¿de qui parlem quan parlem de l'oient?

Fa uns dies, en aquest text, vam veure com la noció de parlant era més complexa del que podria semblar a primer cop d’ull, i vam situar l’estudi d’aquesta qüestió dins del camp d’estudi de la pragmàtica. Avui, ja situats dins d’aquest marc, veurem que amb la noció d’oient passa una cosa semblant però no ben bé igual.

De l’oient monolític a un enunciatari que es descompon

És ben obvi que sentir un enunciat no significa necessàriament ser-ne el destinatari directe, i en canvi estem acostumats a parlar, i a sentir a parlar, de l’oient com si el llenguatge verbal anés sempre adreçat a qualsevol persona que hi pugui tenir accés. Les distincions que va establir Goffman (1981) en relació amb el que ell anomena format de recepció del discurs permeten desglossar aquesta noció genèrica d’oient en els diversos tipus de receptors que es poden trobar en un esdeveniment comunicatiu. D’aquesta manera se n’obtenen dos grans tipus, que al seu torn es divideixen en dos subtipus més.

A diferència de l’enunciador, en el qual les diferents categories poden ser assumides per un sol participant o per diversos, les categories que trobarem quan descompondrem la noció d’oient corresponen a maneres diferents de rebre un determinat enunciat, que en cada instant de la recepció no són combinables entre si, tot i que els espais de frontera no sempre són nítids.

A la taula següent, que comentarem tot seguit, s’hi pot trobar la classificació dels components del format de recepció, amb el nom en català i en anglès, juntament amb els trets bàsics que els caracteritzen, tal com els va establir Goffman:

ENUNCIATARI (O FORMAT DE RECEPCIÓ) (reception framework)
PARTICIPANTS RATIFICATS (ratified participants)		PARTICIPANTS NO RATIFICATS (bystanders)
DESTINATARIS DIRECTES (addressed recipients) • interpel·lats   (addressed) • acceptats   (ratified) • percebuts   (known)	DESTINATARIS NO INTERPEL·LATS (unaddressed recipients) • acceptats • percebuts	OIENTS POTENCIALS (overhearers) • percebuts	ESPIES (eavesdroppers)

Es pot establir una primera divisió entre els participants ratificats, acceptats a l’esdeveniment comunicatiu, i els no ratificats, que no hi estan acceptats. Els participants ratificats formen part del grup que protagonitza l’esdeveniment comunicatiu, i això es reflecteix tant en la disposició física de les persones, que varia segons cada esdeveniment, com en el seu comportament no verbal (gestualitat manual i corporal, mirada…). El discurs produït per l’enunciador, d’altra banda, els concerneix a tots d’una manera o altra. Els participants no ratificats només són, en principi, testimonis o espectadors d’un esdeveniment comunicatiu del qual estan exclosos, una circumstància que no és pas excepcional, sinó que es dóna sovint en les interaccions quotidianes (¿no heu escoltat mai una conversa aliena, quan sou al tren, al metro o a l’autobús?).

En el grup dels participants ratificats es pot distingir encara entre destinataris directes i destinataris no interpel·lats. El primer grup està format per una o diverses persones i inclou els participants que l’enunciador selecciona, entre un conjunt més ampli d’interlocutors quan és el cas, com a parella o grup principal a qui interpel·la per mitjà dels enunciats que emet i a qui adreça el que diu. Les marques lingüístiques que permeten identificar aquest primer tipus de participant ratificat són, entre altres, les formes de segona persona, els vocatius, les interjeccions i les modalitats oracionals imperativa i interrogativa. També hi contribueixen alguns recursos no verbals, com ara la mirada i l’orientació del cos.

Tot i que l’enunciador no els adreça directament els seus enunciats, els destinataris no interpel·lats comparteixen l’esdeveniment comunicatiu amb els anteriors, i de fet poden adoptar la categoria d’enunciadors o de destinataris directes en qualsevol moment.

Entre els participants no ratificats, cal distingir els oients potencials, la presència dels quals és percebuda per l’enunciador, i els espies, que són uns intrusos “il·legals”, que escolten o llegeixen un missatge d’amagat, sense que l’enunciador en sigui conscient.

Els deures —entesos en termes de norma social— dels diferents tipus de receptors són ben diferents: mentre que els participants ratificats han d’escoltar i donar mostres d’interès pel que es diu, els oients potencials no només no estan obligats ni a escoltar ni a interessar-se pel que es diu, sinó que, al contrari, han de mostrar d’una manera manifesta que, malgrat la seva presència, el que passa en l’esdeveniment comunicatiu no els interessa en absolut. En català, aquesta actitud es pot fer explícita per mitjà de fórmules del tipus: “Feu, feu… / Parleu, parleu… Jo, com si no hi fos…”. Pel que fa als espies, per definició escolten i s’interessen pel que es diu sense que l’enunciador en tingui coneixement, i al capdavall el que fan és transgredir la norma social que valora negativament la intrusió en els afers (comunicatius) dels altres.

