27 d’ag. 2024

Les discordances com a símptoma de poca elaboració

Fa temps que em volta pel cap fer algun apunt que reculli fenòmens que observo en l’ús estàndard del català, sobretot però no només als mitjans de comunicació, que crec que requereixen més atenció dels redactors i dels assessors lingüístics. Els d’avui estan relacionats amb la concordança i la coordinació, en sentit ampli, i tenen en comú, crec, una redacció i una revisió apressades, poc atentes; en definitiva, un nivell d’elaboració menor del que caldria en un context formal o mitjanament formal. Són fenòmens que responen a processos psicolingüístics normals, però això no vol dir que en aquesta mena de contextos no s’hagin de detectar i esmenar.


Ho plantejaré en forma d’exercici. Primer posaré una llista d’oracions perquè qui vulgui se les miri atentament i intenti trobar-hi algun d’aquests fenòmens. Tot seguit, hi posaré les solucions amb algun comentari i amb enllaços que porten a una explicació més llarga. I finalment, una llista que conté més casos per continuar practicant, amb les solucions a sota de tot.

S’ha de dir que així, aïllats, els errors són més fàcils de detectar que quan els trobem dintre d’un text més o menys llarg; però confio que l’exercici sigui útil per prendre consciència dels fenòmens i que ajudi a detectar-los i esmenar-los.

Si sou professors, podeu fer servir aquest apunt per elaborar exercicis; només us demano que en citeu la font.

(No poso el lloc d’on he tret les oracions perquè no vull ficar el dit a l’ull a ningú ni vull que ningú pressuposi que en aquests llocs s’hi fan més errors que en d’altres; els exemples procedeixen, senzillament, de textos que he llegit jo, amb tot el biaix que això comporta.)

 

Fragments

1.     ERC i Junts intentaran equiparar el finançament singular català amb el foral (el pacte signat ho estableix així) i els socialistes a allunyar-lo poc del règim comú.

2.     El que ara coneixem com a justícia transicional i crims de lesa humanitat es comencen a insinuar en els judicis de Nuremberg.

3.     La primera conclusió és que l’oportunitat que l’atzar sembla haver regalat a l’independentisme català només podrà ser aprofitat adequadament si els 14 diputats d’ERC i Junts són capaços de fixar posicions comunes a Madrid.

4.     Arribar a la Generalitat, però, no li sortirà barat als socialistes.


Solucions

1.     ERC i Junts intentaran equiparar el finançament singular català amb el foral (el pacte signat ho estableix així) i els socialistes a allunyar-lo poc del règim comú.

El segon constituent coordinat no ha de portar preposició, com tampoc en porta el primer. Ho pot haver provocat la distància entre l’un i l’altre. Hi podria haver una coma després de socialistes, que indicaria l’elisió del verb.

2.     El que ara coneixem com a justícia transicional i crims de lesa humanitat es comença a insinuar en els judicis de Nuremberg.

El nucli del subjecte és singular. Hi pot influir tant la distància com el fet que dintre del subjecte hi hagi un constituent en plural que no n’és el nucli (crims). És un cas molt freqüent, per mi un indici clar de poca elaboració del text. Alerta!, els casos que explico aquí (subjectes i altres constituents amb quantificador) i aquí (subjectes i altres constituents amb noms col·lectius) són diferents, i no contenen errors de concordança.

3.     La primera conclusió és que l’oportunitat que l’atzar sembla haver regalat a l’independentisme català només podrà ser aprofitada adequadament si els 14 diputats d’ERC i Junts són capaços de fixar posicions comunes a Madrid.

Semblant a l’anterior però amb la concordança de gènere, i influït pels mateixos factors. També molt freqüent. Alerta!, els casos que explico aquí (subjectes i altres constituents amb quantificador) i aquí (noms col·lectius) són diferents, i no contenen errors de concordança.

4.     Arribar a la Generalitat, però, no els sortirà barat, als socialistes.

Dislocació a la dreta d’un CI plural: el pronom ha de ser els, i cal una coma entre el predicat i el CI dislocat a la dreta.


Per practicar

5.     La referència als seus articles d’actualitat són un bon pont per donar un cop d’ull al present.

6.     La visió d’Espanya que pot representar l’electorat de Sumar i una part del PSOE és minoritari.

7.     La realitat és que a les dones se les exigeix molt.

8.     La trajectòria i els ritmes del procés d’autodeterminació de Catalunya està condicionada per la definició de l’hegemonia cultural i política del projecte independentista.

9.     La maniobra efectuada per Puigdemont, que va aparèixer davant de més de 3.000 persones al passeig de Lluís Companys per desaparèixer tot seguit, ha estat titllat de “deslleial”.

