¿de qui parlem quan parlem del parlant?

Es pot dir que en la lingüística contemporània l’interès pels participants en la comunicació arrenca amb Roman Jakobson. Partint de precedents com el de Karl Bühler i molt influït pels plantejaments de l’Escola de Praga, de la qual formava part, Jakobson va començar a estudiar el llenguatge verbal humà com un mitjà de comunicació i va desenvolupar la teoria de les funcions del llenguatge (1960), que la majoria de nosaltres ja vam estudiar a l’escola (a partir de la generació del BUP, diria). En aquest marc, Jakobson va incloure, com se sap, l’emissor i el receptor entre els elements que intervenen en el procés comunicatiu.

Anys més tard, ja als anys setanta, partint de la distinció de Jakobson, els participants també es van incloure en els estudis de base etnogràfica: el model de Dell Hymes es pot resumir amb l’acrònim SPEAKING, format en anglès a partir dels termes situation, participants, ends, acts, key, instrumentalities, norms i genre (situació, participants, propòsits, actes, clau, instruments, normes i gènere). El mateix Hymes ja va plantejar que la distinció entre parlant i oient (o entre emissor i receptor) té al darrere, també en Jakobson, una visió simplificada de la comunicació, en què una persona, i només una, s’adreça a una altra, i només a una altra, i a més ho fa de manera unidireccional, sense interacció, i per parlar d’alguna cosa que no les inclou a cap de les dues.

El sociòleg nord-americà Erving Goffman, que va ser deixeble de Hymes, va desenvolupar un marc conceptual que conté, entre altres, les nocions de format de producció (production format, que es correspon amb la noció d’enunciador) i de format de recepció (reception format, que es correspon amb la noció d’enunciatari). Amb aquest marc pretenia anar més enllà d’aquesta visió simplificada dels participants i mostrar que en moltes interaccions comunicatives no es correspon amb la realitat. Tot seguit ens centrarem en la figura de l’enunciador.


Del parlant monolític a un enunciador que es descompon

Erving Goffman descompon la noció d’enunciador en tres components: l’animador (animator), l’autor (author) i el responsable (principal).

L’animador és qui posa la veu en la comunicació oral, qui fa treballar l’aparell fonador i tot el seu cos per a la producció física, sonora, de l’enunciat. Paral·lelament, en la comunicació escrita l’animador és qui posa les mans per produir físicament les lletres i els altres caràcters que constitueixen un enunciat expressat gràficament.

L’autor és qui codifica lingüísticament l’enunciat, qui selecciona les paraules i construeix les oracions que permeten verbalitzar el que es vol dir.

I el responsable és el càrrec o rol des del qual s’assumeix la responsabilitat del que es diu, el punt de vista que s’adopta en relació amb el que es diu. No es tracta tant d’un cos o d’una ment com d’una identitat social activada, d’una funció adoptada per l’individu com a membre d’un grup social amb el qual s’identifica o com a ocupant d’un càrrec. El responsable és el referent de les formes díctiques de primera persona, i en general de les diferents estratègies que tenen les llengües per referir-se a l’enunciador.

Cal dir que molt sovint els tres components coincideixen en una mateixa persona. Vegem, però, uns quants exemples en què no és així. (Goffman parla de canvi de footing, o posició, cada vegada que es modifica algun dels components que constitueixen l’enunciador.)

En el discurs reportat en estil directe la descomposició de l’enunciador en diferents categories participatives es fa ben evident. Tot i que l’animador és únic (qui posa la veu o qui escriu és la mateixa persona), hi trobem una doble enunciació: quan el responsable de l’enunciat citat no coincideix amb el de l’enunciat citant, coexisteixen dos responsables en el conjunt. I l’autor és el mateix o no en la mesura que les paraules reproduïdes coincideixen exactament amb les que s’havien dit anteriorment. L’exactitud no es requereix en contextos col·loquials, com el de (1), i per tant l’autor pot ser parcialment diferent, però sí en contextos jurídics o científics, com el de (2), en què l’autor del fragment citat es manté. En els exemples, els responsables estan indicats en negreta.

(1) [parla el Marc] La Júlia em va dir: “Ja agafo el cotxe jo”.

(2) Eulàlia Bonet (2002: § 10.3.3.3) constata que el català “no permet (com segurament cap altra llengua romànica) la combinació de dos pronoms de primera persona o dos de segona persona, encara que un sigui singular i l’altre plural”.       (Neus Nogué 2005)

En el fragment d’entrevista de (3) es pot veure com un mateix animador i autor pot canviar la categoria de responsable, el rol que assumeix, a mesura que parla. L’entrevistada, que és directora de cinema, al començament parla d’ella mateixa des del punt de vista de la seva professió, cosa que es fa explícita amb el verb dedicar-se a en primera persona del singular; tot seguit, aquesta responsabilitat professional es contraposa, per mitjà del connector en canvi, a una altra, la de “consumidora de productes culturals”, que es fa explícita amb el sintagma com a consumidora…, en combinació amb diverses formes díctiques de primera persona.