Tot i que les definicions precedents poden suggerir que parlem de categories de participació discretes i clarament distingibles, l’anàlisi de mostres de parla reals fa veure de seguida que es tracta de categories que, fins i tot si s’apliquen a seqüències breus dins d’un esdeveniment de parla, configuren un format de recepció que és alhora fluid, perquè les fronteres que separen les diferents menes de receptors no són netes, i fluctuant, perquè les categories en què es poden incloure les persones implicades en la interacció poden modificar-se de manera continuada durant el seu desenvolupament. Aquesta inestabilitat afecta tant la distinció entre participants ratificats i no ratificats, com, dintre dels primers, la distinció entre destinataris directes i destinataris no interpel·lats i, dintre dels segons, la distinció entre oients potencials i espies. A l’hora de descriure el funcionament de la interacció és preferible, doncs, la idea d’una jerarquia de destinataris, en termes de grau més que no pas de natura, que es fa més necessària com més nombrós és el col·lectiu de participants: en una interacció amb tan sols dos participants, tots dos són, en principi, ratificats mútuament, i alhora se seleccionen l’un a l’altre com a destinataris directes dels enunciats emesos. El pas de dos a tres participants ja diversifica les possibilitats, i el pas de tres a quatre ja fa possible la divisió del grup en dues converses separades o l’aparició de subconverses de diferents tipus.

Vegem ara algun exemple que permeti il·lustrar alguna d’aquestes distincions.

Començarem comentant breument diversos fragments extrets d’una conversa entre cinc participants ratificats (el pare, REP; la mare, LAU; dues filles, MMA i DIT, i el fill, ROM) que transcorre durant un sopar familiar. Els exemples posen en evidència el caràcter fluid i fluctuant de les dues categories de participants ratificats durant la interacció.

El primer fragment, reproduït a (1), exemplifica una de les situacions més senzilles, en què l’enunciador selecciona el destinatari directe del seu enunciat per mitjà de les marques lingüístiques que permeten fer-ho d’una manera més explícita: les formes de segona persona del singular, el vocatiu i la modalitat oracional interrogativa; a més, el segon torn de parla d’aquest parell adjacent és reactiu, i el destinatari directe del primer és, doncs, l’enunciador del segon.

(1) LAU:    ¿Tu, Marta, vols una patateta?

      MMA: No.

En el fragment de (2), en canvi, una de les filles, MMA, selecciona el seu pare, REP, com a destinatari directe de la pregunta que fa, també per mitjà d’un vocatiu (papa) i de diverses formes de segona persona del singular i la modalitat interrogativa; però, malgrat això, la mare, LAU, que és un dels destinataris no interpel·lats de l’enunciat, s’avança a REP i respon per ell, que tot seguit també respon, confirmant la resposta de la seva dona. El fet de ser el destinatari directe de la pregunta no ha garantit, en aquest cas, la presa del torn reactiu en primer terme per respondre-hi d’una manera immediata.

(2) MMA:  Papa, ¿tu em pots tenyir uns pantalons de color lila?

      LAU:   No, Marta.

      REP:    No, xata.

En el tercer fragment, el de (3), els destinataris directes de la pregunta que fa l’altra filla, DIT, només poden ser els que aquell mateix dia han parlat amb l’àvia de la família, d’acord amb el que contingut de la pregunta i els coneixements compartits pels participants. Un d’ells, LAU, la mare, és qui respon. D’altra banda, és molt probable que DIT s’adreci als destinataris directes de la pregunta també amb la mirada.

(3) DIT:   ¿Què us ha dit, l’àvia, quan li heu preguntat si li va agradar El vicari d’Olot?

      LAU:  Ntx, ha fugit d’estudi.

      DIT:   ¿Sí?

      ROM: No et podia dir que sí.

Vegem, per acabar, un gènere escrit monologat: la carta personal. En aquest gènere, el destinatari directe és definit per mitjà del vocatiu inicial (fins al punt que està convencionalitzat com una de les parts en què es disposa el text) i molt sovint per les marques de segona persona i altres estratègies. Així es pot veure a l’exemple de (4), format pel text sencer d’una carta de condol que té dues persones com a enunciadores (no sabem com s’han repartit els papers d’animador i autor; el de responsable l’assumeixen totes dues firmant la carta) i dues més com a destinatàries directes.

(4) 1. Set. 2000

               Estimats Alba i Serafí:

               Tard, però encara més trist, vam rebre el cop de la mort de la vostra mare. Conegudes les circumstàncies en les quals tot va ocórrer, i la notícia, tan sobtada, vàrem restar molt impressionats.

               Recordem la mare com una persona extraordinària, amb la que teníem converses tan riques i profundes, i compartíem moltes coses. La trobarem a faltar en els “arrossos” de Can Verdú i sempre.

               Estimats, us enviem una gran abraçada, plena d’afecte i condol.

                                                                          Juan Carlos i M. Remei

Un altre dia parlarem d’un tipus específic d’enunciatari: l’audiència.

Notes

1. En el capítol 4 de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català, hi trobareu una explicació més detallada sobre la descomposició del concepte de parlant i tot el marc conceptual que té al darrere, juntament amb més exemples i la referència completa del llibre de Goffman.

2. Els exemples (1-3) són extrets del COC-UB (Corpus Oral Col·loquial), que forma part del CCC-UB (Corpus de Català Contemporani de la Universitat de Barcelona). L’exemple (4) forma part del corpus de la meva tesi doctoral, que es pot trobar aquí (annexos).