10. Els agents van esbrinar que hi havia un altre habitatge que podria estar relacionada amb els fets.

11. Quin és el millor i el pitjor passaport del món?

12. Què tenen en comú aquests fets? Bàsicament, tots suggereixen el final d’un cicle polític i de les incerteses del nou.

13. Mai més, de Susana Hernández, ofereix un retrat social de la brutal realitat que sobrevola els suburbis de les nostres ciutats, tan descarnada com veraç.

14. A Washington creuen que Israel no es trobarà còmode com a aliada d’una Rússia de tradició antisemita.

15. Després, la repressió —presó i exili— van fer la resta fins que un cert i progressiu desencís han acabat fent forat en les opcions independentistes.

16. Davant la disjuntiva que se li planteja als republicans sobre la propera legislatura, Junqueras assenyala que seran a l’oposició.

17. Moltes veus saludaran la nova etapa com l’arribada de la “normalització”. Aquí cal tenir clar que aquest terme, en el que tingui de simple retorn a l’statu quo anterior al procés —un sentiment viscut per molts poders amb nostàlgia— serà efímera.

18. Ramon Berenguer III, el Gran, comte de Barcelona i Girona, d’Osona, de Besalú, de la Provença i de la Cerdanya, va morir a Barcelona el 19 de juliol de 1131. La compilació dels usatges li donaren rang de líder supracomtal. La nació catalana es consolida.

19. La pregunta se la fan en veu alta dirigents de Junts, i ha sobrevolat alguna de les reunions que han mantingut els republicans i el partit de l’expresident en els últims dies. “S’atreviran a investir-lo si passa això?”, sosté una veu amb ascendència consultat.

20. La decisió de l’Audiència Nacional d’invalidar les diligències per Tsunami Democràtic demostren la motivació política de García Castellón.

21. El ritme dels moviments, però, els determinarà Rull la setmana que ve, un cop fetes les consultes amb els grups parlamentaris.

22. El que és innegable és que, en contra dels que donaven per fet la normalització de l’extrema dreta, els francesos han anat a votar per dir prou.

23. La pandèmia ha marcat fortament els que anomenem la generació Z, els joves d’entre 20 i 30 anys que estan entrant en el món laboral. Amb la creixent sensibilitat per la salut mental i el benestar personal s’estan posant sobre la taula un valor a l’hora d’acceptar un lloc de feina que fins ara no es tenien en compte: el temps.

24. Problema a la sanitat: tres de cada deu metges no parla català

25. Altres mesures que es van impulsar durant la legislatura va ser un pla de xoc pel català a la sanitat, una iniciativa treballada entre la conselleria d’Empresa i Treball i la de Salut.

26. La Patum de Berga en imatges. Feines que són un plaer fer-les!

27. Al costat de la carretera hi havia un senyal de stop, però sembla que el conductor de la moto no la va veure.

28. Aquest és el parany en què es troben atrapades, com en un bucle infinit, els denominats corrents progressistes i l'esquerra.


Solucions

5. La referència als seus articles d’actualitat és un bon pont per donar un cop d’ull al present.

Nucli del subjecte en singular (referència).

6. La visió d’Espanya que pot representar l’electorat de Sumar i una part del PSOE és minoritària.

Nucli del subjecte femení (visió).

7. La realitat és que a les dones se’ls exigeix molt.

El pronom de CI plural és invariable (com el de singular). Aquí hi poden intervenir diversos factors: el castellà, la percepció del pronom els com a pronom masculí (és un pronom que només trobem en els registres formals, i per tant no en tenim una intuïció tan forta com en el cas d’altres; els desdoblaments també poden haver influït en aquesta percepció)…

8. La trajectòria i els ritmes del procés d’autodeterminació de Catalunya estan condicionats per la definició de l’hegemonia cultural i política del projecte independentista.

Subjecte plural (coordinació de femení singular i masculí plural).

9. La maniobra efectuada per Puigdemont, que va aparèixer davant de més de 3.000 persones al passeig de Lluís Companys per desaparèixer tot seguit, ha estat titllada de “deslleial”.

Nucli del subjecte femení (maniobra).

10. Els agents van esbrinar que hi havia un altre habitatge que podria estar relacionat amb els fets.

Aquí s’intueix que un assessor lingüístic ha substituït vivenda (femení) per habitatge (masculí) i no ha vist que hi ha un participi que hi concorda i que també se li ha de canviar el gènere.

11. Quins són el millor i el pitjor passaport del món?

Subjecte plural (coordinació el millor i el pitjor…)

12. Què tenen en comú aquests fets? Bàsicament, tots suggereixen el final d’un cicle polític i de les incerteses del nou.