(3) ENTREVISTADA: A vegades penso que sóc una privilegiada, perquè em dedico a una cosa en què tinc prou criteri. En canvi, com a consumidora diríem en general, de cinema, de literatura, de música, de qualsevol cosa, no només quan estic a casa mirant la tele, sinó quan surto al carrer, també em trobo amb que se m’amaguen les coses interessants.                                  (fragment del COR-UB, no publicat)

Alessandro Duranti (1997) posa un exemple de descomposició de la noció de parlant en tres persones diferents, en què a més intervenen tant el canal oral com l’escrit: a l’Administració dels Estats Units, el secretari de Premsa del Govern federal (l’animador) llegeix els discursos escrits per algun dels escriptors de discursos de la Casa Blanca (l’autor) en nom del president (el responsable).

I per acabar, parlarem del discurs ficcional, en què el format de producció adopta unes característiques que són certament especials. Com en el discurs reportat directe, també s’hi dóna una situació de doble enunciació, però d’una naturalesa diferent: d’una banda, hi trobem la situació que està formada pel conjunt de la ficció, que té com a enunciador la persona o l’equip que ha escrit el text de ficció (guionistes, autors literaris, etc.) i com a enunciatari, el públic espectador o lector; de l’altra, la situació constituïda per la ficció que es desenvolupa, que s’expressa en forma de diàleg entre els personatges, per mitjà d’una veu narrativa o per mitjà de la combinació de les dues estratègies. En la ficció no tenim un discurs citat dintre d’un altre discurs, sinó un sol discurs que funciona en dos nivells d’enunciació diferents. En una pel·lícula o una obra de teatre, per exemple, el desdoblament actor-personatge correspon a les dues situacions d’enunciació en què es pot descompondre el discurs ficcional: els actors són els animadors del text del qual és autor i responsable la persona o l’equip que ha escrit el text de ficció; els personatges, al seu torn, poden trobar-se en la ficció en qualsevol de les situacions comunicatives i participatives que hem comentat.

Més enllà de la descomposició de la noció d’enunciador en aquests tres constituents bàsics, es poden fer distincions més complexes. Pensem, per exemple, com es pot complicar aquest esquema quan tenim textos redactats per diverses persones i firmats, o no, per totes; en les adaptacions de textos literaris per a infants o adolescents; o en els textos traduïts.

Notes

1. Erving Goffman va parlar de la descomposició de les nocions de parlant i oient en diversos treballs que va recollir posteriorment en el llibre Forms of talk (1981), especialment, en els capítols “Footing” i “Radio talk”.

2. Aquests estudis van tenir una influència decisiva en l’estudi posterior de la dixi de persona. Stephen C. Levinson, en el seu manual de pragmàtica (1983), va plantejar que la dixi de persona s’hauria d’estudiar, no pas a partir de la noció de persona gramatical, sinó a partir dels diferents rols que poden adoptar els participants en la comunicació. I pocs anys més tard (1988), dins d’una obra col·lectiva que estudia l’aportació d’Erving Goffman a la sociologia i a les ciències socials en general, el mateix Levinson va revisar les categories establertes per Goffman i va proposar un marc conceptual més complex, que preveu bona part dels casos de complicació que ens puguin venir al cap.

3. Des d’una tradició diferent, la de la teoria de l’enunciació, que es va desenvolupar en l’àmbit francòfon a partir de l’obra d’Émile Benveniste, Oswald Ducrot (1984) va esbossar un marc que tenia precedents en la concepció polifònica del discurs del rus Bakhtín i que, tot i que només tracta la fase de producció dels enunciats, és relativament propera als plantejaments de Goffman. Dins aquesta mateixa tradició, Catherine Kerbrat-Orecchioni (1990), partint de tots els autors anteriors, se centra en el format de recepció.

4. En el capítol 4 de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català, hi trobareu una explicació més detallada sobre la descomposició del concepte de parlant i tot el marc conceptual que té al darrere, juntament amb més exemples i la referència completa de les obres que he citat aquí.

5. Per una vegada, sembla que les llengües romàniques ho tenen més fàcil que l’anglès per trobar una paraula que permeti referir-se al conjunt del format de producció, enunciador (i al conjunt del format de recepció, enunciatari).

6. COR-UB: Corpus Oral de Registres de la Universitat de Barcelona. Podeu trobar els textos publicats aquí. El COR-UB forma part del Corpus de Català Contemporani de la Universitat de Barcelona (CCC-UB).

Foto (meva): veïns de Mequinensa llegint un conte de Jesús Moncada.

Barcelona, 7 de novembre del 2015. ¿Qui "parla", aquí?

Sílvia Pérez Cruz cantant “Vestida de nit” (lletra de Glòria Cruz i música de Castor Pérez), acompanyada a la guitarra per Lluís Bofill Hugas.¿Qui és l'autor, aquí?




.