Noia llegint una carta,

de Johannes Vermeer

(Creative Commons)

¿de qui parlem quan parlem del parlant?

Es pot dir que en la lingüística contemporània l’interès pels participants en la comunicació arrenca amb Roman Jakobson. Partint de precedents com el de Karl Bühler i molt influït pels plantejaments de l’Escola de Praga, de la qual formava part, Jakobson va començar a estudiar el llenguatge verbal humà com un mitjà de comunicació i va desenvolupar la teoria de les funcions del llenguatge (1960), que la majoria de nosaltres ja vam estudiar a l’escola (a partir de la generació del BUP, diria). En aquest marc, Jakobson va incloure, com se sap, l’emissor i el receptor entre els elements que intervenen en el procés comunicatiu.

Anys més tard, ja als anys setanta, partint de la distinció de Jakobson, els participants també es van incloure en els estudis de base etnogràfica: el model de Dell Hymes es pot resumir amb l’acrònim SPEAKING, format en anglès a partir dels termes situation, participants, ends, acts, key, instrumentalities, norms i genre (situació, participants, propòsits, actes, clau, instruments, normes i gènere). El mateix Hymes ja va plantejar que la distinció entre parlant i oient (o entre emissor i receptor) té al darrere, també en Jakobson, una visió simplificada de la comunicació, en què una persona, i només una, s’adreça a una altra, i només a una altra, i a més ho fa de manera unidireccional, sense interacció, i per parlar d’alguna cosa que no les inclou a cap de les dues.

El sociòleg nord-americà Erving Goffman, que va ser deixeble de Hymes, va desenvolupar un marc conceptual que conté, entre altres, les nocions de format de producció (production format, que es correspon amb la noció d’enunciador) i de format de recepció (reception format, que es correspon amb la noció d’enunciatari). Amb aquest marc pretenia anar més enllà d’aquesta visió simplificada dels participants i mostrar que en moltes interaccions comunicatives no es correspon amb la realitat. Tot seguit ens centrarem en la figura de l’enunciador.


Del parlant monolític a un enunciador que es descompon

Erving Goffman descompon la noció d’enunciador en tres components: l’animador (animator), l’autor (author) i el responsable (principal).

L’animador és qui posa la veu en la comunicació oral, qui fa treballar l’aparell fonador i tot el seu cos per a la producció física, sonora, de l’enunciat. Paral·lelament, en la comunicació escrita l’animador és qui posa les mans per produir físicament les lletres i els altres caràcters que constitueixen un enunciat expressat gràficament.

L’autor és qui codifica lingüísticament l’enunciat, qui selecciona les paraules i construeix les oracions que permeten verbalitzar el que es vol dir.

I el responsable és el càrrec o rol des del qual s’assumeix la responsabilitat del que es diu, el punt de vista que s’adopta en relació amb el que es diu. No es tracta tant d’un cos o d’una ment com d’una identitat social activada, d’una funció adoptada per l’individu com a membre d’un grup social amb el qual s’identifica o com a ocupant d’un càrrec. El responsable és el referent de les formes díctiques de primera persona, i en general de les diferents estratègies que tenen les llengües per referir-se a l’enunciador.

Cal dir que molt sovint els tres components coincideixen en una mateixa persona. Vegem, però, uns quants exemples en què no és així. (Goffman parla de canvi de footing, o posició, cada vegada que es modifica algun dels components que constitueixen l’enunciador.)

En el discurs reportat en estil directe la descomposició de l’enunciador en diferents categories participatives es fa ben evident. Tot i que l’animador és únic (qui posa la veu o qui escriu és la mateixa persona), hi trobem una doble enunciació: quan el responsable de l’enunciat citat no coincideix amb el de l’enunciat citant, coexisteixen dos responsables en el conjunt. I l’autor és el mateix o no en la mesura que les paraules reproduïdes coincideixen exactament amb les que s’havien dit anteriorment. L’exactitud no es requereix en contextos col·loquials, com el de (1), i per tant l’autor pot ser parcialment diferent, però sí en contextos jurídics o científics, com el de (2), en què l’autor del fragment citat es manté. En els exemples, els responsables estan indicats en negreta.

(1) [parla el Marc] La Júlia em va dir: “Ja agafo el cotxe jo”.

(2) Eulàlia Bonet (2002: § 10.3.3.3) constata que el català “no permet (com segurament cap altra llengua romànica) la combinació de dos pronoms de primera persona o dos de segona persona, encara que un sigui singular i l’altre plural”.       (Neus Nogué 2005)

En el fragment d’entrevista de (3) es pot veure com un mateix animador i autor pot canviar la categoria de responsable, el rol que assumeix, a mesura que parla. L’entrevistada, que és directora de cinema, al començament parla d’ella mateixa des del punt de vista de la seva professió, cosa que es fa explícita amb el verb dedicar-se a en primera persona del singular; tot seguit, aquesta responsabilitat professional es contraposa, per mitjà del connector en canvi, a una altra, la de “consumidora de productes culturals”, que es fa explícita amb el sintagma com a consumidora…, en combinació amb diverses formes díctiques de primera persona.

