índexs o mòduls d’estimació objectiva per incendis

(10) * ¿Com es constitueix el dipòsit necessari per tal de participar en una subhasta?

(11) * Per tal de poder confirmar la reserva caldrà fer un avançament del 25% de l’import de l’estada al número de compte que us facilitarem

En aquests exemples, en lloc de per tal de no podem tenir amb la intenció de: busqueu-hi qui té la intenció de fer el que s’expressa amb l’infinitiu, que no l’hi trobareu.

(12) * Ajuts amb la intenció de promoure la lectura entre els joves

(13) * Els malalts tenen dret a ser informats prèviament amb la intenció de poder donar el consentiment informat a qualsevol prova o intervenció

(14) * Procediment amb la intenció de reduir signes, índexs o mòduls d'estimació objectiva per incendis

(15) * Com es constitueix el dipòsit necessari amb la intenció de participar en una subhasta?

(16) * Amb la intenció de confirmar la reserva caldrà fer un avançament del 25% de l’import de l’estada al número de compte que us facilitarem

¿Què hauria calgut fer, en tots aquests casos? En l’estàndard escrit, actualment hi ha dues possibilitats, seguint la GIEC: la preposició per a si seguim tant la norma “tradicional” (la norma Fabra) com les varietats que distingeixen oralment entre per i per a (per a davant d’un infinitiu final), o la preposició per, “d’acord amb els parlars que sols usen aquesta preposició" (per davant de qualsevol infinitiu).

(17) Ajuts per a / per promoure la lectura entre els joves

(18) Els malalts tenen dret a ser informats prèviament per a / per poder donar el consentiment informat a qualsevol prova o intervenció

(19) Procediment per a / per reduir signes, índexs o mòduls d’estimació objectiva per incendis, inundacions, enfonsaments, avaries greus de l’equip industrial o per incapacitat temporal del titular

(20) Com es constitueix el dipòsit necessari per a / per participar en una subhasta?

(21) Per a / Per confirmar la reserva caldrà fer un avançament del 25% de l’import de l’estada al número de compte que us facilitarem

El primer autor, que jo sàpiga, que va alertar sobre aquest ús “desplaçat” de la locució per tal de va ser Joan Solà, l’any 1987, en el llibre Qüestions controvertides de sintaxi catalana. Per introduir l’explicació i els exemples que dona, diu: “Fa uns quants anys que han esdevingut moda les locucions per tal de i, en proporció més petita, a fi de; una d’aquelles modes, no sempre efímeres, que són filles d’una pruïja incontrolada d’emprar expressions poc corrents (sovint com una fumarada que amaga una greu desconeixença de la llengua). La gran majoria de vegades se’n fa un ús inadequat per raó que, desconegudes en la llengua espontània, han estat manllevades a la llengua antiga sense coneixença clara del seu ús.”

Joan Solà fa referència d’una manera més o menys explícita als dos factors principals que, al meu entendre, expliquen la proliferació de l’ús inadequat de la locució: d’una banda, la falta de coneixement intuïtiu; de l’altra, i aquest em sembla més important que l’anterior, la voluntat d’allunyar-se de l’ús espontani amb la pretensió de guarnir el discurs amb expressions poc habituals i dotar-lo d’un estil pretesament més formal o millor. També pot ser que hi influeixi la inseguretat a l’hora de distingir entre per i per a, tal com diu Albert Pla en un article publicat al diari Ara.

La conclusió sembla clara, i a més es pot aplicar a altres aspectes de la llengua: si no sabem ben bé com funciona una expressió, o quin és el significat d’una paraula o d’una locució, o en quins registres és adequada, més val que optem per una altra. O que busquem informació per assegurar-nos que la fem servir bé.

Notes

1. La Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, M. Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya, i publicada per l’editorial Empúries l’any 2002) també parla d’aquest fenomen (és molt fàcil de buscar per l’índex de paraules).

2. Internet m’ha permès trobar amb facilitat força exemples de l’ús inadequat de per tal de. Sembla confirmar-se, doncs, el mal auguri de Joan Solà: no va ser una moda efímera. De fet, és per això que m’ha semblat interessant dedicar-hi aquest comentari.