Aquí s’intueix que l’assessor lingüístic (podria ser l’autor, però no ho crec) ha aplicat aquell criteri absurd de repetir sempre la preposició en un cas en què no només no cal, sinó que no s’ha de fer: la coordinació és de dos CD, no de dos complements del nom final.

13. Mai més, de Susana Hernández, ofereix un retrat social de la brutal realitat que sobrevola els suburbis de les nostres ciutats, tan descarnat com veraç.

Aquest costa una mica més de veure, però pel context (s’explica el tema d’una narració) jo entenc que el que és descarnat i veraç és el retrat, no la realitat.

14. A Washington creuen que Israel no es trobarà còmode com a aliat / còmoda com a aliada d’una Rússia de tradició antisemita.

O tractem Israel com a femení o com a masculí, però no una de cada.

15. Després, la repressió —presó i exili— va fer la resta fins que un cert i progressiu desencís ha acabat fent forat en les opcions independentistes.

En el primer cas, el verb ha de concordar amb el subjecte, i no amb l’aclariment entre guions, que des del punt de vista sintàctic es comporta com si no hi fos.

En el segon cas, el nucli del subjecte és desencís.

16. Davant la disjuntiva que se’ls planteja als republicans sobre la propera legislatura, Junqueras assenyala que seran a l’oposició.

CI plural; el pronom ha de ser els. La duplicació amb el pronom, sense dislocació, en aquesta estructura (verb amb subjecte i CI, sense CD) és adequada en tots els registres, tal com ho explica la GIEC a § 18.4.2.3.

17. Moltes veus saludaran la nova etapa com l’arribada de la “normalització”. Aquí cal tenir clar que aquest terme, en el que tingui de simple retorn a l’statu quo anterior al procés —un sentiment viscut per molts poders amb nostàlgia— serà efímer.

Deixant de banda altres aspectes relacionats amb la redacció del fragment, el nucli del subjecte és masculí (terme).

18. Ramon Berenguer III, el Gran, comte de Barcelona i Girona, d’Osona, de Besalú, de la Provença i de la Cerdanya, va morir a Barcelona el 19 de juliol de 1131. La compilació dels usatges li donà rang de líder supracomtal. La nació catalana es consolida.

El nucli del subjecte és singular (compilació). Segurament, és el plural usatges el que provoca la discordança.

19. La pregunta se la fan en veu alta dirigents de Junts, i ha sobrevolat alguna de les reunions que han mantingut els republicans i el partit de l’expresident en els últims dies. “S’atreviran a investir-lo si passa això?”, sosté una veu amb ascendència consultada.

Cas interessant: tot i que fa servir veu com a metonímia, qui escriu té al cap que la persona a qui es refereix és un home. Però el participi ha de concordar amb veu.

20. La decisió de l’Audiència Nacional d’invalidar les diligències per Tsunami Democràtic demostra la motivació política de García Castellón.

El nucli del subjecte és singular (decisió).

21. El ritme dels moviments, però, el determinarà Rull la setmana que ve, un cop fetes les consultes amb els grups parlamentaris.

El constituent dislocat a l’esquerra és un CD masculí singular, no plural. Hi deu haver influït el nom plural moviments, que en forma part però no és el nucli del SN. El fenomen que hem vist sovint amb el subjecte aquí el veiem en una dislocació a l’esquerra.

22. El que és innegable és que, en contra dels que donaven per feta la normalització de l’extrema dreta, els francesos han anat a votar per dir prou.

El nucli del subjecte és femení singular (normalització). Aquí es podria adduir que donar per fet deu estar en procés de gramaticalització, però jo diria que el procés encara no està prou avançat per no aplicar la concordança en un registre formal.

23. La pandèmia ha marcat fortament els que anomenem la generació Z, els joves d’entre 20 i 30 anys que estan entrant en el món laboral. Amb la creixent sensibilitat per la salut mental i el benestar personal s’està posant sobre la taula un valor a l’hora d’acceptar un lloc de feina que fins ara no es tenia en compte: el temps.

El nucli del subjecte és singular (valor). En el primer cas tenim un subjecte d’inacusativa; i en el segon cas, el subjecte d’una subordinada de relatiu.

24. Problema a la sanitat: tres de cada deu metges no parlen català

El nucli del subjecte és plural (tres).

25. Una altra mesura que es va impulsar durant la legislatura va ser un pla de xoc pel català a la sanitat, una iniciativa treballada entre la conselleria d’Empresa i Treball i la de Salut.

Pel que diu l’atribut sabem que només es parla d’una mesura, no de diverses. Segurament, qui escriu ha començat pensant en més d’una mesura, però finalment només s’ha referit a una.

26. La Patum de Berga en imatges. Feines que són un plaer / és un plaer fer-les!

O bé les feines són un plaer (subjecte, les feines) o bé és un plaer fer les feines (subjecte, fer-les).