(3) ENTREVISTADA: A vegades penso que sóc una privilegiada, perquè em dedico a una cosa en què tinc prou criteri. En canvi, com a consumidora diríem en general, de cinema, de literatura, de música, de qualsevol cosa, no només quan estic a casa mirant la tele, sinó quan surto al carrer, també em trobo amb que se m’amaguen les coses interessants.                                  (fragment del COR-UB, no publicat)

Alessandro Duranti (1997) posa un exemple de descomposició de la noció de parlant en tres persones diferents, en què a més intervenen tant el canal oral com l’escrit: a l’Administració dels Estats Units, el secretari de Premsa del Govern federal (l’animador) llegeix els discursos escrits per algun dels escriptors de discursos de la Casa Blanca (l’autor) en nom del president (el responsable).

I per acabar, parlarem del discurs ficcional, en què el format de producció adopta unes característiques que són certament especials. Com en el discurs reportat directe, també s’hi dóna una situació de doble enunciació, però d’una naturalesa diferent: d’una banda, hi trobem la situació que està formada pel conjunt de la ficció, que té com a enunciador la persona o l’equip que ha escrit el text de ficció (guionistes, autors literaris, etc.) i com a enunciatari, el públic espectador o lector; de l’altra, la situació constituïda per la ficció que es desenvolupa, que s’expressa en forma de diàleg entre els personatges, per mitjà d’una veu narrativa o per mitjà de la combinació de les dues estratègies. En la ficció no tenim un discurs citat dintre d’un altre discurs, sinó un sol discurs que funciona en dos nivells d’enunciació diferents. En una pel·lícula o una obra de teatre, per exemple, el desdoblament actor-personatge correspon a les dues situacions d’enunciació en què es pot descompondre el discurs ficcional: els actors són els animadors del text del qual és autor i responsable la persona o l’equip que ha escrit el text de ficció; els personatges, al seu torn, poden trobar-se en la ficció en qualsevol de les situacions comunicatives i participatives que hem comentat.

Més enllà de la descomposició de la noció d’enunciador en aquests tres constituents bàsics, es poden fer distincions més complexes. Pensem, per exemple, com es pot complicar aquest esquema quan tenim textos redactats per diverses persones i firmats, o no, per totes; en les adaptacions de textos literaris per a infants o adolescents; o en els textos traduïts.

Notes

1. Erving Goffman va parlar de la descomposició de les nocions de parlant i oient en diversos treballs que va recollir posteriorment en el llibre Forms of talk (1981), especialment, en els capítols “Footing” i “Radio talk”.

2. Aquests estudis van tenir una influència decisiva en l’estudi posterior de la dixi de persona. Stephen C. Levinson, en el seu manual de pragmàtica (1983), va plantejar que la dixi de persona s’hauria d’estudiar, no pas a partir de la noció de persona gramatical, sinó a partir dels diferents rols que poden adoptar els participants en la comunicació. I pocs anys més tard (1988), dins d’una obra col·lectiva que estudia l’aportació d’Erving Goffman a la sociologia i a les ciències socials en general, el mateix Levinson va revisar les categories establertes per Goffman i va proposar un marc conceptual més complex, que preveu bona part dels casos de complicació que ens puguin venir al cap.

3. Des d’una tradició diferent, la de la teoria de l’enunciació, que es va desenvolupar en l’àmbit francòfon a partir de l’obra d’Émile Benveniste, Oswald Ducrot (1984) va esbossar un marc que tenia precedents en la concepció polifònica del discurs del rus Bakhtín i que, tot i que només tracta la fase de producció dels enunciats, és relativament propera als plantejaments de Goffman. Dins aquesta mateixa tradició, Catherine Kerbrat-Orecchioni (1990), partint de tots els autors anteriors, se centra en el format de recepció.

4. En el capítol 4 de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català, hi trobareu una explicació més detallada sobre la descomposició del concepte de parlant i tot el marc conceptual que té al darrere, juntament amb més exemples i la referència completa de les obres que he citat aquí.

5. Per una vegada, sembla que les llengües romàniques ho tenen més fàcil que l’anglès per trobar una paraula que permeti referir-se al conjunt del format de producció, enunciador (i al conjunt del format de recepció, enunciatari).

6. COR-UB: Corpus Oral de Registres de la Universitat de Barcelona. Podeu trobar els textos publicats aquí. El COR-UB forma part del Corpus de Català Contemporani de la Universitat de Barcelona (CCC-UB).

Foto (meva): veïns de Mequinensa llegint un conte de Jesús Moncada.

Barcelona, 7 de novembre del 2015. ¿Qui "parla", aquí?

Sílvia Pérez Cruz cantant “Vestida de nit” (lletra de Glòria Cruz i música de Castor Pérez), acompanyada a la guitarra per Lluís Bofill Hugas.¿Qui és l'autor, aquí?




.

tesi sobre tractaments i el català a Txèquia

Michaela Dandova és una doctoranda de la Universitat de Bohèmia del Sud, a Txèquia, que fa una tesi sobre els sistemes de tractament en diverses llengües romàniques, entre les quals hi ha el català. Aquesta primavera duu a terme una estada de recerca a la Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UB.