3. Tot el que he explicat aquí també serveix per a la locució prepositiva a fi de (com ja deia Solà), i també per a les locucions conjuntives per tal que i a fi que.

4. En altres apunts d’aquest blog també hi trobareu altres exemples d’usos “altisonants” que donen com a resultat usos incorrectes o estilísticament molt discutibles. Concretament, aquests:

“Ens en realitzarem creus”, per Ferran Gironès

ens en continuem realitzant creus

5. La GIEC parla de la distinció entre per i per a davant d'infinitiu en el capítol 29, concretament a § 29.3.3; i de la locució prepositiva per tal de (i similars) en el mateix capítol (§ 29.3.7) i en el dedicat a les preposicions, quan parla de les locucions amb valor final (§ 19.9.3.4).



.

dades objectives sobre les perspectives laborals de la Filologia Catalana

Fa uns mesos vaig parlar en un apunt d'aquest blog sobre les perspectives laborals de la Filologia Catalana ("¿té futur –laboral, s'entén–, estudiar Filologia Catalana?"), i unes setmanes més tard en vaig tornar a parlar a propòsit de dos comentaris que va rebre el primer ("sobre les perspectives laborals de la Filologia Catalana").

Aquests dos apunts han rebut moltes visites, i no és estrany: hi ha molta gent preocupada pel futur de la nostra professió. Per això em sembla que val la pena que des d'aquí contribueixi a difondre la informació que s'acaba de publicar sobre aquest tema en un "blog amic": el de Montse Sendra, becària predoctoral del Departament de Filologia Catalana de la UB. L'autora ha elaborat les dades relatives a aquests estudis que ofereix l'informe "Inserción laboral de los estudiantes universitarios", i ho ha fet a partir dels articles en què les ha difós el diari El País. Aquest és el seu text: "Si estudio Filologia Catalana, tindré feina?".

sobre la 'Gramàtica de la llengua catalana' (1994), d'Antoni M. Badia i Margarit

Aquests dies, a classe hem parlat d'Antoni M. Badia i Margarit i hem repassat la seva trajectòria acadèmica. Entre altres obres, hem comentat la que està més relacionada amb les assignatures que imparteixo: la Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica, publicada el novembre del 1994, justament ara fa vint anys.

Poques setmanes després de la publicació de la gramàtica de Badia, vaig començar a treballar a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. I una de les primeres feines que hi vaig fer va ser escriure una ressenya d'aquesta gramàtica per al segon número de la revista Llengua i Ús. Revista Tècnica de Política Lingüística, adreçada sobretot a tècnics de planificació lingüística, assessors lingüístics i professors de català. Tot era molt nou: la feina, la gramàtica, la revista... I tot em feia molt de respecte. Encara recordo força detalls del procés de redacció del text i de les dificultats que vaig tenir per escriure'l: era un dels primers textos que escrivia per publicar. Al final el vaig enllestir, i el resultat va ser aquest. Si el llegiu, ja veureu que algun dels aspectes que hi presento com a novetat, actualment ja està plenament incorporat en la normativa: el verb seguir amb gerundi (des de la publicació de la primera edició del DIEC, l'any següent, el 1995) i les formes femenines bastanta -es (des de l'actualització del 2009 de la segona edició del DIEC).

Nota

1. Tots els articles de tots els números de Llengua i Ús són accessibles des de l'enllaç de més amunt, per números i fent-hi cerques per paraules clau. I des del número 53, la revista només es publica en format digital.

sobre els límits del llenguatge no sexista

[apunt actualitzat amb els retocs ortogràfics del 2017: no hi he hagut de fer cap canvi]


Últimament m'han demanat unes quantes vegades els textos que he escrit sobre els límits del llenguatge no sexista. Com que potser també interessaran a alguns dels lectors d'aquest blog, aquí els teniu, per ordre cronològic (a les notes, uns quants textos més, que no són meus, sobre el mateix tema). Els dos primers són articles, més llarguets. La resta són apunts de blog, textos curts. Vaig actualitzant sovint aquest document amb textos nous.

