actes interessants

Presentació del número 25 de Treballs de Sociolingüística Catalana
Secció monogràfica: Implantació de la normativa lingüística

22 de febrer del 2016, 19:00 h, Sala Nicolau d’Olwer de l’IEC (C/ Carme, 47, Barcelona).

Hi intervindran:
Maria Teresa Cabré i Castellví, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC
Emili Boix i Fuster, director de la revista Treballs de Sociolingüística Catalana
Joan Costa i Carreras, coordinador de la secció monogràfica

Joan Costa parlarà en nom de l’equip d’investigació Avalnorm, que liderà les activitats de difusió de la recerca que culminaren en els treballs que es presenten en aquesta edició de la revista. Es farà una síntesi de les ponències, bona part de les quals provenen d’un encàrrec fet per Avalnorm l’any 2012 als autors/res i que foren presentades i discutides a la I Jornada d’Estudi d’Implantació de la Normativa Lingüística (Barcelona, 6 de juny de 2013). Aprofitant aquesta presentació, es farà un balanç de la situació de la recerca sobre l’ús efectiu de la normativa oficial. Els membres del grup Avalnorm són: Joan Costa, Carme Bach, Elisenda Bernal, Aina Labèrnia i David Paloma.

La revista Treballs de Sociolingüística Catalana [Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans] acaba de publicar en format d’accés obert el núm. 25 (2015). El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles visitant la pàgina web de la revista.


Taula rodona
L’anàlisi dels col·loquials reals al Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge

1 de març del 2016, 13.30-15.30 h
Universitat Pompeu Fabra
Campus Poblenou
C/ Roc Boronat, 138
Aula 52.117

          Esteve Clua: "Anàlisi del canvi lingüístic a partir de les dades de COD"
          Helena Calsamiglia: “Què aporta l'etnografia de la comunicació a l'anàlisi de la conversa?”.
          Alba Milà: “Parlant (alhora) la gent s'entén”
          Carme Bach: “Els whatsapps: un col·loquial escrit?
          Montse González: “La gramaticalització del marcador discursiu la veritat/la verdad”
          Pilar Prieto: “La importància de la multimodalitat en les interaccions comunicatives. Estudi de
          la «posició epistèmica»”
          Toni Badia: “L'anàlisi automàtica de textos col·loquials”




.

Umberto Eco: sobre la ficció

A Josep Besa,

que em va recomanar que llegís Eco

Vaig llegir Umberto Eco ja fa anys, quan volia saber què és el que fa que un text de ficció sigui de ficció, i què és el que fa que els lectors, els espectadors o els oients, l’interpretin com a tal. El text que em va ser més útil va ser Six walks in the fictional woods (1994; edició castellana, Seis paseos por los bosques narrativos, amb traducció d’Helena Lozano Miralles i publicada per Lumen el 1996). És la versió escrita de sis conferències que Eco va donar a la Harvard University entre el 1992 i el 1993. Aquí teniu uns quants dels fragments que vaig marcar llavors en el meu exemplar del llibre (poso la pàgina entre parèntesis), amb un final rodó que evidentment és seu. Una lectura molt recomanable, el llibre, plena de la saviesa de l’autor.

“…el lector está siempre, y no sólo como componente del acto de contar historias, sino también como componente de las historias mismas.” (9)

“…toda ficción narrativa es necesaria y fatalmente rápida, porque –mientras construye un mundo, con sus acontecimientos y sus personajes– de este mundo no puede decirlo todo. Alude, y para el resto le pide al lector que colabore rellenando una serie de espacios vacíos.” (11)

“Si un texto empieza con «Había una vez», manda una señal que inmediatamente selecciona el propio lector modelo, que debería ser un niño, o alguien que está dispuesto a aceptar una historia que vaya más allá del sentido común.” (17)

“…no existe sólo un lector modelo para el Finnegans Wake sino también para el horario de trenes, y de cada uno de estos lectores el texto espera un tipo de cooperación diferente.” (24-25)

“Cuando me preguntan qué libro me llevaría a una isla desierta contesto: «El listín telefónico; con todos esos personajes podría inventar historias infinitas».” (70)

“La regla fundamental para abordar un texto narrativo es que el lector acepte, tácitamente, un pacto ficcional con el autor, lo que Coleridge llamaba «la suspensión de la incredulidad».” (85)

“Cuando entramos en un bosque narrativo se nos pide que suscribamos el pacto ficcional con el autor, y estamos dispuestos a esperarnos lobos que hablan. […] …al leer historias de ficción, nosotros suspendemos la incredulidad con respecto a ciertas cosas, y no con respecto a otras.” (87)

“Al leer novelas, eludimos la angustia que nos atenaza cuando intentamos decir algo verdadero sobre el mundo real.