Per dur a terme la seva recerca, ha elaborat aquest qüestionari, adreçat a parlants nadius de català. Té un interès especial a rebre respostes de persones que conservin viu el tractament de vós, però agrairà que el respongui qualsevol persona de tot el domini lingüístic. També aniria molt bé que difonguéssiu el qüestionari entre persones que cregueu que el poden respondre.

Moltes gràcies per la vostra col·laboració!

--------

En aquest enllaç hi trobareu informació sobre el grau de Llengua i Literatura Catalanes que es fa a la Universitat de Brno, també a Txèquia. I en aquest, el web del lectorat de català de Praga, on Michaela Dandova va entrar en contacte amb la nostra llengua.

el postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials

El Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i els Serveis Lingüístics de la UB organitzen des de fa vuit anys el postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials. La inscripció per a la novena edició, la del curs 2016-17, està oberta fins al 17 de juliol.

Trobareu tota la informació en el web del postgrau, i també la manera de posar-vos en contacte amb nosaltres per a qualsevol dubte o consulta.

'Estudis Romànics' XXXVIII, articles i ressenyes

S'acaba de publicar el número XXXVIII de la revista Estudis Romànics, a cura de Joan Veny i editada per l'Institut d'Estudis Catalans. Podeu descarregar l'índex i els articles, ressenyes i altres textos que el formen aquí.

Entre els articles n'hi ha un que té força a veure amb els temes d'aquest blog: "Estudis de pragmàtica i anàlisi del discurs sobre la llengua catalana: un repàs de l'etapa 1997-2012", de Lluís Payrató, amb un títol ben descriptiu i clar.

També hi trobareu una ressenya meva del llibre Les preposicions per i per a. Recapitulem i afegim-hi alguna cosa més, de Joan S. Beltran i Cavaller, que podeu descarregar en aquest enllaç.




Aquí teniu la reflexió amb què tanco el meu text, aviam si us fa venir ganes de llegir la ressenya i el llibre:

"Probablement, per als parlants que fan la distinció [entre per i per a] col·loquialment, no és fàcil imaginar les dificultats que tenen els que no la fan per reflectir-la en l’escriptura formal. Evidentment, no parlo de filòlegs o lingüistes, sinó d’usuaris de la llengua amb un nivell mitjà o alt de competència.

El català escrit formal ha de trobar una solució que pugui ser acceptada i apresa per tots els parlants de la llengua, tant els que fan la distinció entre per i per a com els que no la fan, tant els que tenen un nivell superior de competència com els que tenen un nivell de competència més baix (els que surten de l’ensenyament obligatori, per exemple). Al meu entendre, només hi ha dues alternatives:

1. L’opció composicional de reflectir en l’escrit la parla de les varietats que fan la distinció entre per i per a a partir de la distinció semàntica bàsica (per, causa; per a, finalitat).

2. L’opció polimòrfica d’alternar la proposta anterior, que previsiblement se seguiria sobretot a les zones on es fa la distinció, amb la proposta Coromines-Solà, que, al marge d’altres consideracions, té l’avantatge —no sempre reconegut des de les zones on es fa la distinció— que és equilibrada pel que fa a la relació amb les diferents opcions de la llengua oral: els parlants que no fan la distinció oralment, han de fer-la en l’escrit formal en els casos en què és més necessària des del punt de vista comunicatiu, davant de sintagma nominal; els que fan la distinció oralment, han de deixar de fer-la en l’escrit formal en alguns casos (davant d’infinitiu, d’adverbi i de conjunció).

Penso que qualsevol d’aquestes dues opcions permetria resoldre «l’enfrontament de dues normes
col·loquials diametralment oposades, que els lingüistes s’han mostrat incapaços d’harmonitzar», en paraules del mateix Beltran en el proemi del seu treball."

la segona persona del singular genèrica

La segona persona del singular és la categoria gramatical que, en totes les seves manifestacions formals (morfemes verbals, pronoms àtons i pronoms tònics —incloent-hi els possessius—, exemples 1-4), ens permet referir-nos al destinatari directe d’un enunciat en un context informal (rols activats) o d’igualtat entre participants (estatus). (En altres contextos, en català optem pel tractament de vós, el tractament de vostè o altres estratègies de cortesia.)

(1) ¿Tens un llapis?

(2) T’he portat un llapis

(3) Agafa-ho tu, sisplau

(4) Aquest llapis és teu

És una categoria díctica de persona que constitueix, juntament amb el plural corresponent i la primera persona, un universal lingüístic: totes les llengües del món tenen les categories gramaticals de primera i segona persona.

Però la segona persona del singular també pot aparèixer en enunciats en què no tingui com a referent el destinatari directe. És l’ús que se sol anomenar segona persona del singular genèrica o ús genèric de la segona persona del singular. Vegem-ne uns exemples:

(5) Tu vas tranquil·lament a l’autobús i, si no vigiles una mica, tard o d’hora t’acabaran fotent la cartera

(6) [una directora de cinema, en una entrevista] Quan vas a festivals veus meravelles!