1. El text de la meva intervenció en la Jornada Invisibilitzar o Marcar, organitzada pel GELA (Grup d'Estudi de les Llengües Amenaçades) i que va tenir lloc a la UB el 19 de març del 2010. Aquest text es va publicar posteriorment en el llibre Visibilitzar o marcar, editat per Carme Junyent i publicat a Empúries el 2013. En el llibre també hi ha altres capítols que us poden interessar.

2. L'article "Els 'criteris de visibilització de les dones' en català: límits sintacticosemàntics i discursius", publicat al número 54 de la revista Caplletra dintre del monogràfic "El gènere i el sexe en les llengües", que vaig coordinar amb Montserrat Cortès-Colomé.  Aquí trobareu l'índex de tot el número de la revista, i l'accés a tots els articles del monogràfic.





3. "¿Femení per referir-se a homes i dones?" (Llegiu també els comentaris, a favor i en contra del que jo dic, que són molt interessants.)

4. "Contra tots i totes, senyores i senyor!" (Aquí hi ha uns quants enllaços interessants.)

5. "«Junts i juntes», encara" (Campanya electoral de les eleccions municipals 2015.)

6. En canvi, en el text "¿la Colau substituirà Trias a l'alcaldia de Barcelona?" parlo d'un ús que, al meu entendre, sí que és sexista.

7. A la taula rodona "La violència verbal quotidiana contra les dones" (Universitat de Barcelona) s'hi parla del llenguatge sexista de debò. Molt interessant.


Notes

1. En aquest enllaç hi trobareu altres documents sobre el mateix tema difosos pel GELA, entre els quals hi ha la presentació de Power-Point de la meva intervenció, i altres, en la Jornada de balanç del document "Acord sobre l'ús no sexista de la llengua", que va tenir lloc a la UB el 6 de novembre del 2013. Trobareu el document de l'"Acord" en aquest enllaç, i els nous criteris de la Generalitat de Catalunya, que l'adopten com a base, en aquest altre. I per acabar, un comentari sobre un altre text interessant, el d'Ignacio Bosque sobre el castellà (amb l'enllaç al text de Bosque).

2. El 25 de novembre del 2014, tres setmanes després de la publicació d'aquest apunt al blog, Carme Junyent va adreçar aquesta carta oberta al president Mas sobre els desdoblaments ("els catalans i les catalanes"), i el 29 de novembre del mateix any el digital Núvol va difondre l'article "Festes de moros i mores i cristians i cristianes", d'Eugeni S. Reig. I Carme Junyent en va tornar a parlar aquí el 20 de juliol del 2015 havent observat desdoblaments en intervencions de Joan Laporta (candidat a la presidència del FC Barcelona), Ada Colau (alcaldessa de Barcelona) i Jordi Sánchez (president de l'Assemblea Nacional Catalana).

3. Aquí trobareu un article de Carme Junyent a propòsit del cas de donanatge (per homenatge!!!). Posteriorment hi ha hagut alguna altra bestiesa semblant, com la de les famílies *monomarentals, que es podria resoldre aprenent una mica de llatí i d'etimologia, tal com ha explicat molt bé el Termcat en aquest comentari.

4. En aquest enllaç hi trobareu el treball final de grau d'Eulàlia Duran, que va estudiar la referència a grups mixtos de persones en les piulades i els debats al Parlament de Catalunya de quatre polítics, dues dones i dos homes, de dos partits polítics ben diferents: la CUP i el PP.

5. El Llibre d'estil de la Diputació de Barcelona (2016) dedica el segon capítol, "Llenguatge correcte i respectuós", a aquesta qüestió, amb un tractament al meu entendre molt adequat i molt ben argumentat. Us el podeu descarregar des d'aquest enllaç.


.

quatre anys sense Joan Solà

Avui fa quatre anys que va morir Joan Solà. En aquest temps, el seu record ha estat una referència sempre present, tant des del punt de vista personal com professional com col·lectiu. Són innombrables les vegades que he pensat –com tanta altra gent– “¿Què en diria, el Joan, d’això?”.

En els seus articles a la premsa, molts dels quals va recollir en diversos llibres (A l’entorn de la llengua, 1977; La llengua una convenció dialèctica, 1993; Parlem-ne, 1999; Ensenyar la llengua, 2003; i Plantem cara, 2009), parlava de qüestions relacionades amb la gramàtica catalana d’una manera divulgativa i didàctica, adreçada a qualsevol lector que estigués interessat en la llengua catalana; però a vegades –diria que cada vegada més– també hi parlava de temes sociolingüístics, de política lingüística i de la relació entre política i llengua d’una manera més general.