       Esta es la función terapéutica de la narrativa y la razón por la cual los hombres, desde los orígenes de la humanidad, cuentan historias. Que es, al fin, la función de los mitos: dar forma al desorden de la experiencia.” (97)

“Leer una obra de ficción significa hacer una conjetura sobre los criterios de economía que gobiernan el mundo ficcional.” (123)

“Hay una regla áurea para todo criptoanalista o descifrador de códigos secretos, y es decir que todo mensaje puede ser descifrado con tal de que se sepa que se trata de un mensaje. El problema con el mundo real es que llevamos milenios preguntándonos si hay un mensaje y si ese mensaje tiene un sentido.” (127)

“Puesto que la ficción narrativa parece más confortable que la realidad, intentamos interpretar esta última como si fuera ficción narrativa.” (132)

“A veces esperamos hacer coincidir  nuestra historia personal con la del universo. […]

       Hace unos meses me invitaron a visitar el Museo de la Ciencia y de la Técnica de La Coruña, y al final de mi visita el director me anunció una sorpresa y me llevó al planetario. […]

       En un determinado momento, se hizo la oscuridad más total, se difundió una bellísima canción de cuna de Falla y lentamente […] encima de mi cabeza empezó a girar el cielo que se veía en la noche entre el 5 y el 6 de enero de 1932 sobre la ciudad de Alessandria. Viví, con una evidencia casi hiperreal, mi primera noche de vida.

       La viví por vez primera, puesto que yo aquella noche no la había visto. Acaso no la viera tampoco mi madre, agotada por las fatigas del parto, pero quizá la vio mi padre, saliendo de puntillas al balcón, un poco agitado e insomne por el acontecimiento maravilloso (por lo menos para él) del que había sido testigo y remota concausa.

       Estoy hablando de un artificio mecánico realizable en muchos lugares, y a lo mejor, la experiencia ya la han tenido otros, pero me perdonarán si en aquellos quince minutos tuve la impresión de ser el único hombre sobre la faz de la tierra (desde el principio de los tiempos) que se estuviera reuniendo con su propio principio. Era tan feliz que experimenté la sensación (casi el deseo) de que podía, de que habría debido morir en ese momento. Y que en cualquier caso, otros momentos serán mucho más casuales e inoportunos. Habría podido morir porque ya había vivido la más hermosa de las historias que hubiera leído jamás en mi vida, había encontrado, quizá, la historia que todos buscan entre páginas y páginas de centenares de libros, o en las pantallas de muchas salas cinematográficas, y era un relato cuyos protagonistas eran las estrellas y yo. Era ficción, porque la historia había sido reinventada por el director del planetario, era Historia, porque contaba qué había sucedido en el cosmos en un momento del pasado, era vida real porque yo era verdadero y no el personaje de una novela. Era, por un momento, el Lector Modelo del Libro de los Libros.

       Aquél era un bosque narrativo del que no habría querido salir jamás.

       Pero como la vida es cruel, para ustedes y para mí, aquí me tienen.” (153-154)

.

sobre l''ésAdir'

Avui, un text oral: la intervenció que vaig fer a la taula rodona "10 anys d'ésAdir: una eina viva per a una llengua viva", que commemorava a l'IEC el desè aniversari del portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio). Poc més de vuit minutets.

O jo no ho sé fer, o hi ha algun problema per inserir el vídeo, o sigui que us envio a aquest enllaç, on si voleu el podreu trobar.

moltes gràcies!

Dos anys després de l'estrena, aquest blog ha traspassat una xifra rodona, i fins i tot ha fet un capicua ben bonic.

Enmig de la voràgine d'aquests últims dies, trobo un moment per agrair-vos que hi sigueu. Com diu el tòpic, sense els lectors això no tindria solta ni volta.

MOLTES GRÀCIES!!!