27. Al costat de la carretera hi havia un senyal de stop, però sembla que el conductor de la moto no el va veure.

Sembla que aquí l’assessor lingüístic ha canviat el gènere de senyal però no ha vist que també ho havia de fer amb el pronom que hi és correferent. O potser qui escriu té el castellà (femení, la señal) com a forma dominant i ha activat el canvi de gènere amb el nom, que és més prominent, però no amb el pronom, que ho és menys.

28. Aquest és el parany en què es troben atrapats, com en un bucle infinit, els denominats corrents progressistes i l'esquerra.

Molt semblant a l’anterior: com que corrents és masculí, atrapats, que surt abans, també ho ha de ser.


Nota: si aneu a aquest apunt, hi trobareu el primer d'una sèrie d'exercicis per practicar la correcció de textos. En alguns casos, com aquí, els fenòmens tenen relació amb algunes de les coses que explico en altres apunts del blog. Al final hi ha l'enllaç als altres. Justament aquests dies fa deu anys que vaig publicar aquesta sèrie d'apunts pràctics. :-)

18 de jul. 2024

Sobre la concordança del verb 'haver-hi': un estudi gramaticogràfic

Després de presentar-ne versions prèvies en diversos fòrums, el 2022 vaig publicar un estudi sobre el tractament que s'ha fet en els últims cent anys de la concordança del verb
haver-hi en les principals gramàtiques catalanes i tractats gramaticals. La versió que comparteixo aquí, amb el títol "La concordança del verb haver-hi: de Pompeu Fabra a la nova normativa", és el capítol amb què vaig contribuir al llibre que es va publicar a Pagès Editors en homenatge a l'enyorat company Joan Julià-Muné, professor de la Universitat de Lleida: In memoriam Joan Julià-Muné. Miscel·lània d'homenatge. Agraeixo de tot cor als editors del volum, Mar Font Martí, Maite Puig Tarré i Joan Ramon Veny-Mesquida, i a l'editorial, que hagin autoritzat la publicació del capítol en el Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona.
Els dos primers paràgrafs del text em van molt bé com a presentació i com a invitació a la lectura: 

 Joan Solà va afirmar de la concordança del verb haver-hi que és «[u] na de les qüestions més espectaculars i més absurdament amoïnoses de tota la nostra història gramatical» (Solà 1994: 304; 1999: 165). Efectivament, un breu repàs al tractament que ha rebut aquesta qüestió en la tradició gramatical catalana en els últims poc més de cent anys, com el que es pot llegir en els primers apartats d’aquest treball, mostra que les gramàtiques que n’han parlat ho han fet sovint, o bé sense tenir un coneixement precís de la construcció que hi ha al darrere, o bé influïdes per una tradició que s’ha sustentat en aquesta falta de coneixement.

En aquest text repassarem la tradició a què ens acabem de referir: començarem per les obres on Pompeu Fabra va fer referència a aquesta qüestió gramatical; continuarem amb el tractament que ha rebut en una tria representativa de gramàtiques del segle xx i amb els estudis que hi va dedicar Joan Solà, i acabarem amb el tractament que ha rebut a la nova gramàtica normativa, la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC, 2016); a la versió reduïda publicada en línia, la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC, 2018); i a la versió reduïda en paper, la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GBU, 2019). Es tracta, doncs, d’un treball de gramaticografia: s’hi analitza el tractament que ha rebut el fenomen estudiat a les gramàtiques de l’últim segle prenent com a punt de partida la primera gramàtica normativa del català.

 

Fa un parell (català, no eivissenc) de dies que l'IEC va publicar el volum Novetats en els textos normatius (2016-2023). Tot i que encara no he tingut temps de fer-ne una lectura a fons, ja he pogut comprovar que el tractament que fa de la concordança del verb haver-hi recull la formulació de la GIEC, que trobareu comentada i valorada en el meu text.

I si algú dubta de les conclusions a què arribo en el meu treball, que observi atentament el fragment següent, que forma part de l'obra que acabo d'esmentar (p. 10) i és de la professora Teresa Cabré, actual presidenta de l'IEC i ex presidenta de la Secció Filològica. (Moltes gràcies, Joan Sala!)







13 de maig 2024

5a edició de 'La nova normativa a la butxaca'

El llibre La nova normativa a la butxaca. L'Ortografia catalana i la Gramàtica de la llengua catalana, principals novetats (2018) ha arribat a la 5a edició.