Un dels articles dels últims anys que va tenir més ressò i que es va difondre més va ser el que va donar nom a l’últim recull. Entroca d’una manera tan directa amb el procés polític que estem vivint ara mateix, recull tan bé el malestar, la impotència i el cabreig que vam començar a sentir tanta gent per aquella època, que em sembla que una bona manera de recordar Joan Solà avui pot ser reproduir aquell text aquí.

Plantem cara

Ja n’hi ha prou. Al cap d’una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l’única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el Govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s’hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n’hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.

Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos, enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del Govern de Catalunya a l’esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d’una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret «suposa un avanç històric per a la llengua catalana», o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l’agressió, aleshores s’exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.

La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya «Dóna corda al català», per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n’ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d’humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d’una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l’agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s’hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre Govern que planti cara d’una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l’enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l’afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara.

Joan Solà, Avui, 28 de desembre del 2006

L’any passat, quan aquest blog encara no existia, vaig recordar Joan Solà en el tercer aniversari de la seva mort amb un text que s’assembla als que acostumo a publicar ara aquí. En aquell, els exemples eren tots del recull Plantem cara. Aquí el teniu, per si no l’heu llegit i us pot interessar.

Com molta gent sap, Joan Solà era un gran excursionista. Sempre que podia, els diumenges al matí anava a caminar amb una colla d’amics. Sobretot, a Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac, però també al Montnegre, al Montseny, a Montserrat i a Collserola. I de tant en tant, al Pirineu.

Ahir, a la Mola, el vam recordar un cop més.

els valors de l'article

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Fa uns dies, a l’apunt “els complements directes i els pronoms”, vèiem les diferents formes que adopta un SN determinat. Entre aquestes formes hi havia l’estructura “article + nom”. Avui veurem quins són els quatre valors semanticopragmàtics que pot adoptar l’article quan precedeix un nom comú.

1. El valor genèric

Apareix en els sintagmes nominals que fan referència a tots els individus d’una classe.

(1) La balena és un mamífer

(2) El color lila combina bé amb el verd pistatxo

(3) El pa és un aliment bàsic de la dieta mediterrània [compareu aquest exemple amb l’exemple (11)]

2. El valor “familiar”

Apareix en els sintagmes nominals en què identifiquem el referent gràcies als coneixements compartits pels participants (l’enunciador i l’enunciatari).

(4) Deixa-ho a la taula petita [tots dos sabem quina taula és, siguem on siguem; ho puc dir per telèfon (o whatsapp o…) o cara a cara, amb la taula a prop o lluny]

(5) Si hi penses, demà rega les plantes, sisplau [tots dos sabem de quines plantes parlem, no cal que les veiem]

(6) Avui l’equip ha lluitat molt [dit per l’entrenador després d’un partit de qualsevol esport; els jugadors no hi són presents]

3. El valor anafòric

Apareix en els sintagmes nominals en què identifiquem el referent gràcies a un altre sintagma nominal que ha aparegut abans (es diu que els dos sintagmes són correferents). (En els exemples, el sintagma nominal amb article anafòric està subratllat i aquell amb el qual és coreferent, en negreta.)

(7) Aquest vespre hi haurà molta gent que voldrà veure Salvados. El programa ha portat Oriol Junqueras a visitar una família de Sevilla.

(8) La meva intenció a l’hora d’escriure aquest llibre ha estat posar a disposició de les persones interessades un text actualitzat sobre la guerra dels Segadors. He pensat especialment en els estudiants universitaris, però l’obra també pot ser útil als professors d’ensenyament secundari.

A vegades, l’antecedent no és un sintagma nominal, sinó tot un predicat.

(9) Barregeu en un bol la farina, l’aigua, el llevat i la sal, i després aboqueu la massa al marbre per pastar-la.

I altres vegades entre el SN que conté l'article i l'antecedent hi ha una relació de part-tot.