Els dos exemples anteriors, en primer lloc, permeten comprovar que aquest ús de la segona persona del singular no el trobem només en subjectes, sinó també en verbs i en altres funcions sintàctiques. I en segon lloc, permeten distingir-hi dues funcions bàsiques, que es poden manifestar d’una manera més o menys prominent, segons els casos. D’una banda, la funció de referir-se a un col·lectiu equivalent a tothom (el quantificador universal). És la funció predominant a l’exemple (5). D’altra altra, la funció de referir-se a un jo encobert. És la funció predominant a l’exemple (6). La informació contextual que tenim i el significat dels enunciats és el que permet interpretar la segona persona del singular amb un significat més o menys acostat a cadascuna d’aquestes dues funcions.

Però, ¿com es bloqueja la interpretació prototípica de la segona persona del singular, que li assignaria el destinatari directe com a referent? Hi ha diversos tipus de condicions sintàctiques i semàntiques que afavoreixen aquest bloqueig, entre les quals es poden destacar les següents: l’aspecte imperfectiu del verb (7), els verbs modals (8), les subordinades condicionals o temporals (9, i també 7), i altres adjunts oracionals (10-11).

(7) [Pep Guardiola, parlant del futbolista italià Roberto Baggio] A mi m’agradava com jugava, però realment, quan el veus de prop, és una cosa excepcional

(8) [carta a un fill que era fora, durant els Jocs Olímpics de Barcelona] A la Diagonal han inaugurat l’hotel “Juan Carlos I”, on hi ha tot el que avui pots demanar a un hotel

(9) Si puges dalt del turó veus Mallorca

(10) Aquí aquests llibres els has de buscar en botigues especialitzades

(11) Llegint Pla t’adones que no hem de capficar-nos per si tenim una llengua que funciona o no

Aquestes característiques contribueixen a establir un àmbit que no està vinculat a la situació d’enunciació ni, per tant, al centre díctic per defecte. D’aquesta manera, es fa més fàcil activar una interpretació alternativa per a la segona persona del singular.

D’altra banda, aquesta estructura es diferencia d’altres estratègies generalitzadores o encobridores del jo per diversos matisos. Vegem un parell de contrastos.

1. La segona persona del singular genèrica es distingeix de l’ús, també generalitzador, del pronom un -a pel fet que pot mantenir una certa referència, atenuada, al destinatari directe, d’acord amb el seu significat prototípic. Als enunciats de (12-13) sembla més fàcil incloure-hi el destinatari directe que als exemples (14-15), que en canvi també conserven una referència atenuada a l’enunciador.

(12) A Mèxic pots gaudir d’un clima envejable

(13) [una directora de cinema] Quan fas televisió, amb un gest mínim ja n’hi ha prou

(14) A Mèxic un pot gaudir d’un clima envejable

(15) [una directora de cinema] Quan un(a) fa televisió, amb un gest mínim ja n’hi ha prou

Es tracta d’una possibilitat que no sembla que es doni en totes les ocurrències d’aquest ús de la segona persona. No ens resulta estrany imaginar una dona embarassada dient a un home alguna cosa així com:

(16) És que quan estàs embarassada t’has de cuidar, tu!

2. La segona persona del singular genèrica es distingeix de la tercera persona del plural també genèrica tant pel valor semàntic que adopta com pel tipus de referent que pot tenir: mentre que la segona persona del singular, com ja he dit, adopta un valor de quantificador universal (tothom) i pot incloure, poc o molt, l’enunciador i el destinatari directe, la tercera persona del plural adopta un valor existencial (algú) i no inclou cap participant en la comunicació. Els exemples (17-18) ho il·lustren, i sobretot es pot acabar de veure clar intentant intercanviar els dos usos: no funciona (amb el mateix significat, s’entén; ho indico amb el símbol ^#).

(17) A Mèxic pots gaudir d’un clima envejable
(17’) ^# A Mèxic poden gaudir d’un clima envejable
(18) A Anglaterra condueixen per l’esquerra
(18’) ^# A Anglaterra condueixes per l’esquerra

Notes

1. La segona persona del singular és l’estratègia generalitzadora més freqüent en els contextos col·loquials (en contextos més formals és més freqüent la construcció pronominal de subjecte inespecífic, la que trobem en exemples com “aquí sempre es parla de política”, amb el pronom es). Per això sovint no és una estratègia adequada de generalització en textos mitjanament formals, com ara els articles d’opinió, els treballs acadèmics i els exàmens. Els professors ho indiquem sovint, en aprenents que encara no dominen els diferents nivells de formalitat.

2. Anderson i Keenan (1985) constaten l’existència d’aquest ús impersonal de la segona persona del singular en moltes llengües del món; Kitagawa i Lehrer (1990) el restringeixen, però, a llengües que tenen un paradigma pronominal reduït, la qual cosa explica que no es trobi en llengües com el japonès i el coreà.

3. Jo Rubba (1996) explica els diversos àmbits que permeten activar la interpretació genèrica de la segona persona del singular a partir de la teoria dels espais mentals (Sweetser i Fauconnier 1996), dins el marc teòric de la lingüística cognitiva. Així, considera que condicions sintàctiques i semàntiques com les que hem vist actuen com a constructors d’espais (space builders).

4. Les principals referències que he consultat sobre aquesta qüestió són: Bartra (2002), Hernanz (1990) i Jensen (2002). Les trobareu completes a l’apartat 6.1.2 i a la bibliografia del llibre La dixi de persona en català i de la meva tesi doctoral, juntament amb una explicació una mica més detallada sobre aquesta qüestió. També hi trobareu les referències corresponents a les notes 2 i 3.