Informació de la contracoberta:

"El llibre La nova normativa a la butxaca presenta una selecció de les novetats normatives més recents: recull els retocs inclosos a l'Ortografia catalana (2017) que són més freqüents en textos no especialitzats i una tria dels continguts de la nova gramàtica normativa, la Gramàtica de la llengua catalana (2016). Aquesta tria inclou els fenòmens que més interès, dubtes o controvèrsia han provocat en les últimes dècades, tant si contenen una modificació de la normativa anterior com si constitueixen incorporacions noves. Altres capítols tracten temes que, pels aspectes que s'hi tracten, també s'han considerat importants per a la consolidació de la llengua estàndard.

La informació es presenta d'una manera clara i assequible per a un públic no expert en llengua, conservant sempre l'esperit de la norma que hi ha al darrere. El llibre conté un índex de conceptes i paraules que en facilita la consulta."


Moltes gràcies per la confiança a tots els que ho heu fet possible!




16 d’abr. 2024

Sobre el complement indirecte i altres datius

 

Podem dir que són datius tots els constituents de l’oració que en tercera persona del singular es poden substituir pel pronom li. Alguns d’aquests datius són complements indirectes i d’altres, no. Tot seguit veurem quins són els principals tipus de datiu i quins són complements indirectes i quins, no.

 

1. Els datius argumentals, regits: el complement indirecte

El complement indirecte el podem trobar amb verbs transitius i amb verbs intransitius.

 

1.1. El complement indirecte amb verbs intransitius biargumentals

Alguns verbs intransitius són biargumentals; és a dir, porten dos arguments: el subjecte i el complement indirecte. L’únic complement regit que porten, doncs, és l’indirecte (sovint experimentador). Són verbs com ara agradar, plaure, encantar, agafar (mal de panxa, de cap…), passar (= succeir), tocar (= ser el torn)… Molt sovint el complement indirecte apareix dislocat a l’esquerra.

 

(1) A la Lara li agraden les maduixes

(2) A la Naia li encanten les maduixes

(3) Al Nur li agafa mal de panxa sovint

(4) A la Cloe li passen moltes coses, últimament 

Hi ha altres verbs, com preocupar o molestar, que tendeixen a adoptar aquesta estructura argumental, a portar complement indirecte en lloc de directe, quan el subjecte no és agent.

 

(5) Al Pep el / li preocupa la falta de clients

(6) Al Pep li / el molesta el soroll dels nens quan juguen

 

Però:


(7) Quan veuen el Pep, els nens no paren de molestar-lo

 

1.2. El complement indirecte amb verbs ditransitius o triargumentals

Els verbs ditransitius porten dos complements regits: el complement directe (pacient o tema) i l’indirecte (meta) (8-10). També se’n pot dir triargumentals, perquè porten tres arguments: el subjecte, el complement directe i el complement indirecte. El complement indirecte sovint no es pot elidir (11), però en altres casos, més o menys freqüents, sí (12-13).

(8) He fet un regalet a la LaraLi he fet un regalet

(9) He portat una sorpreseta a la NaiaLi he portat una sorpreseta

(10) El jurat ha concedit el premi a Jesús Moncada → El jurat li ha concedit el  premi


(11) ?? He fet un regalet

(12) He portat una sorpreseta

(13) El jurat ha concedit el premi

  

1.2.1. El datiu inanimat

 Alguns verbs ditransitius poden portar un datiu inanimat que admeti la pronominalització amb el pronom hi (14-15).

 (14) a. Dedico les tardes als netsEls dedico les tardes

         b. Dedico les tardes a preparar les classesHi dedico les tardes

 (15) L’avi donava corda cada dia al rellotge del menjador → L’avi li/hi donava corda cada dia

  

1.2.2. El complement indirecte no pot ser introduït per la preposició per a

 La gramàtica tradicional havia considerat sovint que el complement indirecte podia ser introduït per les preposicions a i per a (o per en el català oriental oral, que no distingeix entre per i per a). El motiu de la confusió cal buscar-lo en factors semàntics: alguns complements indirectes tenen valors molt propers als dalguns complements introduïts per la preposició per a, relacionats amb les nocions de destinació o finalitat. I per aquest motiu, hi ha verbs i oracions en què els complements introduïts amb les dues preposicions són intercanviables, amb una variació de significat mínima (16-17). 

(16) a. El Nur va portar un llibre a la Cloe

        b. El Nur va portar un llibre per a la Cloe

 

(17) a. El Nur va comprar un llibre a la Cloe

        b. El Nur va comprar un llibre per a la Cloe 

I aquesta semblança pot portar a creure que el complement introduït per la preposició per a és, com l’introduït per la preposició a, substituïble pel pronom de datiu (li, en singular) (18). 

(18) a. El Nur li va portar un llibre

        b. El Nur li va comprar un llibre 

Però a lhora de determinar la funció sintàctica dun constituent el que compta és el comportament d'aquest constituent dintre de lestructura de què forma part, no pas la semàntica. I hi ha proves sintàctiques que deixen clar que només la preposició a pot introduir el complement indirecte. Vegem-ne alguna: 

1. Si el complement introduït per la preposició per a fos un complement indirecte, s’hauria de poder coordinar amb un d’introduït per la preposició a que fes aquesta funció, però això no és possible (19). 