Jornades GrOC 2016

L'associació GrOC (Gramàtica Orientada a les Competències) organitza els dies 4 i 5 de febrer les terceres jornades, aquest any a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona. Trobareu tota la informació sobre l'associació i les jornades en aquest enllaç (tireu avall).

10 anys de l''ésAdir': crònica

Griselda Oliver ha publicat al digital Núvol una crònica de l'acte de commemoració dels deu anys de l'ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: L'Ésadir fa 10 anys. (Em vaig fer ressò de la convocatòria a l'apunt anterior d'aquest blog.)

10 anys de l'ésAdir: acte commemoratiu

Amb motiu del desè aniversari del seu portal lingüístic, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha organitzat aquest acte commemoratiu. Per si us pot interessar. S'hi ha de confirmar l'assistència.

'Sortir' i 'go out'

[Apunt actualitzat amb els retocs de l'OIEC: no hi he hagut de tocar res.]

L’estudi de les llengües a partir de la comparació de diverses varietats és més freqüent del que podria semblar a primera vista: quan fem dialectologia comparem diferents varietats geogràfiques d’una mateixa llengua; quan fem lingüística històrica en comparem diferents varietats històriques; quan fem lingüística funcional en comparem diferents registres; etc.

En les últimes dècades també s’ha fet cada vegada més freqüent l’estudi contrastat de diferents llengües, que té precedents en la lingüística comparada del segle XIX. L’anomenada anàlisi contrastiva, en lloc d’estudiar una sola llengua, en compara diverses. Té l’objectiu de descriure les semblances i les diferències entre llengües, sovint per classificar-les segons les seves característiques estructurals i funcionals (això ho fa, des d’una perspectiva teòrica, la tipologia lingüística) i descobrir quines són comunes (els famosos universals lingüístics) i quines no. Però aquestes descripcions també són útils per a diverses àrees de la lingüística aplicada, com ara la traducció i l’ensenyament de llengües (addicionals).

Un bon exemple d’anàlisi contrastiva el constitueix l’estudi de l’expressió del moviment, les diferents maneres com el codifiquen les diferents llengües.

Go out i sortir

Només comparant go out (anglès) i sortir (francès i català) ja veiem que passen coses. Efectivament, aquest verb –entre altres– ens servirà per il·lustrar que hi ha almenys dos tipus de llengües, a l’hora d’expressar el moviment: les llengües d’emmarcament per satèl·lit i les llengües d’emmarcament verbal.

A les llengües d’emmarcament per satèl·lit (satellite-framed languages), com l’anglès i l’alemany, el verb expressa MOVIMENT i MANERA: walk/laufen (‘desplaçar-se caminant’), fly/fliegen (‘desplaçar-se volant’), drive/fahren (‘desplaçar-se conduint’)… I una preposició o partícula expressa el TRAJECTE (la direcció del moviment): go in / hineingehen (‘desplaçar-se endins’), go out / hinausgehen (‘desplaçar-se enfora’), go up / hinaufgehen (‘desplaçar-se amunt’), go down / hinuntergehen (‘desplaçar-se avall’)… En anglès, són alguns dels consagrats phrasal verbs.

A les llengües d’emmarcament verbal (verb-framed languages), com el català, el francès i el castellà, el verb acostuma a expressar MOVIMENT i TRAJECTE: entrar / entrer / entrar (‘desplaçar-se endins’), sortir / sortir / salir (‘desplaçar-se enfora’), pujar / monter / subir (‘desplaçar-se amunt’), baixar / descendre / bajar (‘desplaçar-se avall’)… I, cosa important, moltes vegades la MANERA no s’expressa: sovint no diem si pugem o baixem a peu, en avió, en cotxe…

Quan aprenem llengües, va molt bé saber aquestes diferències. Per exemple, els parlants d’una llengua romànica en tindríem prou amb go/gehen i les diferents preposicions o partícules per expressar les nocions d’entrar, sortir, pujar i baixar. No ens caldria distingir si ho fem a peu, en avió o en cotxe. Però quan parlem en anglès o en alemany hem d’aprendre i ens hem d’acostumar a especificar-ho.

I en l’àmbit de la traducció, si aquests diferències no es tenen en compte es corre el risc de fer traduccions com a mínim molt poc naturals, si no agramaticals. Vegem-ne un exemple real, extret d’una novel·la.