(10) Hem fet la cuina nova, però el forn encara no ens l'han instal·lat.

4. El valor díctic

Apareix en els sintagmes nominals en què identifiquem el referent gràcies al context espaciotemporal immediat, que ha de ser accessible a l’enunciatari per mitjà dels sentits, esclar.

(11) Passa’m el pa, sisplau [a taula; compareu aquest exemple amb el (3)]

(12) M’agrada més la lila [davant d’un aparador on hi ha samarretes liles, verdes i taronges]

Notes

1. Com sol passar (en lingüística i sempre que intentem classificar elements de qualsevol mena), la frontera entre un ús i un altre a vegades pot ser difusa. Jo els he ordenat de més extern al context enunciatiu a més pròxim.

2. En el capítol “Els determinants” de la Gramàtica del català contemporani (vol. 2, cap. 7), Josep M. Brucart parla del valor genèric de l’article, de l’anafòric i del díctic. El valor “familiar” l’he afegit jo (per això poso el nom entre cometes). En parlo a l’apartat 3.8.3 de la meva tesi doctoral i a l’apartat 3.7.3 del llibre La dixi de persona en català (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008).

3. En aquest apunt hi trobareu una explicació una mica més detallada sobre la dixi.

4. La GIEC parla del tema d’aquest apunt en el capítol 16, dedicat als determinants, i més concretament a l’apartat 16.2.1, “La informació aportada per l'article”; i la GEIEC, aquí.


.

segon premi FilCat.UB

Després de l'èxit de la primera edició (vegeu-ne la informació aquí, i també aquí sobre el guanyador en la modalitat de llengua catalana i aquí sobre el guanyador en la modalitat de literatura catalana), s'acaba de convocar la segona edició del premi FilCat.UB, organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la UB, per a treballs de recerca de batxillerat sobre llengua i literatura catalanes.

Trobareu les bases del premi en aquest enllaç. I aprofito l'ocasió per convidar-vos a inscriure-us al butlletí del Departament de Filologia Catalana des de la pàgina principal del web (baixant a mà dreta). Rebreu periòdicament (però no contínuament, no patiu per això) informació sobre cursos, conferències, actes en general, convocatòries, beques, recomanacions i altres menes d'informació relacionada amb la llengua i la literatura catalanes, i també amb el Departament i la gent que en forma part.




.

els complements directes i els pronoms

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Un SN és determinat quan el nom és un nom propi (1), quan està format per dos noms coordinats (2) i quan porta al davant un determinant. I de determinants n’hi ha de tres menes: l’article (3 i 6), els demostratius (4) i els possessius quan van davant del nom (5 i 6).

(1) Falset és la capital de la comarca del Priorat

(2) Estudiants i professors s’han posat d’acord de seguida

(3) El riu Montsant passa per Ulldemolins

(4) Aquesta noia és la meva filla

(5) Mon fill es diu Pau

(6) El meu fill es diu Pau

Potser algú se sorprendrà: ¿només n’hi ha un, d’article?, ¿una forma com algun -a no és un determinant? Ja fa unes quantes dècades que la lingüística ha establert que la forma un -a no és un article, sinó un quantificador (de fet, dos: numeral i indefinit), i que algun -a (igual que tres, bastant -a, cada…) també és un quantificador. Són dues categories gramaticals diferents que davant d’un nom fan la mateixa funció sintàctica: la d’especificador del nom. Malgrat això, s'ha de tenir en compte que la GIEC, pel que fa a un -a, ha mantingut la classificació tradicional i considera que "juntament amb l'article definit, hi ha també l'article indefinit" (GIEC: 594). La distinció entre els determinants i els altres quantificadors sí que l'ha mantinguda.

Els SN dels exemples anteriors pronominalitzen amb el, la, els, les si fan de CD (7-11):

(7) Han visitat Falset → L’han visitat

(8) La degana ha saludat estudiants i professors → La degana els ha saludat

(9) La depuradora permetrà sanejar el riu Montsant → La depuradora permetrà

      sanejar-lo

(10) Saluda aquesta noia → Saluda-la

(11) Saluda mon fill → Saluda’l

En canvi, com tots sabeu, els CD indeterminats (sense especificador o amb un quantificador com a especificador) pronominalitzen amb en el nom (i si en porta, també s’hi pot incloure el complement del nom) però no el quantificador (12-16).