(19) * El Nur va portar un llibre a la Cloe i per a la Lara 

2. I al revés: si es tractés del mateix tipus de complement (indirecte, en aquest cas), no podríem trobar-ne un de cada en una mateixa oració, i el cas és que això sí que és possible (20-21). 

(20) El Nur va portar un llibre a la Cloe per a la seva filla

(21) La mestra va demanar al bibliotecari tres llibres per als alumnes de tercer 

En aquestes oracions, a més, el pronom li només pot representar el complement introduït per la preposició a, i no l’introduït per la preposició per a, com es pot veure a (22-23), que són variants de (20-21). 

(22) El Nur li va portar un llibre per a la seva filla

(22’) * El Nur li va portar un llibre a la Cloe (on li i a la Cloe no són correferents)

 

(23) La mestra li va demanar tres llibres per als alumnes de tercer

(23’) * La mestra li va demanar al bibliotecari tres llibres (on li i al bibliotecari no són correferents) 

La segona versió de cada exemple només és gramatical si el pronom li és correferent (és a dir, té el mateix referent) amb el complement indirecte que apareix a la mateixa oració introduït per la preposició a (la GIEC considera acceptable la duplicació en els registres informals i col·loquials). 

3. I finalment, una prova que a mi em sembla claríssima: si disloquem aquests complements, només l’introduït amb la preposició a pot ser representat pel pronom li, com es pot veure a (24-25), que són variants de (16-17). 

(24) a. A la Cloe el Nur li va portar un llibre

        b. * Per a la Cloe el Nur li va portar un llibre

 

(25) a. A la Cloe el Nur li va comprar un llibre

        b. * Per a la Cloe el Nur li va comprar un llibre 

Però si els complements introduïts amb la preposició per a no són complements indirectes, ¿aleshores quina mena de complement són? Doncs, de fet, no són complements, si entenem com a tals els constituents de l’oració regits pel verb; són adjunts del predicat (la gramàtica tradicional en deia circumstancials i no els distingia dels adjunts oracionals), i semànticament corresponen a les nocions de beneficiari, finalitat, destinació… 

 

2. Els datius no argumentals, no regits: datius benefactius, possessius i dinterès

Hi ha datius, sintagmes preposicionals construïts amb la preposició a i pronominalitzables amb el pronom li, que no són complements indirectes, perquè no són regits pel verb. Són, per tant, adjunts del predicat. Tot seguit en veurem diferents tipus:


2.1. Els datius benefactius i possessius 

Els datius benefactius i possessius comparteixen amb el complement indirecte moltes de les característiques sintàctiques i semàntiques que hem vist a l’apartat anterior, i per això es poden confondre fàcilment amb els  complements indirectes. Passa això en casos com els de (26-27), alguns dels quals els he tret o adaptat de la GIEC (§ 21.2.4 i § 13.6.1.7). 

(26) a. Cada vespre llegeixo un conte a la Cloe → Cada vespre li llegeixo un conte; A la Cloe cada vespre li llegeixo un conte

        b. L’Anna ha obert la porta a la Lara → La Lara li ha obert la porta; A la Lara l’Anna li ha oberta la porta

        c. He dibuixat un elefant a la NaiaLi he dibuixat un elefant; A la Naia li he dibuixat un elefant

        d. Hem triat una novel·la d’aventures al NurLi hem triat una novel·la d’aventures; Al Nur li hem triat una novel·la d’aventures

 

(27) a. El Pau renta la cara al Nur → El Pau li renta la cara; Al Nur el Pau li renta la cara

        b. A la Marta se li casa la filla

        c. A la Marta se li ha espatllat el cotxe

En els exemples de (26) tenim datius de destinació benefactius, o adjunts del predicat benefactius (o malefactius, si en lloc de benefici hi ha perjudici); als exemples de (27) tenim datius possessius, o adjunts del predicat possessius.

 

2.2. El datiu d’interès

I finalment, tenim el datiu d’interès (també anomenat, no sé per què, datiu ètic), en què s’expressa implicació en el que es diu (28). 

(28) a. La nena no em/li menja

        b. No te’m perdis

        c. Al Joan el fill gran li ha suspès el carnet de conduir

 

A (28a-b) és l’enunciador que s’implica en el que diu; a (28c) la persona implicada en el que es diu és la persona de qui es parla, el Joan.

  

Nota

Tant la Gcc com la GIEC expliquen molt bé tots aquests conceptes. També en parla Joan Rafael Ramos (1992) a la seva Introducció a la sintaxi (Alzira: Tàndem).

