150 anys del naixement de Pompeu Fabra

Avui fa 150 anys que va néixer Pompeu Fabra. Avui, i tot el 2018, tindrem ocasió de conèixer millor aquest home cabdal per a la configuració del català d'avui. Com a petita contribució a l'homenatge col·lectiu que li fem en aquests temps convulsos, aquí teniu uns fragments de la seva biografia, extrets del llibre Pompeu Fabra: vida i obra, de Jordi Ginebra (comissari de l'Any Pompeu Fabra) i Joan Solà (una de les persones que més han estudiat i valorat la seva obra). No desenvolupo al final les referències bibliogràfiques que surten en els fragments: aneu-les a buscar a la bibliografia final del llibre i aprofiteu per llegir-lo, que és molt interessant.

(cc) Carles Varela i Burch (Viquipèdia)

1883 Fabra escriu als nebots, que són a estiuejar a Camprodon, una carta que amb el temps es farà famosa perquè representa la seva presa de consciència lingüística. Després d'escriure "Queridos sobrinos" s'adona que és forçat i poc natural redactar una carta als seus nebots en castellà, i torna a començar en català.

1926 Li proposen que sigui membre de la Real Academia Española. S'obre un debat entre els intel·lectuals catalans sobre la conveniència que Fabra accepti o no el nomenament. Fabra refusa l'oferiment, i finalment tanca la polèmica amb una nota publicada a La Publicitat en la qual exigeix que es respecti la seva independència de criteri (Ginebra 2006a: 107). Anys després dirà a Josep Miracle: "Si a mi se'm considerava una mena de símbol de la llengua catalana, em va semblar molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m'era evident que si la llengua fallava, fallava tot"(Miracle 1968a: 540).
[...]
Es reconcilien Fabra i Alcover, en presència de Francesc de Borja Moll, que ens diu d'aquell acte: "En Fabra ens rebé molt afablement [...]. Vaig quedar fortament impressionat per la magnanimitat amb què aquell home tractava el qui tantes vegades l'havia injuriat públicament, i vaig comprendre que el mestre Fabra era no sols un gran gramàtic, sinó també un esperit obert i generós com pocs se'n podrien trobar, un home que posseïa un cor tan alt com la seva elevada intel·ligència (Moll 1962a: 252). Referint-se a tota la ressaca de les Normes,  Fabra dirà a Miracle: "Ha estat una època en què m'ha tocat patir molt" (Miracle 1968b: 526).

1939 El 31 de gener, amb la seva família i altres intel·lectuals, travessa la frontera amb França: comença l'exili. Fabra no es pot endur absolutament res del seu material intel·lectual, i aquest és un dels aspectes que li causarà un dolor més intens (detalls a Manent 2005). La família Fabra sojorna, durant els anys de l'exili, a Perpinyà, Illa, Montpeller i Prada.
Els Fabra passen dificultats i estretors materials de tota mena.

1948 El 25 de desembre Pompeu Fabra mor a Prada, després d'haver passat el dia de Nadal a Perpinyà amb la família.

.