(12) Els diumenges llegeix diaris → Els diumenges en llegeix

(13) Els diumenges llegeix tres diaris estrangers → Els diumenges en llegeix tres
        d’estrangers

(14) Els diumenges llegeix tres diaris estrangers → Els diumenges en llegeix tres

(15) Els diumenges llegeix uns quants diaris → Els diumenges en llegeix uns quants

(16) Ha comprat dos quadros meus → N’ha comprat dos

A l’exemple (16) es pot veure com un possessiu situat darrere del nom, i no al davant, no fa que el SN sigui determinat.

I ara ja anem arribant allà on volia anar a parar. Dels exemples (7-11) tots menys (10) tenen un determinant àton. L’exemple (10), en canvi, conté un demostratiu, que és tònic. Això (l’autonomia prosòdica que li dona tenir accent propi) fa que a (10) puguem elidir el nom, com a (12-16), però, atenció!, com que el SN és determinat, no el podem substituir pel pronom en. Vegem-ho repetint l’exemple (10), ara (17).

(17) Saluda aquesta noia → Saluda aquesta Ø

Passa el mateix quan tenim les combinacions “article + possesiu tònic” (18) o “article + adjectiu” (19).

(18) Saluda la meva filla → Saluda la meva Ø

(19) El jurat ha premiat la millor obra → El jurat ha premiat la millor Ø

No cal dir que és una ultracorrecció construir les oracions (18-19) amb pronom: “* Saluda’n la meva”, “* El jurat n’ha premiat la millor”. 

Notes

1. Sobre els determinants (donen molt de si), mireu-vos el capítol de Josep M. Brucart de la Gramàtica del català contemporani (vol. 2, cap. 7); sobre els quantificadors, el del mateix Josep M. Brucart i Gemma Rigau de la mateixa obra (vol. 2, cap 8). L’índex que hi ha al començament de cada capítol us permetrà anar a l’apartat o els apartats que us interessin.

2. Si teniu sensació d’un cert embolic terminològic, potser el podreu entendre i superar llegint el fragment següent del capítol de Brucart (§ 7.1): “Els termes determinant i quantificador no van ser usats per la tradició gramatical anterior a l’estructuralisme perquè les unitats corresponents quedaven incloses en altres paradigmes: l’article es considerava una classe de mot amb entitat pròpia, mentre que els demostratius, els possessius i els quantificadors componien una subclasse dels adjectius i dels pronoms: la dels determinatius. El fet que el terme tradicional d’adjectiu o pronom determinatiu inclogui determinants (com el demostratiu) i quantificadors (com els numerals o els indefinits) explica que alguns gramàtics utilitzin el terme determinant en un sentit ampli que aplega també els quantificadors.”

3. La GIEC parla dels articles en el capítol 16, "Els determinants", i més concretament a l'apartat 16.3, "Els articles".

4. Els SN sense determinant o quantificador (o sigui, sense especificador) són anomenats SN escarits, i tenen un comportament sintàctic específic i interessant.

5. A l’apunt “els valors de l'article”, hi trobareu informació complementària a la d’aquest: més enllà de la sintaxi, les seves funcions semanticopragmàtiques.

6. Sobre l'absència de pronom amb el verbs que regeixen complements locatius (quedar-se, venir i altres), podeu llegir aquest altre apunt.

.

treure la son

Per al·lusions (vegeu el segon comentari a l'entrada mitja dotzeneta pagesa més de formes per esmenar) i perquè em sembla interessant, diré quatre coses sobre l'expressió treure la son.

1. Vaig escriure l'oració on sortia (Un cop corregida: "Doncs a mi tot això que m’expliques no em treu la son. Respira fondo i dorm una estona, després ho veuràs tot d’una altra manera") sense dubtar d'aquesta expressió.

2. Quan me la vaig plantejar, arran del comentari, vaig decidir fer una petita enquesta NO científica entre gent del meu entorn, 28 persones. Tots, catalanoparlants molt competents; i bastants, professionals de la llengua. Els vaig formular la pregunta següent (per Whatsapp, SMS o missatge privat de Twitter): "Sense consultar res ni pensar-hi gaire, com diries que una cosa no et preocupa fent servir la paraula son?"

