¿Què hi diu, aquí?

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la informació de la GIEC: la trobareu a la nota 7.]

Entre les funcions del pronom hi, n’hi ha una que és especialment remarcable almenys des de dos punts de vista: afecta verbs d’ús molt comú, en oracions també molt habituals; i probablement constitueix una particularitat del català compartida amb poques llengües més.

Aquesta funció la podríem resumir així: en determinats verbs i en determinades construccions, el pronom hi modifica l’estructura argumental (és a dir, el conjunt d’arguments –subjecte i complements regits– que pot tenir un verb). Vegem els dos tipus de modificacions que pot provocar aquest pronom amb uns quants exemples.

FUNCIÓ INTRANSITIVITZADORA

El pronom hi pot fer que un verb que normalment és transitiu (amb complement directe) el trobem usat intransitivament (sense complement directe). Els exemples més evidents són els dels verbs de percepció: veure-hi i sentir-hi (i també filar-hi, llucar-hi, clissar-hi…, com bé ha observat Josep Lacreu; Pompeu Fabra va esmentar, a la gramàtica del 1956 (p. 70, nota), el verb palpar-hi). De vegades també s’hi afegeix el pronom em, et, es...: veure-s’hi, clissar-s’hi.

• L’Anna veu la badia. [ús transitiu, amb CD]

• L’Anna hi veu. [ús intransitiu, sense CD]

•  Amb tan poca llum, l’Anna no s’hi veu (bé). [ús intransitiu, sense CD]

• El Pau sent la remor del carrer. [ús transitiu, amb CD]

• El Pau no hi sent (bé). [ús intransitiu, sense CD]

Gabriel Ferrater explica en un article de l’any 1968 que a l’oració següent passa el mateix:

• En aquest pis no hi toca el sol.

El verb tocar, normalment transitiu, aquí és intransitiu: el pronom hi l’intransitivitza. Ferrater ho diu així: “[el pronom] amputa, com qui diu, el verb de la seva valència transitiva”. No tenim, doncs, un pronom provocat per una dislocació (o tematització), és a dir, que vingui d’haver desplaçat a l’esquerra el sintagma en aquest pis (com seria el cas de “En aquest pis no hi viu ningú”).

FUNCIÓ IMPERSONALITZADORA

El pronom hi pot fer que un verb que normalment porta subjecte es construeixi sense. Aquest ús el va observar Joan Solà en dos verbs: posar i dir. En els exemples hi ha un complement directe (el preu, una altra cosa), però en canvi no hi ha subjecte.

• A la sola hi posa el preu.

• A la pàgina següent hi diu una altra cosa.

El valor impersonalitzador del pronom va aparellat amb un valor particular del temps present en el verb: no és un present actiu ni referit al context immediat, sinó que expressa un estat, el resultat d’una acció: posa = ‘està posat’, resultat d’haver posat; diu = ‘està dit (de fet, escrit)’, resultat d’haver escrit.

A l’oració que encapçala una fe d’errates, el pronom hi té aquest valor, i per tant no s’ha d’elidir: no hi ha duplicació de funcions entre el relatiu i el pronom feble, sinó que cadascun hi fa una funció diferent.

• On hi diu XXX hi ha de dir YYY.

I no (¿qui diu, qui ha de dir?):

• On diu XXX ha de dir YYY.

Amb aquesta segona versió, a més d’anar en contra de la intuïció, ens carreguem una construcció sintàctica singular del català.

Notes

1. Josep Lacreu parla dels verbs de percepció en el seu excel·lent Manual d’ús de l’estàndard oral (València: Universitat de València, 1990). Aneu a la pàgina 175 si en consulteu la primera edició i a la pàgina 188 si en consulteu la segona (i probablement les posteriors).

2. Si voleu llegir el que diu Gabriel Ferrater: “Gramàtiques per donar i per vendre”, dins Sobre el llenguatge (Barcelona: Quaderns Crema, 1981). Aneu a la pàgina 16.

3. Si voleu llegir el que diu Joan Solà:

• “On hi diu x hi ha de dir y”, dins La llengua, una convenció dialèctica (Barcelona: Columna, 1993). Aneu a la pàgina 58 (quanta saviesa, lingüística, metodològica i d’actituds, en només quatre pàgines!).
• “Els pronoms febles”, dins Sintaxi normativa: estat de la qüestió (Barcelona: Empúries, 1994, amb múltiples edicions posteriors). Aneu a la pàgina 53 (a propòsit de l’ús del pronom hi al País Valencià).

• “Ordre d’elements i duplicats pronominals”, també dins Sintaxi normativa: estat de la qüestió (Barcelona: Empúries, 1994, amb múltiples edicions posteriors). Aneu a la pàgina 251.

• “Nit a Sitges”, dins Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (Barcelona: La Magrana, 2009).

4. Júlia Todolí, en el seu capítol (“Els pronoms”) de la Gramàtica del català contemporani (§ 6.5.9.2, pàgines diferents segons l’edició), fa una caracterització molt suggeridora d’aquestes construccions. Fa veure, per exemple, com el verb haver-hi (procedent del verb haver, que en la llengua antiga era transitiu i volia dir ‘tenir’) és el resultat de la gramaticalització d’una construcció d’aquesta mena. Fixeu-vos com l’estructura LOCATIU + VERB + SN la trobem a l’oració de Ferrater, a les de Solà i típicament amb haver-hi (Al meu carrer no hi ha cap restaurant).

5. Aquestes construccions em semblen fascinants. I una de les preguntes que em faig és com han evolucionat des de la llengua medieval fins ara. ¿Algú s’anima a investigar-ho?

6. Em pregunto si el valor figurat de tocar-hi –El Florenci no hi toca gaire– té un origen similar al de l’oració de Ferrater.

7. La GIEC també parla d'aquesta construcció, i en diu això (p. 711-712):

Sobre la funció intransitivitzadora del pronom hi:

"El pronom hi actua com a element intransitivitzador quan s’incorpora a verbs com veure, clissar, sentir o tocar, amb els quals forma els pronominals corresponents veure-hi, veure-s’hi, clissar-hi, sentir-hi i tocar-hi. Es tracta de verbs de percepció que passen a ser intransitius a causa de la presència del pronom: La tia hi veia poc significa ‘tenia poca vista, tenia la vista dolenta’; No hi sento gens, ‘no tinc bona percepció auditiva’; El teu germà (no) hi toca significa ‘(no) l’encerta’."


I sobre la funció impersonalitzadora:

"També els verbs intransitius posar o dir poden incorporar el pronom hi impersonalitzador i rebre un sentit locatiu: Mira: a la portada d’aquest llibre no hi posa/diu el nom de l’autor (‘no hi ha el nom de l’autor’). En certs contextos s’empra tant dir com dir-hi: La darrera circular és poc precisa: (hi) diu que els socis poden invitar a les conferències persones externes a l’entitat, en què, sense el pronom, la darrera circular és subjecte del verb dir, i amb el pronom, l’oració és impersonal."

.