5. En aquest altre apunt del blog hi trobareu un article on es parla de l'evolució que hi ha hagut en l'ús dels tractaments protocolaris en el debat parlamentari (1932-2013), que també inclou referències a l'ús, recent, de la segona persona del singular genèrica en aquest àmbit.

Quan puges al Montsant des d'Ulldemolins,
trobes roques com aquesta, la Galera (foto meva).

.

I jornades de formació crítica

La setmana que ve, de dimarts 17 a dijous 19, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans organitza les I jornades de formació crítica a la Facultat de Filologia de la UB. Aquí teniu el cartell amb el programa per si us pot interessar. Ja veureu que dimarts miraré de dir-hi alguna cosa sobre això dels "desdoblaments de gènere".

¿"els dos" o "tots dos"?

[apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC]

Les combinacions els dos/tres... i tots dos/tres... moltes vegades no són intercanviables. La segona estructura, que és la que podem considerar marcada (més complexitat estructural, més càrrega semàntica), apareix si:

1. El nom a què es fa referència ja ha aparegut abans en el text.

2. El nom a què es fa referència no porta cap complement del nom.

3. Volem emfasitzar la unitat que formen els referents del nom.

El matís a vegades és subtil, cal dir-ho, i per tant sovint deu actuar per sota de la nostra consciència metalingüística quan escrivim o parlem.

Exemples que il·lustren aquestes tres característiques

(Són una mica llargs, perquè cal context previ.)

Amb èmfasi:

(1) ...el gallec mancava d’una tradició que distingís la llengua dialectal de l’estàndard; aquesta era representada, de fet, pel castellà; i per posseir totes dues varietats una llengua ha de pagar un preu. (Joan Solà, Plantem cara, art. 35.2)

(2) Intentin rumiar si apliquem gros o gran o tots dos adjectius o cap dels dos i per què o quan a noms com els que enumero tot seguit. (Joan Solà, Plantem cara, art. 81.2)

Sense èmfasi:

(3) ¿Hi ha diferència entre “He comprat dues escultures de guix per pintar” i “He comprat dues escultures de guix per pintar-les”? En principi sí: per pintar vol dir que no estan pintades (igual que sense pintar o blanques); i per pintar-les indica finalitat: vull pintar-les. Ara: sovint coincideixen les dues circumstàncies (Joan Solà, Plantem cara, art. 90.2)

(4) Sembla que l’única llengua que té realment viva la distinció en l’atribut és el gallec (ja no el portuguès), com m’informa Rosario Álvarez. Amb els verbs ser i parecer aquesta llengua construeix de tres maneres (amb el pronom determinat, amb el neutre i amb el pronom fort): “¿Dis que non é túa nai? Ser non a será, pero parecer parécea” (nai: mare), “Ser non o será, pero parecer paréceo” i “Ser non será ela, pero parecer parece ela” (en els tres casos es pot repetir o no el pronom: jo l’he repetit). (Joan Solà, Plantem cara, art. 82)

De fet, hi ha vegades que no podem tenir tots dos/tres..., precisament perquè el significat és distributiu i, per tant, no unitari. A l’exemple següent, en el primer fragment subratllat s’expressa èmfasi en la interpretació unitària (alhora també ho reforça); i en el segon, en canvi, el verb destriar fa evident que el que s’expressa és separació.

(5) I aquí és on cal distingir entre el que diu l’escriptor (“puix parla en català, vejam què diu”, amb paraules de Joan Fuster), les realitats, els sentiments i la ideologia que ens vol transmetre, i la manera com ho diu; que un escriptor són totes dues cares alhora. Llegeixin Ruyra i mirin de destriar les dues cares, que jo els he de deixar aquí. (Joan Solà, Plantem cara, art. 83)

Quan el nom i els complements queden sobreentesos optem per tots dos/tres..., segurament perquè la interpretació en aquest cas sempre és unitària. Exemples:

(6) Si els parlo d’aquests dos personatges és fonamentalment perquè jo els tinc en gran consideració, però no pas per això sol. Tots dos han tingut una influència decisiva sobre la lingüística francesa: (Joan Solà, Plantem cara, art. 53)

Però si només s’ha elidit el nom, l’única opció és els dos/tres…

(7) Fora dels noms que ens afecten més directament, un dia vaig trobar en un diari els dos següents (Joan Solà, Plantem cara, art. 2)

(8) Obro quatre o cinc llibres d’estil, la meitat dels quals no inclouen la qüestió de què ara els parlaré, però l’altra meitat en diuen literalment el següent («A» i «B» són els dos de què em serveixo). (Joan Solà, Plantem cara, art. 117)

Tots dos/tres... no pot formar part del que la GIEC anomena la coda, o complement de totalitat, d’una construcció partitiva.