Original anglès

It was a nice day so I decided to walk back to the Alex

Traducció al català publicada

Feia bon dia i vaig decidir caminar de tornada a l’Alex

D’acord amb el que hem vist més amunt, i també d’acord amb la nostra competència lingüística, el fragment en anglès que he posat en negreta s’hauria d’haver traduït per tornar caminant.

Un altre exemple:

She drove back to London → Va tornar a Londres (i no “va conduir de tornada a Londres”.

Com he dit més amunt, en català i en altres llengües, si no és rellevant, no expressem la MANERA; el mitjà de transport, en aquest cas.

I podem acabar amb un exemple poètic, que a mi em fascina. Alguns d’aquests verbs tenen una variant transitiva, també de moviment, que es comporta d’una manera similar: “He drove me home” → “Em va portar a casa” (en català sovint tampoc especifiquem el mitjà). Doncs bé, ¿teniu present la cançó de Leonard Cohen “Dance me to the end of love”? Doncs apa, ja en podeu traduir el títol, i si us animeu, la cançó sencera!

Notes

1. La descripció dels verbs de moviment que he presentat, la va fer el lingüista Leonard Talmy. Jo he partit d’un article de M. Josep Cuenca que en parla i que hi incorpora el català (“Anàlisi contrastiva, lingüística aplicada i lingüística teòrica” (2002). Dins: Estudis de Llengua i Literatura Catalanes / XLV. Miscel·lània Joan Veny 1. Barcelona: PAM). L’últim paràgraf i els exemples són meus.

2. L’anglès (i en algun cas, també l’alemany) té verbs d’arrel llatina teòricament sinònims dels que hem vist (enter, exit, ascend, descend…), però són propis de registres formals (i a vegades tenen matisos d’ús diferents), i per tant no estalvien d’aprendre’s els d’ús més general.

3. Jaume Mateu, en una conferència que va donar fa dos o tres anys a la UB, també va aportar l’exemple de Leonard Cohen.

4. Les dues àrees de la lingüística aplicada a què m’he referit, l’ensenyament de llengües (addicionals) i la traducció, es poden combinar: en determinats contextos d’aprenentatge, traduir a classe de llengua textos o fragments on surtin exemples com els que he posat, pot facilitar l’aprenentatge d’aquestes estructures.

.

'Els dies clau', del Canal 33, dilluns vinent dedicat al català

Dilluns vinent el programa Els dies clau, del Canal 33, parteix de la primera emissió de TV3 per parlar de la normalització del català. Poc després de les 10 del vespre, i posteriorment a "TV3 a la carta".

Més informació sobre aquest programa aquí.

¿què és el centre díctic?

En aquest apunt vaig definir la dixi com el fenomen comunicatiu pel qual s’utilitzen unes formes lingüístiques que permeten identificar-ne el referent en relació amb algun element del context espaciotemporal en què té lloc la comunicació. I vaig posar exemples de les quatre categories díctiques: persona (1), temps (2), espai (3) i manera (4).

(1) Tinc fred.

(2) Avui fa fred.

(3) He comprat estes creïlles per a l’arròs.

(4) Mira, fes-ho així.

Totes les llengües tenen formes díctiques d’aquestes quatre categories, però la manera d’expressar-les gramaticalment i lèxicament no sempre és la mateixa (per exemple, la distribució dels verbs anar i venir varia).

En canvi, les expressions díctiques de les diferents llengües s’organitzen sempre al voltant del que habitualment es coneix com a centre díctic (o origen de coordenades díctiques). Aquest punt zero, que es pot considerar, adoptant una expressió molt utilitzada actualment en el camp de la informàtica, el centre díctic per defecte, el constitueixen tres elements o paràmetres: l’enunciador, el moment en què emet un enunciat determinat i el lloc on és quan ho fa. Aquests tres punts de referència bàsics —representats sovint com el jo, l’ara i l’aquí dels quals parteix sempre la comunicació— són el punt d’arrencada amb què els participants identifiquen els referents de les expressions díctiques en la interacció cara a cara, que és la situació per a la qual les llengües les han codificades. En la interacció cara a cara hi ha un marc espaciotemporal compartit pels participants i un conjunt de coneixements també compartits; és a dir, molt de context comú. L’enunciat de (5), cèlebre pel seu significat històric, permet exemplificar-ho. 

(5) Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí.