 



.

 

 

 

 

27 d’oct. 2023

Els verbs 'ser' i 'estar' (i 'haver-hi'): Fabra i Solà

En el tretzè aniversari de la mort de Joan Solà, he consultat les Converses filològiques que Pompeu Fabra va publicar ara fa just cent anys, els mesos d'octubre i novembre del 1923. La idea era buscar-hi algun punt de connexió entre aquests dos grans lingüistes. I el que m'ha semblat més interessant de compartir aquí és el que té a veure amb la distribució dels verbs ser i estar (Joan Solà hi va afegir el verb haver-hi).

Pompeu Fabra no va incloure aquesta qüestió en la primera gramàtica normativa del català (Fabra 1918 [1933]), ni tampoc en la pòstuma (Fabra 1956). Només en va dir alguna cosa en diverses converses filològiques i a les entrades corresponents del primer diccionari normatiu (Fabra 1932).

Joan Solà va arribar a dir que tant la descripció teòrica com l'ús d'aquests dos verbs eren un dels aspectes més importants i difícils de la sintaxi catalana (Solà 1994), si no el més important (Solà 1987). Hi va dedicar diversos estudis que es van publicar a Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987) i a Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994), i algun article de diari: com a mínim, un que s'ha publicat posteriorment en el recull Parlem-ne (1999), el número 16, juntament amb diverses referències menors en altres articles del mateix recull, i també del recull Plantem cara (2009). Com ja he dit, Solà va incorporar el verb haver-hi a l'estudi de la distribució d'aquests verbs, i una bona manera de veure per què és començar la lectura per l'article que comento del recull Parlem-ne (1999), el número 16 ("¿Que hi és, la Glòria?").

Finalment, és del tot rellevant comentar que, per al tractament que ha donat a aquests verbs la nova gramàtica normativa, la GIEC, també són d'una importància cabdal les aportacions del professor de la Universitat de València Joan-Rafael Ramos; entre altres, la que es pot trobar en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani, la Gcc: "El SV II: la predicació no verbal obligatòria".

I ara ja sí, us deixo aquí sota les converses que Pompeu Fabra va dedicar ara fa cent anys als verbs ser i estar., que trobareu, com la resta de la seva obra, al portal Pompeu Fabra, una eina meravellosa per estudiar-la. Potser us sorprendrà veure que ara fa cent anys Fabra ja alertava d'uns usos que semblen ben actuals. I que, com passa també ara (a la GIEC mateix), atribueix als joves (de fa cent anys!) alguns dels usos que, llavors i ara, considerem que s'han d'intentar evitar.










Si voleu llegir altres apunts d'aquest blog relacionats amb Pompeu Fabra i Joan Solà, cliqueu les etiquetes que trobareu a la columna de la dreta.




.

25 d’oct. 2023

Estudis sobre la referència als participants en diverses llengües iberoromàniques, també sobre el català

 En aquest enllaç hi trobareu un recull d'estudis sobre la referència als participants en la comunicació en diverses llengües iberoromàniques.

El capítol 11, de Lluís Payrató i jo mateixa, resumeix els resultats d'un estudi en curs sobre les estratègies discursives que utilitzen els parlants, o enunciadors, per referir-se als participants (ells mateixos i els altres) en els debats polítics del Parlament de Catalunya durant dos períodes: entre el 1932 i el 1938, durant la Segona República Espanyola, i des del 1980, l'any de les primeres eleccions autonòmiques i de recuperació del Parlament, fins al 2020. El rerefons teòric de l'estudi està format pel treball sobre la dixi que va dur a terme Steven Levinson (1983) i que van seguir altres autors, juntament amb els estudis sobre marcs participatius que va dur a terme Erving Goffman (1981), i la recerca posterior sobre aquestes àrees que fan referència al català i a altres llengües. S'han classificat i analitzat les dades obtingudes a partir d'un corpus que inclou les transcripcions de diversos debats de temàtica política (no legislativa) que van tenir lloc al Parlament entre el 1932 i el 1938, i el debat de política general sencer dels anys 1980, 1993, 2005, 2013 i 2020 (en total, més de 600.000 paraules). L'anàlisi combina els mètodes qualitatius amb els quantitatius (on s'apliquen tests de fiabilitat estadística), i destaca diverses tendències en l'ús de diferents formes i estratègies; per exemple, els tractaments de vostè, vós i tu, i l'ús de la tercera persona per referir-se a un mateix (aquest diputat, servidor, el president...). La incorporació dels marcs participatius de Goffman (1981), on es distingeix entre destinatari directe i destinatari no interpel·lat o indirecte, proporciona unes dades que donen una resposta molt més acurada a les qüestions que es plantegen a l'inici del treball que no pas l'anàlisi de només les formes díctiques de persona i els tractaments. De fet, això és vàlid no només per a l'estudi del debat parlamentari, sinó també de qualsevol esdeveniment comunicatiu en què hi hagi més de dos participants.