El resultat va ser el següent:

• 3 persones em van respondre amb l'estructura que sembla que és més genuïna: dues amb el nom en masculí, fer perdre el son ("no em fa perdre el son"), i una altra amb el nom en femení, fer perdre la son ("no em fa perdre la son").
• 9 persones em van respondre treure el son ("no em treu el son"), de les quals 3 em van dir que dubtaven amb el gènere de son.
• 16 persones em van respondre treure la son ("no em treu la son"), de les quals 2 són illenques ("no em lleva sa son", doncs), una altra és valenciana ("no em trau la son") i una altra hi va introduir la partícula pas ("no em treu pas la son").

3. Conclusió tan provisional com vulgueu: potser treure la son és un castellanisme, però em fa l'efecte que, si és així, l'hem de posar al calaix dels castellanismes arrelats, no dels més recents i fàcilment substituïbles per l'opció alternativa: jo, si arribés a la conclusió que no puc dir treure la son, no diria fer perdre la/el son; diria una altra cosa, com amoïnar (que, per cert, sembla que també ve del castellà, però aquesta, com que en castellà està en desús, ja no ens amoïna, si em permeteu la broma fàcil) o preocupar. (És el que vaig fer durant anys, d'una manera més o menys conscient, quan el femení bastanta no estava inclòs al diccionari normatiu, malgrat que Fabra mateix a la gramàtica normativa (1918/1933) no el condemnava del tot: deia, i sobretot escrivia, força.)

4. Substituir el verb treure per llevar no sembla que sigui una bona solució, encara que des del continent ens pugui semblar més exòtic: per a la gent que conec (eivissenca, menorquina i mallorquina) que fan servir el verb llevar, quan no vol dir 'aixecar' és equivalent a treure i no pas a prendre: "m'he llevat sa camisa" i "m'han pres sa cartera". I les accepcions i exemples del DIEC2, (i altres diccionaris), entrada llevar, amb el mateix valor, jo els veig equivalents a treure, no pas a prendre. (Vegeu, però, el tercer comentari.)

5. Pel que fa als dos gèneres de son, jo ho diria en femení, i el masculí em sona estrany, però segurament tant es pot justificar el femení (treure o fer perdre les ganes de dormir) com el masculí (treure o fer perdre l'acte de dormir).

per anar tancant la llibreta de vacances

[Apunt actualitzat amb les novetats de l'OIEC: només he hagut de treure l'accent de venen.]

Amb els exercicis d’avui donarem per acabades les vacances (aix...). Com les altres vegades, els fenòmens que hi trobareu venen de lectures meves, però aquest cop n’hi ha pocs que siguin específics de textos traduïts. Les solucions, a sota de la foto. I bona tornada a la feina a tots els que amb l’arribada del setembre us hi torneu a posar!

1. M’he quedat a l’habitació per lliurar-me de la seva cara de pomes agres.

2. Va, home, ara no et facis l’orni.

3a. Observa les safates i és incapaç de desenganxar-hi la vista.

3b.  M’hi atanso i em regala una mirada d’advertència. […] M’hi allunyo abans no m’empipi.

3c. Tots els testimonis coincideixen que la maltractava, de manera que s’hi va venjar.

4. L’A m’atura, agafant-me de la mà.

5. La meitat dels diners que D es va estalviar comprant la botiga, els els va donar a ella.

6a. Fins ara no li hem cedit la iniciativa, cedim-li ara.

6b. –¿Quan va sortir de S?

     –No li sabria dir del cert.

6c. –També el puc convidar a prendre cafè a A.

     Em limito a un “li agraeixo” sense entusiasme.

6d. Li escric el número en una targeta i li deixo al costat, sobre la taula.

6e. L’argument va convèncer l’A, que va decidir acompanyar-m’hi [al sopar] sense gaires alegries. No li retrec.

6f. En D no va poder pagar l’impost i li van portat tot a subhasta.