En aquest exemple, el centre díctic el constitueixen l’enunciador (Josep Tarradellas, com a president de la Generalitat de Catalunya, fins aleshores a l’exili), el moment en què emet l’enunciat (el 23 d’octubre del 1977, el dia que va tornar de l’exili, al vespre) i el lloc on és (el Palau de la Generalitat, la institució que presideix, però en darrer terme Catalunya). Els tres paràmetres del centre díctic s’expressen per mitjà de la primera persona del singular del verb ser, del temps present del verb i de l’adverbi aquí, respectivament. El vocatiu ciutadans de Catalunya designa, al seu torn, els destinataris de l’enunciat tal com els conceptualitza l’enunciador (des del punt de vista del centre díctic personal, per tant), que evita el gentilici catalans per tal d’incloure entre els destinataris del seu missatge la immigració de la resta de l’Estat que vivia en aquell moment a Catalunya.

En els diàlegs, les intervencions dels diversos participants fan que el centre díctic —o almenys, algun dels seus paràmetres— canviï constantment cada vegada que canvien els rols d’enunciador i d’enunciatari entre els diversos participants. En el fragment de (6), extret d’una conversa col·loquial, cadascun dels tres participants es refereix a si mateix per mitjà de l’ús de formes de primera persona —destacades en negreta— i en cada torn, doncs, el referent d’aquestes formes és diferent.

(6) NOIA: Mira, fotre’m a la platja i que vingui un tio i se’m foti al costat

                  a mirar-te els pits… Perquè és lo que foteu els tios…

      NOI 1: Jo m’emporto els binocles [riu].

      NOIA: Vull dir passo\

      NOI 2: Jo, jo, ¿per què et penses que estic prenent el sol amb les ulleres de sol?

Sempre que el context és compartit podem trobar expressions díctiques, perquè es pot accedir al referent a partir del centre díctic comú. Fins i tot en alguns textos escrits en què es dóna aquesta circumstància, com ara les notes domèstiques o laborals. A l’exemple de (7) l’enunciatari pot identificar d’una manera unívoca tots els referents de les expressions díctiques de persona, temps i lloc que hi apareixen: l’enunciador, que apareix en la forma verbal passaré (perquè és l’únic possible, o perquè li coneix la lletra), i els referents de l’adverbi aquí (el lloc —casa, oficina…— on s’ha deixat la nota), del pronom ho (un objecte situat a prop o a sota de la nota, que els dos participants saben que l’enunciador ha d’agafar) i del sintagma temporal aquesta tarda (la tarda del dia en què l’enunciador ha escrit la nota i en què preveu que l’enunciatari la llegeixi).

(7)                 

 En la comunicació diferida, en què el context espaciotemporal no és compartit —o no ho és del tot— pels interlocutors, el més habitual és que els paràmetres que constitueixen el centre díctic no es puguin donar per descomptats. Aquesta circumstància es dóna sobretot —però no sempre, com acabem de veure— en la comunicació escrita. Quan no és deduïble contextualment, el centre díctic s’estableix per mitjà de recursos lingüístics no díctics que el fan explícit, de manera que l’enunciatari pot reconstruir a posteriori el context extralingüístic necessari per interpretar els enunciats que contenen expressions díctiques. En aquest apunt de blog (8), per exemple, el centre díctic personal l’estableix la informació de la capçalera, i el temporal, la data de publicació; pel que fa a l’espai, sí que és compartit: l’espai virtual del blog. Per això, al referent de l’expressió díctica d’espai aquest apunt s’hi accedeix directament. En canvi, el que permet accedir al referent de les formes de primera persona (vaig definir, vaig posar) és el nom Neus Nogué Serrano; i el que permet accedir al referent del temps verbal de passat és la data de publicació de l’apunt: vaig definir i vaig posar remeten a un moment anterior al de la publicació d’aquest apunt que enllesteixo aquí i ara mateix.

(8)

Notes

1. El terme centre díctic (deictic centre) el va encunyar Stephen Levinson, un dels fundadors de la pragmàtica i autor del manual Pragmatics (1983), que conté un capítol dedicat a la dixi on parla, entre moltes altres coses, d’aquesta noció i que és el punt de partida de la majoria d’estudis sobre la dixi.

2. A l’apunt sobre la dixi que ja he esmentat més amunt, aquest, notes incloses, hi trobareu referències i enllaços que tenen a veure amb la dixi i el centre díctic.

.