(9) A més a més, cap dels dos diccionaris no dóna a entendre que el verb pot funcionar sense expressar el complement directe (Joan Solà, Plantem cara, art. 32.2)

I finalment, com que tots dos/tres... emfasitza la unitat (tots els referents són iguals o fan el mateix), no pot ser el subjecte d’un predicat que expressi una relació simètrica. No diríem:

(10) ^* Totes dues s’escriuen whatsapps sovint

Sinó que en aquest cas el que diríem és:

(11) Elles dues s’escriuen whatsapps sovint

Notes

1. La variant ambdós-ambdues, que trobem en textos més formals, funciona exactament igual que tots dos - totes dues.

2. Trobareu més informació sobre aquesta qüestió a l’excel·lent capítol de la Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya) que Josep M. Brucart i Gemma Rigau dediquen a “La quantificació” i a l’apartat 17.5.3 de la GIEC.

3. Aquest text es va publicar per primer cop aquí, en memòria de Joan Solà en el tercer aniversari de la seva mort. Per això quasi tots els exemples són extrets del seu últim recull d’articles, Plantem cara (2009).

Dues fimòsies (Malva umbellata). Totes dues estan ben obertes
(foto meva)

la col·lecció "Lingüística Catalana", en accés obert

La Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i (des de fa pocs dies) Lingüística General fa més de vint anys que organitza cada any el Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona, conegut en el gremi com "el CLUB". En alguns casos, seguit d'una jornada sobre el mateix tema.

Els textos d'aquests col·loquis s'han anat publicant, juntament amb algun altre text de temàtica afí, a la col·lecció "Lingüística Catalana", que fins fa poc editaven en paper la mateixa Secció i l'editorial Promociones y Publicaciones Universitarias (PPU).

Ara tota la col·lecció l'ha reeditat Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. L'últim volum es pot adquirir en paper, i tota la col·lecció es pot descarregar gratuïtament en format PDF.

Entreu al web de la col·lecció i mireu quins títols us poden interessar!

els usos de la dixi (2): la dixi textual

En aquest apunt vam veure què és la dixi i vam caracteritzar breument les quatre categories díctiques. I en aquest altre vam començar a veure que hi ha diversos usos de la dixi; és a dir, diferents maneres d’establir la connexió entre una expressió díctica i un referent, i vam caracteritzar la primera: la distinció entre dixi gestual i dixi simbòlica.

Avui veurem en què consisteix el segon ús de la dixi, la dixi textual, que expressa lingüísticament la incorporació del text, que forma part del context, al centre díctic, i porta a fer un ús particular de la dixi d’espai i de temps.

La dixi textual és el mecanisme pel qual les llengües tenen com a referents, no elements del context espaciotemporal, extern al discurs, sinó elements lingüístics que formen part del mateix discurs, del text.

En el discurs oral, una referència díctica textual pot tenir com a referents formes lingüístiques que hi són més o menys pròximes en el temps: formes que la precedeixen (1), formes que la segueixen (2) i l’enunciat o l’esdeveniment de parla en què s’inclou (3). (Poso en negreta l’expressió díctica textual i subratllat, el referent.)

(1) –Dormies com una lirona.

      –Està bé, aquesta paraula.

(2)  –Escolta bé això que et diré: no vull que arribis tard.

(3) a Si parleu mentre us dic això, no em sentireu.

      b En aquest debat hi participaran els directors de tres diaris.

         [presentació d’un debat televisiu]

En els discurs escrit, a vegades es fan servir expressions díctiques que reflecteixen el procés de producció i de recepció del text, que s’estén en el temps. Aquestes expressions poden expressar anterioritat (4), posterioritat (5) o simultaneïtat (6).

(4) Estimada amiga:

            Et faig saber que el proper 31 de Juliol, em caso amb en Jean-Marc. Després de més de cinc anys de sortir junts ja teníem ganes de fer un pas més, encara que per motius de feina de moment viurem mig a França mig a Girona […].

            Potser et semblarà de boig, que a dos mesos del casament no ho tinguem clar el lloc de residència, però com t’he dit abans estem condicionats per la feina.

(5) En el capítol següent en donarem més detalls.

(6) A partir de les dades precedents, ara podem perfilar millor el nostre posicionament.

Altres vegades, en l’escrit hi trobem expressions díctiques que fan explícit el desenvolupament del discurs en l’espai del paper o d’altres suports, i que tenen com a referents fragments de text situats abans (7) o després (8) de l’expressió díctica, o el text o una part del text en què s’inclou (9).

(7) Aniria bé que tothom —i aquest tothom òbviament t’inclou— seguís el camí que s’indica en aquesta revista.

(8) Busca al diccionari el significat de les següents paraules (o les paraules següents): plat, plata i safata.

(9) I posats a fer-nos preguntes, podríem començar preguntant-nos el perquè del títol que encapçala aquest capítol.

Sovint trobem en un mateix fragment expressions díctiques que són específiques de la dixi de temps i d’altres que són específiques de la dixi d’espai, i fins i tot elements paralingüístics díctics. Així passa a l’exemple de (10), que combina la referència díctica de temps hem citat amb la referència díctica d’espai més amunt i amb els dos punts que introdueixen la citació, que es poden considerar un símbol-díctic que assenyala o presenta el discurs immediatament posterior.

(10) A l’editorial de la revista, que ja hem citat més amunt, hi trobem la primera referència explícita als impulsors de la recerca: “Els membres del consell de redacció han intentat…”.

Nota

Trobareu una explicació una mica més detallada sobre la dixi textual, i unes quantes referències bibliogràfiques, en el tercer capítol de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català.

.