dislocacions (o tematitzacions)

[Apunt actualitzat amb l'OIEC —no n'he hagut de tocar res— i la GIEC.]


Els conceptes de tema i rema i altres nocions relacionades, que vam veure fa uns dies, permeten explicar algunes estructures sintàctiques. Per exemple, les tematitzacions (o dislocacions, que és el terme que fa servir prioritàriament la GIEC, i que jo adopto en aquest text; tot i que és menys transparent, suposo que s'ha triat per unificar la terminologia amb altres llengües).

Una dislocació (o tematització) és el desplaçament d’un constituent que en l’ordre no marcat ocuparia una posició remàtica cap a una posició temàtica. Ho fem quan aquest constituent no conté informació nova sinó coneguda, i per tant volem donar-li aquest valor informatiu. Un exemple.

1a. (—Mira quines estovalles més boniques he comprat!)

       —D’estovalles en tenim per donar i per vendre!

Sense dislocació, a la segona oració el sintagma estovalles ocuparia una posició més remàtica, dins del predicat, i per aquest motiu no seria adequada en aquest context (la inadequació pragmàtica la indico amb el símbol ^#).

1b. (—Mira quines estovalles més boniques he comprat!)

       —^# Tenim estovalles per donar i per vendre!

L’exemple (1a) correspon a una dislocació a l’esquerra (els lingüistes la devien batejar així mirant-se l’exemple escrit que tenien al davant: el constituent dislocat s’havia mogut a l’esquerra de la resta de l’oració, respecte a l’ordre no marcat; en la llengua oral el constituent dislocat apareix abans que la resta de l’oració). En la dislocació a l’esquerra es conserva l’ordre tema - rema, que és el que correspon a l’estructura informativa bàsica del català.

Un constituent també es pot dislocar a la dreta. En la dislocació a la dreta (en la llengua oral, l’element dislocat apareix després que la resta de l’oració), el desplacem al final de l’oració, després de l'oració bàsica (o matriu oracional, com en diu Enric Vallduví a la Gcc) i, per tant, després del rema.

1c. (—Mira quines estovalles més boniques he comprat!)

       —En tenim per donar i per vendre, d’estovalles!

Com es pot veure en els exemples, la dislocació té una conseqüència sintàctica: sempre que l’element desplaçat és pronominalitzable, deixa un pronom de represa (una traça pronominal) dintre de la matriu oracional que fa la funció de l’element dislocat.

I en el cas de la dislocació a la dreta també té una conseqüència paralingüística: per separar l’oració bàsica (o matriu oracional) de l’element dislocat, en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa més o menys marcada (no pas una pausa!) i en la llengua escrita, una coma. Sense la inflexió o la coma, podria semblar que l’element dislocat forma part del predicat. En la dislocació a l’esquerra es manté l’ordre tema-rema i, a més, l’element dislocat queda situat en una posició perifèrica sense que calgui marcar de cap manera la frontera amb l'oració bàsica. Per això, si l'element dislocat a l'esquerra no és llarg o complex, no porta coma que el separi de l'oració bàsica. La GIEC ho formula així (§ 33.3): “Notem que en la llengua escrita s'usa una coma entre el constituent dislocat a la dreta i la resta de l'oració, mentre que la coma és optativa en els dislocats a l'esquerra i generalment s’evita si es tracta de constituents poc complexos” (la negreta és meva).

Més exemples (en els exemples de (1) el constituent dislocat és un CD indeterminat), amb constituents dislocats que fan diferents funcions sintàctiques (la barra inclinada indica diferents denominacions per a una mateixa funció sintàctica):

2. L’avió desaparegut ara el busquen per l’oceà Índic. / Ara el busquen per l’oceà Índic, l’avió desaparegut. (CD determinat)

3. A l’Enric els Reis li han portat uns calçotets de ratlles. / Els Reis li han portat uns calçotets de ratlles, a l’Enric. (CI)

4. D’aquest assumpte ja en parlarem un altre dia. / Ja en parlarem un altre dia, d’aquest assumpte. (complement de règim verbal/preposicional)

5. A la Patagònia hi anirem l’any que ve. / Hi anirem l’any que ve, a la Patagònia. (complement de règim preposicional/verbal)

6. A la Patagònia hi comprarem mitjons de llana. / Hi comprarem mitjons de llana, a la Patagònia. (adjunt del SV / circumstancial del SV)

7. La Maria no crec que vingui. / No crec que vingui, la Maria. (subjecte, no pronominalitzable)

Pel que hem vist fins aquí, podria semblar que la dislocació a l’esquerra i la dislocació a la dreta sempre són intercanviables. Però no. A l’exemple (1), ho eren, efectivament; però fixeu-vos en l’exemple següent:

8a.     —¿On posem les plantes que ens han regalat?

—L’hortènsia jo la posaria mig a l’ombra…

8b.     —¿On posem les plantes que ens han regalat?

—^# Jo la posaria mig a l’ombra, l’hortènsia…

A l’exemple (8a) la dislocació a l'esquerra reprèn, des del punt de vista semàntic, una part (l’hortènsia) de l’element introduït en el torn de parla anterior, a la pregunta (les plantes). Aquesta funció la dislocació a la dreta no la pot fer, com es pot veure a (8b).

Des del punt de vista funcional, la dislocació a l’esquerra i la dislocació a la dreta tampoc són totalment equivalents: sembla (que jo sàpiga no se n’ha fet cap estudi quantitatiu, en català) que la tematització a l’esquerra apareix en tots els registres, mentre que la tematització a la dreta és més freqüent en els registres informals que en els formals.

Gabriel Ferrater, a l’entrada català de la Gran Enciclopèdia Catalana (apartat “L’estructura sintàctica”, molt suggeridor), va observar que l’extraordinària freqüència i productivitat que té la dislocació en català té a veure amb el ric sistema de pronoms àtons, que, com hem vist, fan la funció de l’element dislocat dins de l'oració bàsica. En aquesta altra entrada comento una mica el que va dir Pompeu Fabra de les tematitzacions, i les conseqüències que va tenir el que en va dir durant bastants anys.

Notes

1. Quan comparàvem l’oració amb dislocació i l’oració corresponent en l’ordre no marcat, hem parlat de “moviments”. Aquests “moviments” no tenen res a veure amb el concepte de moviment tal com s’aplica en la lingüística generativa.

2. L’any 1996 Xavier Villalba, a “La dislocació a la dreta” va publicar una caracterització molt interessant d’aquest tipus de desplaçament (i de la dislocació en general). A l’apartat § 4.5.3.2 del capítol d’Enric Vallduví de la Gcc (“L’oració com a unitat informativa”), també se’n parla amb un cert detall. Tots dos donen bibliografia sobre estudis previs, sobretot en anglès. Villalba en va tornar a parlar al número 42 de la revista Caplletra, a l’article “La dislocació a la dreta en català i castellà: microvariació en la interfície sintaxi/pragmàtica” (2007).

3. Fixeu-vos que més amunt he dit: “per separar l'oració bàsica (o matriu oracional) de l’element dislocat, en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa més o menys marcada (no pas una pausa!) i en la llengua escrita, una coma”. En cap moment he fet dependre la coma de l’entonació, sinó que he considerat que la inflexió i la coma són els procediments que tenen la llengua oral i la llengua escrita, respectivament, per complir una mateixa funció: separar l'oració bàsica, i més concretament el predicat, de l’element tematitzat. Aquesta manera d’explicar-ho és coherent amb la visió de la puntuació que trobareu aquí.

.