Més avall trobareu la sinopsi en anglès del conjunt del volum i l'índex, amb enllaços a tots els capítols. Espero que us interessi!




Synopsis

This volume brings together contributions by researchers focusing on personal pronouns in Ibero-Romance languages, going beyond the well-established variable of expressed vs. non-expressed subjects. While factors such as agreement morphology, topic shift and contrast or emphasis have been argued to account for variable subject expression, several corpus studies on Ibero-Romance languages have shown that the expression of subject pronouns goes beyond these traditionally established factors and is also subject to considerable dialectal variation. One of the factors affecting choice and expression of personal pronouns or other referential devices is whether the construction is used personally or impersonally. The use and emergence of new impersonal constructions, eventually also new (im)personal pronouns, as well as the variation found in the expression of human impersonality in different Ibero-Romance language varieties is another interesting research area that has gained ground in the recent years. In addition to variable subject expression, similar methods and theoretical approaches have been applied to study the expression of objects. Finally, the reference to the addressee(s) using different address pronouns and other address forms is an important field of study that is closely connected to the variable expression of pronouns. The present book sheds light on all these aspects of reference to discourse participants. The volume contains contributions with a strong empirical background and various methods and both written and spoken corpus data from Ibero-Romance languages. The focus on discourse participants highlights the special properties of first and second person referents and the factors affecting them that are often different from the anaphoric third person. The chapters are organized into three thematic sections: (i) Variable expression of subjects and objects, (ii) Between personal and impersonal, and (iii) Reference to the addressee.

Chapters

  • Referring to discourse participants in Ibero-Romance languages
  • Peter Herbeck, Pekka Posio
  • Introduction
  • Part I
    Variable expression of subjects and objects
  • A cross-dialectic comparison of first person singular subject pronoun expression in Southern Arizona and Southeast Texas
    Ryan M. Bessett
  • Variable indirect object pronoun expression
    A usage-based analysis of Galician and Spanish
    Javier Rivas, Esther L. Brown
  • Variable subject expression in second language acquisition
    The role of perseveration in acquisition
    Kimberly Geeslin, Bret Linford, Tom Goebel-Mahrle, Jingyi Guo
  • Part II
    Between personal and impersonal
  • Portuguese a pessoa and uma pessoa
    Emerging inclusive impersonals
    Eduardo Tadeu Roque Amaral, Wiltrud Mihatsch
  • Personal uses of impersonalizing strategies
    Hybrid constructions with a gente and se in rural Madeiran Portuguese varieties
    Yoselin Henriques Pestana
  • On pronominal uses of geral in Brazilian Portuguese
    Juanito Ornelas de Avelar
  • Toward the prevalence of a personal use of impersonal uno in Colombian Spanish
    Rafael Orozco, Luz Marcela Hurtado, Marianne Dieck
  • Discourse participants in impersonal constructions
    The case of first and second person object pronouns with Spanish non-anaphoric third person plural subjects
    Emeline Pierre, Barbara De Cock
  • Part III
    Referring to the addressee
  • Referring to discourse participants in European Portuguese
    The form of address o senhor
    Isabel Margarida Duarte, Aldina Marques
  • Variation and change in reference to discourse participantsin Catalan parliamentary debate (1932–1938 and 1980–2020)
    Neus Nogué Serrano, Lluís Payrató





17 de març 2023

4a edició del llibre 'La nova normativa a la butxaca'

El llibre La nova normativa a la butxaca. L'Ortografia catalana i la Gramàtica de la llengua catalana, principals novetats (2018) ha arribat a la 4a edició.

Informació de la contracoberta:

"El llibre La nova normativa a la butxaca presenta una selecció de les novetats normatives més recents: recull els retocs inclosos a l'Ortografia catalana (2017) que són més freqüents en textos no especialitzats i una tria dels continguts de la nova gramàtica normativa, la Gramàtica de la llengua catalana (2016). Aquesta tria inclou els fenòmens que més interès, dubtes o controvèrsia han provocat en les últimes dècades, tant si contenen una modificació de la normativa anterior com si constitueixen incorporacions noves. Altres capítols tracten temes que, pels aspectes que s'hi tracten, també s'han considerat importants per a la consolidació de la llengua estàndard.

La informació es presenta d'una manera clara i assequible per a un públic no expert en llengua, conservant sempre l'esperit de la norma que hi ha al darrere. El llibre conté un índex de conceptes i paraules que en facilita la consulta."


Moltes gràcies per la confiança a tots els que ho heu fet possible!