7. Ara bé, si no van obtenir ni la meitat del valor de les seves cases, d’això, també en té la culpa el seu poc seny.

8. Sembla que sense voler hem desenvolupat una pauta de comportament: quan ell fa els interrogatoris, és el primer que va cap a la sortida, quan els faig jo, es posa darrere meu.

9a. M’assec alleugerit.

9b. El descobriment, en lloc de ser motiu d’alleugeriment i d’alegria, em provoca un altre dilema.

9c. Quan en vaig tenir la certesa, vaig respirar alleugerit.

1. M’he quedat a l’habitació per estalviar-me (o deslliurar-me de, segurament massa literal) la seva cara de pomes agres.

2. Va, home, ara no et facis l’orni.

(Com fer el desentès, fer el pinxo i altres.)

3a. Observa les safates i és incapaç de desenganxar-ne la vista.

3b.  M’hi atanso i em regala una mirada d’advertència. […] Me n’allunyo abans no m’empipi.

3c. Tots els testimonis coincideixen que la maltractava, de manera que se’n va venjar.

4. L’A m’atura [sense coma] agafant-me de la mà.

(Amb coma, la subordinada adverbial queda fora del SV; aquí té un valor modal, i n’ha de formar part.)

5. La meitat dels diners que D es va estalviar comprant la botiga, els hi va donar a ella.

(Cas d’ultracorrecció de la combinació els hi, que aquí és bona. La coma de darrere del subjecte, com que és llarg i complex –conté una subordinada–, és adequada.)

6a. Fins ara no li hem cedit la iniciativa, cedim-l’hi (o la-hi o li-la) ara.

6b. –¿Quan va sortir de S?

     –No l’hi (o li ho) sabria dir del cert.

6c. –També el puc convidar a prendre cafè a A.

     Em limito a un “l’hi (o li ho) agraeixo” sense entusiasme.

6d. Li escric el número en una targeta i l’hi (o li’l) deixo al costat, sobre la taula.

6e. L’argument va convèncer l’A, que va decidir acompanyar-m’hi [al sopar] sense gaires alegries. No l’hi (o li ho) retrec.

6f. En D no va poder pagar l’impost i l’hi (o li ho) van portat tot a subhasta.

(Per a molts parlants, fins i tot per a parlants altament competents, quan la pronúncia és [li] aquesta grafia no és automàtica. Hi ha un truc: passar l’oració a primera o segona persona; si hi ha dos pronoms ("no m’ho retreu", per exemple), en tercera persona també n'hi ha d'haver dos. De tota manera, són casos que fan que em pregunti sovint què n’hem de fer.)

7. Ara bé, si no van obtenir ni la meitat del valor de les seves cases, d’això [sense coma] també en té la culpa el seu poc seny.

(La dislocació a l’esquerra no demana coma; la de l’exemple, a més, és molt simple des del punt de vista estructural; i immediatament abans ja hi ha una coma que és jeràrquicament superior, perquè separa la subordinada de la principal. La segona, en lloc de facilitar la lectura, la dificulta.)

8. Sembla que sense voler hem desenvolupat una pauta de comportament: quan fa ell els interrogatoris, és el primer que va cap a la sortida; [o punt] quan els faig jo, es posa darrere meu.

(Contrast entre dos elements remàtics que fan de subjecte; cal, doncs, rematitzar-los tots dos. La coma que he substituït és insuficient per separar les dues estructures oracionals juxtaposades, que a més contenen puntuació interna.)

9a. M’assec alleujat.

9b. El descobriment, en lloc de ser motiu d’alleujament i d’alegria, em provoca un altre dilema.

9c. Quan en vaig tenir la certesa, vaig respirar alleujat.

(Estrictament, segons els diccionaris, alleugerit i alleugeriment aquí no són inadequats; però passa que, en els últims quatre o cinc llibres traduïts que he llegit, hi he trobat sempre aquestes formes i mai, l’alternativa que els diccionaris donen com a específica per als “sofriments físics o morals”. L’última oració també admet un altre adjectiu, com ara tranquil.)

Foto (meva): el cap Norfeu, al cap de Creus. 

Altres exercicis d’estiu:

una mica d’exercici

una mica més d’exercici

mitja dotzeneta pagesa més de formes per esmenar 

avui ho veig una mica negre 

seguim amb la negra

.